dijous, 14 de juny de 2018

05/06/2018. Enric Vila. La guerra que no es veu. L’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa i de Quim Torra a la presidència de la Generalitat m’ha recordat un documental de John Pilguer sobre la munió de mentides que es van dir per justificar les guerres de l'Iraq i l’Afganistan. El documental explica que, a l'equador de la Primera Guerra Mundial, el primer ministre britànic Lloyd George va dir a l’editor de The Guardian: “Si la gent sabés la veritat, la guerra s’acabaria demà mateix, però, per descomptat, no la sap ni la pot saber”. En tot conflicte sempre hi ha una guerra paral·lela que els governs fan contra la intel·ligència de la gent. Fins i tot en temps de pau els governants miren de guanyar-se el cor de la gent amb manipulacions més o menys interessades. La caiguda del PP, després dels atemptats de l'11-M, no s’explica sense les mentides que el govern d’Aznar va dir per guanyar terreny en la guerra contra ETA i, al mateix temps, per evitar que la carnisseria es pogués relacionar amb els soldats que Espanya havia destinat en la invasió de l’Iraq.



Enric Vila
 
Barcelona. Dimarts, 5 de juny de 2018


L’arribada de Pedro Sánchez a la Moncloa i de Quim Torra a la presidència de la Generalitat m’ha recordat un documental de John Pilguer sobre la munió de mentides que es van dir per justificar les guerres de l'Iraq i l’Afganistan.

El documental explica que, a l'equador de la Primera Guerra Mundial, el primer ministre britànic Lloyd George va dir a l’editor de The Guardian: “Si la gent sabés la veritat, la guerra s’acabaria demà mateix, però, per descomptat, no la sap ni la pot saber”.

En tot conflicte sempre hi ha una guerra paral·lela que els governs fan contra la intel·ligència de la gent. Aquesta guerra que no es veu de vegades serveix per reforçar la societat al voltant d’uns valors durs, que en permeten la supervivència en temps difícils. D’altres vegades posen les bases de la destrucció dels mateixos règims que les condueixen o fins i tot dels països que governen. Naturalment, el resultat depèn tant de la sofisticació dels discursos oficials com de la consistència del poble que els escolta. 

Fins i tot en temps de pau els governants miren de guanyar-se el cor de la gent amb manipulacions més o menys interessades. Malgrat això, la realitat posa els seus límits i quan els polítics forcen massa els discursos en paguen les conseqüències. La caiguda del PP, després dels atemptats de l'11-M, no s’explica sense les mentides que el govern d’Aznar va dir per guanyar terreny en la guerra contra ETA i, al mateix temps, per evitar que la carnisseria es pogués relacionar amb els soldats que Espanya havia destinat en la invasió de l’Iraq. 

La caiguda de Zapatero i la fabulosa desorientació que va produir entre els votants del PSOE tampoc no es pot explicar sense els abusos de la propaganda. El govern socialista va acabar pagant més cara del que hauria sigut necessari la seva responsabilitat en la crisi econòmica a còpia d’intentar negar-la. No és casualitat que Rajoy hagi caigut més pels abusos que va cometre quan lluitava per sobreviure a l’oposició, durant la seva llarga travessia pel desert, que no pas per la gestió que ha fet del conflicte amb Catalunya.

La tornada de Josep Borrell deixa claríssim que el PSOE i el PP estan perfectament d’acord. Si Rajoy ha estat substituït ha sigut perquè la corrupció debilitava el discurs espanyol sobre la legalitat que fins ara ha servit per justificar l’Estat davant de l’independentisme.

Encara que ERC i PDeCAT intentin vendre la moto que els socialistes volen començar una segona Transició, l’única raó que explica la caiguda de Rajoy és que Madrid necessita continuar la política centralitzadora de manera controlada.

Sánchez no neix condemnat perquè hagi rebut el suport dels independentistes. La mentida que l’acabarà atrapant és que ha hagut de dir que feia fora Rajoy per culpa de la corrupció, quan la corrupció només és una excusa per frenar els nois de Ciutadans i reforçar l’Estat davant de Catalunya. Amb el temps es veurà que el PSOE i el PP han pactat per intentar salvar la unitat d’Espanya i que la corrupció i el diàleg amb Catalunya són pura propaganda.

Així mateix, el president Quim Torra no té possibilitats de reconduir la situació, per molt que parli amb Sánchez, i fins i tot encara que el nou president espanyol volgués i tingués marge per ajudar-lo. En l’entrevista que Vicent Sanchis li va fer a TV3 tot era forçat. Es notava que Torra ha estat investit amb el suport de formacions que gesticulen per dissimular que han perdut el prestigi i la credibilitat davant de Madrid i davant dels electors independentistes. 

Ja fa anys que els polítics catalans actuen com si les paraules no volguessin dir res i al final sempre s’acaben escanyant amb els seus propis discursos. Això explica que, l’endemà mateix del referèndum, Oriol Junqueras i el seu equip es reunissin esparverats i arribessin a la curiosa conclusió que havien "donat massa corda a la gent”. A l’entorn de Puigdemont estaven contents perquè, malgrat les bufetades i que l’1 d’octubre superava el 9-N, Junqueras havia incomplert el pacte amb l’Estat de contenir la situació amb un referèndum de baixa intensitat que no posés Espanya contra les cordes. 

La insistència en el discurs de la violència policial va ser un intent de salvar l’estratègia original, que buscava un fracàs honrós per poder convocar eleccions. A Puigdemont i el seu entorn els permetia continuar explotant el victimisme, mentre que els republicans hi van trobar una manera de justificar davant de Madrid que la situació els hagués sortit de mare. Junqueras es va voler quedar pensant que canviaria uns mesos de presó per 20 anys de presidència, sense entendre que l’Estat canviaria l’estratègia una vegada constatada la derrota i que el país anava al marge dels polítics.

Al final, doncs, no va servir de res que Montoro intervingués els comptes de la Generalitat abans del referèndum perquè Junqueras no pogués ésser acusat de malversació. Cada vegada que els dirigents catalans han cregut que no hi havia ningú per donar contingut a les seves paraules, s’han vist arrossegats per la gent i han acabat castigats per l’Estat espanyol.

 És lògic pensar que el mateix procés demagògic que va portar fins al 9-N i fins a l’1 d’octubre, tard o d’hora farà aparèixer polítics nous que es prendran seriosament la idea d’implementar la República, que ara es fa circular amb tanta alegria.

Igual que les mentides sobre la guerra d'Iraq es van girar contra els seus promotors, també les mentides del procés transformaran la situació espanyola. La degradació de la política acabarà destruint la mentida de fons que ha articulat les estratègies catalanes i ha sostingut la unitat d'Espanya els darrers anys: la idea que la independència és impossible. Si, com va dir el profeta, al final tot torna al seu origen, l'independentisme quedarà en mans dels actors que van promoure el moviment de base i les consultes de 2009 i 2011.

Enric Vila  

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada