divendres, 8 de juny del 2018

04/06/2018. Thomas Harrington. Per què a Espanya no demanen de governar per a tothom i a Catalunya sí? No us en recordeu, que el primer d’octubre (l’1-O) més de 2.044.000 persones (i qui sap quantes més tenint en compte l’enorme quantitat de butlletes robades i destruïdes per les forces de l’estat) van votar per la independència i ens van dir i repetir que no indicava res sobre les preferències majoritàries dels catalans? D’acord, d’acord. Admeto que el referèndum de l’octubre no tenia el segell d’aprovació dels òrgans de la democràcia consolidada™ del regne d’Espanya i que, per això, molta gent podia dubtar de la bona fides com a indicador dels sentiments genuïns del poble. Però, en al cas de les eleccions de 21-D, aquest contraargument s’esvaeix completament. Eren eleccions controlades (fins al punt d’exercir un control dels colors de la indumentària dels ciutadans i de les llums en les fonts publiques) completament pels aparells de la democràcia consolidada™.

Benvolguts,

L’articulista Thomas Harrington pregunta (o es pregunta) Per què a Espanya no demanen de governar per a tothom i a Catalunya sí? Doncs és ben fàcil, perquè de moment Espanya guanya per 10 a 0 a Catalunya i a més tenen la bossa dels diners, tenen els milions de policies armades i de guàrdies civils, tenen tot el poder judicial franquista íntegre, tenen els tancs, els avions i els submarins, la benedicció del Vaticà i els edificis religiosos que no paguen impostos i l’IBEX35 gestionat per la casta eterna espanyola que practica l’economia extractiva i nosaltres, ho hem dit des del 1978, tenim un Parlament de la Senyoreta Pepis...

Tal com explicava l’Andreu Mas-Colell tots els països tenen els seus contribuents que paguen regularment els seus impostos en tant que Catalunya només té un contribuent: Espanya!

Per cert, molt significatiu el TM, Trade Mark (Marca Registrada).

Vegem l'article:


Thomas Harrington. Per què a Espanya no demanen de governar per a tothom i a Catalunya sí?



04/06/2018  

Com milions de persones de tot el regne d’Espanya, vaig analitzar amb molt de deteniment els discursos que es van fer al congrés espanyol durant la moció de censura recent i, alhora, els comentaris dels ‘experts’ dels mitjans sobre els esdeveniments ocorreguts a l’hemicicle i al voltant.
He de dir que la cobertura feta per Televisió Espanyola no va ser tan nociva com esperava. Amb tot, hi havia dues grans mancances en els comentaris de la televisió estatal, i també en la televisió catalana.

La primera cosa que hi faltava era una anàlisi nítida que establís quan una majoria de vots en una cambra legislativa és realment una majoria o no.
La segona era una discussió de la responsabilitat que té el nou president del govern espanyol de ser el primer ministre de ‘tots els espanyols’.

Els qui hem seguit de prop les vicissituds de la política catalana aquests últims anys entenem la gran importància d’aquests elements. Per què? Perquè hem escoltat amb atenció les paraules d’Arrimadas, Iceta, Domènech i tantes i tantes veus del firmament mediàtic que reciclava les seves idees sobre aquestes qüestions.

No us en recordeu?

No us en recordeu, que el primer d’octubre (l’1-O) més de 2.044.000 persones (i qui sap quantes més tenint en compte l’enorme quantitat de butlletes robades i destruïdes per les forces de l’estat) van votar per la independència i ens van dir i repetir que no indicava res sobre les preferències majoritàries dels catalans?

D’acord, d’acord. Admeto que el referèndum de l’octubre no tenia el segell d’aprovació dels òrgans de la democràcia consolidada™ del regne d’Espanya i que, per això, molta gent podia dubtar de la bona fides com a indicador dels sentiments genuïns del poble.

Però, en al cas de les eleccions de 21-D, aquest contraargument s’esvaeix completament. Eren eleccions controlades (fins al punt d’exercir un control dels colors de la indumentària dels ciutadans i de les llums en les fonts publiques) completament pels aparells de la democràcia consolidada™.
Però en els sis mesos llargs d’ençà d’aquelles eleccions un grup molt nodrit de polítics i analistes no han deixat de repetir que aquests resultats no deien res sobre les preferències de la majoria de Catalans i que, a més a més, hi ha una majoria silenciosa de catalans partidaris de continuar formant part d’Espanya, i que aquesta majoria –que curiosament no sabia adreçar-se als col·legis electorals al desembre– ara se sent amenaçada per la ‘minoria’ dels catalans que van guanyar les eleccions.

I quan, finalment, la coalició sobiranista majoritària va trobar –entre exilis induïts, empresonaments extralegals i violacions de les responsabilitats degudes del govern espanyol– una fórmula per a governar, moltes de les mateixes veus que ens havien parlat de majories silencioses comencen a parlar de la responsabilitat que té el nou president de ser el president de ‘tots els catalans’.

Mirant les sessions de la moció de censura, que diuen que és un procés insòlit, greu i important en una democràcia consolidada™, no vaig sentir ni una sola pregunta sobre si els 180 vots sobre 350 obtinguts per l’oposició al govern de Rajoy realment constituïa una majoria operativa. Tampoc no vaig sentir ni una exhortació sobre la gran obligació que té Pedro Sánchez de ser ‘el presidents de tots els espanyols’, començant lògicament pels seguidors del partit que acaba de desbancar del poder.

Qui pot explicar al pobre guiri que escriu aquestes línies, sempre poc inclinat a cap mena de pensament matemàtic o conceptual, com es pot entendre la gran divergència de criteris en aquests dos casos?

Thomas Harrington

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada