26/01/2020. Ferran Vital. La caiguda de Barcelona de 1939 (75 anys després). Avui fa 75 anys que Barcelona va caure en mans franquistes. El 26 de gener de 1939 la capital de Catalunya va veure com les tropes del bàndol insurrecte i feixista entraven a la ciutat i en prenien possessió. Segurament alguns de vosaltres recordareu la imatge dels tancs franquistes desfilant per l’Avinguda Diagonal -imatge que ha quedat associada a l’horror de l’imaginari democràtic català-, però les tropes que realment van ocupar la ciutat no van ser aquelles que procedien, en perfecte formació de la Diagonal. Aquest trist aniversari s'ha recordat any rere any a casa nostra i ens ha servit per fer memòria dels 82 anys dels supervivents del 26 de gener del 1939...

Benvolguts,

Avui fa 81 anys que les tropes franquistes, ajudades pels governs feixistes d’Itàlia amb exèrcits i aviació i d’Alemanya amb aviació culminaven la guerra d’Espanya contra Catalunya ocupant Barcelona.

Aquest trist aniversari s'ha recordat any rere any a casa nostra i ens ha servit per fer menòria durant 82 anys dels supervivents del 26 de gener del 1939...

Aprofitem per copiar un article del Bloc de Ferran Vital que explica precisament aquesta finalització de la guerra. De fet la finalització de la guerra ha estat explicada en aquest Bloc Reflexions a cada 26 de gener des de fa 12 anys. Al final de l'apunt d'en Ferran Vital hi ha una col·lecció d'apunts del Bloc Reflexions amb temes relacionats amb la guerra d'Espanya contra Catalunya.

Vegem l'article i els apunts auxiliars:

La caiguda de Barcelona de 1939 (75 anys després)

Avui fa 75 anys que Barcelona va caure en mans franquistes. El 26 de gener de 1939 la capital de Catalunya va veure com les tropes del bàndol insurrecte i feixista entraven a la ciutat i en prenien possessió. Segurament alguns de vosaltres recordareu la imatge dels tancs franquistes desfilant per l’Avinguda Diagonal -imatge que ha quedat associada l’horror de l’imaginari democràtic català-, però les tropes que realment van ocupar la ciutat no van ser aquelles que procedien, en perfecte formació de la Diagonal.

Ferran Vital (Barcelona,1983) és un amant de l'història des de ben petit. La majoria dels seus amics volia ser astronauta, o davanter centre del Barça, però ell des dels vuit anys tenia clar que volia dedicar-se al món dels estudis històrics. En el seu blog parla de la història com una clau per entendre el present i poder copsar què pot passar en el futur. Ferran Vital va publicar en el seu Bloc aquesta referència de l’entrada de les tropes franquistes a Barcelona el 1939.

Una retirada desorganitzada

Després de la desfeta republicana a l’Ebre, la caiguda de Catalunya era només qüestió de temps. El bàndol republicà, sense recursos humans i materials, i amb la moral en hores molt baixes, va emprendre el camí de la retirada cap a la frontera francesa, intentant que aquesta fos el més curosa i organitzada possible. Mentrestant, els avions de la legió Còndor nazi i del CTV italià castigaven als civils que fugien de les urpes del feixisme.

L’alt comandament republicà (dirigit per Juan Modesto) va preveure organitzar alguns punts de resistència a l’avenç feixista a punts clau i estratègics, com ara el riu Llobregat. En teoria el riu hauria de servir per frenar algunes setmanes als insurrectes i donar temps al govern republicà per organitzar la retirada i garantir les mínimes condicions de salubritat als milers de civils que volien escapar de la barbàrie franquista.

Però a l’hora de la veritat, les posicions defensives republicanes no van poder frenar els atacs franquistes. L’entramat defensiu situat entre la zona del Garraf i el Bages no va aguantar ni tres dies als atacs franquistes, i el front es va trencar de nou deixant via lliure als soldats de l’exèrcit nacional. El 24 de gener els franquistes ja estaven situats a Martorell, i des d’allà van iniciar una ofensiva per controlar el Vallès. El 25 de gener, Sabadell i Terrassa ja eren a les mans dels exèrcits franquistes, envoltant la capital de Catalunya en un moviment de tenalla.

En una acció pràcticament desesperada, i per guanyar algunes hores per facilitar l’evacuació de la ciutat, els republicans van organitzar alguns punts de resistència al cantó Llobregat de la ciutat, esperant una ofensiva procedent del riu que mai no va arribar. Les tropes de Yagüe, que ja havien conquerit el Vallès, van ocupar la serra de Collserola i des d’allà van iniciar la conquesta d’una ciutat indefensa, incapaç d’oferir resistència als militars sublevats.

Les últimes barricades de la ciutat.

A mig matí del mateix 26 de gener, els militars franquistes i el mateix Yagüe es passejaven a la Plaça de Catalunya, en una ciutat deserta, ja que la majoria de civils que s’havien quedat a la ciutat o bé es trobaven tancats a les seves cases i pisos o bé es trobaven amuntegats a les estacions de metro i refugis antiaeris de la ciutat, tement un possible saqueig de la ciutat. Bé és cert que els civils de Barcelona tampoc van oferir resistència armada a les tropes franquistes. Els civils, desmoralitzats, només volien que l’entrada dels franquistes suposés el final dels bombardejos sobre la ciutat i l’entrada de subministraments, ja que l’escassetat d’aliments i material civil era especialment preocupant a la ciutat de Barcelona a finals de gener de 1939.

Una entrada no tan triomfal

La historiografia franquista sovint ha utilitzat imatges manipulades per intentar demostrar una entrada triomfal de les tropes de Yagüe a la ciutat de Barcelona, quan en realitat no va ser així: poc més de mig centenar de persones eren les que esperaven a les tropes franquistes a la Plaça de Catalunya amb el braç enlaire. A més a més, les tropes que van ocupar Barcelona eren marroquines i navarres, que curiosament mai surten a la propaganda feixista. Les imatges que després va utilitzar el NO-DO i la propaganda feixista o bé eren preparades o bé manipulades, per intentar mostrar al món una entrada imperial de les tropes nacionals sobre la capital catalana, famosa per ser un dels centres llibertaris i de tradició obrera més importants del primer terç del segle XX.

A més a més, els franquistes van voler fer coincidir la caiguda de Barcelona amb la data del 26 de gener per un motiu simbòlic: el 26 de gener de 1641 les tropes catalanes van derrotar als exèrcits castellans a la batalla de Montjuïc, en el context de la Guerra dels Segadors. La derrota castellana va ser tant gran que durant més de quinze anys els castellans no van atrevir-se a intentar conquerir la capital catalana. L’alt comandament franquista, conscient de la importància de la data, va fer coincidir la desfeta de Barcelona amb la data de la batalla, cercant una mena de revenja sobre la capital de Catalunya.

Ferran Vital

30/04/14. Camps de concentració. El trabajo esclavo de los presos políticos del franquismo en Andalucía. Els camps de treballs forçats estaven rigorosament prohibits per les Convencions de Ginebra de l’any 1929.

08/05/2016. Feixisme. Guerra 1936-1939 a Espanya. Les dues guerres. Els 30 mesos. Els quatre mapes. A les escoles i universitats espanyoles, des del 1939, en temps del franquisme franquisme i del franquisme borbònic, aquestes revoltes, aquestes traicions, les relacions amb els nazis del tercer Reich, amb la Itàlia de Mussolini, i amb el Vaticà, l'Alzamiento dels generals traidors al seu país no s’explica. Com si no s’hagués esdevingut...

13/04/2017. Procés. Raül Romeva. 14 d'abril, República catalana. Macià: Un catalanisme, sempre democràtic, europeista i obert al món. Aquesta característica essencial del nostre pensament la recordava el mateix Macià quan, l'any 1932, reivindicava la implicació del nostre país en els afers globals. “Nosaltres, els catalans, diem a tots els pobles del món que estem desitjosos d'anar al seu costat en la conquesta dels ideals de llibertat i de justícia i, sobretot, de pau.”

04/03/2019. Joaquim Nadal I Farreras. Terror aeri. Topo­gra­fia de la des­trucció. Els bom­bar­deigs de Bar­ce­lona durant la Guerra Civil (1936-1939) (Ajun­ta­ment de Bar­ce­lona i Fun­dació Car­les Pi i Sunyer, 2018). Aquest lli­bre comprèn des del bom­bar­deig con­tra la fàbrica Eli­zalde del 13 de febrer de 1937 des del cre­uer Euge­nio di Savoia fins al 25 de gener de 1939 i la imme­di­ata ocu­pació de la ciu­tat l’endemà. Amb l’ante­ce­dent esmen­tat del bom­bar­deig dels dipòsits de Campsa del port el 18 de gener de 1937 des del sub­marí Tor­ri­ce­lli. Les auto­res ens mos­tren el fil ideològic ter­ri­ble que uneix els bom­bar­deigs de l’avi­ació ita­li­ana a Abissínia l’any 1935, els bom­bar­deigs fei­xis­tes con­tra l’Espa­nya repu­bli­cana durant la Guerra Civil Espa­nyola i l’ús sis­temàtic de l’avi­ació con­tra la població civil durant la Segona Guerra Mun­dial.

09/10/2015. Vicent Partal. La ruptura (no reforma) democràtica és la clau que buscàvem. La millor de les notícies possibles. Desmuntar les estructures de l’estat nascut el 1939 i fer-ne unes de completament noves. Una revolució democràtica que vol posar fi a un model autoritari i supremacista de relació amb els ciutadans. I amb les nacions.

25/04/2017. Resum Reflexions sobre l’Exèrcit espanyol. L’apunt del 28/11/2015 segueix i torna a demostrar com l’Exèrcit Borbònic del 1700 és el mateix Exèrcit Borbònic actual, i és el mateix que es va revoltar amb en Franco el 1936 i és el mateix que va ocupar Catalunya des de l’any 1938 fins ara i és el mateix que havia donat suport al dictador Primo de Rivera en total connivència amb el Borbó Alfonso XIII.

02/12/13. José Antonio Zarzalejos. Vargas Llosa y el nacionalismo." S’havia adonat un intel·lectual(?) com Vargas Llosa de l’extermini de la cultura catalana practicada per les forces d’ocupació franquistes des del 1939?

30/07/2016. Procés. Pérez Latre. Canvi de rasant: ja som fora de la llei... espanyola. Temps de sedició. Gratis. Impacte. Impresentable. Insurrecció. Intervenció. La Vanguardia esperpèntica: “el nou escenari espanyol ofereix possibilitats d’intervenció que cap força política catalana no hauria de menystenir”. Investidura. Estem arribant a l'endemà del 26 de gener del 1939!

21/10/2016. Enric Vila. Processisme republicà. La Guerra de Successió i la Guerra Civil responen al mateix patró històric. L'increment des del 1939 del castellà a Catalunya il·lustra quin va ser l'objectiu últim de la guerra i de la dictadura: La colonització total. L'Estat mira de guanyar temps endarrerint el curs de la història, amb l'esperança que la situació internacional l'ajudi a doblegar Catalunya, igual com va passar el 1714 o el 1939.

27/01/2016. Franquisme. Els “nacionals” varen entrar a Barcelona avui fa 77 anys. Los siete enemigos de España: "El liberalismo, la democracia, el judaísmo, la masonería, el capitalismo, el marxismo y el separatismo".

20/06/2018. Marta Lasalas. Entrevista Puigdemont: "El Rei del 3-O no és benvingut a Catalunya". I ara té una oportunitat per aclarir exactament quin Rei ve a inaugurar els Jocs de la Mediterrània a Tarragona, el Rei que va dir el a por ellos, el que va avalar la violència i la repressió, el que va parlar només a una part dels ciutadans, o el que es comporta com el cap d’Estat d’una monarquia parlamentària europea. No ho sabem. Això determinarà quina actitud hem de tenir". Aprofitant l'entrevista expliquem la quatrilogia d'esdeveniments previs als darrers que han portat a la situació actual: 1. La proclamació de la República espanyola i l'abdicació d'Alfonso XIII, el 1931. 2. La guerra civil i la guerra d'Espanya contra Catalunya del 1936 al 1939. 3. La mort de Franco i la Transacció del 1975 al 1981 4. Com Adolfo Suárez va cometre el 1978 la seva Cacicada Salomònica amb la reinstauració de la Monarquia. I finalment exposem l'entrevista de Marta Lasalas a Carles Puigdemont.

10/03/2019. Marc Pons. La Caputxinada: L’11 de març del 1966 la policia franquista assalta les urnes en el convent dels Caputxins de Sarrià comandats pel sinistre comissari Vicente Juan Creix. Durant les dues jornades anteriors (dies 9 i 10 de març de 1966) s’hi havia celebrat l’assemblea constituent del Sindicat Democràtic d’Estudiants de la Universitat de Barcelona: votació i aprovació de la declaració de principis, dels estatuts i dels representants del col·lectiu. Fins aquell moment i des del 1939 el sindicat únic d’estudiants era el feixista-falangista-franquista SEU.Com va ser imposat el SEU a la Universitat de Barcelona? El 23 de setembre de 1939, el “Consejo de Ministros bajo la presidència del Jefe del Estado” dictava un decret ―dirigit al "Mando Nacional del Movimiento” que deia: “(Quedan) integradas en el Sindicato Español Universitario las asociaciones escolares tradicionalistas y las que pertenecian a la Confederación de Estudiantes Católicos”. Les restes de la resta ―represaliades i desmantellades simultàniament a l’ocupació franquista― quedaven oficialment il·legalitzades. Era la consagració del SEU com el braç del règim al món universitari.

25/01/2019. Josep Maria Casasús. Girona 1939. Naci­o­na­lis­tes com Gas­sol i Car­rasco For­mi­guera eren per­se­guits pels dos bàndols. Avui fa 80 anys sor­tia l’última edició de L’Auto­no­mista, diari gironí, refe­rent periodístic en temps de la Gene­ra­li­tat repu­bli­cana. L’endemà, Bar­ce­lona era ocu­pada per tro­pes de Franco. Munió de refu­gi­ats arri­ba­ven a Girona en el camí obli­gat cap a la fron­tera. Fins al 4 de febrer, quan va caure en poder dels mili­tars rebels, Girona va aten­dre uns cent mil foras­ters. Mul­ti­pli­ca­ven per cinc la població. Els ven­ce­dors foren cru­els amb qui no havia mar­xat a l’exili. Un cas punyent fou el del peri­o­dista Car­les Rahola, home pacífic, culte, res­pec­ta­ble. L’afu­se­lla­ren sis set­ma­nes després. Un con­sell de guerra el con­demnà a mort per tres arti­cles publi­cats durant la guerra. L’odi vis­ce­ral con­tra els cata­la­nis­tes, dèria arre­lada en la política reac­cionària espa­nyola, portà els tri­bu­nals fran­quis­tes a apli­car sentències san­guinàries com aquesta; i a fla­gel·lar la llen­gua cata­lana.

25/01/2016. Narcís Genís. Un cor que canta l'exili i la llibertat. La guerra d’Espanya contra Catalunya. Bombardejos italians a l’Empordà. Cal que els votants de Podemos i de Ciudadanos siguin conscients de l’anorreament de Catalunya de l’any 1939 i següents, organitzat pel general traïdor i colpista Franco i per l’Exèrcit espanyol i per les forces d’ocupació espanyoles. I els Pablos Iglesias no poden negligir aquesta història!

13/10/2018. Toni Soler. La mentida global. REALITAT. La gran acusació que recau sobre l’independentisme és que ha mentit. Acceptem que els dirigents independentistes van falsejar la realitat i van prometre allò que era, per dir-ho suau, improbable. Però situem aquesta mentida en context i fem-nos una pregunta. En la política catalana [hereva de l’espanyola] dels últims 40 anys, ¿algú ha dit la veritat? La veritat, però, i sembla increïble haver-ho de recordar, és que el 1939 Franco va guanyar, en el sentit més complet i físic de l’expressió; i que Catalunya va perdre, i que els estralls de la derrota es van consolidar durant quatre dècades, fins a esdevenir pràcticament irreversibles. Quan va tornar la democràcia (?) i l’autonomia, Catalunya ja no era la mateixa; era una Catalunya irreconeixible, potinejada pel franquisme. Si ens haguéssim dit a nosaltres mateixos aquesta veritat inicial, potser les coses haurien anat d’una altra manera.

05/12/2016. Catalanofòbia. Salvi Pardàs. Qui perd els pronoms, perd la identitat. El 1939 el govern franquista, les forces d’ocupació, van eliminar el català de la nostra vida. El català no existia, no havia existit mai, a més si hagués existit seria un dialecte (un dels pamflets franquistes de l’any 37, quan els rebels havien entrat a Euskadi deia “Prohibido el catalan, el vasco y otros dialectos”). Cap escola o Universitat en català. Cap llibre en català, cap diari en català, quan abans de la guerra n’hi havia un gavadal...

Ferran Vital

Joan A. Forès

Reflexions