OPINIÓ
“Sacrificar a un
catalán” mecànic o pallasso
Iu Forn
Barcelona. Dimecres, 7 de febrer de 2018
En Jordi Perelló té un
taller mecànic a Reus. Fins a l’1 d'octubre
reparava les motos del Cuerpo Nacional
de Policia sense cap mena de problema. Pocs dies després del referèndum i
de les corresponents càrregues, una agent del cos va trucar-lo per demanar-li
que li reparés el seu cotxe particular. En Jordi s'hi va negar, com a protesta per aquells fets,
i ha acabat havent d'anar a declarar al jutjat acusat d'un delicte d'odi. La
seva família ha denunciat la pluja d'insults i amenaces de mort que li arriben
per terra, mar i Twitter.
En Jordi Pesarrodona és
regidor de Cultura de Sant Joan de
Vilatorrada. Però, sobretot, és pallasso. La seva imatge del passat 20 de setembre a la porta d'una conselleria de Governació, que en aquell
moment era escorcollada per la Guàrdia
Civil, s'ha convertit en un símbol:
En Jordi ha estat citat a declarar com a
investigat per un delicte de desobediència relacionat amb els fets
succeïts l’1 d'octubre al seu poble. La
Guàrdia Civil també va incloure en el seu informe acusatori els delictes d'odi
i resistència, però la jutgessa els ha rebutjat.
A la
sortida del jutjat, on s'ha acollit al seu dret a no declarar, Pesarrodona ha
manifestat: “Quan
vaig veure entrar la Guàrdia Civil a Sant Joan vaig tenir clar que anaven per
mi”, com a represàlia per la
fotografia i que només arribar a la porta del col·legi electoral, els agents
van reclamar-lo amb un: “famoset, vingui cap aquí”.
Mireia Boya és diputada de la CUP al Parlament. La seva família
té una casa rural a l’Aran. Fa uns mesos van començar a succeir coses estranyes
relacionades amb el negoci que ja vaig explicar en una peça del 14 d'agost.
Mireia Boya va
publicar la setmana passada a Twitter que un mes després de tot això van haver de
tancar la casa per culpa de les “amenaces
feixistes” i “les desenes d'amenaces de mort i de crema de la casa” que van venir després de la publicació d’OKDiario. Però el més greu va ser que “a l'agost, una família que s'hi allotjava va
ser increpada quan sortia per la porta. Vaig creure convenient
denunciar. Es posava en perill la integritat d'altra gent. La denúncia està al
jutjat de Vielha (…) i espero que segueixi el seu curs sense gaires esperances
d'arribar a algun lloc”. El fil de piulades acabava amb un “I no ho he dit abans per no interferir en
cap campanya electoral. Que això ja ho fa molt bé Cs. Vualà”.
Durant molt de temps,
polítics del PP, del PSOE i de Ciutadans
i els mitjans de comunicació del 155
es referien al procés com “la bogeria” o “la megalomania” d'Artur Mas. Bé, i
he usat aquests dos suaus adjectius com podria haver usat una llarga llista
d'improperis, insults i desqualificacions que desborden el diccionari. Quan Artur Mas
va fer el pas al costat, llavors el boig perillós va passar a ser en Carles
Puigdemont. Boig perillós i la resta d'adjectius dedicats
a l’expresident, però multiplicats per dos.
Avui, Soraya Sáenz de Santamaría, vicepresidenta catalana
per la gràcia de la Constitució tunejada, ha dit al Congrés
dels Diputats, i adreçant-se a Joan Tardà: “¿Tanto cuesta
sacrificar a un catalán, cuando han sacrificado a
las empresas catalanas, a sus servicios públicos y
a sulibertad?”. “¿Tanto cuesta
sacrificar a un catalán?” és,
de moment, la frase de l’any.
Doncs miri, no sé si costa molt i poc,
però sí que sé que no n'han sacrificat un de sol. Apunti. Hi ha els condemnats pel 9-N. Inhabilitats i sense patrimoni.
Hi ha quatre persones a la presó a les quals se'ls ha aplicat una
interpretació de la llei que no se sosté per enlloc. Hi ha un president i
quatre consellers exiliats a Brussel·les. Hi ha la resta de l'últim Govern, ara mateix a casa seva, però després d'haver passat per la
presó. Hi ha una expresidenta del Parlament que va passar una nit engarjolada. Hi ha una xifra indeterminada de polítics investigats i querellats, inclosos diputats, majors
del Mossos degradats, alcaldes i regidors. I se n'anuncien uns quants més. També hi ha investigats
mestres, bombers, impressors, periodistes, còmics, dibuixants... mecànics i
pallassos.
No, la pregunta no és “¿Tanto cuesta sacrificar a un catalán?” sinó:
“¿Tanto cuesta, Soraya, acabar con una mayoría de catalanes que solo querían votar? Pues si cuesta tanto, ¿por algo serà, no cree?”.
Iu Forn
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada