dilluns, 26 de juny de 2017

23/06/2017. Jofre Llombart. La gran estafa. Aznar liberalitza el sòl el 1997. Els grans propietaris, entre ells els bancs, es posen a construir i comprar pisos. Per facilitar-ne la compra, els bancs concedeixen les hipoteques amb totes les facilitats del món. Després se’ls dirà a aquests compradors que van viure per damunt de les seves possibilitats, però els primers a donar-los aquesta sensació van ser els mateixos bancs que, amb el mateix crèdit hipotecari, convidava a adquirir també un cotxe.

Benvolguts,

En Jofre Llombart explica d’una manera molt planera el desastre de la bombolla immobiliària...

Explica la tècnica dels rics amics dels bancs i dels Gobiernos per complir amb la regla d’or del negoci mafiós institucional, o sigui del crim organitzat:

"Socialitzar les pèrdues i capitalitzar els beneficis!"

Suposem que no és difícil d'entendre que amb aquesta tècnica en els darrers anys els ciutadans no privilegiats han perdut bous i esquelles:
  • S'han apujat els preus
  • S'han abaixat les pensions
  • S'ha abaixat la qualitat dels serveis, escoles bressol, educació, benestar social...
  • Com que l'estat no té prou recursos, ha hagut d'endeutar-se cada cop més i per tant ha augmentat moltíssim el deute públic, el 300% en els darrers 15 anys, que vol dir els diners que tots nosaltres haurem de retornar tard o d'hora. El deute públic "oficial" segons l'Institut Nacional d'Estadística (INE) està per sobre del bilió d'euros, que vol dir que tard o d'hora cadascun de nosaltres haurà de respondre de la part que li toca (més o menys 1.000.000.000.000€ repartit entre 50.000.000 d'habitants o sigui 200.000€ per habitant, nen, adult o vell). Us imagineu com resoldrà el problema el Gobierno? El Reyno de España ha fet fallida 18 vegades des del segle XVI cap aquí. Però els reis i la casta sempre han surat. Qui farà fallida per tant? qui pagarà per tant? I durant quants anys? 
Què més podem explicar???

Doncs una dita que havíem sentit quan érem petits que deia que si deus 1.000.000 de pessetes, tens un problema, però si deus 100.000.000 de pessetes el problema el tenen els altres, els qui t'han fet el préstec, els governs, els bancs, etc.

I per explicar globalment el negoci solem a afegir algun acudit gràfic sobre el crim organitzat. Ja sabem que un dibuix val més que mil paraules!






Vegem l’article:
OPINIÓ

La gran estafa

"Es recuperen els números, però la situació personal de la majoria de famílies ha empitjorat"


23/06/2017
Aznar liberalitza el sòl el 1997. Els grans propietaris, entre ells els bancs, es posen a construir i comprar pisos. Per facilitar-ne la compra, els bancs concedeixen les hipoteques amb totes les facilitats del món. Després se’ls dirà a aquests compradors que van viure per damunt de les seves possibilitats, però els primers a donar-los aquesta sensació van ser els mateixos bancs que, amb el mateix crèdit hipotecari, convidava a adquirir també un cotxe. Arriba la crisi. Bona part d’aquests compradors es queden sense feina o se’ls rebaixa el sou. En molts casos no poden pagar la hipoteca i el mateix banc els desnona. El banc es queda amb el pis i el torna a posar a la venda. Ningú el compra. Entre els impagaments dels hipotecats i la no-compra del parc de pisos del banc, el banc s’enfonsa perquè no té líquid. Com ell, els altres bancs –no tots- que van fonamentar la seva viabilitat al totxo (el premi se l’emporta Bànkia que va simular una bonança extrema per sortir a la Borsa i intentar recuperar al mercat el què havia perdut al carrer). Per evitar que el sistema econòmic col·lapsi, 

Espanya rescata la majoria de bancs. Com que això hauria suposat la fallida total d’un estat que tampoc tenia líquid, la Unió Europea rescata el rescatador.

Després d’uns anys en coma, l’economia espanyola es recupera. Compte: es recuperen els números, però la situació personal de la majoria de famílies ha empitjorat: les famílies viuen o en pisos més petits, o compartint pis amb altres familiars, o més lluny d’on vivien abans o la combinació de les tres coses. Els sous no han crescut a la mateixa velocitat que l’economia i molt menys que, novament, els preus dels pisos. I els bancs? Els bancs no han hagut de tornar els 60.000 milions d’euros injectats i que, aquesta setmana, l’estat ja ha donat per perduts definitivament. I no només això, sinó que tornen a intentar vendre els mateixos pisos al nou preu de mercat. És més, un d’aquests compradors és la mateixa administració pública (en el cas de Catalunya, la Generalitat) que vol augmentar el seu parc públic per poder-lo oferir, precisament, a famílies amb problemes d’habitatge. L’Estat no només no ha recuperat els diners prestats pel rescat sinó que, tenint-ne la oportunitat, tampoc ha expropiat els pisos per, com a mínim, cobrar en espècies allò que no se li ha pogut retornar. I no només això, sinó que quan l’administració li ha anat a comprar per destinar-lo a finalitats socials, el banc li ha ofert al mateix preu, cap rebaixa. En resum, el comprador ha pagat una part del seu pis, l’ha perdut, amb els seus impostos ha pagat una part del què ha costat rescatar qui l’ha desnonat, i ara, amb també els seus impostos, està ajudant a recomprar el mateix pis a través de l’administració, que, per més inri està pagant el mateix preu pel qual a ell el van acabar fent fora.

El que es coneix, bàsicament, com una estafa.

Jofre Llombart

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada