dissabte, 9 de juny de 2018

08/06/2018. Editorial. Vicent Partal. La ‘desaplaudida’ Arrimadas. «Sembla que Arrimadas no ha calculat bé ni els canvis que s'han esdevingut després de la moció de censura a Madrid ni l'ambient que hi ha als carrers de Catalunya, on els seus escamots ja han arribat al límit de les coses que podien fer i no han aconseguit ni de bon tros allò que volien». En portuguès hi ha una expressió, desaplaudida, que no conec en cap més llengua. Es fa servir per manifestar decepció, retirada de confiança, rebuig, fins i tot, i desautorització cap a una persona de la qual s’esperava més. Pel que sembla, Inés Arrimadas comença a entrar en aquesta categoria. La dirigent de Ciutadans tenia un missatge únic i una obsessió: ser presidenta de la Generalitat per a apartar l’independentisme del govern i posar fi al procés republicà. Per tal que ho aconseguís, s’hi van abocar una quantitat de diners i d’esforços com no s’havien vist mai enlloc.


Benvolguts,

Aquest editorial d’en Vicent Partal incideix en el mateix tema que hem exposat a Fills d’immigrats arribats a Catalunya repliquen Arrimadas: ‘No parlis en nom meu’. Podeu tastar-lo com a complement!

Pel que fa a l’article, molt encertat el mot “desaplaudit”. L’haurem de proposar a l’IEC. També molt encertada la foto “Parlament. Arrimadas. Llacet”.

El cos de l’article ens explica les trampes de Ciudadanos, en contuberni amb “M.Rajoy y el Partido Popular”, que deia tot cofoia la barrufeta blava. Només cal recordar que quan l’endemà de la contesa li van preguntar a l’M.Rajoy si rebria el president elegit a les urnes el 21-D va respondre: Jo només parlaré amb la Inés Arrimadas...

Ara que els populars estan en “dis-so-lu-ció” , que no deuen tenir tanta feina, i abans d’anar a parar a la presó tindran temps per parlar-ne a bastament!



Editorial

Vicent Partal

La ‘desaplaudida’ Arrimadas

«Sembla que Arrimadas no ha calculat bé ni els canvis que s'han esdevingut després de la moció de censura a Madrid ni l'ambient que hi ha als carrers de Catalunya, on els seus escamots ja han arribat al límit de les coses que podien fer i no han aconseguit ni de bon tros allò que volien»

Parlament. Arrimadas. Llacet

08/06/2018  

En portuguès hi ha una expressió, desaplaudida, que no conec en cap més llengua. Es fa servir per manifestar decepció, retirada de confiança, rebuig, fins i tot, i desautorització cap a una persona de la qual s’esperava més. Pel que sembla, Inés Arrimadas comença a entrar en aquesta categoria.

La dirigent de Ciutadans tenia un missatge únic i una obsessió: ser presidenta de la Generalitat per a apartar l’independentisme del govern i posar fi al procés republicà. Per tal que ho aconseguís, s’hi van abocar una quantitat de diners i d’esforços com no s’havien vist mai enlloc. Durant la campanya del 21 de desembre, Ciutadans va gaudir de tots els beneficis que pogués imaginar i voler.




Però mig any després, Ciutadans, segurament enganyat per la seua potència parlamentària aconseguida en una situació de gran excepcionalitat, ni se n’adona ni s’hi sap adaptar. 

I comencen a fer-se evidents els primers símptomes del “desaplauso”.

El discurs de Ciutadans es va dissenyar per a negar la legitimitat i, fins i tot, la representativitat a l’independentisme. Provaven d’acorralar el moviment republicà, des de la violència institucional i des de la violència al carrer, impedint la normalitat cívica.

Per això l’obsessió amb els llaços, per això els gestos violents de Carrizosa al parlament, per això el llenguatge clarament abusiu a cada intervenció. I per això la negativa a entrevistar-se amb el president Torra mentre no retire la pancarta que hi ha al Palau de la Generalitat.

Arrimadas, però, sembla que no ha calculat bé ni els canvis que s’han esdevingut després de la moció de censura a Madrid ni l’ambient que hi ha als carrers de Catalunya, on els seus escamots ja han arribat al límit de les coses que podien fer i no han aconseguit ni de bon tros allò que volien. D’aquesta manera, arran de l’afer de la pancarta, Arrimadas ha quedat més com una excèntrica que no pas com una política amb qui es puga confiar. Especialment, en vista que Torra no ha perdut els nervis però tampoc no ha transigit en res, deixant així ben clars els límits de les amenaces. La presència normalitzada dels altres dirigents polítics a palau, començant per la de Miquel Iceta avui, farà tota sola la feina de situar Arrimadas en l’àmbit de la no-política, fora del circuit on es discuteixen les propostes i s’elabora el dia a dia del país, on passen les coses que interessen. A fora, hi serà ella, tota sola amb els seus crits.

Aquests dies, els cercles pròxims a Ciutadans van molt espantats amb les conclusions d’una enquesta que els fa baixar de manera important en les expectatives de vot al Principat i que castiga especialment la manera de fer política d’Arrimadas. Jo crec que encara és massa d’hora per a poder treure conclusions gaire contundents, però el sentit de l’enquesta concorda amb la decepció visible al carrer, sobretot entre el seu electorat circumstancial del 21 de desembre. 

I aleshores, la pregunta és si algú serà capaç de fer rectificar un partit programat des de fora per a fer una sola feina, en la qual va fracassar. I, sobretot, si la progressiva desafecció i l’allunyament de la realitat no els tornarà encara més violents i excèntrics. Que és la qüestió, aquesta sí, que ens hauria de preocupar a tots.

Vicent Partal

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada