Benvolguts,
Ahir, tot comentant l’article d’en Jofre
Llombart de títol No, un altre cop no, si us plau. vàrem
esmentar una frase del català i primer president, de la primera República española,
Estanislau Figueras, el 1873. La
frase és la que encapçala aquest article de Josep López de Lerma: «Senyors, estic fins als collons de tots
nosaltres».
L’article fou publicat el 15 de novembre de l’any
passat. Uns dies abans, el 07/11/2015, en Vicent Partal escrivia un
article de títol Per què deu
ser que confiem tan poc en aquest país?
I en David Fernández i l’Anna
Gabriel el 06/11/2015 explicaven el moment polític en un
acte a l’Ateneu la Torna de Gràcia, glosat per l’Andreu Barnils.
La semana anterior el mallorquí i independentista President de
l’Assemblea Sobiranista de Mallorca, ASM, Cristòfol Soler i el valencià i
independentista Antoni Infante, coordinador de la Plataforma pel Dret a
Decidir del País Valencià, PDaD, varen publicar un article conjunt de títol
Som un sol poble on deien:
Els Països Catalans portem més de 300
anys resistint contra un relat imposat que nega la nostra realitat nacional,
que tot i diversa és clarament unitària. Ens han imposat unes separacions que
han afavorit l’assimilació fragmentada a una realitat nacional aliena i
negadora dels nostres trets nacionals, culturals, socials i econòmics,
alhora que forçaven uns lligams que van nàixer de la imposició i
que alimenten amb tergiversacions interessades i amb banalitzacions
folcloritzades.
Tots aquests actes i titulars indiquen
que el país, els Països, bullien fa una mica més d’un any i per sort encara els
dura, però el poble sembla que comença a queixar-se! I els polítics fa un any prenien
posicions, bé cap a l’unionisme i la botifleria, bé cap a l’independentisme...
En López de Lerma és un
polític de Convergència que havia estat 25
anys de diputat a Madrid i que el 2003 va
plegar, va abjurar del seu antic partit i posteriorment va integrar-se en l’agència
d’advocats d’en Miquel Roca i Junyent .
Sobre en López de Lerma en
Xavier Bru de Sala explicava fa un parell de mesos que:
Qui vulgui aprendre una lliçó sobre el
guionatge de les coalicions ocultes amb espais pactats de discrepància, farà bé de llegir
l’únic manual pràctic disponible, l’oportuníssim, i impagable, 'Cuando
pintábamos algo en Madrid', de Josep López de Lerma, excopilot permanent
de CiU al Congrés dels Diputats.
Expliquem tot això perquè
aquest senyor ha tingut la possibilitat de conèixer per dins el Congreso i la
possibilitat de conèixer per dins CiU. I és un bagatge que condiciona els seus
judicis, però que cal tenir en compte.
En l’article que estem
comentant emergeix la satisfacció de l’autor per haver estat 25 anys amb “poltrona” de CiU i a més a Madrid dins del nucli dur
de CIU i el seu sector negocis, com a excopilot permanent de CiU al Congrés
dels Diputats (el pilot era en Duran!). També se li nota la
satisfacció per veure com va de bé Espanya i com prospera en aquest feliç
règim borbofranquista. I a mida que avança l'article li va sortint tota la mala llet acumulada no sé exactament perquè. I va deixant anar improperis a tort i a dret!
Vegem ara l’article de López
de Lerma, on li surt tota la sabiduria innata o adquirida i li surt també el
rebuig frontal a les CUP i a qui se’ls
escolten, JxS. Per cert que en aquest article no opina del PPSOEC's ni de Podemos i les seves confluències. Si renega de les CUP i no renega de Podemos deu ser que ja li agrada Podemos:
«Senyors,
estic fins als collons de tots nosaltres»
15/11/2015
El títol d'aquest article va entre cometes perquè
no és meu. L'he manllevat d'Estanislau
Figueras i Moragas, polític català, barceloní per més senyes, primer
president de la I República Espanyola,
que ocupà el lloc de màxima responsabilitat de l'Estat quan Amadeu de Savoia,
el monarca importat d'Itàlia, tip dels espanyols, se'n va tornar al seu país,
sense que la Història reculli un
lògic «espanyols,
aneu a fer punyetes!». El llegat del rei al president republicà
estava farcit d'impossibles. Des de les intrigues polítiques del Madrid d'aleshores fins a les
vel·leïtats independentistes de Catalunya
-la rauxa sempre ha estat present-, passant per les tesis federalistes d'un
altre català, Pi i Margall, aquest de Reus, que es confrontaven obertament amb el centralisme
i el jacobinisme heretat dels Borbons. El president Figueras, que
havia superat nombrosos intents de cop d'estat en menys de cinc mesos, tip i
fart, ambdues coses, de tot plegat, en Consell
de Ministres celebrat el dia 9
de juny de 1873, s'aixecà de la
cadira i bufetejà els seus ministres amb un
«Señores, voy a serles franco: estoy hasta los cojones de todos nosotros».
Tot seguit va abandonar el saló i agafà el primer
tren direcció a França. El va substituir el federalista reusenc que acabà com
va acabar: assassinat. En Figueras va tornar anys després, però només per
passejar-se per la Diagonal de Barcelona o el Passeig de la Castellana de
Madrid, mentre Espanya, com també Catalunya, seguien amb els seus espasmes
sense aixecar cap.
Han passat molts anys. Els
temps són uns altres, però la política s'ha tornat novament miop. Allí, a Madrid, i aquí, a Catalunya. Ha retornat la bogeria col·lectiva per
substituir el seny i fer impossible el diàleg que segueix a tota confrontació ideològica
si la causa comuna és (hauria de ser) l'interès general. Tots presumeixen de
tenir la raó absoluta i, per tant, ni tan sols prenen un cafè amb l'adversari
per obrir joc. S'han enterrat - qui sap, si definitivament- l'entesa i
la concòrdia, pilars de l'actual estat de les coses: Espanya s'ha modernitzat i europeïtzat i Catalunya disposa
del major autogovern de la seva mil·lenària història. Aquestes dues realitats són fets incontrovertits [???], però aquí i allí s'entesten a muntar l'escenificació
típica d'un duel entre cavallers: sempre ho és a mort. Sembla que el destí històric
comú sigui la imbecilitat
de la baralla permanent.
Com ha dit recentment Pilar Rahola, oracle
indiscutible de l'Artur Mas, «tenim una tendència natural a enfangar-nos en el nostre
propi fang». Ho va publicar dimarts passat a La Vanguardia, es referia naturalment a la «moció de la desconnexió» que aprovaria el Parlament en hores i
just una setmana després que a RAC1
digués que «tenim
una merda de polítics» (en referència exclusiva als catalans) i vaticinés que
«farem el ridícul més gran», com així ho va recollir Diari de Girona, fins a
confessar a 8TV que «no hi entenc res» i «estic desconcertada amb el meu propi
president».
Si cito la Rahola és amb el propòsit de respectar
l'ortodòxia oficial dominant que els independentistes són els únics que tenen
raó, i la Pilar n'és una d'elles.
Es pot acceptar que la sentència
recaiguda sobre l'Estatut d'Autonomia que impulsà el president Pasqual Maragall
ha tingut més efectes negatius que positius. Però d'aquí a dir, una majoria del
Parlament, que les lleis espanyoles, com també les sentències, s'han de
desobeir, no hi ha un pam de distància, sinó tot un continent i més.
Hi ha una declaració de guerra ni que sigui sota disfressa jurídica. La
coalició vencedora, JxSí, s'ha
agenollat davant la minoria més minoritària sorgida de les urnes, la CUP, i ho ha fet a canvi de res, puix
no ha aconseguit la investidura d'en Mas. Això és per nota perquè és una
infinita estupidesa la causa de la qual descansa, com diem els guixolencs, en
un «burro entonat». No hi ha ningú a
CDC, ERC o entre la resta de diputats de JxSí que tingui dos dits de front. Els fets diuen que no. Ens hem
instal·lat en la
gestió de la incompetència. Això és fer el ridícul, com deia el president
Tarradellas, i és anar rumb a la irrellevància com a país. Som la rialla de la Unió Europea.
Sempre que passa una cosa com aquesta, hi ha qui
es pregunta pel culpable d'aquesta pàgina d'indignitat que el Parlament de Catalunya acaba
d'escriure. No cal pensar-ho per respondre. Ja ho va fer el meu antic convilatà
Gaziel d'una vegada per totes:
«Els culpables del que passa a Catalunya som els catalans.
Els partits que ens han representat, i nosaltres que els hem induït a fer-ho
tan malament. I això és tot».
Més clar, l'aigua. Pobra Catalunya! Sempre pensant a tombar un elefant essent només una formigueta inaplicada. No n'aprendrà mai ni que un sacerdot exorcista foragiti els seus dimonis. Tragèdia. Tanta que, en matèria de política, jo m'abstindré de parlar-ne d'ara endavant. Vull fer de Josep Pla: anar a la processó del meu país només amb un misto. S'han acabat els ciris i les candeles. Prou!
Josep López de Lerma
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada