dijous, 15 de febrer de 2018

14/02/2018. El cas Llarena-Gran Inquisidor. Joan Rovira. Mireia Boya a la boca del llop. "Mentre la política catalanista esdevé un joc de navalles i misèries, Mireia Boya ha fet un exercici de dignitat". Mireia Boya donant la cara al Suprem, davant del Gran Inquisidor Torquemada, ai, perdó, volia dir el jutge Llarena, no sé pas en què estaria jo pensant...La Mireia Boya els té ben posats. Es jugava la presó i no ha acotat el cap, ni s’ha vestit amb pell de xai, ni ha renunciat als seus ideals, ni ha mentit. Ha dit la veritat, ha plantat cara, posant-se a un mil·límetre del que el sistema judicial espanyol pot tolerar, i ha afrontat les brutals conseqüències de la seva coherència política amb una dignitat i un valor que l’honoren.


Benvolguts,

Un excel·lent article, que dóna un alè d’aire fresc. Jo el subscric plenament! Estic repassant els molts articles que hem comentat els darrers dos mesos i en cap no he trobat un periodista valent, amb idees clares, enemic de les ganivetades i les misèries, com en Joan Rovira. I precisament està lloant l’empenta de la ex-diputada de la CUP Mireia Boia, valenta, d’idees clares, donant la cara al Suprem, davant del Gran Inquisidor Torquemada/ Llarena. 

Tal com fa notar en Rovira, la Mireia Boya els té ben posats. Es jugava la presó i no ha acotat el cap, ni s’ha vestit amb pell de xai, ni ha renunciat als seus ideals, ni ha mentit. Ha dit la veritat, ha plantat cara, posant-se a un mil·límetre del que el sistema judicial espanyol pot tolerar, i ha afrontat les brutals conseqüències de la seva coherència política amb una dignitat i un valor que l’honoren.
Ningú com ella ha tingut la valentia de dir les coses tan clares. Que sí, que volíem proclamar una república de veritat i no de fireta. Que sí, que el 155 és l’autèntic cop d’estat, i no el referèndum. Que vostè, il·lustríssim senyor jutge, era el primer que deia que calia cercar solucions polítiques i no judicials, i que ara està fent política a través del seu jutjat. Que vostès s’estan inventant una Constitució que no existeix. Que l’exili i la presó són infinitament respectables, però que també és cert que aquell govern no tenia un pla per al dia següent. Que de proclamació simbòlica, res de res. I que tard o d’hora la farem de veritat, peti qui peti.

Tanmateix, recordem que ens movem en un espai 155 dintre d’un gran contuberni  Lawfare. Un contuberni de la por. I ens hi movem tots, no només els polítics sinó els empresaris que han treballat per la Generalitat, els Mossos d’esquadra que han obeït fidelment els seus superiors, els nostres jutges que han estat imputats de manera iniqua, el personal auxiliar, com els lletrats del Parlament que tenen por dels mètodes de la justícia espanyola, els periodistes, els mecànics o els mestres, el poble que pot ser acusat d’apallissar a la Guàrdia civil o a la Policia Armada, o pot ser acusat d’haver anat a una Manifestació o si fa tres anys va participar joiosament en una diada de l’11 de setembre, etc. Tots som presumptes implicats! I potser és per això que pocs o cap periodista publiquen articles tan valents, sí tant valents!, com el d’en Joan Rovira.

Vegem l’article:

Mireia Boya a la boca del llop

"Mentre la política catalanista esdevé un joc de navalles i misèries, Mireia Boya ha fet un exercici de dignitat"
 
per Joan Rovira 14/02/2018
Hi ha dies que et reconcilies amb la política. Si ets català o espanyol, o fins i tot europeu, aprofita, que no acostumen a repetir-se, no fos cas que ens acostuméssim a la bona política... El dimecres d’aquesta setmana ha estat un d’aquests dies, amb Mireia Boya donant la cara al Suprem, davant del Gran Inquisidor Torquemada, ai, perdó, volia dir el jutge Llarena, no sé pas en què estaria jo pensant...

La Mireia Boya els té ben posats. Es jugava la presó i no ha acotat el cap, ni s’ha vestit amb pell de xai, ni ha renunciat als seus ideals, ni ha mentit. Ha dit la veritat, ha plantat cara, posant-se a un mil·límetre del que el sistema judicial espanyol pot tolerar, i ha afrontat les brutals conseqüències de la seva coherència política amb una dignitat i un valor que l’honoren.

Ningú com ella ha tingut la valentia de dir les coses tan clares. Que sí, que volíem proclamar una república de veritat i no de fireta. Que sí, que el 155 és l’autèntic cop d’estat, i no el referèndum. Que vostè, il·lustríssim senyor jutge, era el primer que deia que calia cercar solucions polítiques i no judicials, i que ara està fent política a través del seu jutjat. Que vostès s’estan inventant una Constitució que no existeix. Que l’exili i la presó són infinitament respectables, però que també és cert que aquell govern no tenia un pla per al dia següent. Que de proclamació simbòlica, res de res. I que tard o d’hora la farem de veritat, peti qui peti.

Dir tot això, explícitament, amb tot el que està implícit, i dir-ho a la seu de la Santa Inquisició, no és poca cosa.

Ho ha dit algú més? No. Ella ha estat la primera, amb una convicció extraordinària. No li han tremolat les cames a l’hora de defensar el que creu i el que ha fet. Amb senzillesa, amb infinita dignitat, sense les ínfules que exhibeixen altres que actuen com a mascles i femelles alfa, sense corbata, sense cotxe oficial, sense blindatges, s’ha ficat a la boca del llop i n’ha sortit, de moment, indemne.

És humanament comprensible que tothom busqui excuses, algunes ben inversemblants, quan la trituradora constitucional i legal pretén convertir-te en carn picada i engarjolar-te els propers trenta anys en base a delictes que s’inventen, sí, però també en base a intencions que eren i són evidents.

Mentre la política catalanista esdevé un joc de navalles i misèries, Mireia Boya ha fet un exercici de dignitat. Com si anés amb el lliri a la mà, però carregada de raons, de conviccions i d’una determinació invencibles.
Tota una lliçó per als que s’han passat mesos o anys fent grans proclames, i no poques fanfarronades, i després intenten sortir per la tangent, vestir-se de Mandela o de Tarradellas, sense voler adonar-se que qui et fa heroi o valent, qui et fa cardenal, sant o màrtir, no ets tu, sinó els altres. I encara no sempre.

Clar que en el rerefons hi ha el drama partidista que ho enverina tot i que cada dia s’acosta més a l’abisme. Clar que la CUP té una estratègia, faltaria més. I clar que no cal estar d’acord amb els seus postul·lats per adonar-se’n que el camí no és ni la submissió, ni la baralla soterrada i mesquina, ni somiar truites, ni pensar a fer eleccions cada sis mesos, ni imaginar que un bon dia Europa es llevarà i li dirà què ha de fer a la casta paràsita que fa vuitanta anys va apoderar-se definitivament de l’Estat espanyol.

Tanmateix, ja era hora que, després de tants mesos, algú tingués la decència de fer política amb majúscules, anant de cara i dient les coses a la cara.

I no és un detall menor que sigui precisament una dona, que toca de peus a terra en una política dominada absolutament, aquí i allà, pels homes, per la testosterona i per la fantasia.

Joan Rovira


Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada