L’Imma Merino ens
explica la corrupció i posa Itàlia com a exemple. Corrumputs i corruptors. Hem
explicat en diverses ocasions que la corrupció venia del caciquisme,
que necessita precisament allò que els castellans, en broma, en diuen “el dante
i el tomante”. Necessita un caldo de cultiu, la societat corrompuda, i
necessita els corruptors. En biologia pot ser que en diguin una simbiosi. No
poden viure els uns sense els altres. Quan parles de l’estructura criminal del PP els
més pietosos expliquen que en el caldo de cultiu hi ha els que roben i els que callen, que
segons l’Imma Merino i referint-se a l’oligarquia de la corrupció: fins a quin punt la corrupció s’ha estès en
la societat espanyola en la mesura que se l’ha consentit com una cosa normal i
que molts ciutadans han votat els corruptes (més aviat els corruptors) potser fins creient que rebrien les engrunes
de la corrupció (els corromputs)?
Vegem l’article:
3 juny 2018 2.00 h
OMBRES DE PRIMAVERA
Imma Merino
He estat uns pocs dies a Nàpols coincidint
amb la moció de censura contra Mariano Rajoy i he tornat just quan Pedro
Sánchez era investit com a nou president del govern espanyol. Tot i que ara viatgem sempre (i massa) connectats, estant a fora se m’ha fet
estrany: és cert que la sentència sobre el cas Gürtel ha sigut determinant per
a la caiguda de Rajoy, però, havent-hi tants indicis de la corrupció del PP, no
se li podia haver donat abans el foglio
de via? Quins interessos o especulacions
polítiques han retardat aquest acomiadament?
El cas és que aquests últims dies, passejant
pels carrers caòtics d’una ciutat fascinant que deu ser de les poques que
resten a Europa on la vida urbana no està del tot homogeneïtzada o
globalitzada, pensava en allò que Roberto Saviano, fent-ho tan bé que ha de
viure amagat per evitar que el matin, ha explicat a Gomorra sobre la Camorra: està
estesa a tota la societat, de manera que ni s’hi veu perquè és a tot arreu. Durant temps hi havia la idea que la màfia (a Nàpols,
la Camorra) era una organització amb una estructura paral·lela, o potser
subterrània, a la de l’estat. Fins
que la justícia italiana va ser capaç d’afrontar una evidència: la Democràcia
Cristiana de Giulio Andreotti no només havia sobreviscut llargament
implantant-se com un partit estat, sinó en complicitat amb la màfia (almenys la
siciliana). L’evidència de tal corrupció va comportar la desaparició de la DC,
però no pas la de la màfia.
Aclaparada per la bellesa de Nàpols i a la vegada
esquivant la brutícia dels seus carrers, pensava en aquestes coses, entre
d’altres. En tornar, he sentit el discurs al Congrés de Joan Tardà recordant-ne un
altre de memorable al qual li poso el títol de Caza menor y caza mayor: s’hi refereix al fet que una cosa són
els corromputs (caça menor) i una altra, encara pitjor, són els corruptors
(caça major). Abans de fer memòria dels perquès de la confrontació de Catalunya
amb el govern del PP i les estructures de l’Estat espanyol, Tardà va denunciar
novament l’oligarquia dels corruptes i dels corruptors. El PP ha estat condemnat com una organització corrupta
amb l’objectiu de mantenir-se en el poder, però restaran impunes les empreses i
corporacions corruptores pel seu benefici?
Fins
a quin punt la corrupció s’ha estès en la societat espanyola en la mesura que
se l’ha consentit com una cosa normal i que molts ciutadans han votat els
corruptes potser fins creient que rebrien les engrunes de la corrupció?
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada