dijous, 8 de febrer de 2018

08/12/2017. Jofre Llombart. Quan un himne s’usa com a tortura. Aquesta setmana hem sentit, en primera persona, les experiències d’alguns dels consellers alliberats dilluns després de 33 dies empresonats. Dels relats dels quatre consellers que han parlat se’n desprèn també una voluntat d’humiliació que sobrepassava l’estricte protocol. Alguns dels detalls dels alliberats fets públics per Turull, Rull, Romeva i Mundó, evidencien que hi ha un sistema que grinyola i que es contradiu per massa llocs. A tots ells els van empresonar per por a reiteració de delicte però a l’hora els van deixar sense ulleres, cordons i cinturó. Difícilment pots repetir un delicte si t’has tret la vida, però vaja... Tots expliquen que es varen sentir arrelats al seu poble (que no era Torrelodones o Estremera, evidentment).

Benvolguts,

Amb molt bon criteri en Jofre Llompart anomena el seu article com a Quan un himne s’usa com a tortura. Que comença amb:

Aquell 2 de novembre, abans de fer-lo baixar de la furgoneta, quan Mundó ja sabia que anava a una cel·la, els agents li van posar a tota castanya l’himne d’Espanya a través del telèfon mòbil.

I realment els que hem patit el franquisme des de l’any 39 (79 anys de moment) ho tenim molt clar. A mi a l’Institut Àusias March de Barcelona em varen fer escoltar el Cara al Sol cada matí durant 5 anys. Firmes-Cúbranse-etc. Era una tortura, però al mateix temps era una vacuna i un antídot! Des del primer dia, a l’any 47 vaig odiar aquella bandera que s’hissava cada matí i aquell himne i a qui me’l feia sentir. Qui me’l feia sentir era el regim franquista. I vaig quedar ben vacunat! Des d’aquell moment els meus afanys varen ser fer al revés del que em volien fer fer els falangistes de l’Institut (capitanejats per una bruixa bruta i grassa que feia de Secretària i que tenia de nom Maria González, així com per un pobre falangista professor de Formación del Espíritu Nacional, la versió franquista de la filosofia del Wert).

Si el règim odiava la cultura catalana, jo els odiava a ells. Si ells eren falangistes jo vaig créixer republicà.

Vegem l'article:



Quan un himne s’usa com a tortura

Dels relats dels quatre consellers que han parlat se’n desprèn també una voluntat d’humiliació que sobrepassava l’estricte protocol.
 

08/12/2017
Aquesta setmana hem sentit, en primera persona, les experiències d’alguns dels consellers alliberats dilluns després de 33 dies empresonats. Alguns dels detalls fets públics per Turull, Rull, Romeva i Mundó, evidencien que hi ha un sistema que grinyola i que es contradiu per massa llocs: a tots ells els van empresonar per risc de fuga però a cap d’ells els van deixar demostrar que estaven arrelats al seu poble. A tots ells els van empresonar per por a reiteració de delicte però a l’hora els van deixar sense ulleres, cordons i cinturó per, oficialment, evitar que es suïcidessin. Difícilment pots repetir un delicte si t’has tret la vida, però vaja, també aquesta setmana la policia espanyola ha entrat a l’Idescat per buscar un cens que des del govern de Madrid s’havia dit que no existia.

Dels relats dels quatre consellers que han parlat se’n desprèn també una voluntat d’humiliació que sobrepassava l’estricte protocol. Però també cal dir que dir que aquests testimonis escoltats dimarts i dimecres s’han aprofitat posteriorment per redoblar-ne la ridiculització.

No parlo de trolls al Twitter sinó de dirigents polítics que, directament, han fet mofa de les penes passades a presó.

En qualsevol cas, cada detall exposat per Turull, Rull, Romeva i Mundó era, com a poc, una sacsejada a les consciències. He tingut, per atzar del calendari, la sort de ser l’entrevistador d’un d’ells. Quedaria poc elegant, per tant, que aprofundís amb aquella conversa. Simplement només em queda agrair públicament a Jordi Turull el regal periodístic que dimarts va oferir a l’audiència de Rac1. L’endemà, dimecres, va venir a Carles Mundó i al Jordi Basté li va deixar anar un altre detall molt i molt significatiu. No em refereixo a les ferides provocades per les manilles i que haurien de fer envermellir qualsevol democràcia. Em refereixo al gest dels policies que el van traslladar de l’Audiència Nacional a la presó.

Aquell 2 de novembre, abans de fer-lo baixar de la furgoneta, quan Mundó ja sabia que anava a una cel·la, els agents li van posar a tota castanya l’himne d’Espanya a través del telèfon mòbil. Tres vegades li van fer escoltar a tot volum. Aquesta audició imposada se suma a tot de comentaris que, amb to ofensiu, li van proferir a l’honorable conseller. És evident doncs que la voluntat dels policies era usar l’himne d’Espanya com una cosa que pertorbés l’ànim de Mundó.

Quan s’usa un himne com a tortura qui té el problema és el país de l’himne usat. Perquè si s’arriba a la conclusió que amb aquell himne crearàs molèstia a algú altre és que alguna cosa falla. I si a més de molestar el que vols és que se l’empassi, dubto molt que el resultat sigui, justament, el de començar a agafar afecte per aquella melodia.

Jofre Llombart

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada