08/05/2016. Feixisme. Guerra 1936-1939 a Espanya. Les dues guerres. Els 30 mesos. Els quatre mapes. A les escoles i universitats espanyoles, des del 1939, en temps del franquisme franquisme i del franquisme borbònic, aquestes revoltes, aquestes traicions, les relacions amb els nazis del tercer Reich, amb la Itàlia de Mussolini, i amb el Vaticà, l'Alzamiento dels generals traidors al seu país no s’explica. Com si no s’hagués esdevingut...

Benvolguts,

Hem explicat en un apunt anterior la història del 12 d'octubre del 1936 a la Universitat de Salamanca entre el rector Miguel de Unamuno i el general feixista de la Legión, i invàlid de guerra Millan Astray.

Aquesta història està emmarcada en la Guerra anomenada civil del 1936 al 1939 a Espanya, i Guerra d'Espanya contra Catalunya en l'ultima part de 1938 a 1939. Pretenem entendre com es va produir un episodi tant cafre com l’explicat en l’apunt anterior. 

 Ja sabem que a les escoles i universitats espanyoles aquestes revoltes, aquestes traicions, les relacions amb els nazis del tercer Reich, amb la Itàlia de Mussolini, i amb el Vaticà, l'Alzamiento dels generals traidors al seu país, els bombardejos de la Legió Condor alemanya o dels raids dels avions italians que sortien de Mallorca i bombardejaven Catalunya, el milió de morts i el mig milió d'exiliats, no s'expliquen, ai, uix quin fàstic, però la memòria històrica no s'ha d'oblidar.

També sabem que gairebé tots els criminals són ja morts i també sabem que les històries de crims realitzats pels nostres amics els feixistes espanyols, pels feixistes italians i pels nazis alemanys fan de mal explicar si hom hi està implicat fins al moll dels ossos com tota la casta franquista que encara va fent mal a la pell de brau. I també sabem que els morts no transmeten les històries dels seus crims i els dels seus amics a fills i nets... 

Per tant, algú ho ha d'explicar (que diu sovint en Tardà!)...

Per comprendre la història de l'Unamuno i el Millan Astray hem de conèixer quin era el context en que es va desenvolupar el sainet. Ara intentarem explicar-ne una part. Primer, hem volgut reflexionar sobre l’evolució de l’anomenada guerra civil espanyola del 1936-1939, que de fet com hem explicat ja molts cops eren dues guerres:

• 1     La guerra de les dretes espanyoles contra les esquerres espanyoles (feixistes contra republicans, cacics contra proletariat). 
• 2   La guerra de les dretes (i de fet les esquerres) espanyoles contra Catalunya.

Ho explicarem amb l'ajut d'uns mapes, trets d'internet, dels que en podrem extreure sàvies idees i conclusions.

Hem trobat quatre mapes de quatre dates clau en el desenvolupament de la guerra: El del juliol del 1936, el del març del 1937, el de l'abril del 1938 i el del febrer del 1939.

Els mapes de l’evolució demostren el que hem enunciat

El feixisme internacional encarnat a Espanya en el franquisme va fer un Alzamiento el 18 de juliol del 1936, que pretenia eliminar la República en un tres i no res. Els feixistes comptaven amb les tropes de l’Àfrica, el suport tàcit de Portugal, les tropes a les casernes de tota la geografia espanyola, els militars facciosos de mitja i alta graduació escampats per tot arreu, els falangistes i requetès que hi havia a tota la geografia feixista, els cacics dels territoris tradicionalment de dretes, les cinquenes columnes lligades a l’església, el traïdor Tractat de no-intervenció dels aliats i les tropes legionàries italianes, els avions italians que actuaven des de Mallorca, la Legió Cóndor alemanya i la totalitat de la marina, rebel, espanyola. També comptaven amb els recursos de banquers, industrials i terratinents feixistes com ells, així com buffet lliure de petroli de companyies petrolieres americanes, a pagar un cop acabada la guerra...

En el primer mapa es veu que el mateix juliol del 1936 gairebé la meitat d’Espanya ja era zona rebel, feixista (com s’explica en l’article que comenta els fets de Salamanca entre Unamuno i Millan Astray). En la zona rosa l’Alzamiento havia fracassat precàriament, però en la zona blava havia guanyat sense baixar de l’autobús que diuen ara. Aquesta primera part de la guerra respon al punt 1: La guerra de les dretes espanyoles contra les esquerres espanyoles.

El segon mapa del març del 1937 (8 mesos de guerra), continua sota el primer punt, encara que la zona feixista ja és molt més gran que la republicana. El Govern de la República s'ha traslladat a València el desembre del 1936.

El tercer mapa de l’abril del 1938 (21 mesos de guerra) continua mostrant l’avanç feixista i la pèrdua de terreny del que queda de l’Espanya republicana. En aquest mapa ja es veu que Euskadi ha estat ocupat per les tropes feixistes (el juliol del 1937) i el Govern Basc s'ha traslladat a Barcelona. Madrid, Cantàbria, Catalunya, València i la costa mediterrània encara resisteixen. S’està a punt d’arribar al punt 2: La guerra de les dretes (i de fet també les esquerres) espanyoles contra Catalunya.

El quart mapa del febrer de 1939 (29 mesos de guerra) és el final i ha quedat demostrat el punt 2, que la guerra era fonamentalment contra Catalunya. Madrid avituallat des de la costa sud oriental encara resisteix. El Govern de la República i el del Pais basc s'havien traslladat a Barcelona. Abans del 26 de gener del 1939, data de la caiguda de Barcelona, tots els Governs, de la República, del País basc i el català es traslladen cap a prop de la frontera francesa. Catalunya ha resistit en el front d’Aragó i en l’Ebre fins a finals de novembre del 1938 i sucumbeix entre el gener i el març del 1939. Finalment Madrid es col·lapsa al març del 1939 (30 mesos de guerra). Els Governs de la República, d'Euskadi i de Catalunya marxen a l'exili.

Amb aquests mapes hem pogut veure que Salamanca, on es produeix l’incident esmentat ja és terra franquista gairebé des de l’Alzamiento. També podem imaginar com tot l’exèrcit facciós espanyol haurà tingut més d'un any per preparar-se per envair i ocupar Catalunya. L’ocupació salvatge de Catalunya durarà almenys 20 anys fins al 1960. Tanmateix l'ocupació encara dura avui dia...

Joan A. Forès

Reflexions

30/04/2019. Tian Riba. Negacionistes. Tanta FAES i tanta bajanada i ha acabat guanyant l’evidència que mostren els mapes. Els mapes són tos­suts. I als del 28-A es torna a veure de manera tos­suda que al Regne d’Espa­nya –sí, encara estem així arri­bats a aquest punt– hi ha, almenys, tres països dife­rents. Qua­tre si hi afe­gim Galícia, on el PP actua de par­tit regi­o­na­lista. Quin gran des­co­bri­ment, no? Ja. Si fins i tot la Cons­ti­tució parla de naci­o­na­li­tats. El que passa és que hem assis­tit en els últims anys, i espe­ci­al­ment en els últims mesos, a una bor­rat­xera de polítics nega­ci­o­nis­tes, que neguen fins i tot allò que diuen defen­sar. Els mapes del 28-A diuen que el Regne d’Espa­nya està for­mat per diver­ses naci­ons i per ciu­ta­dans que, en la seva majo­ria, volen estat del benes­tar, cos­tums laxos i pau social. Aquest és el mis­satge. I no enten­dre això, negar la rea­li­tat, és no accep­tar on viuen. I, el que és pit­jor, no saber on viuen.

Benvolguts,

Estem d’acord amb la qüestió del negacionisme, però a més volem tirar més endarrere i recordar quelcom de com es va crear l’Estatut i la Consti. En Tian Riba s’exclama de la següent manera:

Si fins i tot la Cons­ti­tució parla de naci­o­na­li­tats. El que passa és que hem assis­tit en els últims anys, i espe­ci­al­ment en els últims mesos, a una bor­rat­xera de polítics nega­ci­o­nis­tes, que neguen fins i tot allò que diuen defen­sar.

Un detall: L’autor parla de dos conceptes:

• Si fins i tot la Cons­ti­tució parla de naci­o­na­li­tats.
• El que passa és que hem assis­tit en els últims anys, i espe­ci­al­ment en els últims mesos, a una bor­rat­xera de polítics nega­ci­o­nis­tes, que neguen fins i tot allò que diuen defen­sar.

Pel que fa al primer concepte, i si recordem com es va aprovar l’Estatut i la Consti, recordarem la polèmica per a enquibir-hi la definició de Catalunya com a nació tal com l’havia definit l’Estatut de Núria. Els constituents, amb soroll de sabres, no varen admetre que Catalunya constés com una nació en la Consti i en l’Estatut! A continuació varen dir que amb una gran magnanimitat admetrien que Catalunya constés com a nació en el Pròleg de l’Estatut, que ja varen afanyar-se a dir que d’aquesta manera no tenia cap sentit ni valor. I crec recordar que al final va quedar en el Pròleg i no com a nació sinó com a nacionalitat. A més a més, també amb soroll de sabres, van haver d’esmenar i modificar el diccionari de la RAE, per fer-hi cabre el sentit de nacionalitat usat en aquest cas.

Diccionari de la RAE abans del 1978. Nacionalidad:

1.       f. Condición y carácter peculiar de los pueblos y habitantes de una nación.

2.       Estado propio de la persona nacida o naturalitzada en una nación

Diccionari de la RAE després del 1978. Nacionalidad:

1. f. Condición y carácter peculiar de los pueblos y habitantesde una nación.

2. f. Der. Vínculo jurídico de una persona con un Estado, que le atribuye la condición de ciudadano de ese Estado en función del lugar en que ha nacido, de la nacionalidad de sus padres o del hecho de habérsele concedido la naturalización.

3. f. Esp. Comunidad autónoma a la que, en su Estatuto, se le reconoce una especial identidad histórica y cultural.

Si s’analitza com hem fet aquí es compren de quina manera els constituents i el seus amos de l’exèrcit varen organitzar la martingala.

Pel que fa al segon concepte:  

El que passa és que hem assis­tit en els últims anys, i espe­ci­al­ment en els últims mesos, a una bor­rat­xera de polítics nega­ci­o­nis­tes, que neguen fins i tot allò que diuen defen­sar.

Vist com va evolucionar la martingala que hem explicat abans aquest segon concepte no ens ha d’estranyar:

L’Estatut de Catalunya no cabia en la idea centralista que tenien els constituents, per tant varen fer veure el que hem explicat abans però amb l’íntim convenciment que hi introduirien tots els paranys imaginables per seguir el seu criteri negacionista, i el dels dels sabres! 

O sigui que el Tian Riba tampoc no s’ha de sorprendre de la borratxera.

Els constituents ho tenien tot “atado y bien atado”, fins el 155 i tots els altres santcristos grossos que encara no han tret, però que són amagats dins de la Consti!!!

Vegem ara l’article:

16/05/2016. Llengua. Vicent Sanchis. Països Catalans. Artículo 145 [en castellà en diuen “la primera en la frente”!] Artículo 145-1.En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas. Prat de la Riba el primer a definir amb solvència el concepte de nació catalana completa. Joan Fuster consagrava el concepte Països Catalans. Partal diu que cal distingir entre nació i estat...

Benvolguts,

Inici del formulari

Final del formulari

 En Vicent Sanchis ens parla en l'article Paisos Catalans i se'n dol de com el terme Paisos Catalans ha perdut força en els darrers temps, i en canvi és un terme que sintetitza la plasmació de la nostra manera de ser independents. Només cal veure com es varen afanyar els creadors de la Constitució per introduir-hi de forma clara que les comunitats autònomes no podien ajuntar-se entre elles per crear una entitat més gran i potent i homogènia des del punt de vista cultural, lingüístic i d’arrels.

En Vicent Partal explica a tothom que el vulgui escoltar o llegir que una cosa és l’estat (de La Jonquera a Alcanar) i l’altre la nació (De Salses a Guardamar i de Maó a Fraga).

Per estar preparats per llegir l’article d’en Sanchis, comencem per esmentar la Consti: La Constitución española de 1978. Título VIII. De la Organización Territorial del Estado. Capítulo tercero. De las Comunidades Autónomas

Artículo 145 [en castellà en diuen “la primera en la frente”!]

1.    En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas.

2. Los Estatutos podrán prever los supuestos, requisitos y términos en que las Comunidades Autónomas podrán celebrar convenios entre sí para la gestión y prestación de servicios propios de las mismas, así como el carácter y efectos de la correspondiente comunicación a las Cortes Generales. En los demás supuestos, los acuerdos de cooperación entre las Comunidades Autónomas necesitarán la autorización de las Cortes Generales.

L’excusa que varen donar els diputats constituents (amb soroll de sabres), Miquel Roca i Jordi Solé Tura entre d’altres, és que la Constitució republicana del 1932 també ho deia!

Ja sabíem per molts cantons que la Constitució republicana no era “trigo límpio” que dirien en castellà. Ja hem esmentat sempre que el PPSOE és el nostre enemic, ja hem explicat la vergonyant manera com Azaña va deixar plantats Companys i Aguirre en el pas de la frontera francesa en l’inici de l’exili i ja hem explicat a:

08/05/2016. Feixisme. Guerra 1936-1939 a Espanya. Les dues guerres. Els 30 mesos. Els quatre mapes. A les escoles i universitats espanyoles, des del 1939, en temps del franquisme franquisme i del franquisme borbònic, aquestes revoltes, aquestes traicions, les relacions amb els nazis del tercer Reich, amb la Itàlia de Mussolini, i amb el Vaticà, l'Alzamiento dels generals traidors al seu país no s’explica. Com si no s’hagués esdevingut...

com l’anomenada Guerra Civil eren de fet dues guerres: les dretes espanyoles contra les esquerres espanyoles i les dretes i esquerres espanyoles contra Catalunya (Mas vale roja que rota que deia Calvo Sotelo el juny del 1936, quinze dies abans de l’”Alzamiento” nazi-feixista-franquista- eclesial).

No he trobat en el núvol l’article esmentat pel Sanchis i publicat a l’Espill, Consideracions intempestives sobre els Països Catalans...

Ara vegem l’article d’en Sanchis:

12/07/15. Enric Juliana. Media España en rojo. Albert Segura. Catalunya el desè estat més ric. El PIB baix afavoreix l’alt percentatge d’administratius públics o l’alt percentatge d’administratius públics afavoreix el PIB baix...

Benvolguts,

El mateix dia publiquen dos diaris dues panoràmiques sobre la pobresa i la riquesa de les regions europees. Són l’Enric Juliana a La Vanguardia i l’Albert Segura des de Brussel·les per al  PuntAvui. L’Enric juliana parla molt de regions però no afegeix mapes a l’apunt, encara que els comenta (però sí que n’afegeixen els lectors). L’Albert Segura sí que proporciona mapes i taules amb dades. Hem posar un mapa de la península ibèrica que no forma part d’aquests estudis, però que havia sigut publicat fa quatre anys precisament per l’Enric Juliana i reproduït ahir per un comentarista del mateix Juliana. Les dades per tant no són actualitzades, però ens permeten de fer alguna observació notable:

·         Hi ha una clara correlació entre els territoris amb PIB més baixos i els territoris amb més empleats administratius públics (públic administration share of total office employment) respecte al total d’administratius (públics + privats).

La pregunta és si el PIB baix afavoreix l’alt percentatge d’administratius públics o si l’alt percentatge d’administratius públics afavoreix el PIB baix...

 ·         El mapa marca des dels territoris amb 51%-70% d’empleats administratius públics (vermell) fins els territoris amb 10%-20% d’empleats administratius públics (blau clar).  En el mapa d’Europa es veu perfectament quines són les bosses vermelles, Castella-La Manxa, Extremadura, tot Grècia i els territoris fronterers amb l’antiga URSS, i les blaves, Sud d’Anglaterra, Nord d’Itàlia, Països Baixos.  Fixeu-vos en el color gris de Catalunya (21-29%) i en el color de tota Espanya sense Catalunya (30%-70%)...

Publiquem els dos estudis:

1. Media España en rojo

Enric Juliana en La Vanguardia

http://www.caffereggio.net/2015/07/12/media-espana-en-rojo-de-enric-juliana-en-la-vanguardia/

el 12 julio, 2015

 Comunicación, Derechos, Economía, Igualdad, Justicia, Libertades, Política, Sociedad, Sociología, Valores

Una estimación alemana dibuja la mitad de España como zona con alta tasa de pobreza en el 2020

Más mapas. Mapas alemanes que me remite el geógrafo valenciano Josep Vicent Boira, buen amigo. El domingo pasado veíamos la evolución demográfica de Europa. El mapa de hoy es una proyección del Instituto Federal Alemán para los Asuntos Urbanos sobre la población en riesgo de pobreza o exclusión social, el año 2020. En rojo, las zonas con mayor precariedad social dentro de cinco años. En azul oscuro, los paraísos del bienestar. En gris azulado, la Europa más o menos estabilizada que puede hacer posible la continuidad del euro.

Es un mapa que dibuja un futuro poco halagüeño para la Gran Bretaña euroescéptica. Los cartógrafos alemanes advierten a los ingleses que les espera un cierto retroceso social frente a una Europa continental todavía fuerte. Una Europa septentrional potente. Una Europa central estabilizada después de las crisis. Y dos anclajes debajo de los Alpes y los Pirineos: la Italia del Norte (con adición toscana y boloñesa), y una amplia marca hispánica, definida por Catalunya, Aragón, País Vasco y Navarra, el Gran Madrid y su retaguardia castellana.

Una Europa de gris azulado, con islas de gran prosperidad. La riqueza del petróleo en la Noruega de los grandes fiordos. Las áreas metropolitanas de Estocolmo y Helsinki. Islandia, levantando cabeza. Una Chequia muy boyante, flanqueada por la significativa recuperación de Eslovaquia. El corredor de Sissí, emperatriz, sin Hungría. Una Austria confortable, conectada con el auge del gran Véneto, donde hay impulsos independentistas con la bandera de la Serenísima República. El corredor de Sissí vuelve a salir al mar por Trieste y pone un pie en Eslovenia. Hay más islas azules. El Piamonte, que unificó Italia en 1861 y no se escindirá de ella. Y el Gran Luxemburgo hispánico: el clúster foral vasconavarro, en vías de pragmática confluencia política después de las elecciones del 24 de mayo.

La Europa que puede superar el 30% de pobreza linda con la antigua Unión Soviética, desde el Báltico hasta Bizancio. Letonia y Lituania. Las regiones orientales de Polonia. La mitad de Hungría, desde Budapest hacia Transilvania. Todo el gran mosaico balcánico, Grecia incluida. Es la Europa que tiene miedo de Putin, pero también es la Europa que comienza a sentirse hipnotizada por la Rusia de mano dura. Aquí hay tema.

La Europa pobre seguirá siendo, asímismo, mediterránea. La Europa de los olivos. El Sur de Italia, de Roma para abajo, con Sicilia y Cerdeña. Y, atención, la mitad de España. Una enorme mancha roja en España. La prospectiva alemana nos dice que Portugal puede mejorar y dentro de cinco años encontrarse –en términos de estabilidad social– en mejor situación que la España más damnificada por la crisis. En el Atlántico, problemas en Irlanda.

Es impresionante la mancha de la regresión social española, según esta previsión alemana: Andalucía, Extremadura, Castilla-La Mancha, Murcia y la Comunidad Valenciana. Este mapa nos presenta una España muy difícil de vertebrar en el 2020. Vienen ásperos debates –todavía más– sobre el reparto de la solidaridad.

Valencia, rótula crítica. Una economía que puede recuperar dinamismo, con el lastre de una fuerte regresión social. Ahí tenemos una de las claves del reciente cambio político valenciano. Concluyo con una afirmación que seguramente choca con el dogma de la centralidad perpetua de la cuestión catalana. Valencia puede ser uno de los puntos más críticos de España en el 2020.

Enric Juliana

Brussel·les - 12 juliol 2015 2.00 h

Economia. La riquesa a la UE

Albert Segura

2. El desè estat més ric

Catalunya té el desè PIB per càpita més alt dels estats de la UE, després de Luxemburg, Holanda, Irlanda, Àustria, Suècia, Dinamarca, Alemanya, Bèlgica i Finlàndia

Tres dècades després (de l’entrada a la UE i de les subvencions europees de 160.000M€ i de les subvencions catalanes de 240.000M€), l'Estat espanyol encara arrossega tretze comunitats autònomes més pobres que la mitjana europea, segons les dades de l'Eurostat. 

Catalunya no és al top ten de les regions més riques de la Unió Europea, segons l'últim rànquing d'Eurostat. Ni tan sols apareix entre les vint primeres, tot i que el seu PIB per càpita supera d'onze punts la mitjana comunitària, segons l'oficina estadística europea. La guanyen Baden-Württemberg i la Llombardia, les seves sòcies del club pujolià dels Quatre Motors per a Europa, però també les comunitats autònomes de Madrid, el País Basc i Navarra i les regions del nord-est d'Escòcia (el petroli d'Aberdeen!) o de Flandes, entre moltes altres. Però què passa si comparem l'economia catalana amb els 28 estats membres i no amb les seves regions? Catalunya seria el desè estat més ric, després de Luxemburg, els Països Baixos, Irlanda, Àustria, Suècia, Dinamarca, Alemanya, Bèlgica i Finlàndia.

Fins i tot superaria quatre de les cinc primeres economies europees, segons els càlculs de l'Eurostat, amb dades del 2013: el Regne Unit i França (que són un 9% i un 7%, respectivament, més riques que la mitjana comunitària) i Itàlia i Espanya (amb un PIB per càpita que és un 1% i un 6% inferior). La crisi, però, passa factura i en els últims cinc anys Catalunya ha perdut tres posicions en la classificació: el 2010 era un 21% més rica que la mitjana i ocupava el setè lloc en el rànquing dels estats, fins i tot al davant d'Alemanya i Finlàndia.

Amb un PIB per càpita de 29.400 euros, Catalunya empata en riquesa amb la Baixa Saxònia, el segon land alemany més gran, al nord-oest, amb capital a Hannover i vuit milions d'habitants. O amb Renània-Palatinat. Però vuit lands la superen: les ciutats estat d'Hamburg (95 punts per sobre de la mitjana europea) i Bremen (59), Baviera i Hessen (42), Baden-Württemberg (39), Rin del Nord Westfàlia (21), Sarre (16) i Berlín (13). El PIB per càpita català també és exacte al del Vèneto italià, que té cinc milions d'habitants i ciutats com Venècia, la capital, Verona, o Pàdua. Catalunya també empata amb Gelderland, a l'est dels Països Baixos. I amb Hampshire i l'illa de Wight, al sud d'Anglaterra, que té ciutats com Southampton o Portsmouth i és el bressol de la Royal Navy i la Royal Air Force. O amb el Syddanmark danès, fronterer amb Alemanya.

L'Estat espanyol ocupa la tretzena posició en el rànquing europeu, amb un PIB per càpita que és sis punts inferior a la mitjana, segons aquest informe d'Eurostat. Tres dècades després del seu ingrés a la UE, Espanya encara arrossega tretze comunitats autònomes que són més pobres que la mitjana: Extremadura es manté a la cua (té una riquesa 35 punts inferior a la mitjana!), seguida d'Andalusia i Melilla (30 punts per sota), Castella-la-Manxa (24), Ceuta i Múrcia (23), Canàries (19), el País Valencià (18), Galícia (17), Astúries (16), Cantàbria (14), Castella i Lleó (11) i les Balears (1). Tot i aquests mals resultats, cap comunitat espanyola no està entre les vint regions més pobres de la UE, una llista negra que monopolitzen Romania, Bulgària, Hongria i Polònia. Amb només una excepció: el departament francès d'ultramar de Mayotte, a l'arxipèlag de les Comores, a l'oceà Índic, que té un PIB per càpita de 7.300 euros, és a dir, un 73% inferior a la mitjana.

Londres encapçala un any més la classificació de les regions més riques, amb 86.400 euros per càpita o, el que és el mateix, una riquesa que supera en 225 punts la mitjana (tot i que és una dada una mica distorsionada perquè només inclou l'Inner London, els dotze municipis del centre de la capital britànica, amb una població de tres milions de persones). Luxemburg conserva la segona posició, amb 68.500 euros per càpita (tot i que només té mig milió d'habitants, com l'Hospitalet de Llobregat i Badalona juntes). I Brussel·les és tercera, amb un milió d'habitants i 55.100 euros de PIB per càpita. Però el que només són ciutats amb regions i països sencers, amb zones menys poblades, rurals o de muntanya, sense activitat econòmica, fa de mal comparar. Bratislava i Praga són les ciutats més riques de l'Est d'Europa, en sisena i novena posició i 49.000 i 46.000 euros anuals per càpita.

Catalunya perd riquesa

La crisi passa factura a Catalunya i en els darrers cinc anys ha perdut tres posicions en la classificació: el 2001 era d'un 21% més rica que la mitjana europea i ocupava el setè lloc en el rànquing dels estats per renda per càpita, fins i tot al davant d'Alemanya o de Finlàndia.

Les regions més pobres es troben a l'Est d'Europa, a països com Romania, Bulgària i Hongria

Albert Segura

Joan A. Forès

Reflexions

14/06/2007. Franquisme. República. 30 anys de les primeres eleccions… democràtiques? Any 1977. Al mig de la Transacció. El règim, franquista en aquell moment, va acceptar que es presentéssin PSOE i PC, que ja estaven amansits, havien renunciat al comunisme, a la República i a tots els seus plantejaments dels anteriors 40 anys. Però no va acceptar que es presentés ERC!

Benvolguts,

En el nostre afany per trobar informació i recordar la Transacció, que no transició, ahir varem comentar un apunt del Bloc república sobre les primeres eleccions de l’esmentada Transacció del 1977. Fullejant l’esmentat Bloc república del 2006 hem trobat aquest altre article que ens ha semblat interessant!

I és interessant sobretot perquè el Gobierno franquista i tots els partits franquistes i no franquistes (suposant que n’hi hagués cap!) varen haver d’enginyar-se per fer unes eleccions amb les aparences de democràtiques, que s’assemblava a un acte democràtic sense ser-ho en absolut. 

I tots recordem com el règim, franquista en aquell moment, va acceptar que es presentessin el PSOE i  el PC (que ja estaven amansits, i ja havien renunciat al comunisme, a la República i a tots els seus plantejaments dels anteriors 40 anys), però no va acceptar que es presentés ERC!

Com varen atrevir-se els del règim a dir “ete me guttta, ete no me guttta! Quina barra! I com tots els altres partits, als que sí que els havia tocat la loteria, varen acceptar amb alegria aquesta irregularitat, aquesta immensa tupinada...

És clar que l’altra tupinada, la dels senadores por designación real, que comentàvem ahir, deu n’hi do! I quantes altres tupinades ens deuen haver fet i no ens n’hem adonat? Com per exemple la del Suárez (ex-Secretario Nacional del Movimiento) que va veure que si plantejaven de fer un referèndum monarquia-república, les enquestes els deien que no guanyarien els monàrquics! Solució, tal com expliquem en un altre apunt, incloure la monarquia d’amagatotis en una llei que ja estava votada!

I si tornem a la negativa del Gobierno franquista de Suárez a ERC a participar en les eleccions, veiem, un cop més, justificat que la frase de Calvo Sotelo de preferir “una España roja que rota”, continuava viva 40 anys després d’haver estat pronunciada i continua viva 40 anys més tard, encara que ara cal afegir-hi la segona part “mas vale una España azul o roja que rota”.

Al mateix temps queda encara més clar que la guerra fou fonamentalment una guerra d’Espanya contra Catalunya, malgrat que hi va haver també una guerra contra les esquerres, contra la República, contra el PSOE i contra els partits republicans. I el mot “fonamentalment” es pot raonar a partir del resultat dels primers dies o de les primeres setmanes després de l’Alzamiento. Aquí és on hem de recordar l’apunt del Bloc de títol Les dues guerres i mirant els quatre mapes veure que:

1.       Juliol 1936. Sense baixar de l’autobús els rebels havien guanyat a la mitja Espanya de l’oest

2.       Març 1937. Els rebels facciosos ja dominaven el 60-70% de la superfície d’Espanya. No havien guanyat ni a Euskadi ni a Catalunya.

3.       Març-abril 1938. Els rebels havien ocupat tota la zona cantàbrica, Extremadura i tot el sudoest d’Andalusia. A principis del 1938 els rebels havien aconseguit arribar al Mediterrani per l’Ebre. Mapa molt semblant al d’un any enrere. Només quedava en poder de la República el territori mediterrani que avituallava Madrid amb Madrid ciutat i Catalunya

4.       Febrer 1939. Les brigades internacionals que havien arribat l’octubre del 1936 havien abandonat Espanya el setembre del 1938. Hi havia hagut la Batalla de l’Ebre, Catalunya havia sigut anorreada i als rebels només els quedava “pactar” amb les forces lleials a la República, de Madrid i del sudest per acabar la guerra...

Hi ha dues maneres d’interpretar el desenvolupament de la guerra. Hem de recordar que els historiadors diuen que les forces del mal rebels havien pensat que un Alzamiento duraria com a màxim una setmana i com que no fou així varen haver de fer la guerra durant 30 mesos per acabar-la amb la desfeta de Catalunya dels primers mesos del 1939, que és just el que volien.

Però hi ha una altra manera de mirar-s’ho: Imaginem que les forces del mal tenien prou clar que la guerra contra les esquerres estava guanyada abans de començar-la però que en canvi no era tant fàcil que una guerra només contra Catalunya fos més fàcil de guanyar ja que hauria estat una guerra d’una part del suposadament territori nacional contra una altra part del suposadament territori nacional. I aquesta versió era molt més difícil de vendre, molt més difícil que la primera de justificar internacionalment. Hem de recordar que a mitja guerra els serveis diplomàtics catalans havien intentat que les potències europees o la Societat de Nacions acceptessin que Catalunya, on no hi havia guerra, se separés ordenadament d’Espanya com havia intentat moltes altres vegades, i que la guerra, que en aquest cas si que hauria estat una guerra civil, continués... I no fou possible justament perquè la guerra estava considerada una guerra civil! 

L'intent de separació de Catalunya pel fet d'haver estat atacats pel Gobierno central o per l'Exèrcit espanyol hauria estat vista com una acció de guerra violenta d’Espanya i podia haver fet que les potències europees ens haguessin protegit i emparat...

Com que aquesta segona versió els era desfavorable, van triar la primera...

Bé, deixem-nos d’ucronies i repassem l’article de república:

31/05/12. El dia que van parir l'Espanya radial

Benvolguts,

Remenant arxius i internets com a continuació del que varem parlar ahir sobre el programa d’en Jaume Barberà amb en Germà Bel, he trobat l’article de fa un any i mig d’un periodista bon coneixedor del tema com l’Òscar Palau de títol: El dia que van parir l'Espanya radial, i que aclareix algun dels temes que es van parlar a l’entrevista.

Ja hem explicat repetidament que l’excusa donada per Aznar l’any 2000: “Situar en deu anys totes les capitals de província a menys de quatre hores del centre de la península”, realment vol dir: “Els constructors aplegats a la llotja del Bernabeu, tindran feina assegurada durant molts anys...”. I com que el PSOE és igual que el PP els ministres del PSOE es van agafar a la lletra de l’Espanya radial i els ministres de Foment i diputats europeus han actuat de manera molt semblant, sempre contra Catalunya. Han continuat farcint d’autovies i de vies de tren AVE tota la península excepte l’Espanya de l’Est, l’Espanya mediterrània, els Paisos catalans. I ara es troben que han de tancar serveis de trens ja que només transporten 9 viatgers, o tenen les autovies buides ja que hi ha pocs cotxes que les usin i poca cosa a transportar. On hi ha mercaderia a transportar no hi ha trens de mercaderies...

És clar que ara, dotze anys més tard ja se’n deuen adonar que ja està tot fet, que de moment poca feina els queda per fer (inclús han fet autopistes de peatge paral·leles a les radials gratuïtes de Madrid...) i que han de canviar de racket.

Aquesta mateixa gent havien anat passant al racket bancari però sembla que no els ha sortit massa bé...

Respecte a l’article són importants les frases de l’Adam Smith del 1776, que també varen ser usades per en Germà Bel a l’entrevista. Una de les frases és: “Una carretera magnífica no pot travessar un territori desert on hi ha poc o gens de comerç, només perquè resulta que porta a la capital de l'administrador de la província”. I justament PP i PSOE, PSOE i PP han prioritzat les autovies i AVEs per territoris deserts...

És un dels problemes grossos que té el ciutadà i el polític madrileny o assimilat, és que no és conscient, o no vol ser-ne, que no tot s’acaba amb Madrid i la seva perifèria. Un ministre del PP que no en recordo el nom, fa deu anys en una entrevista radiofònica li van fer esment que Espanya no s’acabava amb Madrid i la franja de 200 km que el PP volia potenciar i després d’uns segons de reflexió va respondre “Ah sí, también hay pueblos!”

I seguint amb Adam Smith també és important l’altra frase que diu: “La major part de les obres públiques es poden gestionar fàcilment de manera que obtinguin prou ingressos específics per sufragar la pròpia despesa que generen”. Evidentment Espanya no és la Gran Bretanya i hi dominen més els territoris deserts que els altres.  Aquí la frase a usar seria: : “Una petita  part de les obres públiques es poden gestionar fàcilment de manera que obtinguin prou ingressos específics per sufragar la pròpia despesa que generen i la major part, que no s’ho pot sufragar, el papà estat ho proveirà”. I vet aquí un gos i vet aquí un gat, aquest conte s'ha acabat!

Llegiu-vos l’article i assimileu-lo. Serveix per a crear consciència!

Infraestructures i serveis

El dia que van parir l'Espanya radial

Va ser el 23 d'abril de 1720. Un reglament per garantir el servei de correus des de Madrid posava les bases d'una política d'infraestructures catastròfica que ha perdurat fins avui

21/01/11 - Òscar Palau email protegit

L'evolució dels mapes de camins i carreteres a la península, des dels romans fins al 2004

L’Espanya radial va ser concebuda el 1561, arran de la decisió del rei Felip II de situar la seu permanent de la cort a Madrid, amb tots els problemes de subministrament de la capital que això plantejava a partir de llavors. De manera cruel, però, l'Espanya radial es va parir un dia de Sant Jordi, de només quatre anys després del Decret de Nova Planta que havia bandejat tot el que feia olor de català. El 23 d'abril de 1720 es va aprovar el reglamento general para la dirección y gobierno de los oficios de correo mayor y postas de España, en los viajes que se hicieren, que dissenyava la xarxa de camins perquè el servei de correus llavors acabat de nacionalitzar hi pogués fer transitar les ordres reials cap a tots els seus territoris, emmirallant-se en l'exemple francès. Només cal mirar la seqüència històrica de mapes annexa per veure que això trencava del tot la xarxa preexistent, i que es correspon de ple amb les actuals carreteres nacionals... Naixia així un “cas paradigmàtic, l'espanyol en els tres darrers segles, de com no s'hauria de fer una política d'infraestructures”, exposa el catedràtic d'Economia ebrenc Germà Bel, que explica tota la història en el llibre España, capital París, el qual en pocs mesos ja va per la setena edició en castellà, i ara al febrer sortirà en català.

El 1747, l'Estat feia un pas més i, ja que amb les transaccions comercials que s'hi feien no es podia autofinançar cap camí, decidia pagar amb fons del tresor de la corona aquest tipus d'obres públiques. El reglament de carreteres de 1761 hi posava el colofó: el rei pagaria només les sis nacionals amb origen al quilómetro cero; les altres poques vies que preveia el reglament –com la d'Alacant a Barcelona–, les haurien de pagar els interessats. Els ve present? “Es van adonar que el que no pot fer el comerç, ho pot fer la llei”, constata Bel, que resumeix l'escarni –i el seu llibre sencer– en una frase d'Adam Smith a La riquesa de les nacions(1776), considerat la base teòrica del sistema capitalista actual. “La major part de les obres públiques es poden gestionar fàcilment de manera que obtinguin prou ingressos específics per sufragar la pròpia despesa que generen”, hi diu Smith. I conclou: “Una carretera magnífica no pot travessar un territori desert on hi ha poc o gens de comerç, només perquè resulta que porta a la capital de l'administrador de la província”. Ves per on, segurament ni el president del lobby Ferrmed, que el 2011 encara reivindica el corredor mediterrani ferroviari, ho hauria pogut resumir millor.

Precisament, la xarxa ferroviària conforma el segon acte de la història de Bel, que és fàcil de deduir. Al voltant del 1850, apareixen a l'Estat diverses línies amb capital privat –la primera, el 1848, la Mataró-Barcelona–, però de seguida els diputats a Madrid alerten del “perill”que la capital quedi aïllada, i promouen un pla general de ferrocarrils, el 1855, amb una colla de línies radials pagades sobretot amb fons públics, a diferència de les que no ho són.

Lluny d'atenuar-se, el greuge s'ampliaria al segle XX amb les autopistes: es va començar amb les de peatge, com la del Mediterrani o la de la vall de l'Ebre, i se seguiria amb tota la xarxa gratuïta a la resta, sobretot radial i pagada amb fons públics. Som al segle XXI, i res ha canviat, amb la ineficient xarxa del TAV, la més gran del món després de la Xina, pensada amb un sol propòsit, expressat l'any 2000: “Situar en deu anys totes les capitals de província a menys de quatre hores del centre de la península”. I s'està complint. Aznar dixit.

Joan A. Forès

Reflexions

17/02/2017. Perfil de la tal Magaldi (arribat per internet). Pertanyent a una família feixista italiana, instal·lada a Catalunya abans del 1936. Van intentar estendre el feixisme per la ciutat de l’Onyar. Pel que sembla amb no massa èxit perquè només es té constància d’aquesta sola família com a propagadors del feixisme a Girona...

Benvolguts,

Ens ha arribat el perfil de la tal fiscal Magaldi, pertanyent a una família feixista italiana, militants del Partit Nacional Feixista, família que va arribar i es va establir a Catalunya, concretament a Girona, abans del 1936 i va intentar estendre el feixisme per la ciutat de l’Onyar. Pel que sembla amb no massa èxit perquè només es té constància d’aquesta sola família com a propagadors del feixisme a Girona...

La fiscal diu que té 64 anys per tant devia néixer al voltant del 1953.

Jo odio els sanguinaris feixistes espanyols i de retruc els feixistes italians que venien a bombardejar Catalunya. I odio els actuals franquistes hereus dels anteriors.

Ja admeto que aquests assumptes m’interessen extraordinàriament. Jo vaig néixer el 1937 a Barcelona, en territori republicà començant a ser assetjat en aquell moment per l'exèrcit espanyol que estava culminant la guerra d'Espanya contra Catalunya, repetició de la Guerra de Successió dels borbons contra els àustries tristament finalitzada l'11 de setembre del 1714.

Nosaltres varem perdre la guerra i els franquistes la varen guanyar, ajudats pels governs dels feixistes italians, dels nazis alemanys i del Vaticà i la seva Cruzada.

I nosaltres, i la fiscal Magaldi també, varem viure l'ocupació per l'exèrcit espanyol i pels seus sequaços, falangistes, requetés, funcionaris (mestres, professors universitaris, secretaris d'ajuntaments, notaris, registradors de la propietat, personal de RENFE, i capellans i bisbes). I varem viure el genocidi físic i cultural de Catalunya durant tota la nostraa joventut, aixafats pel franquisme més salvatge, que a l'any 1975 a través de la "transacció borbònico-franquista" va disfressar-se de democràcia, "de forma que todo cambie para que nada cambie". Amb la diferència que nosaltres varem patir l'ocupació i en canvi la fiscal Magaldi la devia gaudir!

És per això que tinc contínua necessitat d’explicar el context de la guerra i la postguerra.

A la gent de la meva generació els varen assassinar econòmicament, culturalment, i físicament molt sovint. Amb l'ocupació militar i civil varen assassinar Catalunya. La Catalunya que hem viscut no és la que havien viscut els nostres pares i que ells havien preparat per a nosaltres. És una Catalunya franquista, borbònica, espanyola, repugnant...

Endavant, doncs amb els comentaris:

Hem de recordar que, segons la Viqui:

Benito Amilcare Andrea Mussolini (Dovia di Predappio, Forlí, Regne d'Itàlia, 29 de juliol del 1883 - Giulino di Mezzegra, 27 d'abril del 1945), fou el cap d'estat dictatorial d'Itàlia durant el període de 1922 fins al 1943. Va ser el creador d'un règim antidemocràtic anomenat feixisme, en el qual ell va rebre el sobrenom de Duce (guia o cap). A partir de 1936, el seu títol oficial va ser Sua Eccellenza Benito Mussolini, Capo del Governo, Duce del Fascismo e Fondatore dell'Impero ("Sa excel·lència Benito Mussolini, Cap del Govern, Duce del Feixisme i Fundador de l'Imperi")^[1]

 El 23 de març de 1919, Mussolini fundà el fascio a la Piazza San Sepolcro de Milà com el Fasci Italiani di Combattimento (Esquadra Italiana de Combat), consistent en 200 membres.;^[48]tot i que segons Mussolini només hi havia presents 50 membres,^[49] però en anys posteriors, quan la qualificació de "sansepolcrista" donava automàticament drets a beneficis substancials econòmics i socials, van ser centenars de persones els qui van aconseguir afegir el seu nom a la llista.^[49]

https://ca.wikipedia.org/wiki/Benito_Mussolini

Així doncs aquesta senyora, fiscal franquista espanyola, de nissaga feixista italiana, que es devia trobar bé en la franquista Espanya de Franco i que es deu trobar més que bé en la franquista Espanya post-Franco, per alguna cosa s'ha colocat de fiscal franquista a Catalunya i com que a més és una provocadora compulsiva, ha fet tots els numerets i totes les posturetes en els judicis a Mas-Ortega-Rigau: asseure’s de forma que surti a totes les fotos de totes les jornades i a tots els vídeos del judici múltiple a Mas-Ortega-Rigau, aturar-se, girar-se i plantar cara fumant una cigarreta, provocant els joves antifeixistes a la sortida del Palau de Justícia(?)...

I a més ha fet que els mitjans cavernícoles de Madrid hagin aprofitat per parlar més d'aquesta anècdota que dels aspectes realment importants d'un judici antidemocràtic que serà el previ a un altre judici antidemocràtic a la Presidenta del Parlament català. I diem antidemocràtic perquè estem immersos en un procés kafkià que usa una justícia amb la balança desequilibrada cap el nacionalisme espanyol sense cap oportunitat pel nacionalisme català. I cal dir ben alt que el recurs continu a anomenar Espanya estat de dret no s'aguanta per cap cantó. L'Estat espanyol no és un estat de dret. No n'hi ha prou de dir-ne estat de dret per què un estat corrupte, ple dels assassins franquistes encara repapats a les seves poltrones sigui un estat de dret!

Que quedi clar que no creiem que l'Estat espanyol sigui un estat de dret ni estem d'acord a que una Constitució franquista creada amb soroll de sabres franquistes sigui cap model exportable de Constitució...

Unes quantes fotos i acudits gràfics del feixisme-nazisme-franquisme-borbonisme: