Benvolguts,
El tema de Per terra, mar i aire, avui està farcit de notícies, totes contra Catalunya, evidentment!
· En Lluís Martínez a l’Avui parla del càncer d’Espanya que són, segons els nacionalistes espanyols, les autonomies
· En Pep Riera parla del castellà als EUA i el compara amb el català a Espanya
· En Carles Ribera parla del Rajoy amb pell d’Aznar o al revés. Traspua el “Que se consiga el efecto sin que se note el cuidado”...
· En Josep Maria Pasqual diu que el castellà s’anomena espanyol a sudamèrica i a nordamèrica i parla de que cal anomenar espanyol el que es parla a la colònia de Catalunya com el de les altres ex-colònies espanyoles. Explica que la batalla de la llengua ens obliga a malversar energies en diversos fronts: el jurídic, el polític, el social, l'acadèmic i (sortosament, ara no tant) el governatiu. Haver-nos d'estar barallant per la llengua contínuament ens afebleix i ens torna bel·ligerants (amb l'agreujant que la bel·ligerància, sovint, comporta desequilibris emocionals i racionals).
· En Jordi Panyella explica que, exactament el mateix que en el franquisme, el Tribunal Suprem espanyol resol que el català és una llengua que s'ha de limitar a l'àmbit restringit i íntim del país que la va encunyar i el seu ús en la cosa judicial només pot acceptar-se des d'aquesta perspectiva restringida i domèstica.
Llegiu-vos els articles i preneu consciència que els atacs seguits, continuats i en tots els fronts ens van afeblint. Els nostres enemics (us he d’aclarir qui són?), consideren que:
Som d’usar i llençar, només és qüestió de temps!
I l’alternativa:
Desperta ferro!
Català a l’atac!
Per sort, i qui no és optimista és perquè no vol, els ninotaires que sempre dic que són clarividents, avui ens ajuden (o no!):
És clar que el mateix ninotaire, igual de clarivident, no ens ajuda gaire a augmentar la nostra autoestima:
I un altre ninotaire, en Tharrats, tampoc:
I ara els articles, us els recomano fortament:
Implacable. 12/03/12
Lluís Martínez
Al darrere de la inflexibilitat del govern espanyol per afluixar la pressió sobre el deute de les autonomies hi ha alguna cosa més que voler transmetre un missatge a la Unió Europea i als mercats. Durant molt de temps, els partits espanyols i els seus turiferaris s'han dedicat a llançar el missatge que les autonomies eren el càncer de l'Estat, que era un sistema dissenyat en un moment de generositat. No diuen que va ser una descentralització feta a mitges i a contracor per diluir les aspiracions històriques d'Euskadi i de Catalunya.
Després va arribar la competició. Si Catalunya tenia una línia d'alta velocitat, els altres també. Si un aeroport, ells igual. I perquè fer un port esportiu al desert dels Monegres hauria estat la riota universal, que si no... Bé, en lloc d'això es va construir aquell aeroport per a vianants de Castelló que, a sobre, s'ha de refer.
Per si amb això no n'hi hagués prou, i aquesta és l'arrel del problema, el govern espanyol es va dedicar a legislar avenços socials que havien de ser responsabilitat de les comunitats autònomes. Amb el detall que no hi donava prou diners per mantenir els serveis. Per tant, calia endeutar-se o patir les conseqüències, aquelles que es manifesten cada quatre anys a les urnes.
La inflexibilitat del govern espanyol té un punt de cinisme. No perquè exigeixi als altres que quadrin els comptes com sigui mentre ell se n'exonera, sinó perquè sap que aquesta intransigència tindrà un elevat cost social. I al darrere de tot, què hi ha? Un interès clar a desmantellar les autonomies. El que no serveix es llença.
Les conquestes del castellà
Pep Riera
Dijous passat Mike Hammer, secretari d'Estat adjunt del govern de Barack Obama, va fer una roda de premsa a Washington íntegrament en castellà. Era la primera vegada. N'informava divendres el corresponsal de La Vanguardia. Marc Bassets explicava que Hammer , de mare espanyola i que es va criar a diversos països de l'Amèrica llatina, ho va proposar a la seva cap, Hillary Clinton, a qui li va semblar “molt bona idea”.
Tampoc no és que fos un capritx personal de Hammer. El fet és que als Estats Units, segons l'últim cens, hi ha més de 50 milions de ciutadans d'origen llatinoamericà, que representen un 16,3 per cent de la població. O sigui, que també va ser una mostra de sensibilitat vers una part important de la població. També és cert, i així ho assenyala Bassets, que hi pot haver un rerefons electoralista en aquest fet. La mobilització de la població hispana va ser decisiva en l'elecció d'Obama a la presidència, i ara que s'estan fent les primàries republicanes per escollir el rival de l'actual president en les pròximes eleccions, els demòcrates fan aquest gest cap a la població hispana per anar fent bossa de vots.
Un cop dit tot això, és l'hora de dir que no ho he explicat per parlar de política sinó de llengua. Sempre que siguem prou innocents per creure que es pot parlar de llengua sense parlar de política, i més en aquest racó de món on vivim nosaltres. Ja m'entenen. Els he parlat de la roda de premsa en castellà del senyor Hammer per parlar de les sentències sobre la immersió lingüística a Catalunya. Per venir a dir, o a posar en evidència, com seria d'impossible que a Madrid algun dia un ministre convoqués una roda de premsa en català per sensibilitat amb bona part de la població (un percentatge similar al d'hispans als Estats Units) de l'Estat. Això sí, segur que els espanyols estan orgullosos d'aquesta conquesta en territori nord-americà.
Mentrestant, aquí els catalans estem raonablement satisfets (?) perquè el TSJC no qüestiona de soca-rel la immersió lingüística en l'ensenyament. Però no podem negar que l'ofensiva anticatalana ha obert una altra escletxa, en aquest cas en la llengua. Va ser el Tribunal Constitucional. I aquí estem, mirant de no recular o de minimitzar els danys de cada reculada. Espanya està en la misèria econòmica. Però progressa en el seu imperialisme lingüístic.
Aznar amb pell de Rajoy
“En comptes de la força bruta, el PP va teixint pacientment la teranyina. Tots els fils són a les seves mans”
El bon depredador és aquell que no veus a venir fins que ja el tens a sobre. Pot semblar una frase extreta d'un documental del National Geographic però resulta indubtablement aplicable no només a felins, rèptils, rapinyaires, esquals i altres salvatgines sinó també al més aparentment civilitzat dels éssers que campen pel planeta: l'humà.
Posem un cas pràctic que ens afecta a tots, especialment a tots aquells que som catalans i tenim la intenció de continuar essent-ho a mitjà i llarg termini. Pensem en Rajoy, don Mariano. Cara de bonifaci. Rialla tímida, franca cordialitat. L'interessant reportatge de David Portabella en la mateixa edició que teniu a les mans o a clic de ratol, í documenta perfectament com aquest senyor tan jovial ens ha anat col·locant al seu voltant la vella guàrdia del seu temible predecessor, aquell fatxenda prepotent anomenat José María Aznar, arquitecte principal de la catalanofòbia crònica que ha emmetzinat de manera irreversible les relacions entre Catalunya i Espanya. Només sentir pronunciar el seu nom ens agafa picor urticant i unes basques incontenibles.
L'objectiu del PP de Rajoy, no ens enganyem, és el mateix. Assimilar Catalunya a la matriu castellana definitivament. L'objectiu coincideix; l'estratègia canvia. En comptes d'aplicar la força bruta, la trompeteria estrident i la grandiloqüència formal, Rajoy va teixint estudiadament la teranyina. S'ho pot permetre. Tots els fils són a les seves mans. El polític, el judicial, el mediàtic. Només cal madurar la situació, pas a pas, sentència a sentència. Ens couen a foc lent, ens maten a pessics. Fins a la urpada definitiva.
L'espanyol que es parla a Catalunya
Aquesta setmana hem viscut un nou episodi de la batalla de la llengua. I aquesta setmana, la batalla s'ha mantingut, concretament, en l'àmbit jurídic. I, per bé que les coses, de moment, sembla que quedaran com fins ara (es mantenen el català com a llengua vehicular a l'ensenyament i el sistema de la immersió), el resultat final de la batalla és incert, en funció de les interpretacions que en fan les parts. Per tant, la batalla, previsiblement, continuarà.
El fet que a Catalunya hàgim de conviure permanentment amb una batalla de la llengua perjudica, essencialment, la llengua catalana. No perjudica tant l'espanyol, que al món viu una etapa de propagació natural, la més important de tota la seva història, i pot gastar totes les energies a consolidar la seva expansió i millorar els seus canals i codis de comunicació.
Per al català, una llengua abocada durant segles a la precarietat, que necessita gastar tots els esforços en la normalització (és a dir, a aturar la desnormalització), el simple fet d'haver de defensar indefinidament les trinxeres, és un desgast afegit esgotador. La batalla de la llengua, doncs, la podem acabar perdent, no pel resultat, sinó per la permanència mateixa de la batalla, que se'ns fa insostenible.
A més, la batalla de la llengua ens obliga a malversar energies en diversos fronts: el jurídic, el polític, el social, l'acadèmic i (sortosament, ara no tant) el governatiu. Haver-nos d'estar barallant per la llengua contínuament ens afebleix i ens torna bel·ligerants (amb l'agreujant que la bel·ligerància, sovint, comporta desequilibris emocionals i racionals).
Avui, que sabem que amb la independència tindríem tots els problemes resolts, hem d'aprendre a subsistir encara en una situació de dependència (que no és només econòmica, sinó també lingüística). Hem de trobar solucions per a la nostra realitat, no només per al nostre projecte.
En aquest sentit, podríem fixar-nos que en cap dels països del món en què l'espanyol té presència és anomenat “castellà”, sinó “espanyol”. Malgrat que sembli una fotesa, anomenar “espanyol” al “castellà” és un senyal d'alliberament. Hauríem de començar a entendre que la llengua cooficial que es parla a Catalunya és “l'espanyol de Catalunya” i prou, tan sobirà (i diferent) com els espanyols d'Argentina, Bolívia, Xile, Colòmbia, Estats Units... Ningú pensa, per exemple, que pel fet que als Estats Units es parli l'espanyol, els americans del nord siguin espanyols, vaja.
El Suprem diu “no” al català
· L'alt tribunal espanyol resol que és ajustat a dret exigir la traducció al castellà d'un recurs presentat en català
· Qualifica de “defecte” el fet que el document estigui escrit en l'idioma oficial a Catalunya
El català és una llengua que s'ha de limitar a l'àmbit restringit i íntim del país que la va encunyar i el seu ús en la cosa judicial només pot acceptar-se des d'aquesta perspectiva restringida i domèstica.
Aquesta és la concepció que el Tribunal Suprem té del recorregut de la llengua catalana en l'àmbit de l'administració de justícia. Ho deixa ben clar en una resolució del magistrat Juan Saavedra Ruiz, president de la sala penal, en què es qualifica de “defecte” l'ús del català en un escrit presentat per la lletrada Marta Clapés, en representació d'un jove condemnat per l'Audiència de Barcelona en un cas de delicte electoral.
És per això que a la resolució s'hi afirma que la sala va actuar “conforme a dret” quan va “requerir en diverses ocasions a la part que presentés en castellà el recurs de cassació que pretenia interposar”. Com que la lletrada es va mantenir ferma en l'ús del català, el Suprem li va desestimar la pretensió i va declarar desert el seu recurs. És contra aquella decisió que va presentar un incident de nul·litat que ara s'ha resolt amb aquest pronunciament sobre la llengua.
La resolució del Suprem es tanca amb la reiteració que la denegació de la presentació del recurs “no es va fer sense solta ni volta, sinó que se li va concedir la possibilitat d'esmenar el defecte advertit, la qual cosa no va fer”, en relació a la negativa de la lletrada de traduir el text. El magistrat ponent és un dels fundadors de l'associació conservadora i a la vegada majoritària dins de la judicatura Francisco de Vitoria. L'escrit també el signen els magistrats Julián Sánchez Melgar i Miguel Colmenero.
Per la seva banda, l'Associació de Juristes en Defensa de la Llengua Pròpia va anunciar que ampliarà el seu àmbit d'acció més enllà de la justícia i tramitarà les “queixes constants” de ciutadans que veuen violentats els “seus drets lingüístics”.
Les claus
Ni Europa, ni Catalunya; Tribunal Constitucional d'Espanya
J. P
El regne d'Espanya va ratificar l'any 2000 la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries que faculta els ciutadans perquè puguin triar la llengua amb què volen que se'ls dirigeixin els tribunals de justícia. La ratificació del tractat equival a incorporar el text en l'ordenament jurídic espanyol. Tot i això, el Tribunal Suprem sosté que el seu rebuig del català en una resolució “és compatible amb els compromisos internacionals assumits per Espanya”.
L'article 33.5 de l'Estatut d'Autonomia de Catalunya diu que els òrgans judicials de l'Estat “han d'atendre i han de tramitar els escrits presentats en català, que tenen, en tot cas, plena eficàcia jurídica”. Aquest és un dels articles que el 2010 van desaparèixer arran de la sentència del Constitucional sobre l'Estatut. El va declarar fora del marc constitucional pel fet que estenia la cooficialitat del català més enllà del territori de Catalunya.
La sentència del TC és posterior a una resolució d'una altra sala del Suprem, la que s'encarrega dels afers civils, que l'any 2009 sí que va acceptar un escrit del sindicat Comissions Obreres que va ser presentat en català.
Joan A. Forès
Reflexions
.jpg)
.jpg)
