Benvolguts,
Avui es presenta en
societat un llibre de la periodista i directora adjunta de La Vanguardia Lola
Garcia de títol El naufragio.
Aquesta presentació ha facilitat que el periodista Bernat Deltell publiqués al
seu Bloc l’apunt Cop d’Estat,
que oferim avui.
L’article gira al voltant de
l’autoria de rei de les Espanyes Felip VI del discurs de Declaració de
guerra als catalans que va pronunciar el 3-O, del 2017, tres dies després de la sensacional victòria del poble català de l’1-O. Victòria contra el franquisme, la judicatura, l'exèrcit, i el Gobierno, realitzant el Referèndum que s'havia declarat (il·legalment) il·legal. Victòria de més de 3.000.000 de catalans contra els18.000 efectius
de l’exèrcit espanyol (Policia armada i Guardia Civil) que havia pretès espantar els catalans infructuosament i per tant fer-los por per tal que no anessin a votar...
Vegem l’apunt d’en Bernat Deltell:
Bernat Deltell
De mica en mica es comencen a filtrar certes
informacions que ens poden ajudar a interpretar alguns fets -i fins i tot
fer-nos canviar el punt de vista- que han succeït aquests darrers mesos. Sí, ara ja toca parlar del paper
que ha jugat Felipe VI en la crisi i el conflicte entre Catalunya i Espanya, un
paper que cada vegada sembla que ha estat molt més actiu i rellevant del que
alguns podien pensar.
La periodista i
directora adjunta de La
Vanguardia, Lola Garcia (Badalona, 1967), acaba de publicar el
llibre El naufragio (que
cap lector de LV s’espanti:
l’autora es refereix al naufragi de l’independentisme, evidentment) on explica
una informació sobre Felipe VI diferent a la que s’havia cregut fins ara. Garcia exposa, en una entrevista al diari Nació Digital,
que Mariano Rajoy no era partidari que Felipe VI fes un discurs el 3 d’octubre
en contra dels plans independentistes del president Carles Puigdemont, però que
hi va accedir davant la insistència del mateix monarca. Amb tot, Rajoy, en converses privades i reservades,
sempre ha recalcat que el discurs va ser sempre “idea” seva, és a dir, de Felipe
VI. Així ho explica Lola Garcia:
“El
monarca li havia insistit al president que la corona havia de pronunciar-se
davant el desafiament a l’Estat que s’estava duent a terme des de Catalunya”. I
així va ser.
En definitiva, Felipe VI ha pogut fer el
que ha volgut perquè ell és l’estat!
La
caiguda de la monarquia és l’enfonsament del règim del 78, i per tant, la fi
del franquisme.
I en això Catalunya torna a ser la punta de
llança. Quan un monarca ha perdut territori,
institucions, partits polítics i és qüestionat a nivell internacional és que ha
entrat en temps de descompte. A sobre, el marit de la seva germana a la presó, el llegat del pare qüestionat, informació sensible en venda (cintes
de Corinna), tuf a corrupció per tot arreu… Tot està esclatant, i voler
governar en aquestes condicions és pràcticament impossible. Només s’aguanta perquè ell mateix va fer
un cop d’estat el 3 d’octubre. Però quan hi hagi una gran esquerda caurà i el
deixaran caure.
La monarquia i, per tant, el seu màxim representat,
Felipe VI, ja és història. La qüestió és: com fer-lo caure de manera que ningú
prengui mal? Ha de ser una renúncia honrosa que salvi la seva família
(o el que en quedi) i que li asseguri una bona vida lluny d’Espanya. En definitiva, toca “vestir al muñeco”. El seu discurs del 3
d’octubre serà recordat com el principi de la fi. En aquell moment, i en
comptes de fer d’àrbitre de la situació, es va convertir en part. Va lligar el
seu futur al del PP de Rajoy i Soraya. I avui el PP ja no està al govern per
protegir-lo.
Recordem que l’alcaldessa de Madrid
(l’alcaldessa de la capital d’Espanya) va deixar plantat el rei a Arco, que ha
de donar premis des d’un restaurant, participar en una inauguració d’uns jocs
mediterranis amb l’estadi buit, xiulat a la final de la Copa que porta el nom
de la seva institució, el gendre a la presó, l’envien a Davos i no se li acut
res més que parlar de Catalunya i rep una forta llisada, Navarra vol fer un
referèndum sobre Monarquia o República, la justícia europea li diu que cremar
fotos amb la seva cara és llibertat d’expressió, inaugura el MWC enmig d’una
gran crispació, rep una forta xiulada en la manifestació de Barcelona de final
d’agost contra el terrorisme, el CIS pregunta
sobre la monarquia però no publica des de fa més de tres anys els resultats, la premsa internacional s’interroga sobre el seu
futur… Res fa preveure que pugui aguantar molt de temps. ¿Cal recordar que quan
M. Rajoy va rebre els atacs de la premsa internacional va durar sis mesos en el
seu càrrec?
Felipe VI no ha tingut en compte aquella gran
frase de Michael Corleone dita a la tercera part de la trilogia de El Padrino:
“Nunca odies a tus enemigos. Afecta a tu juicio”. El seu discurs del 3 d’octubre
destil·lava odi, i això el portarà a l’abdicació. La caiguda de Felipe VI
representa la fi de tot el règim del 78 i, per tant, obre una “finestra
d’oportunitat” (frase que ara està de moda) per revisar el model de dalt a
baix, allò que precisament no es va fer quan tocava. Cau el rei, cau el règim.
A partir d’aquí…
Bernat Deltell. Publicat el dimarts 18 de
setembre de 2018
PD. Cinc minuts
demolidors:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada