Enric Vila
Barcelona. Dimarts, 5 de juny de 2018
L’arribada de Pedro
Sánchez a la Moncloa i de Quim Torra a la presidència de la Generalitat m’ha
recordat un documental de John Pilguer sobre la munió de mentides que es
van dir per justificar les guerres de l'Iraq i l’Afganistan.
El documental explica que, a l'equador de la Primera Guerra Mundial,
el primer ministre britànic Lloyd George va dir a l’editor de The Guardian: “Si la gent sabés la veritat, la guerra s’acabaria demà
mateix, però, per descomptat, no la sap ni la pot saber”.
En
tot conflicte sempre hi ha una guerra paral·lela que els governs fan contra la
intel·ligència de la gent. Aquesta guerra que no es veu de vegades serveix per reforçar la
societat al voltant d’uns valors durs, que en permeten la supervivència en
temps difícils. D’altres
vegades posen les bases de la destrucció dels mateixos règims que les
condueixen o fins i tot dels països que governen. Naturalment, el resultat
depèn tant de la sofisticació dels discursos oficials com de la consistència
del poble que els escolta.
Fins i tot en temps de pau els governants miren de guanyar-se el cor de
la gent amb manipulacions més o menys interessades. Malgrat això, la realitat
posa els seus límits i quan els polítics forcen massa els discursos en paguen
les conseqüències. La caiguda del PP, després
dels atemptats de l'11-M, no s’explica sense les mentides que el govern d’Aznar
va dir per guanyar terreny en la guerra contra ETA i, al mateix temps, per
evitar que la carnisseria es pogués relacionar amb els soldats que Espanya havia
destinat en la invasió de l’Iraq.
La caiguda de Zapatero i la fabulosa desorientació que va
produir entre els votants del PSOE tampoc no es pot explicar sense els
abusos de la propaganda. El govern socialista va
acabar pagant més cara del que hauria sigut necessari la seva
responsabilitat en la crisi econòmica a còpia d’intentar negar-la. No és casualitat que Rajoy hagi caigut més pels
abusos que va cometre quan lluitava per sobreviure a l’oposició, durant la seva
llarga travessia pel desert, que no pas per la gestió que ha fet del
conflicte amb Catalunya.
La
tornada de Josep Borrell deixa claríssim que el PSOE i el PP estan perfectament
d’acord. Si Rajoy ha estat substituït ha sigut perquè la corrupció debilitava
el discurs espanyol sobre la legalitat que fins ara ha servit per justificar
l’Estat davant de l’independentisme.
Encara que ERC i PDeCAT
intentin vendre la moto que els socialistes volen començar una segona
Transició, l’única raó que explica la caiguda de Rajoy és que Madrid necessita
continuar la política centralitzadora de manera controlada.
Sánchez
no neix condemnat perquè hagi rebut el suport dels independentistes. La mentida
que l’acabarà atrapant és que ha hagut de dir que feia fora Rajoy per culpa de
la corrupció, quan la corrupció només és una excusa per frenar els nois de
Ciutadans i reforçar l’Estat davant de Catalunya. Amb el temps es veurà que el
PSOE i el PP han pactat per intentar salvar la unitat d’Espanya i que la
corrupció i el diàleg amb Catalunya són pura propaganda.
Així mateix, el president Quim Torra no té possibilitats de reconduir la
situació, per molt que parli amb Sánchez, i fins i tot encara que el nou
president espanyol volgués i tingués marge per ajudar-lo. En l’entrevista que Vicent Sanchis li va fer a TV3 tot
era forçat. Es notava que Torra ha estat investit amb el suport de
formacions que gesticulen per dissimular que han perdut el
prestigi i la credibilitat davant de Madrid i davant dels electors
independentistes.
Ja fa anys que els polítics catalans actuen com si les paraules no
volguessin dir res i al final sempre s’acaben escanyant amb els seus propis
discursos. Això explica que, l’endemà
mateix del referèndum, Oriol Junqueras i el seu equip es
reunissin esparverats i arribessin a la curiosa conclusió
que havien "donat
massa corda a la gent”. A l’entorn
de Puigdemont estaven contents perquè, malgrat les bufetades i que l’1
d’octubre superava el 9-N, Junqueras havia
incomplert el pacte amb l’Estat de contenir la situació amb un referèndum de
baixa intensitat que no posés Espanya contra les cordes.
La insistència en el discurs de la violència policial va ser un
intent de salvar l’estratègia original, que buscava un fracàs honrós per poder
convocar eleccions. A Puigdemont i el seu entorn els permetia continuar explotant
el victimisme, mentre que els republicans hi van trobar una manera
de justificar davant de Madrid que la situació els hagués sortit de mare. Junqueras es va voler quedar pensant que canviaria
uns mesos de presó per 20 anys de presidència, sense entendre que l’Estat
canviaria l’estratègia una vegada constatada la derrota i que el país
anava al marge dels polítics.
Al final, doncs, no va servir de res que Montoro
intervingués els comptes de la Generalitat abans del referèndum perquè
Junqueras no pogués ésser acusat de malversació. Cada vegada que els
dirigents catalans han cregut que no hi havia ningú per donar contingut a
les seves paraules, s’han vist arrossegats per la gent i han acabat castigats
per l’Estat espanyol.
És
lògic pensar que el mateix procés demagògic que va portar fins al 9-N
i fins a l’1 d’octubre, tard o d’hora farà
aparèixer polítics nous que es prendran seriosament la idea d’implementar la
República, que ara es fa circular amb tanta alegria.
Igual
que les mentides sobre la guerra d'Iraq es van girar contra els seus promotors,
també les mentides del procés transformaran la situació espanyola. La
degradació de la política acabarà destruint la mentida de fons que ha articulat
les estratègies catalanes i ha sostingut la unitat d'Espanya els darrers anys:
la idea que la independència és impossible. Si, com va dir el
profeta, al final tot torna al seu origen, l'independentisme
quedarà en mans dels actors que van promoure el moviment de base i les
consultes de 2009 i 2011.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada