05/12/2016. Catalanofòbia. Salvi Pardàs. Qui perd els pronoms, perd la identitat. El 1939 el govern franquista, les forces d’ocupació, van eliminar el català de la nostra vida. El català no existia, no havia existit mai, a més si hagués existit seria un dialecte (un dels pamflets franquistes de l’any 37, quan els rebels havien entrat a Euskadi deia “Prohibido el catalan, el vasco y otros dialectos”). Cap escola o Universitat en català. Cap llibre en català, cap diari en català, quan abans de la guerra n’hi havia un gavadal...

Benvolguts,

Qui perd els orígens perd la identitat!

És una frase feta, un refrany, que significa que els origens formen part de la identitat, de la circumstància que diria Ortega y Gasset. Els catalans tenim una història, tergiversada pels ocupants espanyols de Catalunya des de fa centenars d’anys. I des del seu punt de vista feixista i imperialista ho fan molt bé. Es tracta d’assassinar o de capar tota la població com s’havia fet antigament. Com a alternativa es tracta d’anorrear el país, la seva cultura, els seus costums, la seva història, o sigui la seva identitat. El genocidi cultural que es va establir a partir del 1714, i es va repetir amb més crueltat des del 1924 al 1930 i des del 1939 fins avui tenia aquest propòsit. Si la cultura és identitat carreguem-nos la cultura. El 1939 el govern franquista va eliminar el català de la nostra vida. El català no existia, no havia existit mai, a més si hagués existit seria un dialecte (un dels pamflets franquistes de l’any 37, quan els rebels havien entrat a Euskadi deia “Prohibido el catalan, el vasco y otros dialectos”). Cap escola o Universitat en català. Cap llibre en català, cap diari en català, quan abans de la guerra n’hi havia un gavadal, cap revista que també n’hi havia hagut moltes fins el 1939, d’entreteniment i humorístiques (El Cucut, La campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, el Papitu), per a nens i per a gent gran (El Patufet, El Virolet, Les Pàgines viscudes), cap ràdio, quan la primera ràdio de l’Estat havia sigut la Ràdio Barcelona i va començar a emetre en temps de la Dictadura de Primo de Rivera (en castellà, ep! perquè el català també està prohibit en totes les dictadures espanyoles). Cap teatre en català, vegeu el full mecanografiat de la Jefatura provincial de Propaganda, cap cinema en català, cap rètol en català (al Bar o Saló Velòdrom de Muntaner-Londres durant el franquisme varen haver d’afegir una O al rètol gravat als vidres i que s’anomenés VELODROMO. Cap nom en català (a mi em varen canviar el nom Joan de la meva partida de naixement i des del franquisme em vaig dir Juan), als nostres fills, nascuts en l’era franquista, els varem haver de posar obligatòriament noms castellans, que varem canviar tan aviat com es va institucionalitzar el borbofranquisme (corre una anècdota per internet d’uns pares que volien posar Guillem al seu fill i el funcionari de torn els va dir que no, que no es podien posar noms catalans, aleshores van demanar de posar-li William i el funcionari els va dir que cap problema, William o ametralladora, però no en català!). Cap escrit a l’Administració en català (feia almenys 900 anys que les Administracions catalana, valenciana i mallorquina (excepte en època de dictadura o de borbonisme usaven el català en els documents oficials).

Aquesta pròleg és per demostrar que la identitat catalana és i ha existit des de fa un miler d’anys. I s’està perdent. I que perdre els pronoms febles és perdre els orígens i és també perdre la identitat.

L’estímul per fer aquesta entrada és un carta del Lector escriu del PuntAvui de 5 de desembre d’enguany de títol:

Salvi Pardàs. Barcelona. Qui perd els pronoms, perd la identitat

–Has anat al dentista?

–No, al final no he anat.

No hi veieu res d'anòmal, en aquesta frase? Doncs vet aquí el preàmbul de la desaparició del català com a tal i l'assimilació a les estructures de la llengua hegemònica castellana. D'exemples en tenim a gavadals; el fenomen és de dimensions colossals. Els pronoms febles, i moltes altres estructures genuïnes, tendeixen a desaparèixer.

Reculem una generació:

–Has anat al dentista?

–No, al final no HI he anat.

–Vols un caramel?

–No, no EN vull cap.

De vegades el pronom dóna un significat específic al verb: Què EN penses de…? (és a dir, quin és el teu parer). O bé: Què HI fas aquí dalt? (és a dir, com és que ets, precisament, aquí dalt?). Això no s'arregla amb lliçons, sinó fent que el català esdevingui la llengua forta, hegemònica (la més present en tots els àmbits i situacions), la més prestigiada i la més emprada en el seu propi territori. Aquest serà un dels grans reptes de la Catalunya independent, que, mitjançant polítiques d'estat de normalització lingüística, haurà de revertir la tendència a la residualització i degeneració actual. És un debat enorme que encara no s'ha abordat. Probablement perquè aquest debat passa primer per acceptar que som un poble políticament, lingüísticament i moralment subordinat. Hi ha feina. I tant que N'hi ha!

Salvi Pardàs

Joan A. Forès

Reflexions

Partida de naixement 1937

Contribució 1937

Constitucions catalanes 1705

Jurament feudal any 1000

Multa falangista 1942