Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Exèrcit. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Exèrcit. Mostrar tots els missatges

dimarts, 5 d’agost del 2014

05/08/14. *. Suso de Toro. Jordi Pujol no es Catalunya. Pujol reinó porque fue útil tanto a sus representados, principalmente el empresariado catalán, como al Estado y sus gobiernos

Benvolguts,

Ahir i avui us estic transmetent el comentari del Sergi Alcon, company dels GOAL. Analitza dos articles, el de l’editorial de Vilaweb d’en Vicent Partal i el de Suso de Toro. I com que els articles no tenen pèrdua i els comentaris d’en Sergi tampoc, us ho transmeto tal com ho he rebut. Felicitats Sergi per la teva clarivident anàlisi de la situació!

L’editorial d’en Vicent Partal fou comentada ahir. Avui ens toca el darrer article de Suso de Toro respecte també a l’afer Pujol, publicat en el digital eldiario.es, i permeteu-me: és l'escrit més encertat i fidel a la realitat que he vist jo aquests dies de tots els que he llegit.

Sabíem que bona part la Dreta Catalana feia de dic de contenció de l'augment de l'independentisme al país, fent així el joc al poder espanyolista a l'Estat. Un independentisme habitualment provinent del món progressista. Cert és que, aquesta elit catalana va saber fer la puta i la ramoneta bastint el país, durant aquest temps, d'infrastructures cabdals pel país que estem fent avui dia, malgrat ells mentrestant eren comprats amb la "impunitat" dels seus actes (a model i semblança de la casta espanyola en aquests temes: la Casa Reial, i tots els altres personatges de dalt de tot). Però ara per fi veiem que la cosa va en serio quan la casta dominant a l'Estat destapa, per fi, tot allò que ha tingut amagat, per favors mutus, davant la traïció dels líders catalans. Traïció que era necessària pel procés i que se'ls reconeix d'altra banda, almeny fins ara, "lo cortés no quita lo valiente". I tot això ho fa el Nacionalisme Espanyol de l'Estat, en un intent desesperat d'impedir, com calgui, la consulta i la possible Independència de Catalunya, en un format de Guerra Oberta adaptada al segle XXI, esperem… Però benvingut sigui! quan més nets anem a la construcció del nou Estat Independent molt millor! Sense perdre de vista les intencions del perque ara?

Salut i el País som tots i totes!
Sergi Alcon

Jordi Pujol no es Catalunya

Cualquiera que participa en la vida pública se transforma en un personaje, en el caso de los políticos es difícil decir donde empieza y donde acaba la persona por debajo del personaje

Pujol reinó porque fue útil tanto a sus representados, principalmente el empresariado catalán, como al Estado y sus gobiernos


30/07/2014 - 19:43h

Israel continúa cometiendo crímenes en el cuerpo de esos millones de personas que mantiene encerradas en campos de concentración, tras haberle robado casas, tierra y agua. Lógicamente EE.UU., la OTAN, la ONU y la Unión Europea están indignadísimos y deciden imponer sanciones a... Rusia. Y es que, señoras y señores, hay cosas que las verdaderas democracias no están dispuestas a tolerar.

Pero dejemos esas nimiedades y concentrémonos en el cacho con hueso y todo que tenemos entre dientes: Jordi Pujol, todo un personaje.

Hago algo de memoria y recuerdo las mayores movilizaciones por la democracia en la España postfranquista, "Llibertat, amnistia i estatut d'autonomia", aquella lucha de los catalanes por la democracia era conducida por la izquierda antifranquista, que era el PSUC. Tras el regreso del presidente de la Generalitat en el exilio, Tarradellas, vinieron unas cortes constituyentes y la redacción de una constitución, bajo la tutela del Ejército, en la que participaron decisivamente los catalanes, tanto Roca por la derecha como Solé Turá por la izquierda. Pero fue CiU quien ganó las elecciones y comenzó la época de Jordi Pujol, que fue casi un reinado. ¿Quién fue, o quién es Jordi Pujol? Políticamente se podría decir que fue la continuación de Cambó, pero eso no explica el enigma humano. ¿O es que no hay enigma en tal despropósito como el que se acaba de revelar?

Cualquiera que participa en la vida pública se transforma en un personaje, en el caso de los políticos es difícil decir donde empieza y donde acaba la persona por debajo del personaje. El caso de Pujol parece el de un político puro, un actor completo, como si un talentoso autor teatral, probablemente él mismo, hubiese escrito una obra que resultó todo un éxito. La obra comienza con un joven de la burguesía catalana que es detenido y torturado por la policía franquista por hacer propaganda catalanista, el joven ingresa en el mundo de sus mayores y se hace banquero y paralelamente político. Todo va bien hasta ahí pero, tachán, unos fiscales impertinentes descubren un gran chanchullo en su banco, ¿cómo saldrá nuestro héroe de semejante tesitura?, pero el protagonista reacciona, tachán tachán, con un gran golpe de efecto y manejando la bandera a modo de capote, "¡a mí, que soy Cataluña y me quieren torear!", es él quien torea finalmente a la cuadrilla de fiscales. A continuación, y en recuerdo de aquella gesta, el protagonista se confecciona un traje de buen paño con aquella bandera, cual relicario ambulante.

Pero no basta la épica para reinar tantos años, es precisa la astucia y las alianzas. Pujol reinó porque fue útil tanto a sus representados, principalmente el empresariado catalán, como al Estado y sus gobiernos. Encarnó la idea del catalán ideal existente en España, un gran actor "característico", y fue la garantía de que el catalanismo ladraba pero no mordía. Pujol fue la muralla que tanto garantizaba la existencia de una Cataluña que existía a través de la queja como impedía el crecimiento de una verdadera demanda de soberanía, era un muro blando que impedía crecer el independentismo. La figura de Pujol era útil al nacionalismo españolista ultramontano tipo Rajoy y Wert, tenía un monigote al que arrearle papirotazos, "¡Pujol, enano, habla castellano!", pero los poderes del estado sabían perfectamente que era necesario, sabían que era incómodo pero en el fondo era de los suyos.

Tanto es así que no fue CiU sino Pascual Maragall, cuando el PSC, que se planteó por primera vez con tanta franqueza como determinación la renegociación del autogobierno catalán y el modo en que Catalunya se integraba en España, Pascual Maragall llegó a plantear la doble capitalidad, Madrid con Barcelona. Maragall pereció emparedado entre descalificaciones y olvidos y tanto los demócratas españoles como la sociedad catalana aún no comprendieron lo que significó y pudo haber significado. Aquella negociación de un nuevo "estatut" más amplio y con un reconocimiento nacional simbólico y la demanda de un papel más importante de Cataluña en España fue cosa que dejó descolocada a CiU, cuestionó el modo en que se había interpretado la autonomía en la época pujolista y también su estrategia histórica (pero todo aquello es agua pasada, la derecha y el Constitucional se encargaron de liquidarlo, España es como es y punto).

Tarradellas era demasiado mayor para tener un papel histórico en la recuperación del autogobierno catalán y fue Pujol quien lo fundó y modeló, actuó hasta hace cuatro días como el "padre de la patria". La pregunta es, ¿cómo se puede actuar así tantos años sabiendo que eres un corrupto y defraudador? A los españoles nos resulta de lo más corriente y familiar que un gobernante sea un corrupto y defraudador que cobre sueldos, sobres y sobresueldos, lo aceptamos, pero que lo haga un gobernante y padre de la patria catalana nos resulta escandaloso. Porque lo es.

Porque, a diferencia de España, donde la conciencia cívica es tan débil y la cultura del pícaro tan aceptada, la sociedad catalana sí cree en si misma, los catalanes se toman en serio como ciudadanos: es que Catalunya, ese país de gente pragmática es un país idealista. Es por ello que la principal estafa de Pujol no es con el fisco, ni siquiera con todos quienes pagamos a la hacienda sino, principalmente, con la ciudadanía catalana. Lo que hizo Pujol fue una estafa histórica, le robó a su país orgullo, dignidad, moralidad y confianza en si mismo.

Despues de todo Pujol no hizo otra cosa que lo que hacían otros, empezando por la Casa Real, pero eso no va a hacernos olvidar que, tras caer el telón al final de su representación, aparezca el actor desnudo y sin afeites como la más grotesca caricatura que el españolismo construyó de los catalanes: un usurero ávido, taimado, falso... Un personaje en el que se concentra lo peor de un grupo social. En esa figura querrán muchos ver, ahora más que nunca, a todos los catalanes. Y en esa figura que encarnó emociones, identidad y demandas legítimas tiene que verse ahora la ciudadanía catalana. La actuación de Jordi Pujol fue enfermizamente perversa.

Una conducta tan irresponsable sólo se explica por un extravío psicológico absoluto, la profunda escisión íntima entre un actor que representa con convicción un ideal político y un individuo mezquino que se lucra aprovechándose del poder. Y, a su alrededor, una familia enferma del mismo síndrome de acaparamiento y usura, todos envueltos en espesas nubes patrióticas estupefacientes. Sólo se explica por un episodio de locura familiar, no me cabe duda de que Boadella sacará partido teatral de ese cuadro más dramático que cómico.

Pero mientras roemos la carne y el hueso no debemos dejarnos de preguntar, ¿es casualidad que investiguen ahora esas cuentas que llevan ahí décadas? ¿Es azar que una semana antes de entrevistarse el presidente de la Generalitat con el presidente del Gobierno, para pedirle que su mayoría parlamentaria permita que la consulta a los catalanes tenga marco legal, aparezcan las informaciones que desenmascaran a Pujol, el padre de la patria catalana y presidente del partido de Mas? Si alguien quiere creerlo es libre de hacerlo, pero yo no lo creo.

El estado está reaccionando desde hace tiempo contra el proceso catalán, lo va a hacer con todas sus fuerzas y ahora empiezan las verdaderas descargas. Las cuentas de esa curiosa familia y la corrupción política a su alrededor seguirá emergiendo en Agosto, antes de la Diada en Septiembre y del consulta en Noviembre, sólo afloró tras tantas décadas cuando la sociedad catalana planteó una crisis de estado que está obligando a que todo el mundo sea ahora federalista. Demasiado tarde, había que serlo hace años y de buena fe, no por oportunismo o por fuerza. La identificación entre Pujol y Catalunya, la destrucción de la imagen de la sociedad catalana en España, la ridiculización y descalificación de una consulta a la que los medios españoles califican unánimemente de "soberanista"..., son el escenario previo para reducir enérgicamente a las provincias rebeldes.

Jordi Pujol no es Catalunya, no lo fue nunca aunque él lo pretendiese y muchos votantes creyesen que él era una encarnación. Y no lo es tampoco porque lo quieran ahora los sicarios de los poderes del estado que estos días muerden con fruición la pieza cobrada, todas las encuestas dicen que la mayoría social catalana es progresista y que la demanda nacional va acompañada de crítica a las políticas económicas y sociales. De hecho este episodio cataclísmico protagonizado por el Fundador es el final de un proceso en el que está cambiando el protagonismo en la sociedad catalana, el declive de una burguesía endogámica y el ascenso de otros sectores sociales. Pujol y Duran son el catalanismo de clase que está siendo apartado.

Tendrán razón o estarán equivocadas pero Catalunya son esos millones de personas que quieren votar libremente su destino, y cuando los que disfrutan ahora acaben de devorar a Pujol esas personas seguirán estando ahí.

Los dos partidos que representan y se identifican con el estado tal cual es hoy, PP y PSOE tienen un pacto de hierro. Que el nuevo secretario de los socialistas iguale al independentismo, una opción política tan discutible como cualquier otra, con delincuentes canallas que atacan a las mujeres sólo demuestra que hoy día tan pervertida está la palabra "liberal" como la palabra "socialista". En la Una, grande y libre perseguían a los "separatistas" pero también a los "rojos", Sánchez no tiene de que preocuparse. ¿Hasta dónde están de acuerdo Rajoy y Sánchez? ¿Y ése es el futuro juvenil que nos promete el Partido Socialista? Este tiempo sin escrúpulos es miserable hasta en el futuro que nos ofrecen.


 Suso de Toro


Joan A. Forès
Reflexions





 

 
  

dimarts, 28 de febrer del 2012

28/02/12. Per terra, mar i aire

Benvolguts,

 Inaugurem la secció fixa “Per terra, mar i aire” on hi abocarem tota la merda que es vagi coneixent sobre l’atac de les institucions espanyoles a Catalunya...

Primer un acudit del FER, que il·lustra perfectament el sentiment dels catalans:






Avui us presentem tres notícies que entre altres són exemples del que passarà des d’ara endavant  i que ja està passant a València en una prova pilot:

·         Dos atacs a la immersió lingüística, amb tergiversació de la història, perpetrats per Jordi (?) Cañas i la virreina Llanos de Luna (ni Cañas ni Llanos, defensors del bilinguismo, no ha mai pronunciat en el Parlament o en les seves funcions públiques ni un mot en català, són monolíngues en espanyol))

o   Cañas. LA LENGUA PROPIA ES UN INVENTO NACIONALISTA»

o   Llanos. Atac a la immersió lingüística i exaltació del bilingüisme

·         Un increment de la policia i la guàrdia civil (que no havien desaparegut mai del país) i que són les forces d’ocupació actuals

o   Llanos. CRIT D'ALERTA: CADA COP HI HA MÉS POLICIES ESPANYOLS A CATALUNYA


Tal com ja hem explicat repetidament, quan es va implantar la Consti amb l’estat de les autonomies i a partir del 23F, la LOAPA i el “cafè para todos”, a part del TS, del TC i del TSJC (tots enemics nostres, com se li va escapar al Delegat del Gobierno a València, ep!, i no oblidem els partits unionistes catalans CiU i PSC(PSC-PSOE), a molts ens va quedar clar que l’estructura de l’estat, representada fins aquell moment pels Governadors Militars i els Governadors Civils es va mantenir intacta.  Vegeu la Reflexió de l’11 de gener:


 Això vol dir que encara que els catalans es pensen que tenen un Parlament (de fireta) i un Govern de la Generalitat (de fireta) i es pensen que tenen poder, s’equivoquen, o miren cap un altre costat! El poder el té l’estructura de l’Estat, que s’ha mantingut intacte i que de tant en tant, com si fóssim nens ens deixa jugar una mica amb el poder, però ens renya a cop de TC, TS, TSJC, Grisos, etc, quan pretenem extralimitar-nos. I el poder de l’estructura de l’estat es palesa entre moltes altres amb:

·         la Llei de Costes (la costa es mia)

·         amb la Llei de Ports i Aeroports, que són tots de l’estat i els utilitzen com volen per fotre’ns,

·         amb el Ministerio de Fomento que inverteix el que vol i amb el seu criteri a Catalunya i el nostre Govern no hi pinta res,

·         amb el trist espectacle dels trens de rodalies, instal·lacions caduques, trens de carbó (és broma però gairebé), que fou traspassat al Tripartit i foren tan rucs que s’ho van creure (en realitat només els van traspassar les gorres dels caps d’estació).

I per tant poden no invertir, ni deixar-nos invertir, en ports i fer que les multinacionals logístiques fugin, poden omplir-nos de grisos i de guàrdies civils sense avisar i sense defensa de cap mena, i poden, ajudats dels grisos i de l’exèrcit si cal, introduir el castellà a les escoles, en comptes de la immersió linguística.

I això, a més, tendirà finalment a l’eliminació del Cos de Mossos d’Esquadra i produirà la culminació del genocidi de la llengua i de la cultura catalanes.


Jordi (?) Cañas. «LA LENGUA PROPIA ES UN INVENTO NACIONALISTA»

Jordi Cañas (Ciudadanos) és un dels personatges més pintorescos del nostre país. Des del seu monolingüisme militant, s'erigeix en defensor d'un bilingüisme més fals que un bitllet de 150 euros: no parla una paraula de català ni que el matin. És, al mateix temps, la demostració fefaent que els catalans ho acceptem tot; fins al punt que ens permetem pagar un bon sou a un personatge que, tot i que des del seu espanyolisme més ranci menysprea i nega la nostra pròpia cultura, nosaltres encara el fem diputat del nostre parlament. País de botiflers, aquest nostre.

L'obsessió de Cañas amb el català sembla, cada cop més,un cas patològic. Però també és possible que a l'escola l'assignatura de català fos una d'aquelles matèries, per a ell, impossibles d'aprovar. Sigui com sigui, l'animadversió d'aquest personatge cap a la llengua del país on viu, hauria de ser mereixedora d'un acurat estudi científic. Cañas, no ho negaré, és un friqui de la política. I és cert que no hauria de tenir més protagonisme del que es mereix, circumscrit a l'àmbit d'una conversa a la barra d'un bar. El problema, però, és que a Catalunya, com a tot arreu, també tenim gent crèdula i de bona fe que s'acaben empassant qualsevol ximpleria, per molt absurda que sigui, si ve d'un personatge públic.

Jordi Cañas és un actiu usuari del Twitter que es veu en la necessitat de superar-se a si mateix en la seva catalanofòbia dient-la, cada cop, més grossa. Darrerament, amb la polèmica sobre les subvencions que els nacionalistes espanyols com ell neguen a la difusió de la llengua catalana, Cañas augmenta el to de les seves piulades i escriu algunes coses que fan vergonya aliena.

Així, el portaveu de Ciudadanos nega que Catalunya tingui llengua pròpia. I es queda tan ample. Cañas deia ara fa tot just una setmana: «¿Lengua propia? Un invento nacionalista». Només això, per absurd i poca-solta, ja l'hauria d'inhabilitar com a parlamentari de la nostra nació. Però és que el mateix dia assegurava que, a diferència del nacionalisme espanyol, el qual mai no esmenta: «el nacionalismo catalán es peligroso, anexionista, supremacista, hispanófobo... además de ridículo».

Fa un parell de dies carregava contra les entitats catalanes promotores de la cultura i la llengua: «'catalanisme?' Separatismo puro y duro pagado por todos. Independentismo camuflado de sociedad civil regado de millones de euros». I mentre diu això, els catalans li ingressem una nòmina anual al voltant dels cent mil euros, amb les seves dietes, despeses de viatges i assistència a les comissions de les quals en forma part. I, tot plegat, a canvi de rebre la seva dosi diària de catalanofòbia. Som així, els catalans.


Llanos. CRIT D'ALERTA: CADA COP HI HA MÉS POLICIES ESPANYOLS A CATALUNYA

diumenge, 26 de febrer de 2012

El passat mes de juny el Govern de la Generalitat ja va patir un primer avís. El PP va aconseguir tirar endavant una moció parlamentària amb la què es reclamava més policia estatal i Guàrdia Civil a Catalunya. Una moció, aprovada mercès als vots de CiU que així evitava una reprovació del conseller d'Interior, Felip Puig, per les seves actuacions contra els "indignats".

Ara però l'amenaça es va complint, i tant sindicats policíacs com la delegació del Govern estatal a Catalunya, mira d'incrementar els efectius dels cossos i forces de seguretat de l'estat arreu del país. Aquest és un dels objectius de la nova virreina del govern de Mariano Rajoy a Catalunya, Maria de los Llanos de Luna en connivència i complicitat del "ministro catalán", Jorge Fernández Díaz.

És en aquest sentit que a ICV-EUiA tenen la mosca al nas i sospiten que el PPC pot està colant un gol a CiU: deixar que "sin que se note el cuidado" les policies espanyoles es multipliquin per tot el país. Amb aquesta premissa, el grup parlamentari ecosocialista ha instat una proposta de resolució al Parlament, a la que ha tingut accès Nació Digital, en la que alerta de la política de "fets consumats" de l'arribada de tropes policials espanyoles.

En la moció signada per la portaveu d'ICV-EUiA, Dolors Camats, i el diputat Jaume Bosch, portaveu de la comissió d'Interior, insten "convocar de forma urgent una reunió de la Junta de Seguretat de Catalunya per analitzar la decisió de la Delegació del Govern central a Catalunya d'incrementar la presència pública dels Cossos i Forces de Seguretat de l'Estat a Catalunya com a possible forma de transmetre a l'opinió pública que el Cos de Mossos d'Esquadra no pot exercir com a policia integral del país".

Així mateix, clamen al Govern "defensar les competències del Cos de Mossos d'esquadra definides en l'Estatut d'Autonomia enfront de qualsevol intent de la Delegació del Govern central a Catalunya de qüestionar-les".



Llanos de Luna vol més banderes espanyoles i menys immersió lingüística


La delegada del govern espanyol a Catalunya aposta per ser 'inflexibles' amb la Llei de banderes i reclama la necessitat de complir 'el dret a rebre educació en dues llengües'


La delegada del govern espanyol a Catalunya, Maria de los Llanos de Luna, assegura que la Llei de banderes de 1981 "s'incompleix de manera sistemàtica per alguns ajuntaments" i per això reclama "ser inflexibles perquè es compleixi". En una entrevista que publica aquest diumenge el diari 'El Mundo', la delegada ha qualificat "d'incompliment legal" que l'ajuntament de Sant Pol de Mar deixés de fer onejar la bandera espanyola a la façana del consistori. També ha reclamat la necessitat de complir "el dret a rebre educació en dues llengües" als territori amb cooficialitat i ha recordat que el ministre José Ignacio Wert n'"exigirà" el compliment.

La delegada del Govern creu que el cas de l'ajuntament de Sant Pol de Mar és "un incompliment legal més que un conflicte" perquè "hi ha una llei i s'ha de complir" i per això l'advocat de l'estat estudia si el consistori va cometre "delicte". "La Llei de banderes de 1981 s'incompleix de manera sistemàtica per alguns ajuntaments. Hem de ser inflexibles perquè es compleixi", assegura De Luna.
A més, ha recordat que també és qüestió de "drets constitucionals" que els ciutadans de territoris amb cooficialitat d'idiomes com a Catalunya puguin "rebre l'educació en les dues llengües". Reconeix que "un altre tema és la sentència del Tribunal Sumprem, que no permet dubtes i que obliga la Generalitat a canviar el model per introduir el castellà com a llengua vehicular". Assegura que recau al poder judicial resoldre el recurs que va presentar la Generalitat de Catalunya però insisteix que "hi continua havent un dret constitucional, que té qualsevol ciutadà, a rebre educació en les dues llengües, que el castellà sigui llengua vehicular i no una mera assignatura". Per això, el govern espanyol "exigirà aquest compliment".
Maria de los Llanos de Luna afirma també que "el govern d'Espanya és tant català com qualsevol altre" i que té moltes competències a les autonomies que "s'han d'exercir". Per això la delegada es proposa "donar visibilitat" a l'executiu espanyol, per exemple divulgant més la tasca de la Policia espanyola i de la Guàrdia Civil.



Com a conclusió podem cridar ben fort, com a mal menor:

Volem ser apallissats pels Mossos d’esquadra!!!


Joan A. Forès
Reflexions

divendres, 24 de febrer del 2012

24/02/12. Taula Rodona “Aquests pressupostos mereixem els catalans”

Benvolguts,

Ahir varem estar en una interessant Taula Rodona organitzada per la Fundació Catalunya Estat que tenia per títol “Aquests pressupostos mereixem els catalans”.

Els ponents pertanyien a diferents partits, sindicats i fundacions. Per ordre d’aparició:

·         Fundació Josep Irla, Josep Lluís de Villasante, economista i professor de finances a diferents universitats. ERC.

·         Fundació Cipriano García, Noël Climent, coordinador de política sectorial, CONC (en diuen la CONC, però el nom homogeneïtzat pel sindicat espanyol és CCOO, branca noreste o Comunitat Autònoma de Catalunya, o així).

·         Fundació Josep Comaposada, Marti Vives. UGT.

·         Cercle d’Estudis Sobiranistes, Jaume Argerich, economista i MBA per IESE.

·         Fundació Catalunya Estat, Jaume Vallcorba, president de la FCE .

·         Modera: Albert Codinas, vicepresident de la Fundació Catalunya Estat.

Després d’una breu presentació a càrrec de l’Albert Codinas, va començar la sessió:

·         Josep Lluís de Villasante va presentar i comentar els pressupostos del govern català pel 2012. Vegi’s l’enllaç:

http://www20.gencat.cat/portal/site/economia/menuitem.ac3cfeee993f489af813ae92b0c0e1a0/?vgnextoid=1f759727e5540310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRD&vgnextchannel=1f759727e5540310VgnVCM2000009b0c1e0aRCRDVa Va demostrar que hi havia més despeses que ingressos, malgrat les grans retallades del 2011 i les del 2012, va considerar que el Pacte fiscal era el ferro candent on es pot agafar CiU (i ERC els ajudaran i la caiguda en el descrèdit de CiU implicarà la dels seus valedors d’ERC, però això no ho va explicar). Va considerar que l’únic Pacte fiscal vàlid seria com el d’Euskadi, recaptar tots els impostos i pagar a Espanya els imprescindibles serveis de l’Exèrcit, la Casa Reial i el Cos diplomàtic, però es va plantejar el dubte de:

o   si Espanya el rebutjaria d’entrada,

o   si faria veure que l’acceptaria tard o d’hora i qui dia passa any empeny (en aquest cas en Mas tindria una excusa per atribuir el nyap al joc poc clar del PP, etc)

o   si l’acceptaria així que li plantegin (recordem que Mas va tornar de Madrid dient que els donarien un any de coll...)

I va deixar plantejat el marc per ampliar i discutir aquests pressupostos amb els altres ponents.

·         Els dos següents ponents eren els sindicalistes Climent i Vives (ells diuen que als sindicats i a les associacions patronals se’ls pot anomenar agents socials). Varen plantejar un tema sensible: són sindicalistes, són independentistes a títol individual i són directius d’uns sindicats que no són independentistes. Per demostrar les seves contradiccions  varen parlar de l’acte a l’Ateneu Barcelonès de fa un mes en que els assistents, a semblança d’una reunió semblant de fa 100 anys es varen mostrar partidaris del Pacte fiscal (quin pacte, dic jo?). Però els respectius sindicats hi varen passar de puntetes. Respecte als pressupostos varen dir que ells serien partidaris d’un pacte fiscal que portés a un dèficit del 4% del PIB...

·         El següent ponent fou en Jaume Argerich, que va reprendre la part dels números dels pressupostos. Vegeu l’enllaç:

http://www.racocatala.cat/forums/fil/156014/article-jaume-argerich-degradacio-dels-pressupostos. A la vista dels pressupostos va donar per establert que Catalunya no és viable actualment i cada any s’enfonsa més, a un ritme creixent de 8.000 M€ d’increment del Deute cada any (ara ja s’està en 40.000 M€, equivalent al 20% del PIB). Va explicar que el pressupost que va presentar Mas Colell era impresentable. El dia següent li van demostrar. I ara estem en la situació paradoxal de tenir un pressupost aprovat, que està manipulat per tal que sembli que el forat no és tant gros (en Mas-Colell ja fa de Castells?). Va explicar una altra paradoxa i és de que el superàvit del sector públic (diferència entre el que es recapta i el que es gasta en el sector públic) a Catalunya voreja el 6% del PIB (rècord d'Occident, amb l'excepció de Noruega, gràcies als ingressos del petroli). La paradoxa d'estalviar més que ningú i tenir una administració en la misèria només s'explica pel dèficit fiscal per l'Estat. Va dir que qualsevol govern de la Generalitat està condemnat a veure que no li quadren els números si no afronta el problema. El Departament d'Economia anterior feia autèntiques barbaritats. La conselleria actual (del govern dels millors) aplica mesures econòmiques sense cap rumb polític, amb efectes finals semblants. A continuació el ponent va presentar les diapositives que expliquen el forat on és el país i les avantatges que representaria un estat propi. En general i després que en Mas-Colell presentés els pressupostos de l’any passat on va afirmar que el dèficit o espoliació fiscal és de 14.500 M€ (rebaixant el que altres economistes xifren en 22.000 M€, tenint en compte que les darreres Balances fiscal presentades pel Regne d’Espanya es refereixen al 2005), ja tothom, govern, gent del carrer, partits polítics (excepte PSC, PP i C’s que volen continuar sent espoliats), assumeixen que aquestes xifres que s’havien amagat per tots els partits de govern a Espanya i a Catalunya són les que són i els resultats són palesos. Estem en la misèria i amb un estat propi seriem del països més rics de la UE!

·         Jaume Vallcorba i Albert Codinas varen cloure les ponències que varen crear un debat molt animat a continuació.

Joan A. Forès
Reflexions