Benvolguts,
En Joan B. Culla fa un retrat psicològic
del Felipe, amb la corresponent relació amb el Juanca, en l’escena
Catalunya-Espanya. Hi trobo a faltar, o m’hi sobren mots i frases que no hem
d’acostumar-nos a usar com període democràtic per definir el borbofranquisme.
Encara que la conclusió és molt encertada quan defineix el capteniment del
Felipe tot dient:
La manca de cintura política pròpia d’un alumne de les acadèmies
militars –o d’un subscriptor de l’'Abc'–, però contraindicada en el cap d’un
estat complex del segle XXI.
Vegem l’article:
Més cadet que rei
No era inevitable
que l'independentisme tingués el caràcter rotundament republicà que ha adquirit
Joan B. Culla Historiador
25/06/2018 18:06
Tal com ho veig, el president Torra la va encertar, divendres passat,
acudint a la inauguració dels Jocs Mediterranis de Tarragona com pertocava a
l’autoritat que ostenta, i aprofitant la inevitable trobada amb Felip VI per
lliurar al monarca testimonis gràfics i textuals de la violència policial de
l’1 d’octubre de 2017.
En tot cas, els dubtes i la polèmica previs han tornat a
posar en relleu el paper del rei d’Espanya en relació al conflicte polític amb
Catalunya, i és al voltant d’aquesta qüestió que voldria formular algunes reflexions.
Per
molt que avui costi de creure, no era inevitable que l’actual moviment
independentista català tingués el caràcter rotundament republicà que ha
adquirit. Encara
l’estiu del 2012, poques setmanes abans de l’eclosió d’aquell Onze de Setembre,
la possibilitat d’imitar el Partit Nacionalista Escocès –que voldria Elisabet
II com a reina d’una Escòcia independent– era damunt de taules molt importants
de la política catalana. El
dilema, però, es plantejava en el moment que la popularitat i el prestigi de Joan
Carles I s’enfonsaven sota el pes de l’elefant de Botswana, i la possibilitat
–ni que fos tàctica– de mantenir algun lligam dinàstic amb la Corona borbònica
aviat decaigué.
Felip VI no ha tingut necessitat de conrear ni la intel·ligència
emocional ni l’empatia amb ningú per tal d’assegurar-se el pervindre
El canvi de titular de la monarquia espanyola, el juny de 2014, confirmà
la impossibilitat de trasplantar a les nostres latituds el model escocès. En el seu discurs d’entronització, el nou rei Felip mostrà
una cridanera insensibilitat envers el caràcter pluricultural i plurilingüe de
l’Estat que passava a encapçalar. I
el missatge televisiu del 3 d’octubre de 2017 dinamità tots els ponts entre la
Corona i una part molt substancial de la societat catalana. Ni tan sols durant els anys (1963-70) en què
existí un terrorisme independentista al Quebec,
a ningú no se li acudí que la reina del
Canadà hagués de fer una al·locució condemnant els separatistes (violents, en
aquell cas) i aplaudint la repressió policial. Tampoc no esperin,
el dia que les illes Fèroe o Groenlàndia celebrin un referèndum
d’autodeterminació, veure la reina de
Dinamarca intervenint en el debat per defensar la integritat del seu reialme.
I
és que, en les monarquies democràticament consolidades, la reina o el rei se
situen de veres 'au-dessus de la mêlée', cosa que els permet de mantenir un
paper simbòlicament arbitral i moderador més enllà de governs, conjuntures o
territoris. La
monarquia espanyola, però, no forma part d’aquesta categoria; i això no és un
judici de valor, sinó una constatació històrica. A Europa, l’única restauració
monàrquica esdevinguda des del 1945 és la que personificà Joan Carles de Borbó
el 1975, i no precisament de resultes d’un clamor popular o d’un referèndum, sinó
per designació d’un dictador sanguinari. Aquestes circumstàncies donaren lloc a una monarquia peculiar,
molt militaritzada, hiperprotegida en el terreny mediàtic i políticament
rígida, acomplexada.
La monarquia espanyola està molt militaritzada, hiperprotegida en el
terreny mediàtic i és políticament rígida, acomplexada
I
després hi ha el factor humà. Aquests darrers mesos, arran de l’actitud de
Felip VI el 3 d’octubre, he sentit més d’un interlocutor afirmar: “Això, son pare no ho hauria
fet”. Certament,
Joan Carles de Borbó ha estat un supervivent polític:
Lliurat pel comte de
Barcelona a Franco quan encara era un nen, envoltat de sinistres tutors i preceptors amb uniforme o sotana,
migpartit després entre la
lleialtat al seu pare i la necessitat d’agradar al Caudillo, ni tan sols l’anhelada designació del 1969 com a successor “a título de rey”
l’alliberà de les intrigues i maniobres al voltant del seu futur, amenaçat per
la camarilla d’El Pardo i per les ambicions del 'duque de Cádiz' i la
'nietísima'.
Estant així les coses, l’aleshores príncep havia de mostrar-se astut i
caut, amatent amb tothom, i dir a cada visitant de la Zarzuela allò que
desitjava sentir, perquè... ves a saber de qui s’hauria de refiar. D’aquest dur
aprenentatge, el 23-F en seria el màster, i la 'campechanía' del
personatge hi posà l’acabat.
La formació de Felip VI ha estat molt diferent. Tot i que desenvolupada en democràcia, el llegat del
franquisme hi imposà una forta component militar, de manera que, probablement,
la concepció d’Espanya de l’actual rei és molt més producte de les acadèmies de
Saragossa, Marín i San Javier que no de les classes de dret a la Universidad
Autónoma de Madrid. D’altra banda, sent el primer en la línia successòria al
tron des de l’edat de 8 anys, no ha tingut necessitat de conrear ni la
intel·ligència emocional ni l’empatia amb ningú per tal d’assegurar-se el
pervindre; i tampoc no sembla posseir aquell punt de plebeisme que podia fer
simpàtic el seu pare.
Enfront
de la crisi catalana, el monarca no va saber emancipar-se de la duresa del
govern Rajoy, ni ha volgut alimentar després les obertures gestuals del govern
Sánchez.
En resum: la manca de
cintura política pròpia d’un alumne de les acadèmies militars –o d’un
subscriptor de l’'Abc'–, però contraindicada en el cap d’un estat complex del
segle XXI.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada