Benvolguts,
Avui ens toca psicoanalitzar-nos,
ni que sigui per comparació amb altres països ocupats.
Trobem en l’article i en
el seu autor una visió filosòfica de les traïcions del conjunt de catalans botiflers, sense
dir que ho són, i sense quedar clar si nosaltres formem part d'aquest conjunt o no, però que se li entén tot! La comparació entre Catalunya i
Txetxènia li serveix d’argument o d’excusa a l’autor per dir tot el que li ve
al cap sobre el capteniment dels catalans. Amb molt d’enginy i gràcia, barrejant
Txetxènia avui amb Catalunya fa trescents anys i també avui...!
L'autor escriu:
Sempre que Catalunya treu el cap, els espanyols ens envien un exèrcit de bons jans amb el carro ple de causes alternatives.
I si cerqueu en el Bloc l'article parlant de sidrals, veureu que expliquen el mateix concepte o el mateix fenòmen!
Vegem l’article i llegim-lo almenys un
parell de cops:
OPINIÓ
Amor i odi a Catalunya
Enric Vila
Barcelona. Dijous, 1 de desembre de 2016
L'altre dia, una amiga que m'estima molt però que
de vegades no pot evitar renyar-me perquè troba que escric articles massa durs
em va donar, amb aquella falsa innocència de les tietes que ho veuen
tot, un llibre curt del Jonathan Littell, titulat Txetxènia
any III. L'autor de Les Benignes, aquell patracol
genial que va guanyar el Premi Gouncourt,
coneix bé el país i el 2008 va escriure un reportatge colpidor sobre el sistema de
dominació rus.
A mesura que passes pàgines, la impressió que vas tenint és que tots els països ocupats s'assemblen i que les desgràcies que avui passen a Txetxènia van passar a Catalunya fa un parell o tres de segles. Aquí també s'utilitza la veritat per mentir, el talent per destruir, la moral per marginar i la propaganda per riure's a la cara de la gent fins al punt d'humiliar-la i desmoralitzar-la a un nivell profund. Aquí les derrotes també es monetaritzen, i el pretext de la reconstrucció –el fer país– també és la base del discurs polític i econòmic.
A Catalunya fa temps que no hi ha violència física. Però no cal llegir gaire per comprendre per què la paraula seny té un prestigi tan immerescut, i sempre surt de les mateixes boques. Un dels elements que impacta més del llibre és que Littell et presenta la violència més brutal com si fos un afer secundari, al costat de les dificultats que els txetxens tenen per estimar, pensar i treballar en el seu país de forma digna i constructiva.
Littell descriu una Txetxènia corrompuda fins a la medul·la, on res no és el que sembla i tot té un aire de miratge irònic i cruel. T'adones que en els països controlats per tercers, els beneficis econòmics són inversament proporcionals als beneficis espirituals i que la trama d'interessos teixida entre Grozni i Moscou és una malla asfixiant que vincla la majoria de voluntats i condemna els esperits més durs a viure exiliats al bosc, com si fossin animals.
Amb el retrat que Littell fa de Kadírov –el president txetxè–, és fàcil d'explicar el paper que la corrupció i el pujolisme han jugat els darrers anys. És com si la pau i el progrés que gaudeix Catalunya fossin el resultat d'un procés llarguíssim d'interiorització del conflicte i de degeneració del país. Aquí no sabem si no hi ha violència perquè no és possible o perquè ja no cal –per això l'independentisme remou tants fantasmes–. Aparentment, tot el que queda és el xantatge emocional de la Catalunya estraperlista, golafre i usurera que ho mesura tot segons el preu del restaurant i la temperatura de Madrid.
A diferència de Txetxènia, viure a Catalunya és un luxe. Si et passes de la ratlla, no et segresten ni et torturen la família, abans d'oferir-te una feina que destrueixi silenciosament el teu talent. Aquí les humiliacions són més íntimes i discretes, i el teatre és més brillant. Aquí, com a molt, un amic que estigui a punt de vendre's, t'advertirà: "Em fa por que et converteixis en un ressentit". O un sicari et dirà: "Ets un corrupte". O un amor inoblidable, deixarà caure: "És que no estimes res". O un cínic t'engaltarà, convençut que està per sobre teu: "Ets un perdedor".
El sistema com a màxim furga en la teva fibra emocional i t'exclou del sistema clientelar –un sistema que estalvia molta feina a Madrid i, en canvi, ens en dóna a nosaltres–. Hi pensava mentre em mirava el vídeo de campanya del Volem Acollir –que sembla copiat de les campanyes independentistes del volem votar–. Jo també estic a favor de fer complir els tractats internacionals, i que Catalunya tingui veu en els temes europeus. Però no estic a favor de blanquejar algunes cares, diaris i partits, amb el patiment dels refugiats.
Sempre que Catalunya treu el cap, els espanyols ens envien un exèrcit de bons jans amb el carro ple de causes alternatives. La campanya dels refugiats encaixa amb el paper repressiu que el moralisme teatral i narcisista juga en la Txetxènia descrita per Littell. En la biografia de Companys explico les rucades que el president màrtir va fer abans d'adonar-se que, d'entre totes les causes dignes del món, la llibertat de Catalunya és l'única que només té els catalans per defensar-se.
A mesura que passes pàgines, la impressió que vas tenint és que tots els països ocupats s'assemblen i que les desgràcies que avui passen a Txetxènia van passar a Catalunya fa un parell o tres de segles. Aquí també s'utilitza la veritat per mentir, el talent per destruir, la moral per marginar i la propaganda per riure's a la cara de la gent fins al punt d'humiliar-la i desmoralitzar-la a un nivell profund. Aquí les derrotes també es monetaritzen, i el pretext de la reconstrucció –el fer país– també és la base del discurs polític i econòmic.
A Catalunya fa temps que no hi ha violència física. Però no cal llegir gaire per comprendre per què la paraula seny té un prestigi tan immerescut, i sempre surt de les mateixes boques. Un dels elements que impacta més del llibre és que Littell et presenta la violència més brutal com si fos un afer secundari, al costat de les dificultats que els txetxens tenen per estimar, pensar i treballar en el seu país de forma digna i constructiva.
Littell descriu una Txetxènia corrompuda fins a la medul·la, on res no és el que sembla i tot té un aire de miratge irònic i cruel. T'adones que en els països controlats per tercers, els beneficis econòmics són inversament proporcionals als beneficis espirituals i que la trama d'interessos teixida entre Grozni i Moscou és una malla asfixiant que vincla la majoria de voluntats i condemna els esperits més durs a viure exiliats al bosc, com si fossin animals.
Amb el retrat que Littell fa de Kadírov –el president txetxè–, és fàcil d'explicar el paper que la corrupció i el pujolisme han jugat els darrers anys. És com si la pau i el progrés que gaudeix Catalunya fossin el resultat d'un procés llarguíssim d'interiorització del conflicte i de degeneració del país. Aquí no sabem si no hi ha violència perquè no és possible o perquè ja no cal –per això l'independentisme remou tants fantasmes–. Aparentment, tot el que queda és el xantatge emocional de la Catalunya estraperlista, golafre i usurera que ho mesura tot segons el preu del restaurant i la temperatura de Madrid.
A diferència de Txetxènia, viure a Catalunya és un luxe. Si et passes de la ratlla, no et segresten ni et torturen la família, abans d'oferir-te una feina que destrueixi silenciosament el teu talent. Aquí les humiliacions són més íntimes i discretes, i el teatre és més brillant. Aquí, com a molt, un amic que estigui a punt de vendre's, t'advertirà: "Em fa por que et converteixis en un ressentit". O un sicari et dirà: "Ets un corrupte". O un amor inoblidable, deixarà caure: "És que no estimes res". O un cínic t'engaltarà, convençut que està per sobre teu: "Ets un perdedor".
El sistema com a màxim furga en la teva fibra emocional i t'exclou del sistema clientelar –un sistema que estalvia molta feina a Madrid i, en canvi, ens en dóna a nosaltres–. Hi pensava mentre em mirava el vídeo de campanya del Volem Acollir –que sembla copiat de les campanyes independentistes del volem votar–. Jo també estic a favor de fer complir els tractats internacionals, i que Catalunya tingui veu en els temes europeus. Però no estic a favor de blanquejar algunes cares, diaris i partits, amb el patiment dels refugiats.
Sempre que Catalunya treu el cap, els espanyols ens envien un exèrcit de bons jans amb el carro ple de causes alternatives. La campanya dels refugiats encaixa amb el paper repressiu que el moralisme teatral i narcisista juga en la Txetxènia descrita per Littell. En la biografia de Companys explico les rucades que el president màrtir va fer abans d'adonar-se que, d'entre totes les causes dignes del món, la llibertat de Catalunya és l'única que només té els catalans per defensar-se.
Aneu-ho apuntant. Els mateixos que ara juguen amb els
refugiats són els que diran que cal negociar amb l'Estat, en cas
que el sí guanyi el referèndum
–o, fins i tot, que el resultat no pot aplicar-se–. Seguint
les lògiques de Littell, em fa l'efecte que els espanyols comencen
a acceptar que, finalment, el referèndum se celebrarà i confien en els culs llogats que tenen als partits per tal de desvirtuar-lo.
El llibre de Littell m'ha
recordat els dietaris de postguerra de Néstor Luján. Quan
Luján s'adona que Franco ha empastifat tothom i que
intentar fer-li oposició és com conduir un camió per un corral, escriu: "Todos somos hijosde Caín". Hi
penso força, en aquesta frase. Sobretot cada cop que la situació
política m'empeny a criticar algú que m'estimo. Quan el
conflicte és de base les decisions han de ser més radicals i has de tenir la
pell més dura, per escriure.
Com que allò que no gosem pensar i dir, al final també ens
passa factura, ara que no ens poden matar sempre és millor pagar el
tribut a la veritat que seguir contribuint a una comèdia tan decrèpita i
descolorida.
Enric Vila
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada