dilluns, 4 de juny de 2018

03/06/2018. Jordi Barbeta. Sánchez triomfarà amb Catalunya o fracassarà. L’accés de Pedro Sánchez a la presidència del govern espanyol mitjançant la moció de censura més inaudita que mai ningú hauria imaginat planteja un futur immediat molt incert, però també hi ha certeses indiscutibles que determinaran l’èxit o el fracàs del seu mandat. Sánchez se’n sortirà si troba una sortida al conflicte català que normalitzi políticament el país i fracassarà si no és capaç de trobar-la. Ho afirma fins i tot la premsa internacional. I també és una certesa que la derrota del sobiranisme a base de repressió, empresonaments i líders exiliats no és una opció que porti estabilitat, sinó tot el contrari. És un president de govern que desafia la llei de Murphy, perquè el que pot sortir malament acaba sortint malament, però ha de tenir clar que l’estabilitat del seu govern i del país sempre li vindrà abans dels sobiranistes que no pas de la dreta i l’extrema dreta, que no tenen un altre objectiu que descavalcar-lo.


Benvolguts,

En Jordi Barbeta fa una anàlisi molt interessant dels pros i contres de les possibles solucions i els possibles socis que puguin ajudar Pedro Sánchez a tirar endavant Espanya. En Barbeta aconsella aprofitar el sobiranisme català que no pretén fer-li mal sinó tot el contari, i confiar-hi, abans que confiar en la dreta i l’extrema dreta espanyoles, que no tenen un altre objectiu que descavalcar-lo:
·         Sánchez se’n sortirà si troba una sortida al conflicte català que normalitzi políticament el país i fracassarà si no és capaç de trobar-la.
·         La derrota del sobiranisme a base de repressió, empresonaments i líders exiliats no és una opció que porti estabilitat, sinó tot el contrari.
·         Ha de tenir clar que l’estabilitat del seu govern i del país sempre li vindrà abans dels sobiranistes que no pas de la dreta i l’extrema dreta, que no tenen un altre objectiu que descavalcar-lo.
De fet, els partits espanyols són els seus enemics, volen prendre-li les “poltrones”, mentre que el sobiranistes catalans són els seus amics i per tant socis naturals...

Vegem l’article:


ANÀLISI

Sánchez triomfarà amb Catalunya o fracassarà

Jordi Barbeta

Barcelona. Diumenge, 3 de juny de 2018 
L’accés de Pedro Sánchez a la presidència del govern espanyol mitjançant la moció de censura més inaudita que mai ningú hauria imaginat planteja un futur immediat molt incert, però també hi ha certeses indiscutibles que determinaran l’èxit o el fracàs del seu mandat. Sánchez se’n sortirà si troba una sortida al conflicte català que normalitzi políticament el país i fracassarà si no és capaç de trobar-la. Ho afirma fins i tot la premsa internacional. I també és una certesa que la derrota del sobiranisme a base de repressió, empresonaments i líders exiliats no és una opció que porti estabilitat, sinó tot el contrari.

El PP i Ciutadans insistiran a atiar el conflicte i atacaran sempre per la mateixa banda. És el que han fet sempre. El PP ja ho feia als anys 90 quan traspassar el 15% de l’IRPF suposava un crim de lesa pàtria. I després Aznar va traspassar el 30%. Si Sánchez torna a caure en el parany d’interioritzar el discurs de l’adversari està perdut.  
     
Els manuals d’estratègia política assenyalen que els assumptes difícils s’han afrontar a l’inici del mandat                

El nou president espanyol no té més remei que buscar una alternativa a la repressió, alhora que ha de ser conscient que l’ofensiva espanyolista també és i serà una dada constant del problema. Però no és el mateix llançar-la des del govern que des de l’oposició. El PP ja va jugar brut amb el govern Zapatero durant el procés de pau a Euskadi i amb l’Estatut català. En el primer assumpte, els socialistes es van mantenir ferms, no van fer cas de la retòrica bel·ligerant de Rajoy —“han traicionado la memoria de los muertos”, els va arribar a dir— i van aconseguir que ETA deixés de matar. En canvi, en la qüestió catalana, Zapatero va claudicar, va trencar amb Pasqual Maragall, i allò va ser el principi del seu final. Quan el PSOE va a remolc de la dreta, s’ensorra.

El nou president espanyol haurà de convèncer el rei que canviï d’actitud per assegurar la continuïtat dinàstica

Així doncs, tenint en compte que haurà de moure fitxa en el conflicte català i que haurà de ser una fitxa diferent de la del PP, Sánchez hauria de tenir el coratge de fer-ho com més aviat millor. Els manuals d’estratègia política assenyalen que els assumptes difícils s’han afrontar a l’inici del mandat i deixar els menys compromesos i més populars per a les vigílies electorals. Sánchez no ha dit quan farà eleccions i els que li han donat suport no tenen cap pressa, però l’any que ve hi haurà eleccions municipals i només queda un màxim de dos anys per tornar a convocar les generals. El que li interessa al PSOE, encara més al PSC i al conjunt de l’esquerra, és a dir, Colau, Podem, etc., és tenir desactivat el conflicte català bastant abans de les eleccions. I per desactivar-lo caldrà prendre mesures valentes que, per descomptat, provocaran la reacció més histèrica de les dretes; però un cop s’aconsegueixi rebaixar la tensió, les bravates neofalangistes quedaran tan fora de lloc com quan ara els dirigents del PP i de Ciutadans encara s’omplen la boca de retòrica bel·ligerant contra ETA quan al País Basc ja ningú sap qui és Josu Ternera. En tot cas, el PP continuarà sent el de sempre, però Ciutadans, sense el conflicte català, es queda sense producte a l’aparador.
I no cal dir que l’única manera de “desescalar” el conflicte serà trobar sortides per als presos i els exiliats. L’advocat Cuevillas ja ha advertit que un primer gest podria ser l’acostament dels presos a Catalunya i això només depèn del govern espanyol. Caldrà molta imaginació, però tots els conflictes d’aquesta mena, si no acaben amb un acord polític, s’eternitzen.

És cert que, respecte de Catalunya, Pedro Sánchez les ha dites de tots colors. Ha volgut la pau i ha atiat la guerra. Però cal no oblidar que després de l’1 d’octubre va proposar reprovar la vicepresidenta Sáenz de Santamaría i va jurar i perjurar que mai donarien suport a l’aplicació del 155. Després, Miquel Iceta va parlar d’indults als presos catalans. Tanmateix, el discurs del rei Felip el 3 d’octubre ho va canviar tot i el PSOE es va afegir al bloc repressor. Ja hi ha hagut prou comentaristes, gens sospitosos de simpaties sobiranistes, que han assenyalat l’arenga del monarca com el pitjor error del seu breu regnat. Heus aquí un paper que haurà de jugar Sánchez: 

Convèncer el monarca perquè adopti una actitud conciliadora. Li haurà d’explicar que és pel seu interès, perquè si no s’hi avé potser la iniciativa d’un referèndum per escollir entre monarquia o república a tot Espanya, ara que les esquerres han recuperat les il·lusions, irromprà efervescent.

Jordi Barbeta

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada