Benvolguts,
El company del GOAL Carles Marc dóna la seva
opinió:
Començo
a pensar que el primer gest de desobediència massiva que podríem fer seria una
trobada per cremar cents o mils de fotos i banderes.. ..Aprofitant, per
exemple, una festa popular dels Països Catalans.
S’admeten altres opinions…
Vegem l’article d’en Pere Cardús:
Aquest és l’origen
del problema dels independentistes
«Aquests són els que han de preparar el terreny per al xoc de
legitimitats més dur que viurà Europa durant anys? Doncs anem bé»
Ara diria que trobo repugnant que algú que ha
cremat una fotografia sigui encausat, detingut, portat a Madrid, assegut davant
un jutge… Ara diria que és penós que s’alteri la vida d’algú que ha expressat
lliurement la seva opinió o el seu rebuig per una institució anacrònica i gens
democràtica com és la monarquia. Ara diria que és llastimós que cremar una
imatge del rei d’Espanya sigui considerat delicte penal en un estat de la Unió
Europa. Ara diria que és insultant que un ciutadà sigui vigilat i investigat
per haver-se expressat lliurement i que hi hagi idees polítiques que no siguin
permeses. Ara diria moltes més coses que fa pena haver de dir de tan òbvies com
són.
Però, dit tot això, vull dir més coses que
m’interessen més ara que hem pres la determinació de marxar de tota aquesta martingala
monàrquica del passat. Ara que volem construir una república de ciutadans
lliures.
Els mesos que vindran
sembla que seran marcats per dues línies paral·leles. La que marcaran els
sobiranistes amb les batusses i els entrebancs de fabricació pròpia.
I la que marcaran les actituds despòtiques, autoritàries i
antidemocràtiques de l’estat espanyol contra els avenços que anem fent.
Per dir-ho gràficament: les pugnes pels mossos i
el pressupost, d’una banda, i els processos judicials contra Forcadell, Mas,
Rigau, Ortega, Homs, Venturós, Coma, els cinc cremadors de fotos i tot allò que
vingui d’ara endavant, d’una altra.
Però la dificultat principal vindrà de dues
maneres d’entendre aquesta revolta democràtica que s’ha alçat a Catalunya.
Perquè uns voldrien fer la independència com si no tinguéssim cap estructura
d’autogovern, des de la resistència popular… com si això fos una revolució
contra el poder de tota mena. I uns altres volen fer-ho tot sense trencar cap
plat, com si es tractés d’anar a cal notari a signar els papers d’una
transmissió patrimonial amb costos burocràtics i prou.
I aquesta és la dificultat més profunda que caldrà
superar els mesos vinents. Perquè no som un poble enmig de la selva Lacandona,
però tampoc no hi ha cap notari esperant-se ni ningú que vulgui signar res amb
nosaltres. I l’equilibri entre l’una cosa i l’altra és difícil. De la mateixa
manera que costa de fer la primera independència que no serà violenta, però que
tampoc no haurà estat dialogada ni pactada amb l’estat matriu.
I aquestes diferències entre la revolució contra el poder en general i la independència de notari són les que menen a
aquests debats constants sobre la desobediència, l’actuació dels mossos i el
pressupost autonòmic. Perquè uns ho voldrien cremar tot i els altres no voldrien
que es cremés res. I això no entén de
majories ni de suports majoritaris. Perquè si tres volen cremar i un s’oposa a
governar amb mentalitat d’estat, tenim garantits el conflicte i l’espectacle.
Que suposo que no ens mamem el dit i sabem que hi ha agents mediàtics,
polítics, institucionals i infiltrats disposats a explotar qualsevol diferència
que sorgeixi entre independentistes, per més petita que sigui.
I el cas és que tampoc no sembla que s’hagi pensat
amb sentit d’estat en aquesta estructura decisiva que és la policia catalana.
Primer era pilotada per Espadaler (no cal afegir-hi cap comentari: n’hi ha prou
d’observar-ne la trajectòria) i ara per un conseller que sembla que no s’ha ocupat de
renovar els comandaments més disposats a ajupir-se davant la llei espanyola que
no a dirigir una policia democràtica i al servei del país.
Aquests són els que han de
preparar el terreny per al xoc de legitimitats més dur que viurà Europa durant
anys? Doncs anem bé.
Que la policia ha d’aplicar la llei vigent, em
sembla una obvietat massa gran. Que hi ha moltes maneres de gestionar uns
recursos limitats, també em sembla evident. Perquè ho sabem tots, que la
policia no pot perseguir tots els delictes que es cometen a tots els racons del
país, oi? I
sabem que han d’aplicar uns criteris i unes prioritats definides pels
comandaments del cos, oi? Certament,
una policia democràtica no pot actuar arbitràriament. No pot aplicar la llei a
uns sí i a uns altres no. Però sí que pot definir unes prioritats d’actuació i no unes
altres.
I, sobretot, pot mirar de desactivar grups d’agents i comandaments que
actuen amb criteris que no tenen res a veure amb el mandat democràtic del 27 de
setembre.
En definitiva, si volem tenir la maquinària a punt
per a la desconnexió –si així ho vol la ciutadania amb el seu vot al referèndum–, potser que
tinguem més sentit d’estat tots plegats. I
sentit d’estat vol dir ser conscients de quina és la realitat de què partim i
tenir la valentia de posar la policia del país al servei del mandat democràtic
de les urnes.
Pere Cardús
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada