dimecres, 6 de juny del 2018

Articles no passats encara de l'1 de juny al 10 de juny






04/06/2018. Pere Martí. El PSOE, d’entrada no.

04/06/2018. Pere Martí. El PSOE, d’entrada no.

L'última
Pere Martí
[ ‘L’última’ és un repàs de l’actualitat del dia, especialment als Països Catalans, fet des de la perspectiva personal del periodista. Es publica cada dia al vespre. ]
El PSOE, d’entrada no
Sánchez vol un català desmentint el relat independentista a tot Europa, ara que començava a difondre's, arran de les successives derrotes judicials *** València presenta la candidatura per a ser la seu del Web Summit *** El nou president espanyol es reuneix amb el cap de govern d'Andorra, Antoni Martí
 04/06/2018  20:30
TEMA DEL DIA
El PSOE ha tret la pols d’aquell antic lema, ‘OTAN, d’entrada no’; n’ha retirat les sigles de l’aliança atlàntica i hi ha posat Catalunya. És un no preventiu, però un no. En el cas del referèndum del 1986, el no va acabant essent un sí per realpolitik, però en el lema electoral el sí el demanaven ‘en interès d’Espanya’, que ho arregla tot. En el cas català serà més complicat, i el no de moment és a la boca de la major part de dirigents del PSOE i del PSC. Si hi havia ningú que esperava un gest de distensió de Pedro Sánchez, anava ben errat. La primera decisió presa, nomenar Josep Borrell ministre d’Afers Estrangers, és una bufetada a la cara del govern català amb la mà oberta i un desafiament en tota regla, que afegeix dificultats a un diàleg que ni tan sols ha començat.
Una vegada ha passat l’alegria de fer fora el PP, torna la crua realitat. També era una ingenuïtat que el PSOE passaria d’insultar el president de la Generalitat a alliberar els presos. Però una cosa és que el PSOE mantingui els seus principis i una altra que Sánchez provoqui amb gests que saben que ofendran l’independentisme i que són perfectament prescindibles. El líder del PSOE hauria pogut triar un altre ministre, però ha anat a triar el que fa quatre dies deia, en l’acte final d’una manifestació de Societat Civil Catalana, que s’havia de ‘desinfectar’ Catalunya per l’independentisme; o que considerava que era ‘injust per a Marine Le Pen’ de comparar-la amb el president Torra, perquè segons ell Torra és molt pitjor. Borrell no és únicament un espanyolista aferrissat, sinó també un provocador professional de llengua esmolada. Lluny d’aportar distensió, afegirà més llenya al foc.
Sánchez vol un català desmentint el relat independentista a tot Europa, ara que començava a escampar-se arran de les successives derrotes judicials. L’objectiu és que la versió espanyola l’expliqui també un català, perquè serà més eficaç que no Dastis o Margallo. Del punt de vista del futur govern espanyol, és una decisió intel·ligent, però com a primer gest de Sánchez envers Catalunya és clarament agressiu i demostra que la voluntat de diàleg no és sinó una comèdia per a arribar al poder. En les formes, Borrell és pitjor que Margallo.
Ara, més enllà del seu profund jacobinisme, Borrell també ha tingut topades amb la justícia per afers poc clars, tot i que sempre n’ha sortit indemne. Primerament, la relació amb els inspectors d’Hisenda Josep Maria Huguet i Ernesto Agiar, el primer dels quals va acabar condemnat a sis anys de presó per haver acceptat suborns en canvi de fer els ulls grossos. Eren col·laboradors seus mentre va ser secretari d’estat d’Hisenda espanyol, entre el 1984 i el 1981. Borrell no va ser acusat de res, però la seva relació amb aquells dos inspectors li va fer perdre la cursa de les primàries davant Joaquín Almunia, perquè algú va filtrar el cas l’any 1999. Borrell les havia guanyades l’any anterior, contra el candidat de Felipe González, i ho va pagar car. Més recentment, l’any passat, un jutge li va retirar l’acusació d’haver participat en la falsificació dels comptes de l’empresa energètica Abengoa. Sempre cau dret.
Encara és aviat per a poder-ne treure conclusions, però el primer gest de Sánchez no fa pas preveure una voluntat de diàleg amb la Generalitat gaire fructífera. El president Quim Torra es demanava avui –en sortint de la presó d’Estremera, on s’ha reunit amb els consellers empresonats– si es trobaria amb el Sánchez que va despenalitzar la convocatòria de referèndums o amb el del 155. De moment sembla que amb el segon. Si més no, d’entrada.
MÉS QÜESTIONS
València presenta la candidatura per ser la seu del Web Summit.
 La ciutat de València ha presentat la candidatura per a ser, a partir del 2019, la seu del Web Summit, un dels esdeveniments tecnològics més importants del món que tracta aquests avenços d’una manera transversal per a aconseguir una societat millor, no solament en l’àmbit econòmic i financer, sinó també quant a la sostenibilitat i en el vessant social. La presentació de la candidatura  ha anat a càrrec del president de la Generalitat, Ximo Puig, i del batlle de València, Joan Ribó, en una compareixença conjunta que han fet després de reunir-se per parlar d’aquesta qüestió. Ribó ha indicat que aquest esdeveniment, que va néixer a Dublín ara fa una dècada, es farà a Lisboa fins el 2019, i a partir d’aquell any tindrà una nova seu, per a la qual opta València. Tant el batlle com el president han insistit a dir que ‘ciutats molt importants’ també optaran a albergar les jornades i que el resultat no se sabrà fins que no s’hagin acabat les d’enguany.
El Consell demanarà a Sánchez que retiri el recurs contra la llei de funció social de l’habitatge. El president de la Generalitat, Ximo Puig, ha anunciat que, una vegada Pedro Sánchez hagi confegit govern, li demanarà que retiri el recurs d’inconstitucionalitat de la llei de funció social de l’habitatge interposat per l’executiu de Rajoy. ‘Ens pareix que no tenia cap sentit posar traves a una llei que facilita que les persones tinguen el dret constitucional d’habitatge’, ha dit Puig. A Castelló, Puig ha explicat que el govern mantindria el seu esperit de ‘lleialtat reivindicativa’ i ha destacat la voluntat de treballar conjuntament amb el govern espanyol per resoldre els problemes dels ciutadans. També ha afegit que traslladaria al nou responsable del Ministeri de Foment espanyol la reclamació de la gratuïtat de l’AP-7. Així mateix, ha subratllat que la relació amb aquest ministeri continuarà basant-se en les propostes i reivindicacions aplegades a l’Agenda Valenciana d’Inversions.
Sánchez es reuneix amb el cap de govern d’Andorra. El nou president espanyol, Pedro Sánchez, s’ha reunit abans amb el cap del govern d’Andorra, Antoni Martí, que amb el president de la Generalitat de Catalunya. La reunió s’ha fet poc abans de l’acte institucional commemoratiu dels 25 anys de relacions bilaterals entre Andorra i Espanya a la Fàbrica de Moneda i Timbre, a Madrid. Ha estat breu i ha servit per a parlar principalment de l’aeroport Andorra – la Seu. Sánchez ha volgut reafirmar el suport d’Espanya a Andorra en l’acord d’associació amb la UE, com també amb la celebració de la Cimera Iberoamericana del 2020 al Principat.
El 155 ofega una escola nord-catalana. Tot i que ja no és vigent, l’article 155 ha tingut molts efectes negatius. També sobre les finances de les escoles de Catalunya Nord. En un d’aquests centres, l’escola Jordi Pere Cerdà de Sallagosa (Alta Cerdanya) ha començat avui mateix la campanya ‘Salvem la Jordi’ amb l’objectiu d’aplegar fons i evitar que l’escola hagi de tancar. El centre no ha rebut 35.000 euros d’un pressupost anual de 125.000. Perillant el 28% del pressupost, perilla la continuació de les classes. Per això els responsables han començat aquesta campanya de micromecenatge. Les donacions es poden fer a la pàgina web Salvem Sant Jordi.
LA XIFRA
3.800 estudiants de les Balears es presentaran enguany a les proves de batxillerat d’accés a la universitat (PBAU), els dies 5, 6 i 7 de juny –i els dies 10, 11 i 12 de juliol, en convocatòria extraordinària–, segons que ha informat la Universitat de les Illes Balears (UIB)
TAL DIA COM AVUI
El 4 de juny de 1970 va morir Josep Carner, renovador de la poesia, de la llengua i de la prosa. El llibre de poemes Els fruits saborosos (1906) és considerat per la crítica com una de les fites del Noucentisme, moviment del qual Carner fou capdavanter.



04/06/2018. Oriol Bäbler. ‘Monarquia o República?’ S’estenen les consultes populars a l’estat espanyol.

04/06/2018. Oriol Bäbler. ‘Monarquia o República?’ S’estenen les consultes populars a l’estat espanyol.

‘Monarquia o República?’ S’estenen les consultes populars a l’estat espanyol
El barri madrileny de Vallecas consultarà sobre la monarquia el 23 de juny i el Camp de Gibraltar (Cadis), el 18 de juliol
 04/06/2018  22:00
 ‘Quan gran part dels caps de govern estrangers em demanaven un referèndum sobre la monarquia o la república… jo vaig en fer sondatges i el perdíem.’ Així argumentava Adolfo Suárez que durant la transició espanyola no s’hagués consultat la forma de l’estat a la ciutadania. En aquest entrevista del 1995, que no es va acabar emetent, també explicava que va evitar el referèndum incloent els mots ‘rei’ i ‘monarquia’ a la Llei de la Reforma Política (1977). A les imatges es veu com Suárez parla tapant el micròfon perquè no se n’enregistrin les declaracions. També acusava Felipe González d’exigir el referèndum, però ell tampoc no el va arribar a convocar mai.
Amb els anys, eleccions rere eleccions, la consulta ha esdevingut una mena de tabú. La república com a un ideal, però no pas un destí factible. Al congrés espanyol hi ha uns quants partits que es fan dir republicans, però que no qüestionen la forma de l’estat més enllà dels mítings i les converses privades. D’arguments, no els en falten, si es repassen els escàndols que han esquitxat recentment la corona espanyola: el cas Nóos, les caceres i les amants de Juan Carlos I o els missatges de Letizia i Felipe VI a Javier López Madrid (esquitxat per les targetes black, el cas Púnica i el cas Lezo).
Només Izquierda Unida va plantejar al congrés espanyol fer un referèndum. Era 2014, poc abans del 9-N, i governava el PP amb majoria absoluta. La proposta va rebre un sonor clatellot per part dels diputats. Dels 316 vots registrats (faltaven trenta-quatre representants), 274 van ser en contra. Només vint-i-sis van votar a favor del referèndum i quinze es van abstenir.
I el tabú s’ha convertit en una llosa. L’estat espanyol és i serà una monarquia parlamentària, sense discussió. Però tot pot trontollar si la gent s’organitza. Consegüentment, dues iniciatives populars s’han proposat de començar esquerdar-la. El barri madrileny de Vallecas organitzarà el 23 de juny una consulta sobre la República. Gairebé un mes després, el 18 de juliol, serà el torn de la comarca del Campo de Gibraltar (Cadis). Consultes no-vinculants, evidentment, però situant el debat de república o monarquia al carrer.
Vallekas Decideix
‘El nostre vot és un vot de protesta contra un sistema arcaic i imposat per la dictadura. Volem aprofundir en la democràcia, empènyer-la més enllà i fer-ne un ús transformador per a la societat. La república és la ruptura del règim del 78’, argumenta Elena Martínez, portaveu de Vallekas Decideix, un moviment popular que és hereu del col·lectiu ‘Cop a la Màfia’, nat abans de la investidura de Mariano Rajoy (2016), quan milers de persones van sortir als carrers de Madrid a protestar.
‘Era un espai que incloïa persones a títol individual, col·lectius, organitzacions… on evidentment hi ha sensibilitat republicana. Hem lluitat contra les retallades del PP, però també volem expressar-nos i així sorgeix la idea de les consultes’, continua Martínez, que afirma que es va triar primer Vallecas perquè és un barri amb teixit associatiu molt fort i on el republicanisme ha estat sempre latent. ‘Fer la consulta a tot Madrid se’ns hauria escapat de les mans. Comencem per Vallecas i després ho volem exportar als altres barris i municipis de Madrid, però sense marcar-nos dates ni objectius’, assegura.
Aquesta consulta té garantides fins ara trenta-cinc meses, però l’organització no descarta que n’hi pugui haver més arran de l’interès que genera. ‘No hi haurà locals de votació, les meses seran al carrer’, explica Martínez. Totes les decisions relacionades amb la logística es prenen en assemblees obertes i la consulta es finança amb aportacions dels col·lectius que la impulsen, entre els quals la Coordinadora 25-S, Esquerra Castellana o YESCA.
La consulta, com la del 9-N, tindrà pregunta doble: ‘Voleu poder decidir la forma de l’estat?’ i ‘En cas afirmatiu, voleu que sigui una República?’. Vegeu ací la butlleta: Vallecas té uns 100.000 habitants i la consulta ‘és enfocada a la gent del barri’, però com que no hi ha cens, hi podrà votar tothom. Tanmateix, l’organització procurarà que no hi hagi duplicitat de vots. Martínez assegura que, de moment, cap partit polític de l’ajuntament s’hi ha interessat, però Vallekas Decideix sí que s’ha dirigit directament a la Junta de Puente de Vallecas (és a dir, del districte) per informar-los sobre la consulta i la col·locació de meses.
I per què volen fer la votació el 23 de juny? Segons Martínez, la data també forma part de la denúncia. ‘Era el cap de setmana més pròxim a l’aniversari de la coronació de Felipe VI (19 de juny de 2014), un dia negre per a Madrid. Ens varen imposar un estat d’excepció. Carrers tallats, el metro també, la policia pujant a les cases a llevar banderes republicanes dels balcons. Hi va haver detencions arbitràries per a evitar qualsevol protesta. Aquesta és la monarquia de tots els espanyols?’
Monarquia o República, el Camp de Gibraltar decideix
La consulta del Camp de Gibraltar forma part d’una estratègia que vol abraçar tot l’estat espanyol. L’Assemblea Republicana de Madrid es va marcar el 2018 per a fer campanya a favor d’un referèndum sobre la República a tot Espanya. ‘Una de molt semblant a la dels anys vuitanta contra l’OTAN’, afirma César Alfonso Viñas, coordinador de la Plataforma Cadis per la República. El primer acte fou a Segòvia el 18 de gener amb una encartellada amb el lema: ‘Monarquia o República?’
Part d’aquesta campanya també consisteix en la creació de comitès pro-consulta en ciutats, pobles i barris. I així arriba al Camp de Gibraltar. ‘Volem que cali en associacions culturals, de veïns, partits polítics d’esquerres, sindicats de classe i d’estudiants, diverses marees i moviments universitaris’, diu el coordinador. Els comitès són organitzacions totalment autònomes i volen ser tan transversals com puguin: ‘Hem d’avançar cap a la superació democràtica d’un règim que ha convertit la llibertat en una paraula buida i que entén la democràcia com una concessió del poder polític i no com un dret de la ciutadania.’
La consulta és en un estat més incipient que la de Vallecas. Al Camp de Gibraltar, hi viuen més de 250.000 persones i la logística és més complexa. L’organització espera posar urnes a Tarifa, Algesires, La Línea de la Concepción, Los Barrios, San Roque o Guadiaro. ‘Anem engegant la fase de propaganda i informació. Els punts de votació, els anirem concretant fins el 18 de juliol mateix’, declara el coordinador.
L’organització preveu situar les urnes en els mercats de carrer, llocs molt transitats, per tal d’afavorir la participació. Les consultes tampoc no tindran cens. ‘Caldrà que els interventors i els apoderats vigilin bé les meses perquè els votants siguin majors d’edat i no s’hi voti dues vegades’, diu Viñas, que també explica que la iniciativa ha despertat l’interès de l’estament polític, a l’Alternativa Republicana d’Algesires i l’Esquerra Unida de San Roque. De moment, no es preveu exportar la consulta a la resta de la província o d’Andalusia. ‘Potser el 2019’, desitja el coordinador.
Com a Vallecas, la data de la votació també és simbòlica. ‘Percebem el 18 de juliol com el dia de la lluita antifeixista del poble espanyol’, diu Viñas, referint-se a la tenacitat contra el cop d’estat del dictador Francisco Franco. A més, la consulta formarà part també d’unes jornades antifeixistes que acabaran amb una manifestació pels carrers d’Algesires.
El referèndum del primer d’octubre com a referent
Vallekas Decideix contempla l’1-O com un punt d’inflexió. ‘Ha marcat un abans i un després. Ha estat una expressió completa de democràcia i d’organització popular d’un moviment republicà’, explica Martínez. Tanmateix, reconeix que Vallekas Decideix és més primigeni, com la consulta d’Arenys de Munt (Maresme) del 2009: ‘L’1-O és part d’un procés molt llarg i, per això, no ens hi podem comparar.’
‘L’experiència catalana ha de servir de guia’, assegura Viñas. Per això creu que l’esquerra espanyola ha de reflexionar i prendre’n nota. ‘No n’hi ha prou de dir que volem una república federal, cal un pla o una estratègia i estar disposat a anar a l’exili o a la presó. Els catalans ens han ensenyat que, per a proclamar-la, s’hi ha d’estar disposat’, conclou el coordinador de la Plataforma Cadis per la República.
 

04/06/2018. Editorial. Vicent Partal. Un homenatge als resistents …i això de Borrell.

 04/06/2018. Editorial. Vicent Partal. Un homenatge als resistents …i això de Borrell.
   

Editorial
Vicent Partal
Un homenatge als resistents …i això de Borrell
«Per a molts servidors públics, durant aquests mesos, ha estat molt difícil de conciliar el dolor íntim amb l'obligació i el compromís de servir els ciutadans amb eficàcia. I segurament avui és el dia ideal per a donar-los les gràcies»
 04/06/2018  22:00
Els subscriptors de VilaWeb reben cada dia a les deu del vespre l’edició en pdf del diari, amb els millors articles que hi trobaran l’endemà. Feu-vos-en subscriptors per ajudar VilaWeb i la seva visió del periodisme i el país.
Ahir va ser el primer dia que els consellers del nou govern de la Generalitat varen anar a treballar. El ritual del bescanvi de carteres entre el conseller que se’n va i el que comença va ser tan estrany com ens puguem imaginar. En alguns casos –Borràs i Mundó, per exemple– varen poder seure als despatxos que havien estat seus fins al colp d’estat per passar el relleu als successors. Va ser un gest potent que espere que els reconforte mínimament de tant com han patit. Un dilluns, el 30 d’octubre, es van trobar que els barraven el pas uns mossos, a les ordres del govern espanyol. I ahir els mateixos mossos es van quadrar al seu pas. Era només un gest, però és un més dels molts gests que ens serviran al final per a recosir el passat més immediat amb el present més urgent.
Tanmateix, la major part dels consellers no van poder fer el traspàs amb normalitat perquè romanen a la presó o a l’exili. I això és una imatge colpidora que no hauríem d’esborrar mai del nostre cap, ni oblidar, ni perdonar. En homenatge als qui s’ho van jugar tot a l’octubre i que avui han de viure en condicions difícils, mancats de la llibertat que mereixen i reivindiquem. Però també per a entendre una cosa elemental que el canvi de govern a Espanya no pot amagar: no hi ha normalitat ni ha tornat la democràcia, continuem dia a dia en la batalla per a recuperar la dignitat i la llibertat i poques imatges ho poden exemplificar tant com la del nou govern sense poder presentar els seus respectes als consellers perquè són a la presó o nord enllà. Durant molts anys ens ha impressionat llegir fets dels anys trenta del segle passat, de la primera meitat del segle XX en general, que avui vivim en directe.
Final del formulari
I, entre aquests, un de molt important: els dels funcionaris de la Generalitat que d’ençà del primer minut es van organitzar per resistir sense saber ben bé què els podia passar. Per resistir des de dins. Ahir molts van eixir al carrer per rebre els seus consellers i recuperar amb ells, simbòlicament, els edificis arrabassats pel 155. I jo no vaig poder evitar de recordar que aquests mesos he tingut la sort, i l’honor, d’haver estat convidat per molts d’aquests funcionaris a participar en els seus actes, en les seues concentracions, en la seua lluita, especialment amb les ADIC. I que gràcies a això he tingut la sort de veure’ls i d’escoltar-los. De compartir-hi les hores més difícils i d’apreciar-ne la valentia, la dedicació, el compromís amb la societat.
Després de l’aplicació del 155, dins els departaments i les delegacions del govern, com era previsible, hi hagué de tot. Hi hagué qui s’uní amb entusiasme al colp d’estat, hi hagué qui restà paralitzat per la por, hi hagué qui acceptà les mesures d’excepció desdoblant el seu sentiment i hi hagué la resistència. Aquesta gent que mantenia el retrat del president Puigdemont al seu despatx, els qui omplien de pancartes i missatges cada departament, els qui organitzaven protestes i donaven la cara davant els nous amos, si podia ser dins mateix dels edificis, si no a la porta.
Per a molts servidors públics, durant aquests mesos, ha estat molt difícil de conciliar el dolor íntim amb l’obligació i el compromís de servir els ciutadans amb eficàcia. I segurament avui és el dia ideal per a donar-los les gràcies, a tots, per haver mantingut la dignitat tan alta. Els nous consellers, el nou govern i el país, tenen en ells un pilar per a continuar avançant.

PS: Josep Borrell, ministre del nou govern espanyol. Bingo.
Bingo perquè es veu ben clar que no es pot esperar res del nou govern espanyol –a mi no m’havíeu de convèncer, però.
Bingo perquè explica fins a quin punt Pedro Sánchez és un bluf –o cal recordar de nou la corrupció de Borrell, el seu suport als dirigents del GAL, la porta giratòria amb Abengoa, tots els defectes del PSOE de la transició?
Bingo perquè si a Europa hi havia ningú que pensava que el problema era Rajoy ara ja entendrà que el problema és Espanya, i que no té remei.
Bingo perquè es fa palès que Sánchez no ha entès que l’esquerra plural va votar més contra Rajoy que no a favor d’ell. I si fa més gests com aquests el seu govern camina cap al col·lapse institucional ben de pressa.
I bingo perquè si ningú somniava de repetir tripartits s’ha despertat de colp.




04/06/2018. Thomas Harrington. Per què a Espanya no demanen de governar per a tothom i a Catalunya sí?

04/06/2018. Thomas Harrington. Per què a Espanya no demanen de governar per a tothom i a Catalunya sí?

Per què a Espanya no demanen de governar per a tothom i a Catalunya sí?
«No us en recordeu, que el primer d'octubre més de 2.044.000 persones van votar per la independència i ens van dir i repetir que no indicava res sobre les preferències majoritàries dels catalans?»
 04/06/2018  22:00
Com milions de persones de tot el regne d’Espanya, vaig analitzar amb molt de deteniment els discursos que es van fer al congrés espanyol durant la moció de censura recent i, alhora, els comentaris dels ‘experts’ dels mitjans sobre els esdeveniments ocorreguts a l’hemicicle i al voltant.
He de dir que la cobertura feta per Televisió Espanyola no va ser tan nociva com esperava. Amb tot, hi havia dues grans mancances en els comentaris de la televisió estatal, i també en la televisió catalana.
La primera cosa que hi faltava era una anàlisi nítida que establís quan una majoria de vots en una cambra legislativa és realment una majoria o no.
La segona era una discussió de la responsabilitat que té el nou president del govern espanyol de ser el primer ministre de ‘tots els espanyols’.
Els qui hem seguit de prop les vicissituds de la política catalana aquests últims anys entenem la gran importància d’aquests elements. Per què? Perquè hem escoltat amb atenció les paraules d’Arrimadas, Iceta, Domènech i tantes i tantes veus del firmament mediàtic que reciclava les seves idees sobre aquestes qüestions.
No us en recordeu?
No us en recordeu, que el primer d’octubre més de 2.044.000 persones (i qui sap quantes més tenint en compte l’enorme quantitat de butlletes robades i destruïdes per les forces de l’estat) van votar per la independència i ens van dir i repetir que no indicava res sobre les preferències majoritàries dels catalans?
D’acord, d’acord. Admeto que el referèndum de l’octubre no tenia el segell d’aprovació dels òrgans de la democràcia consolidada™ del regne d’Espanya i que, per això, molta gent podia dubtar de la bona fides com a indicador dels sentiments genuïns del poble.
Però, en al cas de les eleccions de 21-D, aquest contraargument s’esvaeix completament. Eren eleccions controlades (fins al punt d’exercir un control dels colors de la indumentària dels ciutadans i de les llums en les fonts publiques) completament pels aparells de la democràcia consolidada™.
Però en els sis mesos llargs d’ençà d’aquelles eleccions un grup molt nodrit de polítics i analistes no han deixat de repetir que aquests resultats no deien res sobre les preferències de la majoria de Catalans i que, a més a més, hi ha una majoria silenciosa de catalans partidaris de continuar formant part d’Espanya, i que aquesta majoria –que curiosament no sabia adreçar-se als col·legis electorals al desembre– ara se sent amenaçada per la ‘minoria’ dels catalans que van guanyar les eleccions.
I quan, finalment, la coalició sobiranista majoritària va trobar –entre exilis induïts, empresonaments extralegals i violacions de les responsabilitats degudes del govern espanyol– una fórmula per a governar, moltes de les mateixes veus que ens havien parlat de majories silencioses comencen a parlar de la responsabilitat que té el nou president de ser el president de ‘tots els catalans’.
Mirant les sessions de la moció de censura, que diuen que és un procés insòlit, greu i important en una democràcia consolidada™, no vaig sentir ni una sola pregunta sobre si els 180 vots sobre 350 obtinguts per l’oposició al govern de Rajoy realment constituïa una majoria operativa. Tampoc no vaig sentir ni una exhortació sobre la gran obligació que té Pedro Sánchez de ser ‘el presidents de tots els espanyols’, començant lògicament pels seguidors del partit que acaba de desbancar del poder.
Qui pot explicar al pobre guiri que escriu aquestes línies, sempre poc inclinat a cap mena de pensament matemàtic o conceptual, com es pot entendre la gran divergència de criteris en aquests dos casos?





03/06/2018. Joan Ramon Resina. ‘Il padrone è vivo!’.

03/06/2018. Joan Ramon Resina. ‘Il padrone è vivo!’. «Des de l'octubre del 2017 s'ha procedit gradualment i de manera planificada a desarmar els dos milions i escaig de partisans de la república». El 30 de maig, el dia que el president del govern espanyol donava l’ordre de publicar els nomenaments del govern català al Diari Oficial de la Generalitat, el Tagesschau de la primera cadena alemanya ja parlava de distensió, i divendres hi tornava comentant el nou escenari de diàleg que s’obre amb el PSOE de Sánchez. Europa, l’Europa que governa el continent i dicta les condicions d’existència en aquest club d’estats, respirava alleugerida. El conflicte per fi va ben encarrilat. Catalunya va pel camí de deixar de ser un problema, pel camí de deixar de ser.
Benvolguts,

‘Il padrone è vivo!’

 03/06/2018  22:00
Una de les peces retòriques més socorregudes dels comentaristes polítics és la frase de Giuseppe Tomasi di Lampedusa: ‘Se vogliamo che tutto rimanga come è, bisogna che tutto cambi.’ Aquesta frase cínica, pronunciada per Tancredi a El guepard, no trigarà gaire a ser aplicada al ‘nou escenari’ propiciat per la caiguda de Rajoy. Lampedusa la formulà pensant més en la política italiana de la segona meitat del segle XX que no pas en el Risorgimento. Per això no és cap caprici referir-la a les alternances polítiques que han sostingut durant quaranta anys llargs el règim sorgit del franquisme. Aquella frase ha fet fortuna perquè descriu acuradament el sentit de la Restauració de 1976 i explica que el torn pacífic que s’hi va instal·lar gairebé des del principi salvi la situació cada vegada que el sistema de govern entra en crisi. L’acritud i teatralitat dels gestos tenen, com els excessos temporals dels garibaldini, la virtut de desfogar les ires que altrament posarien en perill la simbiosi de l’elit amb l’estat. Quan li arriben les urgències, l’estat muda de carcassa per salvar-se.
Però, posats a citar en italià, em sembla més adient al moment actual una frase de Novecento, la gran pel·lícula èpica de Bernardo Bertolucci, estrenada precisament l’any que Espanya restaurava la monarquia. En aquest impressionant mural històric, Bertolucci repassa la lluita de classes a Itàlia des del gener del 1901 fins a la caiguda de Mussolini el 1945. El dia de l’alliberació, els pagesos volen passar comptes amb el terratinent Alfredo Berlinghieri, però finalment el sotmeten a judici i execució simbòlica. Llavors un partisà crida exultant: ‘Il padrone è morto!’ Però el poble encara no ha tingut temps d’assaborir el seu apoderament, que ja arriben representants del Comitè d’Alliberament Nacional per recollir les armes. Els partisans dubten, però aviat es deixen convèncer per Olmo, el mític líder de la resistència i el primer de deposar el seu fusell. Llavors, tan bon punt les han lliurades, Berlinghieri trenca el seu silenci per dir: ‘Il padrone è vivo.
La referència cultural no sols afegeix una pinzellada al·legòrica a la transició; ens permet també copsar les conseqüències que tindrà per a l’independentisme haver-se privat dels seus millors recursos de resistència, malgrat l’execució simbòlica de Mariano Rajoy.
Des de l’octubre del 2017 s’ha procedit gradualment i de manera planificada a desarmar els dos milions i escaig de partisans de la república. L’operació no era fàcil i ha calgut una campanya de persuasió molt intensa. L’alternativa era: portar la lluita fins el paroxisme de l’estat, empenyent-lo a la repressió fins al punt de no-retorn democràtic, o donar-li oxigen, recuperant la ‘normalitat’ que reclamen els empresaris i molts que mai no han confiat en la capacitat popular de materialitzar el trencament expressat efectivament i no pas simbòlicament a les urnes.
Perquè una de dues: o el referèndum era vinculant o no ho era. I si no ho era, què s’ha de dir de l’espectacle del parlament el dia 27?
Els partits que van acceptar el xantatge de l’estat s’han trobat obligats a collar els votants que per segona vegada els retornaren un mandat inequívoc. La consigna ‘ni un sol encausat més’ sols tenia una traducció política possible: acatament de la llei (espanyola). I així fou com la justa denúncia de la repressió va desplaçar l’objectiu d’autodeterminació, i com la defensa de la legalitat (dins l’ordre constitucional) dels presos i exiliats va fer oblidar la legitimitat de la reivindicació popular.
Quina persona decent, per parafrasejar Gabriel Rufián, no avantposaria la llibertat dels presos a la causa per la qual són a la presó? Qui que no sigui un miserable els demanaria aguantar encara un temps el paper que els ha tocat de testimonis de la injustícia? Però aquest raonament pren tot un altre sentit quan s’esgrimeix per afeblir el govern legítim a l’exili. I la baixesa de la maniobra es reconeix quan des d’un partit es declara solemnement que ningú no es imprescindible, en inequívoca referència a la peça literalment imprescindible de la defensa d’aquella república declarada amb malaptesa, però al cap i a la fi declarada, el 27 d’octubre.
El xantatge ha consistit a substituir la vel·leïtat de la independència per l’aixecament de l’article 155. D’un objectiu històric de màxims s’ha passat en molt poc temps a una ambició reaccionària de mínims. Abans-d’ahir Javier Pérez Royo declarava Rajoy i Puigdemont polítics cremats i, agradi o no, era una observació desapassionada. Però, un cop s’ha executat el patró en efígie i s’ha enviat el boc expiatori al desert d’un exili desautoritzat, quina és la perspectiva immediata? Per saber-ho sols cal parar l’orella. Els més reaccionaris ja celebren que l’independentisme ha topat amb la realitat. Ara es tracta de tornar a condicionar la política espanyola, d’exultar un altre cop amb el peix al cove començant de molt avall, com al joc de l’oca quan has tornat a la casella de sortida, de discutir terceres vies que no porten enlloc, propostes de reforma d’estatut que mai no canvien res, i d’ampliar les bases, aquelles bases que no seran mai suficients per a aturar la violència ni impedir el xantatge ni revocar presons, però que justificaran totes les acomodacions i totes les covardies. La política no és, com diuen alguns, l’art del possible sinó l’escletxa per on raja circumstancialment el poder. I el poder és un beuratge tan embriagador que els addictes ho farien tot per copsar-ne un rajolí.
Catalunya ha deixat enrere la revolució de les urnes i s’ha endinsat en una època Biedermeier. La premsa reaccionària ja fa temps que recepta realisme. I en aquest país realisme sol voler dir oportunisme. Alguns mitjans han insistit tant en la necessitat de dotar-nos d’eines, que el país ha arribat a semblar un taller de reparacions. La qüestió, però, és si la història és un Mecano o bé el resultat imprevisible de processos que maduren lentament i un dia esclaten com un fruit. Però els fruits poden podrir-se si ningú no és capaç de collir-ne el sentit històric.
Tots aquests mesos de minuet parlamentari s’ha avantposat la recuperació de l’autonomia a la construcció de la república. És passar l’arada davant els bous. Si històricament les repúbliques les solen formar els pobles que esdevenen independents, és perquè no hi pot haver cap pacte social sota tutela. Ningú, tret de la CUP, no s’ha preguntat si en aquests moments govern i república són compatibles.
En tot cas, la simultaneïtat entre la formació de govern i el reingrés del sobiranisme a la política espanyola implica la victòria definitiva del 155, en tant que instaura un dels seus principals arquitectes i n’accepta oficialment la legitimitat, alhora que desinfla l’estratègia d’erosionar l’estat i promou la recuperació de la seva imatge.
I això passa quan la estratègia començava a donar resultats, com ho demostren el rebuig de diversos països a satisfer les ordres d’extradició, la incomoditat com més va més visible de la Comissió Europea amb la ‘democràcia’ espanyola, el ressò internacional de la involució de l’estat i la desesperació amb que Alfonso Dastis va anunciar la compra d’articles favorables a Espanya com qui ofereix recompensa en un pasquí de crida i cerca.
Sense ni tan sols el reconeixement del caràcter polític dels presos, els partits catalans han practicat a l’estat la respiració boca a boca. Quan més podrit estava, l’han ajudat a reviscolar-se, aïllant la corrupció en un únic partit i oferint-li, encara més, demanant-li que aprofiti l’oportunitat per regenerar-se amb canvis cosmètics homologables pels socis europeus, que no desitgen cap altra cosa. El 30 de maig, el dia que el president del govern espanyol donava l’ordre de publicar els nomenaments del govern català al Diari Oficial de la Generalitat, el Tagesschau de la primera cadena alemanya ja parlava de distensió, i divendres hi tornava comentant el nou escenari de diàleg que s’obre amb el PSOE de Sánchez. Europa, l’Europa que governa el continent i dicta les condicions d’existència en aquest club d’estats, respirava alleugerida.
El conflicte per fi va ben encarrilat. Catalunya va pel camí de deixar de ser un problema, pel camí de deixar de ser.






Cataluña: votos y botas
Comentar
Cataluña vive —lleva así desde 1714— en una constante paradoja inversa que presenta falazmente a los ilegales como decentes responsables públicos respetuosos de los derechos ciudadanos y a los vigilantes de la ley como impertinentes fascistas invasores de las esencias democráticas. Un sindiós político que no se solucionará ni el 1 de octubre ni el 2 de mayo, ni con apelaciones a levantamientos ni con promesas de cumplimiento. Quienes defienden la legalidad actual tienen mecanismos suficientes para hacer que ésta se cumpla, aunque ello genere una compleja venta social. No actuar cuando el Estado de Derecho está de tu lado es tan cobarde como inconveniente. Sobre todo cuando piensas más en el posible rédito visual que sacarían tus enemigos políticos que en la imprescindible defensa del ciudadano, huérfano ante la acometida antidemocrática de aquellos. A partir de ahí, tienes un grave problema como Gobierno.
Mientras que los sediciosos, subidos al monte de la fanfarria y la infamia, defienden ante el mundo un derecho tan democrático como dictatorial, el Estado sigue sin tener quien le proteja, debido a la inacción de los que todavía creen en el apaciguamiento de la bestia. No aprenden de la historia. Nunca han aprendido. Quizá porque tampoco la conocen. Ante la enésima provocación nacionalista, muleteada por esa ensalada totalitaria que es Podemos, que nunca está pero siempre se le espera para destruir la convivencia social, el PP, junto con los socialistas y Ciudadanos, deberían liderar un frente único de legalidad manifiesta, que pasara por una solución de imagen pública dura pero de impronta jurídica intachable. Claro que a los indepes de la CUP, ERC y PdCAT les conviene la fotografía de sus líderes detenidos y el ejército español desfilando por la Diagonal.
La calle es de la gente, no de los militares, dirían Colau y los protonacionalistas del PSC. Pero dicha actuación no sólo viene amparada por la Constitución, sino que obtendría el respaldo de todos los países democráticos occidentales, siempre guardianes de una Europa unida y recelosos de sentar cualquier precedente de separación, sea o no pactada. La cuestión es que en el PSOE hace tiempo que no vemos el norte de su estrategia. Más que faltarle discurso, le sobran palabras. Sobre todo si éstas son huecas en contenido y pomposas en la forma. Nadie entiende a Sánchez cuando define lo que quiere gobernar, seguramente porque no sabe lo que quiere gobernar. ¿Defienden en Ferraz los votos —bajo referéndum ilegal— que piden los nacionalistas o las botas —militares que legalmente anularían la autonomía— que recoge la Constitución?
El maestro Cuartango, un existencialista entre millenials sin esencia, escribía recientemente en su Facebook, desde la mente de Heidegger, que pensar “era descender al sentido etimológico de las palabras, eliminar el barniz que las oculta, restablecer su antiguo significado”. Que piensen en el PSOE, cuando Sánchez habla de esa manera, si esa estrategia de condensación abstracta de los mensajes, como dice Cuartango, es otra forma más de falsificar la realidad. Votos de mentira o botas de verdad. Esa es la cuestión. En ningún otro país de nuestro entorno habría dudas sobre cómo actuar ante el desafío independentista. La suerte que corra Cataluña será la del conjunto de España. Una tierra, la catalana, que siempre ha defendido la unidad de la única nación existente, fuera de su sentido etimológico y de las connotaciones culturales otorgadas por Fichte en pleno Romanticismo. Aquella que emana de Cádiz con posterioridad al servicio de una causa: la de sus ciudadanos libres. Y a veces, la libertad se defiende mejor con botas constitucionales que con votos marcados.












30/05/2018. Albert Donaire Coordinador de ‘Mossos per la República’. ''Estan intentant netejar les institucions de tot aquell que els planta cara o amb qui no estan d’acord''.

30/05/2018. Albert Donaire Coordinador de ‘Mossos per la República’. ''Estan intentant netejar les institucions de tot aquell que els planta cara o amb qui no estan d’acord''.

DIMECRES, 30/05/2018. 05:00 H
Albert Donaire Coordinador de ‘Mossos per la República’


Marina Bou. L’Albert Donaire es defineix com un ciutadà de la república de Catalunya, defensor de la llengua catalana i les institucions; però és molt més que això. Implicat políticament amb el país des de l’adolescència, és membre d’Òmnium Cultural i soci de la Plataforma per la Llengua i -des de fa quasi una dècada- agent del cos de Mossos d’Esquadra o, com ell diu, servidor del seu poble. Potser per això fa sis anys que va adquirir la responsabilitat de ser el coordinador de la sectorial de l’ANC ‘Mossos per la República’. Parlem amb ell sobre el que li ha suposat aquest càrrec. 


Albert Donaire, a la redacció del directe.cat
© A.G





Has arribat a rebre més de 200 amenaces de mort en un dia. Ho has denunciat?

He presentat denúncies per diverses amenaces que he rebut a través de Facebook, Twitter, i correu electrònic. També n’he rebut a través de correu postal, fa cosa de dos o tres anys, però no els vaig donar importància perquè qualsevol podia haver-me deixat a la bústia el sobre blanc, que anava sense segell. Aleshores no en vaig fer cas, però va haver-hi un moment que eren tan evidents -amb coses com que m’haurien de posar una bomba sota el cotxe, m’haurien de decapitar o tenir-me penjat enmig de la plaça- i des de perfils a la xarxa amb noms i cognoms que vaig decidir presentar denuncia als Mossos d’Esquadra. 

Quins noms i cognoms? 

No són perfils de gent coneguda, però en moltes de les ocasions en que els he denunciat a la xarxa hi ha hagut gent que s’ha  ofert a col·laborar per passar-me més dades d’aquestes persones, perquè les coneixien i sabien d’altres problemes que havien tingut. Vull dir que són perfils reals, que la feina la tenen feta si volen investigar. 

I no ho estan fent? 

Jo tinc la sensació que les estan aturant. La prova està en que una persona escriu a la xarxa que haurien de ‘violar en grup’ Inés Arrimadas i en poques setmanes està citada als jutjats, amb una pena de quatre mesos de presó i la fan fora de la feina. Ara, una altra persona puja a sobre d’un cavall o un tanc i amenaça Puigdemont i encara tenen la barra de dir que és perquè ha anat provocant, que si no hagués fet el que ha fet segurament no hauria passat. Per una banda s’investiguen i per l’altra no. I és que hi ha molta gent que ha presentat denúncies i que no té la sensació que s’hagin posat en contacte amb ells. Amb mi, només han contactat des del Grup d'Atenció a la Víctima, que són els que fan un seguiment de com van les coses quan reps amenaces; però fa quatre mesos que no rebo cap altra tipus d’informació. Desconec la unitat que sencarrega d’aquest cas ara mateix, però cap membre de cap unitat (més enllà d’Atenció a la Víctima) m’ha contactat en cap moment per agafar més informació. Tinc la sensació que no hi ha interès que s’investigui o s’esbrini sobre aquestes persones.

Això és el 155?

Una de dues: o és un dels efectes del 155 o també -com ha publicat el col·lectiu Guilleries en diverses ocasions- interessos d’algú perquè aquestes amenaces no s’estiguin investigant.El que sembla clar és que no sestà actuant igual per a tothom, ni amb la mateixa celeritat, ni amb les mateixes ganes. Se mescapa si la responsabilitat daixò recau en el propi cos o va més enllà, en la fiscalia o la pròpia justícia. Sincerament, tinc moltes amenaces pendents de denunciar i cada dia en tinc de noves. Amb probabilitat seguiré posant denuncies amb la intenció que, en algun moment, s’investiguin.

En aquest sentit, com a agents, quins són els perjudicis més greus que us ha deixat l’article de la Constitució Espanyola? 

Sobretot a nivell de ‘Mossos per la República’ o de col·lectius independentistes dels Mossos, tinc la percepció que ara dominen el cos i poden fer el que volen. Per exemple, una de les denúncies que m’han presentat des de la Divisió d'Afers Interns ve signada per Juan Antonio Puigserver, col·locat a Interior des de Madrid. Per tant, entenc que ara estan investigant moltes més coses en un sentit que no investigaven abans. És a dir, estan duent a terme una persecució política -per exemple- cap a ‘Mossos per la Democràcia’ i ‘Mossos per la República’ per uns escrits i no s’està fent res contra aquells agents de la ‘Unió de Mossos per la Constitució’ que fan declaracions en sentit contrari parlant als mitjans com a policies, en representació de tot el cos. Nosaltres, en canvi, sempre hem dit que parlàvem pels nostres afiliats i la gent que formava part dels nostres col·lectius, perquè no som cap portaveu del cos. En aquest sentit, aleshores, crec que quan pot ficar-hi mà el govern espanyol, estan aprofitant els mecanismes interns dels Mossos per controlar aquest tipus de gent. 

I, de cara a la ciutadania, què ha suposat que el 155 prengués el control dels Mossos? 

S’ha notat, per exemple, amb municions i armes que havien d’arribar i estan al port de Barcelona perquè la Guàrdia Civil no permet que arribin als Mossos. Això, al final, afecta la seguretat de la ciutadania. Amb el 155 -a més- s’estan parant moltes coses que estaven fetes, com la nova uniformitat, que estava aprovada i no s’està aplicant. 

El risc per a la seguretat ciutadana és encara més gran estant en alerta 4 d’amenaça terrorista...

Exacte, però els preocupa més estar perseguint els Mossos que van actuar o no l’1 d’octubre o que estaven en segons quins col·legis per denúncies de VOX, Somatemps o Societat Civil Catalana. Ara mateix, els Mossos disposen dels efectius que disposen i sembla que la preocupació més gran sigui una manifestació, protegir la seu d’un partit polític perquè no hi pengin un llaç groc o que els CDR no treguin la bandera espanyola de la delegació del Gobierno. És vergonyós. Si realment estem en alerta 4 de terrorisme, concentrem-nos en el que és important. 

S’estan deixant de fer coses, doncs, en aquest sentit? 

No disposo de dades concretes, però tinc la sensació que sí. Segurament, al davant de la seu de C’s, el PP o el PSC hi ha una patrulla dels Mossos les 24 hores, de la qual deixa de disposar la ciutadania. He passat dues vegades per davant la seu de C’s i, en les dues ocasions, hi he trobat un vehicle. Coincidència? No sé quantes patrulles sortiran a Barcelona, però en una comissaria en que, posem per cas, es disposés de tres patrulles, si tan sols una quedés 'hipotecada' per estar estàtica (sense poder-se adreçar a cap requeriment o realitzar prevenció de seguretat) en part, afectaria a la seguretat del territori i dels ciutadans.


Darrerament, han pres cert protagonisme els anomenats GDR, que solen actuar de nit i encaputxats per treure símbols per la llibertat dels presos polítics i el retorn dels exiliats. Has viscut alguna experiència amb aquests grups com a agent dels Mossos d’Esquadra? 

Jo, de moment, no he rebut cap requeriment. Ara, considero que -siguin del costat que siguin i pensin com pensin- unes persones que van amb la cara tapada pel carrer i amb objectes punxants no saps mai com actuaran. Entenc que se’ls identifica però, tenint la potestat de requisar aquests objectes, no entenc per què en molts casos no s’actua i hi ha aquesta permissivitat. Igual que no entenc la permissivitat que va haver-hi davant els manifestants de Catalunya Ràdio o amb els que paraven cotxes obligant els conductors a dir ‘Viva España’ i si no ho feien els escopien. No sé per què no s’està actuant o, si s’està actuant, perquè no es visualitza. Tampoc puc entendre el fet que sembla que els Mossos que van ser agredits per un militar a Gràcia no presentaran càrrecs. Tampoc sé si han denunciat o no els agents que van ser insultats, amenaçats i agredits per la Guàrdia Civil l’1 d’octubre, a Sant Julià de Ramis. Entenc que es va passar un informe i que hi ha els números d’agent i no sé si el cos de Mossos està actuant o no. Per això, no sé si amb el 155 estan frenant tantes coses com el que dic. A molts GDR no se’ls requisa el material, és incomprensible. Tinc la sensació que, possiblement, se m’escapen moltes coses. Caldria més transparència.

Heu rebut ordres en aquest sentit?

No tinc cap ordre, però suposo que és una situació incòmoda per a molts agents que es veuen qüestionats perquè actuen contra els CDR per pintar llaços i -en canvi- no contra els GDR per treure’ls. Però és que això no és veritat. A  moltes comissaries, si es veu gent amb esprais es requisen perquè no saps per què els usaran. No és qüestió d’idiologia política. 

Quina és la relació actual entre els Mossos d’Esquadra i altres cossos de la policia espanyola?

Desconec la comunicació que hi ha des de dalt. Jo, particularment, no hi tinc massa relació; però perquè tampoc no hem treballat mai junts. Sí que és veritat, voldria afegir, que algunes de les amenaces i insults que he rebut han estat per part de membres d’aquest cos. De la mateixa manera, han intentat intimidar-me amb coses com -per exemple- seguir-me durant més de 20 minuts amb un cotxe logotipat per Olot. I, segurament, altres coses que de ben segur se m’escapen.

Però, hi ha àmbits de la vostra feina en que aquesta comunicació és important. Parlàvem abans de terrorisme… 

Des del moment en que als Mossos no se’ls permet accedir a una base de dades de tots els terroristes jihadistes que hi ha a Europa,  ni de tots els imams salafistes, etcètera; ja estàs posant en risc la seguretat. Però això no és només cosa de la policia, això ja és cosa del mateix Ministeri de l’Interior, que ignora que els Mossos d’Esquadra tenen les competències de seguretat a Catalunya.  A nivell de col·laboració, bé, la que es va veure l’1 d’octubre: Pérez de los Cobos per la seva banda, sense presentar-se en reunions on havien estat citats. La pèrdua de confiança sempre ha estat per part seva i són ells els que han trencat totes les vies de comunicació amb els Mossos, perquè els Mossos el que voldrien és accedir a totes les dades per garantir la seguretat del país. A més, amb el procés, aquesta desconfiança s’ha estès quasi arreu de l’Estat: jo formo part d’una associació de policies a nivell estatal (no hi ha una a Catalunya) i ja he tingut problemes amb algun dels seus membres pels meus posicionaments polítics en la vida privada. 

Anteriorment, parlaves de persecució política dins el cos de Mossos d’Esquadra per part de la Divisió d'Afers Interns. Això, com es tradueix en la vostra feina diària? Hi ha problemes entre companys?

Per sort, tinc molt bona relació amb els companys de la meva comissaria i també hi ha molta solidaritat quan veiem aquesta mena de persecució. Allò més greu és que ens estan perseguint no per com duem a terme la nostra feina (jo, de moment, no he tingut cap queixa sobre que hagi estat parcial o subjectiu en la meva tasca); sinó que la persecució per part de la Divisió d'Afers Interns -i del Partit Popular o C’s, que són els que han presentat denuncies als Mossos o queixes al Parlament- ve per les meves opinions en la meva vida privada, al meu compte de Twitter. D’altra banda, hi ha comptes de policies nacionals o guàrdies civils des d’on parlen com a tal (per exemple, un tal Perdiguero, que es presenta com a subinspector de la Policia Nacional) i no es fa res. Nosaltres, que parlem en el nostre nom i que en cap cas ens presentem com a agents,  ens acusen de fer-ho des de la nostra feina. I si jo fes un vídeo on aparegués amb uniforme ho entendria, però com no és així no té cap sentit que això ho hagi de perseguir Afers Interns. Tinc un procés obert contra mi des de fa dos anys, tenen una informació reservada. Més que res ho sé perquè t’han de pagar el desplaçament cada vegada que baixes a Barcelona, però encara no ho he rebut perquè segons sembla no està tancat. Estic completament segur que si hi hagués hagut un Govern de C’s o el PP, aquí haurien fet una neteja en que ens haguessin  traslladat, expedientat indefinidament o -d’una manera o altra- haguessin aconseguit fer-nos la vida impossible perquè acabéssim agafant una excedència o plegant. No sé com tirarà endavant, però jo ara estic pendent d’un expedient que no sé com evolucionarà. A més, ara m’entra una nova informació reservada, segueix activa la persecució. Acusen els Mossos de ser una policia política, però sospito que ho serien si realment estiguessin en mans d’altres persones. De la mateixa manera que tots tenim la sensació que, des del Gobierno, s’han utilitzat políticament les Forces i Cossos de Seguretat de l’Estat. 

També s’està perseguint els agents dels Mossos d’Esquadra que han acompanyat Carles Puigdemont en el seu exili. Com valoreu això? 

Entenc que en el seu temps lliure aquestes persones poden fer el que vulguin, però s’estan aprofitant de tot. El que és veritablement trist és que les persegueixin per un dret que hauria de tenir Puigdemont, perquè tot president de la Generalitat té dret a una escorta de Mossos i, amb el 155 o les retallades de drets que estem patint, li han retirat. Des del moment que els serveis d’intel·ligència espanyols, la policia espanyola, es pren la llibertat de col·locar una balisa al seu cotxe, perseguint-lo, i això no s’investiga (sinó que, al cap i a la fi, a aquests agents els acabaran condecorant), és bastant greu que es castigui que una persona pugui anar a protegir el president en la seva vida privada, cosa que és legítima i que s’hauria de fer per llei. Amb el 155, vulneren les lleis i no passa res. Ells ignoren els drets dels Presidents, i no es fa res.

Quin paper estan jugant els sindicats en la situació actual dels Mossos d’Esquadra? 

Suposo que és complicat. La primera vegada que vaig anar a la Divisió d’Afers Interns, com a ‘Mossos per la Independència’,  va ser per denúncia dels mateixos sindicats arran d’un article a ‘Vilaweb’ respecte al 9-N; en el qual donàvem la nostra opinió com a sectorial. Com ells, que van emetre uns comunicats en que es comprometien a complir la llei, ‘Mossos per la Independència’ també ens vam comprometre a complir les ordres que vinguessin d’Interior i del cos de Mossos. Els mateixos que han de defensar els teus drets laborals, són els que t’estan denunciant a Afers Interns per expedientar-te. 

Segueix essent igual, amb tot el que ha anat passat al llarg dels anys?

Sí. Hi ha sindicats en guerra amb ‘Mossos per la República’ i amb mi personalment. Me les he tingut amb gent del SAP, l’SME, el CAT o l’SPC; més aviat a nivell de xarxes: vam criticar, per exemple, quan el SAP i l’SPC van demanar aplicar el 155 de manera lleu, que no es notés. A més, ara no fa gaire, també vaig criticar unes declaracions del portaveu de l’SME, Toni Castejón, a ‘Espejo Públicó’ i la resposta del sindicat va ser penjar un vídeo d’un càsting que havia fet per un programa de televisió. Si la seva tasca no és opinar o criticar des del respecte sinó intentar ridiculitzar un Mosso pel que fa en el seu temps lliure, demostren que tenen un problema cap a mi simplement perquè penso diferent d’ells. Tampoc crec que estiguin fent de pont amb els  sindicats de la policia espanyola, al contrari. Potser amb Jusapol pel tema de la pujada salarial a la policia espanyola, a la qual alguns sindicats de Mossos van donar suport. En canvi, va haver-hi una reunió al consell de policia fa cosa d’un mes i mig en que un sindicat, l’USPAC, va plantejar que si s’equiparaven els sous per la policia espanyola també s’havien d’equiparar tota la resta de drets que ells tenen al cos de Mossos d’Esquadra. La cúpula de Mossos (sota el 155), els representants d’Interior, van votar en contra. Per una vegada que els sindicats havien estat d’acord… 

No hi ha cap sindicat que sentiu proper?

No, però és que considero que els sindicats haurien de ser apolítics (en canvi, hi ha en Toni Castejón donant opinió política cada dos per tres en platós de televisió o en Valentín Anadón, del SAP), s’haurien de centrar a defensar els drets laborals. En aquest sentit, trobo coherent que hagi nascut la ‘Unió de Mossos per la Constitució’ perquè demostra la pluralitat i és necessari que estiguin representats. Ara, també hem de veure de qui s’envolta aquesta gent: es presentaven com una plataforma apolítica i només tenen reunions amb C’s i el PP, fan paelles amb VOX i es troben amb Somatemps i SCC. També vaig veure una piulada de la Fundació Francisco Franco felicitant-los per la seva valentia, així com els sindicats de la Policia Nacional. Si, realment, la policia és plural, hi hauríem de cabre tots i no s’hauria de condemnar a uns i deixar als altres fer tot el que vulguin. Sembla que, com a la resta de la societat, només es criminalitza i es persegueix la ideologia en un sentit. En l’altre, via lliure.


Fa unes setmanes, van aparèixer a Mollet del Vallès uns fulletons on t’insultaven per la teva condició sexual. T’assenyalen també per aspectes tan personals...

Sota la meva percepció, això ve d’un moviment que no és plural. Òbviament, hi pot haver excepcions, però des del moment en que dos dels seus partits estan dient que s’ha de governar per la gent normal de Catalunya, ja veus per on van els trets. Estan dient que els independentistes no som gent normal. I, és clar, si ja fan aquestes distincions per les teves idees polítiques, per la teva condició sexual… Parlem d’un partit, C’s, que quan es va aprovar la llei de matrimonis homosexuals va dir que no es podia dir matrimoni i que hi estava en contra. Igual que el Partit Popular, que la va recórrer al Constitucional per veure si la podien tombar. Al final, a aquests partits els acaba donant suport un cert tipus de població i el que em preocupa és que hi hagi gent que pensi igual. Per exemple, de totes les amenaces que he anat rebent, he comptabilitzat amb quanta gent podia dialogar: aproximadament amb un 92% de les persones no podia i només amb un 8% havia pogut parlar, donar la meva opinió, passar alguna mena de dada i que ells contrastessin i m’acabessin demanant perdó. Però, és clar, la majoria no contrasta i passa a l’insult directament. I s’escandalitzen perquè diguin a quin cau van els fills d’uns guàrdies civils, però no quan un líder del quart partit polític espanyol assenyala uns professors. Jo crec que la gent acaba fent el que veu que fan els seus líders polítics. I, molts d’aquests, són els que directament amenacen; alguns d’ells, enviant-me fotos de diferents bales preguntant-me amb quina d’elles vull que em disparin.

Parlant d’assenyalar, també has estat el blanc de l’odi de diversos mitjans de comunicació unionistes. 

Comparo molt la situació que hi ha aquí amb la pel·lícula ‘The Post: els arxius del Pentàgon’. Als Estats Units, la premsa fa de quart poder en contraposició de l’Estat i, aquí, fa de quarta pota de l’executiu. Ara mateix, sembla que les publicacions més fiables que puguin haver-hi siguin ‘Mongolia’ o ‘El Jueves’, perquè són els únics que diuen la veritat a nivell espanyol. A Catalunya, en canvi, la premsa és molt més plural: a TV3 -per exemple- diuen les coses que no es diuen a altres llocs i amb programes com ‘Està passant’ o el ‘Polònia’ es diuen veritats amb la sàtira i l’humor que ells no han pogut intervenir. Pel que fa als mitjans que assenyalen -a ‘Alerta Digital’ publicaven un article sobre mi amb el títol ‘Albert Donaire, yo me cago en tu puta madre’ i Federico Jiménez-Losantos deia que s’hauria de bombardejar Barcelona i titllava els alemanys de nazis per no extradir Puigdemont-, trobo increïble que els permetin publicar cert tipus de comentaris i ningú digui res. La premsa espanyola ha perdut el nord, totalment. És per això que he rebutjat l’oferta de parlar per ‘Espejo Público’, perquè veient els antecedents o el que van fer a en Vicent Sanchis contra vuit persones que no el deixaven ni parlar... No estic disposat a donar la cara perquè me la trenquin. No hi ha cap fiabilitat ni confiança amb quasi cap mitjà espanyol i, per això, refuso qualsevulla intervenció que ofereixin ja que no hi ha garantia de neutralitat.

Després de tot això, com veus el teu futur al cos de Mossos d’Esquadra? Veus possible que t’acabin apartant?

Tinc clar que si hagués de plegar dels Mossos la vida no se m’acabaria. Buscaria una altra cosa, marxaria a viure a l’estranger o aprofitaria per fer moltes coses que ara no puc fer. Però sembla que no ha passat mai que a una persona, per opinions polítiques o pel que pugui fer en el seu temps lliure (que no suposi cap delicte), hagi estat expulsada o inhabilitada. Seria la primera vegada. I no sestà fent res amb els membres dUCM que fan declaracions en sentit contrari. Al revés, aquests es reuneixen amb membres i dirigents de tots els partits polítics, fins i tot amb Enric Millo. Ells no reben cap tipus de persecució. Tot plegat, un reflex del que passa al país. Tot es mesura de manera diferent.

Darrerament, hem viscut tantes primeres vegades... 

Perquè últimament es fa el que es vol. Se’ls ha anat una mica de les mans. 

Tu estàs tranquil, doncs.  

Sí, estic tranquil. No pateixo gaire. Potser perquè tinc un caràcter despreocupat en aquest sentit, visc al dia i no sé què passarà demà. 

Comença una nova legislatura. Què és el que cal esmenar amb més urgència al cos de Mossos d’Esquadra? 

Moltes coses. Per exemple, tot aquest armament comprat per les unitats dels Mossos que està retingut per la Guàrdia Civil o la restitució del Major Trapero. Hem de restituir la normalitat que hi havia abans del 155, però no només això, sinó que cal incrementar-la per tal que els Mossos puguin accedir a totes les bases de dades de seguretat a les quals ara no hi ha accés. També caldria la restitució de tots els càrrecs cessats al cos, com l’arxivament de totes aquestes informacions reservades obertes cap a agents, simplement per com administren el seu temps lliure i no per motius laborals.

De destitucions hi ha hagut més enllà de la del Major Trapero com, per exemple, la de la cap de comunicació del cos per una piulada crítica amb la sentència de la Manada. Espereu que totes aquestes persones tornin al seu lloc de treball? 

Jo espero que sí. Això em demostra que, a ells, els molesta com opinin en la seva vida personal aquestes persones; perquè fas una piulada amb el teu compte personal i immediatament t’afecta la feina, t’ho volen fer pagar. Una persona que va ser felicitada per com va portar la gestió de les xarxes socials durant els atemptats, arriba el senyor Millo i el grup del 155 i la fan fora per una piulada amb la seva opinió. Jo estic segur que, de moment, encara no han trobat la manera d’aturar-me a mi (com a funcionari, compto amb un determinat tipus de condicions i protecció), però si poguessin ho farien. El que estan intentant és netejar les institucions de tot aquell que els planta cara o amb qui no estan d’acord. 

Les relacions del cos amb la ciutadania també s’han vist afectades darrerament per haver hagut de dur a terme detencions -per exemple- a membres del CDR a Lleida. Com restablir-les? 

Arran dels atemptats, havíem aconseguit una bona relació amb la ciutadania i arriba el 155 i tira tot això per terra. És molt complicat però, ara mateix, l’únic aliat que tenen els Mossos com a institució és l’independentisme o el republicanisme; perquè C’s ha dit per activa i per passiva que els Mossos d’Esquadra els molesten, així com totes les institucions de Catalunya: TV3, els bombers... Qualsevol cosa que signifiqui autogovern. No sé com ho haurem d’arreglar, el que també tinc clar és que no totes les actuacions dels Mossos són dolentes, en el sentit que si hi ha una manifestació i hi ha unes ordres, cal intentar no encarar-se amb aquestes ordres. Òbviament, s’han comès errors per part dels Mossos o la brigada mòbil, però tampoc és cert que la ciutadania no n’hagi comès. Tothom ha de fer una mica d’autocrítica en aquest sentit. El que demano si us plau és que la gent no faci generalitzacions injustes contra tots els membres del cos de Mossos. Mai es fan bé les coses per a tothom, però som molts que volem fer les coses bé i dotar d’una bona imatge el cos.


 
Miquel Buch serà el proper conseller d’Interior. Com ho valoreu?

No el conec personalment, no sé quina línia tindrà, hauria d’esperar a valorar. Dintre de ‘Mossos per la República’, sí que es veu com un bon nom, des de gent que suposo que el coneix del Maresme. 

I, pel que fa a Joaquim Forn, com seguirà la lluita pel seu alliberament?

Des de ‘Mossos per la República’ sempre hem considerat que és el nostre conseller legítim, igual que considerem que Puigdemont és el president legítim de la Generalitat, el president legítim de la República. Sobre el fet que es nomeni consellers tot i estar empresonats, entenc que Interior és molt més delicat en el sentit que és necessària una persona que estigui en el dia a dia, que doni la cara quan hi hagi una actuació; però tant ‘Mossos per la República’ com ‘Mossos per la Democràcia’ o el col·lectiu Guilleries consideren que el seu conseller legítim de moment és el conseller Forn. I si per nosaltres fos, tornaria; sense menystenir Miquel Buch. Igual que el director general de la policia, a qui també van destituir. Hauria de tornar tot el Govern que hi havia, recuperar la normalitat que teníem abans del 28 d’octubre. 

Per últim, ets membre del nou Secretariat Nacional de l’Assemblea Nacional Catalana. Què esperes aportar-hi i quin camí creus que hauria de prendre l’entitat?

Em vaig presentar al secretariat perquè teníem la sensació que, dins l’Assemblea, no es tenia prou en compte a les sectorials. I estic totalment d’acord amb el camí que ha emprès la presidenta, Elisenda Paluzzie, defensant que el president legítim és Puigdemont. La meva feina, o pel que jo em presento, és que no defallim, que l’Assemblea no caigui en mans de cap partit polític, que segueixi sent una eina de tothom per aconseguir la República i per seguir empenyent si un partit un dia defalleix. Vull que sigui una eina mobilitzadora de la gent del país per sortir a reclamar el que majoritàriament hem votat. 
Marina Bou




01/06/2018. Eduard Voltas. Els riscos.

01/06/2018. Eduard Voltas. Els riscos.

Els riscos
"Quan l’adversari t’ha fet tant mal (suspensió de l’autogovern, presos, exili, repressió), no es pot desaprofitar l’oportunitat de desestabilitzar-lo"
 
per Eduard Voltas 01/06/2018
Si hi havia una raó de pes per votar la moció de censura des de l’òptica estrictament independentista era provocar una fractura en el bloc fins ara monolític del 155. Quan l’adversari t’ha fet tant mal (suspensió de l’autogovern, presos, exili, repressió), no es pot desaprofitar l’oportunitat de desestabilitzar-lo.
Fa només una setmana, Rajoy tenia garantida la legislatura amb els pressupostos aprovats; Ciutadans estava al centre de l’escenari amb l’estratègia IBEX de substitució controlada del PP, que havia de culminar a les eleccions del 2020; el PSOE era la definició de la pura irrellevància política, i el consens dels tres en relació a Catalunya era total.
Avui, el PP està noquejat, fora del govern i en risc seriós de descomposició per la batalla successòria que s’obrirà; a Albert Rivera se li ha fet miques l’estratègia i ha quedat bruscament desplaçat del centre del tauler; i Catalunya deixarà de ser un espai de consens i de “política de estado” per convertir-se en el principal camp de batalla de la guerra civil entre els tres: cada moviment de Sánchez en relació al nostre país, per petit i intranscendent que sigui, serà magnificat fins al paroxisme per PP, C’s i la premsa de Madrid (“un Gobierno preso de los golpistas”), i provocarà dissensions internes en el PSOE, especialment entre els barons que d’aquí a un any tenen eleccions autonòmiques i no es poden permetre concessions als independentistes. Tot aquest canvi sobtat del panorama s’ha aconseguit amb el simple gest de pitjar el botó del Sí a la moció, sense demanar res a canvi, sí, però també sense comprometre’s a res ni renunciar a res.
 
La jugada, doncs, ha estat bona. Divideix l’adversari i per tant l’afebleix, i proporciona oxigen. Una altra qüestió és com es gestiona el nou escenari. Un cop s’ha facilitat la investidura de Sánchez, l’independentisme faria bé de recordar-li al PSOE, amb fets i amb paraules, que el conflicte és exactament allà on era.
I que els presos, els exiliats i els investigats no són el conflicte, sinó només la seva manifestació més dolorosa. Recordar-li al PSOE i als aparells de l’estat que el conflicte és sobre el demos, sobre la sobirania, sobre el dret d’autodeterminació del poble de Catalunya.
Sens dubte, a cavall del canvi de govern a Espanya es produiran molts cants de sirena, i és molt possible que es produeixi una confluència de discurs Iceta-Colau (amb molt suport mediàtic) que intentarà arrossegar l’independentisme a escenaris de renúncia més o menys explícita als mandats de l’1-O i del 21-D. També és molt probable que hi hagi sectors del sobiranisme que s’hi posin bé, perquè en tots els moviments socials i polítics sempre hi ha algú que té predisposició a veure pistes d’aterratge real allà on només hi ha miratges. I al mateix temps, cal dir-ho també, hi haurà (ja hi són) conspiranoics que veuran traïcions i renúncies per tot arreu. 

Davant d’aquests riscos, el gruix de l’independentisme haurà de saber combinar les apostes tàctiques i oportunistes, que forçosament es donaran dins del marc juridicopolític autonòmic, amb els moviments estratègics en clau republicana com poden ser un procés constituent d’àmplia base popular i territorial, o la posada en marxa del Consell de la República a l’exterior en quant Puigdemont i Marta Rovira quedin definitivament fora del radar de la justícia espanyola, cosa que, segons fonts ben informades, passarà aviat. 
No serà fàcil conduir aquest vaixell sense permetre que l’enfonsin ni els professionals de la renúncia ni els caçadors obsessius de botiflers, però al meu entendre no hi ha cap altre camí que no sigui aquest, almenys de moment.

01/06/2018. El Cercle d’Economia aplaudeix Arrimadas quan diu que hi ha “fractura social”.

01/06/2018. El Cercle d’Economia aplaudeix Arrimadas quan diu que hi ha “fractura social”.

El Cercle d’Economia aplaudeix Arrimadas quan diu que hi ha “fractura social”
Acusa l'independentisme de "no considerar catalans" els que no pensen com ells
 
Per Quico Sallés (Sitges) 01/06/2018

Inés Arrimadas, en un moment del debat | CIUTADANS

"Només aquells que veuen mitja catalunya poden negar que hi ha fractura social". Aquesta ha estat la frase més aplaudida  pels participants en les tradicionals 34 Jornades del Cercle d'Economia de Sitges en el debat que els líders polítics catalans han celebrat aquest vespre. L'ha pronunciada la cap de files de Ciutadans, Inés Arrimadas. 

La cap de files unionista ha insistit en què l'independentisme "no consideren Catalunya als que no pensen com ells""Només governen pels que porten llaç groc", ha afegit. Tampoc s'ha mostrat d'acord en la proposta del Cercle de consensuar un Estatut que esdevingui una "Constitució catalana" perquè seria "una passa més per a Quim Torra per anar cap a la República".
De fet, Arrimadas ha acusat al Govern de Carles Puigdemont de celebrar un "referèndum il·legal" amb "dades privades de milions de catalans".  "Volem un compromís clar que aquest govern respectarà la legalitat: fora de la llei no hi han solucions, ha reblat. Ha enfatitzat en les amenaces que reben els seus diputats i els atacs a les seus.  
L'altra aplaudiment ha estat per a Miquel Iceta, del PSC, quan ha assegurat que l'independentisme "va prèmer l'accelerador sense conèixer les limitacions del cotxe i es va estrellar"



01/06/2018. Seda Hakobyan i Alexandre Solano. Els foscos negocis de l’estat espanyol.   

01/06/2018. Seda Hakobyan i Alexandre Solano. Els foscos negocis de l’estat espanyol.  


Els foscos negocis de l’estat espanyol
L’estat espanyol, amb la monarquia al capdavant, manté llaços amb dictadures, posant per sobre els interessos econòmics als democràtics
 01/06/2018  22:00
Dimecres va ser detingut l’opositor de Putin, Bill Browder, alliberat poc després per la intervenció de la Interpol. Aquell mateix dia, es relacionava l’estat espanyol amb els negocis més foscos de la dictadura de Guinea Equatorial.
Dels interessos amb les dictadures, en parlava el diari El País, que assenyalava que Rajoy i sobretot els seus ministres s’havien dedicat a recórrer dictadures i governs autoritaris per dos objectius:
·         un, contractes de grans infrastructures per a constructores i empreses,
·         i dos, l’entrada de nous inversors a grans empreses espanyoles.
Una política en què els interessos econòmics estan per sobre dels drets humans i que ha portat fins i tot a detenir opositors. Una estratègia que no és únicament d’aquest executiu, sinó que esquitxa també els anteriors governs, els serveis secrets i el mateix rei d’Espanya.
La dictadura Kazakhstan: una qüestió d’estat
El 2013, Mariano Rajoy, juntament amb el rei Joan Carlos, va visitar el Kazakhstan, una de les dictadures més restrictives, dirigida des del 1989 per Nursultán Nazarbayev. En el viatge, van arribar a l’acord de vendre vuit avions per a transport militar per 240 milions d’euros. Però les relacions anaven més enllà, i afectaven greument els drets humans.
Uns mesos abans, el desembre del 2012, havia estat detingut a Madrid l’opositor kazakh Alexander Pavlov. Tenia l’estatus de refugiat al Regne Unit, però amb l’oligarca Mukhtar Ablyazov, principal opositor al dictador, van haver de fugir del país quan els serveis britànics els van avisar d’un complot per a assassinar-los.
Pavlov va ser arrestat a Madrid, i va començar un dels casos més estranys de la justícia espanyola. En els mateixos calabossos de l’Audiència Nacional espanyola, sense saber-se com i després d’haver-lo desprecintat, li van robar el mòbil, que sembla que va servir per a localitzar Ablyazov a l’estat francès. El 2014, també van detenir a Madrid l’opositor Muratbek Ketebayev, tot i ser refugiat a Polònia.
L’Audiència espanyola va aprovar l’extradició de Pavlov en una votació ajustada, tot i les denúncies que podia ser torturat. Per a denegar-li l’asil, va ser clau un informe del CNI que el considerava un perill per a la seguretat. L’informe era signat per Beatriz Méndez de Vigo, germana de l’ex-ministre. Cal remarcar que l’estat espanyol és l’únic membre de la Unió Europea amb un conveni d’extradició amb el Kazakhstan.
La situació encara tenia més ombres, ja que l’ambaixador del Kazakhstan es va reunir amb el president de l’Audiència espanyola i amb el magistrat Alfonso Guevara, qui, sense tenir-hi competència, va provar que Pavlov fos conduït a un avió militar del Kazakhstan. L’avió només es va poder aturar perquè una funcionària va informar-ne un superior.
Finalment, el Tribunal Suprem va aturar l’extradició, tot i que el govern espanyol ja l’havia aprovada. Les relacions amb el Kazakhstan avui encara són estretes. És un país molt ric en hidrocarburs, i moltes empreses espanyoles hi tenen interessos. Per exemple, en el viatge del 2013 es van tancar acords per valor de 600 milions d’euros.
El rei Felipe VI va visitar el país l’any passat i es va lliurar a Nursultán Nazarbayev el collar d’Isabel la Catòlica, en nom del rei. El dictador va dir que estava ‘molt agraït’ pel suport i que Espanya era ‘un país molt proper al Kazakhstan’.
El suport a les dictadures
El cas no és únic, el 1987 es va publicar que 
l’estat espanyol havia venut armes a la dictadura de Pinochet, com a mínim, fins al 1986, mentre les principals potències hi mantenien un blocatge –el Regne Unit, des del 1974 i els EUA, des del 1979. El mateix any, el govern de Felipe González, basant-se en una llei franquista del 1968, va declarar secreta la informació sobre la venda d’armes.
Fa quatre anys, també es va revelar que l’estat espanyol, ja després de la mort de Francisco Franco, i amb acords signants pel rei Juan Carlos, funcionaris i banquers, havia finançat la dictadura argentina, que es trobava en una situació econòmica crítica.
Però el cas més clar actualment és el de l’Aràbia Saudita. Entre el 2013 i el 2016, es van exportar armes per valor de 1.361,42 milions d’euros, amb un paper clau del rei Felipe VI, qui ha encapçalat diverses delegacions. I des del 6 de setembre del 2017, tenen un acord de secret militar.
El 12 d’abril, el rei va rebre el príncep hereu, amb qui signava un acord de col·laboració per la compra de material de defensa. El conseller delegat de l’Institut de Comerç Exterior va declarar que el paper del rei era ‘vital’, i el diputat del PP, Jordi Roca, va dir:
‘Només defensem els nostres interessos nacionals […]. En els convenis internacionals cap país jutja els diferents règims perquè per a això ja hi ha organismes internacionals.’
Tanmateix, la legislació espanyola remarca que s’ha de denegar la venda d’articles de defensa a països que no respectin els drets humans. Actualment, Espanya ocupa el setè lloc en el rànquing d’exportació d’armes. Entre el 2008 i el 2016, en va vendre per valor de 22.603 milions, i cinquanta dels estats compradors són preocupants o potencialment preocupants perquè hi ha indicis que han comès violacions greus dels drets humans i crims contra el dret internacional.
Dades de venda d’armes entre el 2013 i el 2016 en milions d’euros a estats preocupants. Informe ‘Armas Marca España’.
Com que són actes secretes, no es pot avaluar correctament el risc ni la documentació per assegurar que els estats no fan un ús contrari als tractats signats. Tot i això, ja s’han trobat armament espanyol en els conflictes del Iemen i Síria.
Entre els estats preocupants, hi ha l’Irac (amb el risc de desviament de material a les milícies), Egipte, Israel, i un dels aliats principals, Turquia, que ha comès violacions greus dels drets humans amb la repressió contra els kurds.
El gran aliat contra l’autodeterminació
El passat 20 de març, també va entrar en vigor l’acord pel secret militar entre Turquia i Espanya. I en la reunió d’alt nivell hispano-turca a Madrid de l’abril, el primer ministre turc va fer una defensa aferrissada de les bones relacions entre tots dos estats, i va recordar que ‘els països europeus, tret d’Espanya’ donaven suport al dissident Fethullah Gülen, i que l’espanyol era l’estat de la Unió Europea que millor entenia Turquia.
El primer ministre també va recordar, el suport ‘clar’ contra l’independentisme català d’un país que és el quart soci comercial d’Espanya fora de la Unió Europea, només superat per la Xina, els EUA i el Marroc.
Les bones relacions espanyoles contrasten amb les de la resta d’Europa. El Parlament Europeu va decidir de suspendre les negociacions d’adhesió de Turquia, i el Consell d’Europa va fer una declaració contundent: va dir que les eleccions turques del pròxim 24 de juny no podien ser considerades ‘genuïnament democràtiques’ a causa de la repressió, el canvi de llei electoral un mes abans de la convocatòria d’eleccions i l’estat d’emergència, vigent des del cop d’estat del 2016.
En canvi, el govern espanyol, que considera Turquia ‘amic i aliat’, va evitar de pronunciar-se sobre aquesta qüestió, i manté el suport a l’adhesió turca a la Unió Europea.
Justament, l’estat espanyol va detenir l’agost de l’any passat dos crítics del règim turc, Dogan Akhanli, de nacionalitat i residència alemanya des del 1992, i Hamza Yalçin, fora del país des del 1998 i de nacional sueca des de 2006. Cap dels dos no havia tingut cap problema amb les ordres d’arrest fins que no van arribar a territori espanyol.
L’última actuació abusiva de l’ordre d’arrest, la trobem aquesta setmana amb la detenció per ordre de Rússia de Bill Browder, ciutadà britànic que havia col·laborat amb la Fiscalia Anticorrupció espanyola i que és activista contrari a Vladímir Putin. Per a l’alliberament va ser necessària la intervenció del secretari general de la Interpol.
La relació amb Rússia va més enllà. Va sortir a la llum que l’estat espanyol havia permès que submarins russos s’avituallessin a Ceuta d’amagat de l’OTAN, fet que els permetia de tenir més presència a l’oceà Atlàntic. Això va molestar principalment els EUA i el Regne Unit, que té Gibraltar davant i podia ser objecte de submarins espies.
L’ex-colònia espanyola de Guinea Equatorial
L’ex-comissari José Manuel Villarejo, peça clau de la policia patriòtica en l’operació Catalunya i ara a la presó, ha acusat el CNI d’haver encarregat, amb coneixement de policia i responsables d’Interior, l’informe King, un document que pretenia afavorir Teodorín Obiang, fill del dictador de Guinea Equatorial, Teodoro Obiang, i desprestigiar un altre fill, Gabriel Obiang, vinculat amb França.
Per fer l’informe, gràcies a les connexions amb la policia i l’administració, es van fer seguiments, es van punxar telèfons i es va accedir a dades bancàries i personals, que posteriorment es van difondre a la premsa. Per aquesta feina, Villarejo va cobrar 5,3 milions d’euros mitjançant diverses societats amb seu al Panamà.
En l’entramat, també hi ha encausat l’ex-comissari de l’Aeroport de Barajas, Carlos Salamanca, qui, a canvi de regals i diners, va permetre l’accés de persones relacionades amb el règim, sense visat ni control d’equipatge, cosa que podria haver servit els familiars de la dictadura per evadir diners.
El 2014 va ser apartat pel cas Emperador, per haver rebut regals per la màfia xinesa, però sorprenentment la direcció de policia el va enviar a la comissaria general d’Estrangeria i Fronteres, amb unes competències similars. Finalment, el cas va ser arxivat perquè no es va poder acreditar que els regals de la màfia xinesa fossin a canvi de cap gestió.
El negoci de Guinea Equatorial
L’ex-president espanyol José Luis Rodríguez Zapatero i els dirigents socialistes José Bono i Miguel Ángel Moratinos van visitar el 2014 el dictador Teodoro Obiang, president des del 1979. Teòricament, hi anaven per presentar una iniciativa contra la pena de mort. Però tot fa pensar que el motiu real era actuar com a lobbistes per empreses de l’estat espanyol, cosa que també assenyalavl’oposició guineana.
Els dirigents van ser rebuts pel mateix Obiang, van tenir un cotxe oficial a la seva disposició i van passar la nit a un luxós xalet cedit també pel règim. Bono i Moratinos ja hi havien fet diversos viatges, sense avisar el govern espanyol, per negocis, acompanyant empresaris per fer negocis amb el règim, fins i tot, quan encara tenien càrrecs institucionals.
Encara més. El 2013, la selecció espanyola van jugar de franc un partit amistós a Guinea Equatorial contra la selecció local. Era la primera selecció europea que ho feia.
José Bono, quan era president del congrés espanyol, va encapçalar una delegació de parlamentaris per a afavorir inversions d’empreses, i va arribar a dir que amb el dictador hi havia més coses que els unien que no pas els separaven. Fins i tot, el 2017, el govern de Rajoy va fer servir la influència de Bono per cercar negocis a Guinea Equatorial. Moratinos, tot i ser assessor de l’emir de Qatar, comptavasorprenentment amb un passaport diplomàtic espanyol i acompanyava empresaris espanyols sense comunicar-ho al ministeri d’Exteriors.
Rajoy defensava el ‘ple respecte als drets humans’, però en referència a l’ex-colònia deia que ningú no podia ‘donar lliçons a ningú’. Una posició que ha estat mantinguda per l’estat espanyol, que tot i defensar nominalment uns valors, fa negocis amb dictadures, encara que sigui passant per sobre de la democràcia.



01/06/2018.  Josep Rexach. 259 persones cessades i 24 organismes dissolts: les seqüeles de set mesos de 155.

01/06/2018.  Josep Rexach. 259 persones cessades i 24 organismes dissolts: les seqüeles de set mesos de 155.

259 persones cessades i 24 organismes dissolts: les seqüeles de set mesos de 155
El 155 també suposat 4 organismes intervinguts i 108 iniciatives normatives decaigudes
 01/06/2018  22:00
Avui, a les 11.30, quan el president de la Generalitat, Quim Torra, nomeni el seu govern, l’article 155 caurà. Ho farà perquè així ho va decidir el senat espanyol el dia que en va aprovar l’aplicació el 23 d’octubre, avui fa 221 dies.
Durant aquest temps, l’autogovern ha estat suspès completament, s’han destituït càrrecs, s’han dissolt organismes i s’han aturat línies de subvencions que ja havien estat pressupostades. Si haguéssim d’explicar gràficament què ha passat aquests mesos, hauríem d’imaginar la Generalitat com una gran màquina que no es pot dir que hagi quedat aturada, però que sí que ha actuat per inèrcia. L’operari que l’ha controlada no era l’habitual i tornar-la a fer funcionar com abans costarà, perquè hi ha funcionalitats que s’han eliminat.
‘Molta gent no ha notat el 155. Alguns ajuntaments gairebé ni poden dir que ha existit. Però sí que hi ha moltes polítiques i subvencions que es podien haver implantat i no ho han fet’, explica Yolanda Hernández, presidenta de ServidorsCAT. Aquest col·lectiu de treballadors de l’administració va néixer el 26 d’octubre, tres dies després de l’aplicació del 155, per fer un inventari de danys del 155 a la Generalitat. Després de quatre informes, ServidorsCAT ja no en farà cap més, de manera que podem fer servir les xifres publicades el 18 de maig com a definitives. Són aquestes: 259 persones destituïdes, 24 organismes dissolts, 4 organismes intervinguts, 108 iniciatives normatives decaigudes, 92 afectacions en la contractació, 15 activitats anul·lades o suspeses, 25 línies de subvencions aturades i 9 pèrdues d’oportunitats. Les persones a l’exili, empresonades o detingudes no són efecte del 155, sinó de l’acció de la fiscalia i la justícia espanyola.
Final del formulari
Les xifres no han parat de créixer fins fa pocs dies. De fet, l’última víctima d’aquest article de la constitució és la cap de comunicació dels Mossos d’Esquadra, Patrícia Plaja, que va ser destituïda per haver criticat la sentència de la Manada al seu compte personal de Twitter. O Jordi Turull, Josep Rull, Toni Comín i Lluís Puig, a qui Quim Torra no ha pogut nomenar per l’amenaça que es continuaria aplicant la intervenció de la Generalitat.
El gran gruix de destitucions i organismes dissolts es va fer en el moment inicial de l’aplicació del 155. Mariano Rajoy va acomiadar Carles Puigdemont, tots els consellers del govern i els seus càrrecs de confiança, es van suprimir quinze delegacions a l’estranger –exceptuant la de Madrid i Brussel·les–, el Diplocat, el Consell Assessor per a la Transició Nacional i altres organismes. Amb el pas dels mesos i les conselleries controlades des de Madrid, la llista d’acomiadats ha anat creixent: amb contractes eventuals que s’esgotaven i no es renovaven, o amb projectes que no començaven i que haurien requerit contractar nou personal.
Per una altra banda, el govern espanyol també ha acomiadat personal per motius ideològics o ‘falta de confiança’, com ha argumentat el delegat del govern espanyol a Catalunya, Enric Millo, encarregat de fer els anunciaments de la intervenció. És el cas de la directora de l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya (ISPC), Annabel Marcos, destituïda després d’haver sabut, el govern espanyol, que havia traslladat urnes en el seu cotxe als centres de votació durant el referèndum del primer d’octubre. O Antoni Molons, secretari de Difusió i Atenció Ciutadana de la Generalitat, a qui la Guàrdia Civil va investigar per si s’havien fet servir fons públics per al referèndum.
Efectes a curt i llarg termini
De tots els departaments, el més damnificat és el d’Exteriors, segons Yolanda Hernández. L’opció per les delegacions havia permès que Catalunya tingués un alt reconeixement a l’estranger, però el departament ha quedat completament desballestat amb la supressió del Diplocat i les quinze delegacions internacionals. ‘L’economia, la cultura i la llengua ja no podran explicar-se a fora com cal, i serà molt complicat recuperar totes aquestes delegacions. Pot semblar que no passa res, que ha servit per a aprimar l’administració, però eren uns puntals importants, no només polítics, sinó també culturals i empresarials’, diu Hernández.
També s’han aturat 108 iniciatives normatives a causa de la dissolució del parlament i el govern, de manera que tardaran més temps a convertir-se en llei. És el cas del projecte de llei per a la igualtat de tracte i la no-discriminació, la llei contra l’abús bancari o la llei de creació i finançament del sistema d’escoles bressol de Catalunya.
I s’han aturat vint-i-cinc línies de subvenció, que tenint en compte el moment de l’any, ja no podran activar-se. ‘Molts consellers, fins que no arribin als departaments i prenguin possessió, no sabran què es trobaran. Però ja som al juny i la majoria d’actuacions ja haurien d’haver començat, perquè costa molt executar-les. Aquest és un any perdut, gairebé.’
Indefensió jurídica
Amb el 155, també s’ha sotmès la Generalitat a una indefensió jurídica que en alguns casos ha indignat enormement. El gabinet jurídic del govern català va passar d’un dia per l’altre a les ordres de Madrid, que ha fet i desfet en favor dels seus interessos. Evidentment, el govern espanyol no ha ordenat als advocats de la Generalitat que facin actuacions judicials contra les seves polítiques, com el mateix 155, contra el qual s’hauria pogut presentar un recurs d’inconstitucionalitat.
Durant aquest temps, el govern espanyol també ha fet que la Generalitat se sumés a les demandes contra Artur Mas i els altres ex-consellers al Tribunal de Comptes. Quan va començar el procediment, el govern es va oposar a les demandes presentades per Societat Civil Catalana (SCC) i Advocats per la Constitució. Quim Torra ja ha dit que revertirà aquesta situació.
Les lleixes on s’exposaven algunes de les peces d’art de Sixena buides al Museu de Lleida, després d’haver estat retirades.
Sixena és, segurament, el cas d’indefensió més conegut a què ha estat sotmesa la Generalitat. El novembre, en ple conflicte, el ministre de Cultura espanyol, Íñigo Méndez de Vigo, va ordenar que la Generalitat retirés el recurs contra el trasllat de les obres, que acabà culminant al cap d’uns dies. Segons Méndez de Vigo, el recurs s’havia presentat sense el seu coneixement i consentiment. No sabrem mai què hauria passat si no s’hagués presentat aquell recurs.
Alguna conclusió? ‘Ara ja sabem què és un 155. Que allò que és al final de la constitució, i que es va posar per satisfer uns quants, s’aplica i és real’, diu amb un somriure resignat Yolanda Hernández. Certament, el 155 no estava desenvolupat a la constitució espanyola i ha estat Rajoy qui li ha donat forma, encara que això pogués arribar a vulnerar la constitució i l’estatut. Avui desapareixerà, però no sabem fins quan. PP, PSOE i Ciutadans ja han avisat que tornarà a aplicar-se si Torra ‘desafia’ l’estat. Potser és un a reveure.



01/06/2018. Josep Casulleras entrevista Javier Pérez Royo: ‘La primera cosa que ha de fer Pedro Sánchez és treure els presos’.

01/06/2018. Josep Casulleras entrevista Javier Pérez Royo: ‘La primera cosa que ha de fer Pedro Sánchez és treure els presos’. Hauria de donar la instrucció a la fiscalia que demanés la sortida en llibertat dels presos polítics catalans tancats preventivament. I també hauria de fer revisar les acusacions perquè es retirés la rebel·lió i la sedició. Així ho veu el jurista i catedràtic en dret constitucional de la Universitat de Sevilla Javier Pérez Royo, que explica en aquesta entrevista les oportunitats que s’obren, a parer seu, amb la caiguda de Mariano Rajoy. Opina que els fets d’aquesta setmana al congrés espanyol evidencien que l’Espanya del bloc del 155 no és viable. A Espanya tenim una crisi territorial enorme amb Catalunya. Conseqüències negatives per a Ciutadans? —És clar. Li quedarà per sempre. La imatge que ha quedat és que va votar contra la moció de censura a Rajoy; que volia que continués Rajoy, tot i parlar de regeneració. 
  Benvolguts,
 

Javier Pérez Royo: ‘La primera cosa que ha de fer Pedro Sánchez és treure els presos’
Entrevista al jurista i catedràtic en dret constitucional de la Universitat de Sevilla
 01/06/2018  22:00
Pedro Sánchez hauria de donar la instrucció a la fiscalia que demanés la sortida en llibertat dels presos polítics catalans tancats preventivament. I també hauria de fer revisar les acusacions perquè es retirés la rebel·lió i la sedició.
Així ho veu el jurista i catedràtic en dret constitucional de la Universitat de Sevilla Javier Pérez Royo, que explica en aquesta entrevista les oportunitats que s’obren, a parer seu, amb la caiguda de Mariano Rajoy. Opina que els fets d’aquesta setmana al congrés espanyol evidencien que l’Espanya del bloc del 155 no és viable.
—Quines expectatives teniu ara amb Pedro Sánchez?
—Se n’obren moltes. És la primera vegada que s’aprova una moció de censura. A Espanya hem tingut una gran crisi des del 2008, i tenim, a més, una crisi territorial enorme amb Catalunya. Crec que ara es configura alguna cosa de nou, però encara no sé què, perquè no s’ha estabilitzat ni solidificat. Les mocions de censura anteriors no havien prosperat, i aquesta, que semblava que era la que tenia menys possibilitats, ha funcionat.
—Per què? És perquè Rajoy ha estat víctima de l’animadversió que ha anat sembrant?
—Per moltes coses. La intuïció de Sánchez ha estat que hi havia la possibilitat de confluència de dues posicions en negatiu. Hi havia una majoria que es podia construir al voltant del no a Rajoy, i una majoria del no a les eleccions immediates. Per aconseguir que reeixís el no a Rajoy, que flotava en l’ambient, calia donar garanties que no hi hauria eleccions immediates, perquè només li interessaven a Rivera i Ciutadans. Es tractava, doncs, de crear un moviment per a envoltar i aïllar Rajoy i el PP i que no necessités els vots de Ciutadans. Aquesta és la virtut de Sánchez a l’hora d’interpretar la moció de censura. Es tractava de garantir que no hi hagués eleccions de seguida, i alhora apartar Ciutadans, col·locant-los enganxats al PP. Un partit que ha fet de la regeneració un dels seus signes d’identitat resulta que és el que ha votat no a la moció i, per tant, sí a la continuïtat de Rajoy.
—Això pot tenir conseqüències negatives per a Ciutadans?
—És clar. Li quedarà per sempre. La imatge que ha quedat és que va votar contra la moció de censura a Rajoy; que volia que continués Rajoy, tot i parlar de regeneració. I també han perdut la supèrbia. Quan reacciones a la sentència del cas Gürtel del dia 24 dient que fins al dia 11, en un comitè executiu, no prendràs cap posició, doncs se t’avancen, és clar, i presenten una moció de censura. I amb aquella supèrbia, van dir que retiressin la moció, però ja no tenien la possibilitat d’exigir. Haurien d’haver pactat la data de les eleccions. Però no volien que en cap cas Pedro Sánchez fos president, que s’arribés a la fotografia d’ahir, i això els va condicionar.
—Han aïllat Ciutadans, però els poders fàctics de l’estat encara els defensen com la nova dreta.
—Sí, i molt. Tindrà el suport d’Aznar, i ha rebut el de Felipe González, d’Alfonso Guerra… Fins i tot, la vella guàrdia del PSOE manté una posició més acostada a Ciutadans que no pas a Pedro Sánchez.
Però crec que ara es trobaran amb dificultats, ja ho veurem. Fins ara, per a Rivera tot han estat flors i violes, i ell comptava que en aquest moment tindria una posició determinant en la sortida. I ha estat l’únic que no ha tingut cap posició determinant, que ha quedat fora de joc i que ha fet un discurs que ha acabat essent el que Pedro Sánchez volia que fos.
—Què voleu dir?
—Aquest discurs tan d’extrema dreta que va fer, i amb aquella amenaça als independentistes, dient-los ‘aprofiteu aquests mesos perquè després votarem els espanyols i ja veureu quin pa s’hi dóna’. Tremenda, l’amenaça. Això ho va provocar Pedro Sánchez, quan l’incitava demanant-li si votaria sí o no, o què votava, i l’altre va entrar a la brega.
—Pedro Sánchez farà un gest amb els presos polítics?
—Pot fer que surtin en llibertat aviat; jo crec que es pot aconseguir. És que n’hi ha prou que el Ministeri Fiscal demani que surtin. El govern de Sánchez pot dir a la fiscalia que ho sol·liciti al jutge. Espero que ho faci, potser no demà ni demà-passat. Però espero que ho faci, i fins i tot crec que govern espanyol ha d’examinar de seguida la revisió de la qualificació de les conductes. Que això no és ni rebel·lió ni sedició. Potser fins i tot al Tribunal Suprem agrairien que es fes això. Perquè un delicte de rebel·lió no té cap sentit, i encara tenen pendent l’afer d’Alemanya, el d’Escòcia…
—Ho farien, fins i tot, anant contra els arguments de Llarena en la interlocutòria de processament?
—Sí. Perquè no és una interlocutòria ferma.
—Però seria una gran desautorització de Llarena.
És clar. Però és que el Ministeri Fiscal pot canviar de criteri. Ara, més aviat caldria canviar el Ministeri Fiscal, però és més complicat, perquè s’elegeix per a un període de cinc anys… Però sí que es podria moure, Sánchez, i dir que això no pot ser, que és una barbaritat, que no es pot situar la qüestió de Catalunya en aquests termes.
—Fa quatre dies, Pedro Sánchez deia que canviaria el delicte de rebel·lió del codi penal per adaptar-lo a l’independentisme.
—Sí, i espero que no ho faci. Va dir que el volia vincular a una ruptura de la integritat territorial per part d’òrgans constitucionals de l’estat, com les comunitats autònomes. No crec que ho faci. És una de les coses que va dir que –m’imagino– haurà de corregir, com també el to bel·licós que va fer servir contra Torra. M’imagino que això anirà desapareixent.
—Fins on pot arribar Sánchez?
—Que desaparegués Rajoy era una condició necessària per a qualsevol cosa; amb Rajoy era impossible res. Perquè la trajectòria que tenia el marcava de tal manera que era impossible fer res. Per donar una solució a Catalunya també cal que desaparegui Puigdemont. I no ho dic per equidistància, que no faig Puigdemont igual de responsable que Rajoy, ni de bon tros. Però són dues persones que s’han cremat en aquest procés, i en aquesta nova fase ells ja no poden ser protagonistes.
Hi ha persones que en un moment donat cauen en un lloc determinat, i ja no en poden sortir; ja no hi ha capacitat de rectificació, perquè estan identificades amb un determinat discurs. I el discurs compromet més, fins i tot, que els fets. I Puigdemont és Puigdemont. Jo no crec que s’hagi equivocat, i que el fet d’haver-se’n anat d’Espanya li ha permès de defensar-se i de situar el tema i agafar oxigen. Però si canvien les circumstàncies i entrem en un moment diferent, ell ja no pot ser l’interlocutor. Perquè està massa condicionat. Ell ja ha posat l’estat espanyol davant un mirall en què no es volia mirar.
—Sánchez pot arribar a negociar un referèndum?
—Jo crec que això no podrà ser. Ara mateix no veig que al PSOE hi hagi una majoria per a una posició com aquesta. Ara el PSOE és molt sòlidament contrari a la proposta d’un referèndum.
—Per més que Podem els pugui condicionar al congrés?
—És que Podem tampoc no ho té clar, això. Però ha tingut més marge de maniobra que no el PSOE, que té una vella guàrdia tremenda i comunitats com Andalusia que hi estan radicalment en contra i que pesen molt en el partit. El referèndum ara mateix no és una opció en el temps en què és possible fer prediccions.
—Què voleu dir?
Que les coses també canvien, i ja ho veiem. I allò que sembla possible en un moment després esdevé impossible. Però jo ara mateix no ho veig. En canvi, sí que veig possible que es pugui treure el poder judicial del problema. Aquí sí que es pot moure la cosa; que sigui la política qui ho mogui, perquè els jutges hi sobren. Amb l’objectiu de fer una negociació política.
—Pedro Sánchez no ho tindrà pas fàcil, per l’hostilitat mediàtica, per la composició de les forces que li han donat suport…
—D’hostilitat mediàtica, sí que en tindrà. Però en l’àmbit parlamentari, si més no en relació amb Catalunya, jo crec que no. De fet, una cosa bona que ha tingut la moció de censura ha estat l’aixecament del cordó sanitari que hi havia respecte del nacionalisme català i, en certa manera, del nacionalisme basc. Que són parlamentaris com els altres i que s’ha de comptar amb ells.
—Un cordó sanitari que Pedro Sánchez va ajudar a traçar.
—Sí, hi havia contribuït, amb el 155. Però la moció de censura ha posat de manifest que l’Espanya del 155 no és governable. Si Espanya es vol governar amb normalitat i amb estabilitat, no pot ser amb el 155. El nacionalisme català i el basc han de formar part de la constitució material d’Espanya en el seu conjunt. I si es mutila aquesta constitució, això condemna Espanya a la ingovernabilitat. La moció de censura ha estat possible perquè s’ha aixecat aquest cordó sanitari, perquè els partits nacionalistes hi han comptat, com havien comptat sempre.
—El dia a dia per a Sánchez no sembla que hagi de ser fàcil, amb una majoria que depèn de tants partits.
—Però és que venim d’un govern anterior que ha fet tantes barbaritats. No dic ara, sinó des del 2011 amb la majoria absoluta.
Hi ha moltes coses que es poden fer i que poden estar molt bé. Per exemple, la modificació dels articles de la llei mordassa de què va parlar Pedro Sánchez. O totes les multes que s’han imposat d’acord amb aquesta llei. Són decisions administratives que es poden anul·lar amb un decret. Totes. Tornar els diners a la gent que han multat per haver protestat contra l’AVE a Múrcia, per exemple. Hi ha més de seixanta mil multes! Hi ha missatges que es poden enviar amb això, com el respecte a la llibertat d’expressió, al dret de reunió, al de manifestació.
—Es pot revertir la persecució policíaca i judicial que hi ha hagut en aquest sentit?
—Sí. I també es pot canviar la manera d’enfocar la política educativa… Hi ha moltes coses que es poden fer i que ajudarien a canviar el clima. Però, primer de tot, cal treure la gent de la presó. Aquesta és la primera cosa que ha de fer Sánchez. A veure com ho fa, parlant amb el ministeri fiscal: ‘Al carrer, al carrer.’
I després, el procés es posa en marxa o s’atura, ja ho veurem. Tan bon punt ets en el govern, les coses es poden moure d’una altra manera. També haurem de veure quina és la situació econòmica, perquè si la cosa a Itàlia esclata, ens pot complicar la vida a tots. La inestabilitat econòmica pot ser una amenaça. Però mentrestant, de gestos per a dir a la gent que podem conviure i respectar el pluralisme de la societat espanyola, se’n poden fer.



01/06/2018. Jordi Barbeta. Que bonic és el caos!


01/06/2018. Jordi Barbeta. Que bonic és el caos!

Han recuperat l’esperança.
MOCIÓ DE CENSURA
Que bonic és el caos!
Jordi Barbeta
Foto: Efe
Barcelona. Divendres, 1 de juny de 2018
3 minuts

L’alcaldessa Colau saltava d’alegria i amb el puny alçat cridava un altre cop “sí se puede”, mentre els diputats i senadors del PDeCAT es feien una foto de família per recordar un dia històric del qual havien estat protagonistes principals. Feia temps que els seus vots no eren tan determinants. Fins i tot Quico Homs va aparèixer en plena celebració junt amb el grup de diputats que ell va encapçalar fins que el van inhabilitar per posar urnes el 9 de novembre.A l’hemicicle, Pedro Sánchez repartia petons i abraçades. Molt fortament es va abraçar amb Pablo Iglesias. Al pati alguns celebraven la victòria, mentre els diputats del PP no sortien de l’atac de perplexitat que els va agafar dijous i els de Ciutadans marxaven amb la cua entre cames. El relleu de Sánchez per Rajoy no és només el canvi d’un president per un altre. Ha canviat l’argument de l’obra, els personatges, l’escenari i els decorats. Res no serà igual.
Normalment la incertesa genera inquietud i fins i tot angoixa, sobretot en política, però avui al Congrés dels Diputats la meitat de les cares expressaven tot el contrari. Era l’alegriadel caos. Els diputats de les esquerres i dels grups sobiranistesreien com els escolars que posen xinxetes a la cadira del mestre més antipàtic. Són conscients que han fet una maldat enorme, però els ha sortit bé i se'n senten orgullosos. No saben com se’n sortiran, assumeixen que res no serà fàcil, però ha passat quelcom que semblava impossible fa només una setmana. Han recuperat l’esperança.
A la porta de l’edifici de les Corts s’ha produït una aglomeració de gent diversa, alguns emocionats pel retorn de l’esquerra al poder que cridaven també “sí se puede” que no era la consigna del PSOE, sinó de Podemos. Uns altres indignats per la corrupció carregaven contra tothom que sortia de l'edifici: “¡Chorizos, ladrones!”, també hi havia hooligans del PP i de Ciutadans rabiosos que cridaven consignes espanyolistes, però entre ells hi havia un home amb una pancarta que deia: “Todo nacionalismo, a lo Franco, marca y mata, Caín, a su hermano; PNV, PDCat, PP y C’s”. I una mica més enllà un personatge bastant friki reivindicava la llengua valenciana enfront del català però ho feia en castellà. Megàfon en mà cridava: “El Reino de Valencia habla en valenciano y los condados catalanes hablan el dialectocatalán de la llengua provenzal”.
I ara què?
Per descomptat, tothom es preguntava i ara què, però també i ara qui, perquè Sánchez no tenia previst convertir-se en president tan sobtadament i haurà de decidir en un temps rècord almenys un centenar de càrrecs públics principals. I un comentari reiterat és que no té gaire equip, atès que l’establishment del partit el va descavalcar i va intentar substituir-lo per la líder andalusa Susana Díaz i li va muntar un cop d’estat al mateix grup parlamentari que ha de donar suport al govern. De fet, el que ha passat avui podia haver passat fa tres anys i la vella guàrdia socialista amb FelipeGonzález i Alfredo Pérez Rubalcaba ho va impedir. Ara no han tingut més remei que empassar-s’ho però continuen a l’aguait.
Sobre Catalunya, l’efecte immediat i no intranscendent del canvi de govern a Espanya és el trencament del front del 155. Difícilment Miquel Iceta tornarà a fer-se la foto amb PP i Ciutadans, sobretot si el fan ministre o lampista major de la Moncloa. Al pati es feien bromes sobre el pacte de GarcíaAlbiol amb el PSC per prendre l’alcaldia a Dolors Sabaté de Guanyem Badalona en Comú. No sembla que pugui prosperar a hores d’ara. En tot cas, dependrà del que decideixi també Dolors Montserrat, la ministra de Sanitat en funcions, que es perfila com la nova líder del PP català. L'eufòria d'Ada Colau es deu al fet que les eleccions municipals, que se li presentaven muntanya amunt, semblen ara molt més fàcils per a ella plantejades com un combat esquerra-dreta i sense que s'albiri una coalició unitària sobiranista. José Zaragozaassegura que el canvi polític contribuirà a asserenar els ànims a Catalunya “que és quelcom que ens interessa a tots”. El diputat lleidatà del PP, José Ignacio Llorens, no dissimulava el seu emprenyament. “Quin desastre! —deia— ja veuràs ara amb els CDR”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada