Benvolguts,
Preparant el comentari a
l’article de l’Andreu Pujol d’avui, he llegit com en Gabriel Alomar (1873-1941),
va crear el concepte de Catalunya-Ciutat.
Aquest concepte fou utilitzat per la Mancomunitat
de Catalunya com a filosofia de creació d’infraestructures a la Catalunya
que estaven afaiçonant. La Mancomunitat va
voler crear una Catalunya-Ciutat que
fins i tot en els llogarrets més petits tingués una unitat: Escola- Biblioteca-Telèfon, lligat tot per Carreteres i Ferrocarrils.
Aquesta idea els va portar a intensificar les Escoles Normals per tal de fornir mestres, a la creació de la magnífica
Escola de Bibliotecàries, i a l’estructuració
de carreteres i de ferrocarrils que teixissin el territori.
També veiem que modernament,
segons explica l’Oriol Nel·lo, a qui li hem manllevat aquest article del seu
Bloc, s'amplia l’extensió del concepte Catalunya-Nació
a Nació-Xarxa. Amb una profunda reflexió
sobre aquesta evolució.
Fixem-nos en les captivadores
primeres frases de la declaració de principis de Gabriel Alomar:
“La
gradació progressiva no és aquesta: regió (ruralitat), ciutat, nació. Sinó ben
diversament, aquesta: regió, nació, ciutat”. Així escrivia l’any 1907, Gabriel
Alomar. I reblava: “La mera nació és col·lectivitat tancada dins si mateixa,
movent-se a si mateixa, exercint la seva influencia en el cercle de si mateixa;
i la ciutat és nucli d’irradiació, d’influència sobre l’exterior; si en la
nació hi ha esperit conscient, en la ciutat hi ha esperit pensant i imperant;
si en la nació hi ha sentimentalitat, en la ciutat hi ha pensament i volició.
Vegem ara l’article de l’Oriol Nel·lo:
diumenge, 20 de gener de
2013
La
Catalunya-Ciutat i la Nació-Xarxa
Com és sabut, la síntesi d’aquest pensament de
l'escriptor socialista mallorquí seria la noció Catalunya-Ciutat, tan difosa com, sovint, desnaturalitzada. Una
noció que implicava no només que les condicions, els serveis i les formes de
vida urbana havien d’atènyer tot el territori de Catalunya, sinó que Catalunya
entera esdevindria ciutat generadora
de projectes col·lectius fecunds i irradiants. En part, la noció Euskal Hiria,
o ciutat basca, utilitzada en els darrers anys a Euskadi com a complement, per
a uns, com a superació, per d'altres, del terme Euskal Herria, potser podria
ser llegit en aquests termes.
El debat sobre la qüestió nacional a Catalunya i
el seu encaix en les realitat institucionals espanyola i europea, tan tancat
molt sovint en discussions i en tacticismes de curta volada, s’anima, de tant
en tant, amb iniciatives que fan pensar en raonaments fèrtils com els de
Gabriel Alomar. N’ha estat un exemple el seminari organitzat a la Universitat
de Lleida el dia 19 de gener 2013, amb la coordinació d’Antoni Gutiérrez Rubí i
Miquel Pueyo, sobre el tema de la “Nació Xarxa”.
Els organitzadors hi proposaven reflexionar sobre
la possibilitat que els canvis en la capacitat relacional oferts per les TIC
puguin permetre una certa “reconceptualització de la idea de nació”: una nova
visió que permetés qüestionar el concepte tradicional de nació basat en un
espai físic delimitat i una comunitat constituïda, en bona mesura, a partir del
veïnatge administratiu. A més, els organitzadors proposaven explorar les
potencialitats de l’ús de les tecnologies de la comunicació a l’hora de
integrar i agitar socialment, per superar les tiranies dels mitjans
tradicionals i per contribuir a transformar les formes de representació
política.
Les implicacions del debat són, prou que es veu,
enormes. La definició del concepte “nació” ha estat, com és ben sabut, fugisser
i controvertit dels del seu mateix origen. Sabut és també que la integració
econòmica mundial, la difusió de determinats comportaments culturals i formes
de vida, així com la creació de xarxes de relació basades en les tecnologies de
la comunicació han contribuït en fer aquella definició encara més complexa: no
és ja que el concepte de nació d’origen germànic –aquell basat en l’existència
d’uns trets d’identitat configuradors d’una “ànima col·lectiva” de caràcter
substantiu, a la que els individus pertanyen independentment de la seva
voluntat- sigui avui clarament insostenible; el mateix concepte de nació
emergit de la revolució francesa -com la comunitat integrada per tots aquells
que expressen la voluntat de conformar una mateixa comunitat política, al marge
de llurs diferències culturals, religioses o ètniques- es veu sotragada per la
configuració de comunitats els membres de les quals comparteixen interessos,
valors, creences i fins voluntat i capacitat d’acció política, sense conviure
en un mateix territori concret.
D’altra banda, les potencialitats que l’ús de la
xarxa confereix a l’hora d’organitzar els mecanismes de representació i
organització política també alteren l’altra variable de l’equació: la relació
entre ciutadania i institucions polítiques, entre la col·lectivitat –definida
de la manera que es vulgui- i Estat.
Davant d’això, fent una paràfrasi d’Alomar, seria
temptador afirmar que avui la gradació progressiva per a l’acció política ha de
ser: regió, nació, xarxa.
Tot entenent per xarxa la
possibilitat de constituir comunitats de solidaritat i projecte noves –en
primer terme entre el grups socials i les classes subalternes d’arreu del món.
Així, la dicció Nació-Xarxa podria
expressar –com la de Catalunya-Ciutat-
la d’una col·lectivitat amb “potencia fecundant” i voluntat d’acció política,
però sense necessitat, en aquest cas, d’estar definida de manera estricta des
del punt de vistes geogràfic.
Tanmateix, la utilització de la xarxa com a
instrument, també, d’explotació econòmica, d’estratificació social i de
subjecció ideològica obliga, sense cap dubte, a la cautela. I els problemes a
l'hora d’articular políticament i, encara més, institucionalment, els nous
subjectes polítics que emergeixen de les relacions en xarxa, evidencia les
dificultats d’avançar per aquest camí. Tot i això, la reflexió sobre el tema,
resulta necessària i peremptòria, i potser conté claus per sortir d’alguns dels
atzucacs en els que ens trobem.
Una cosa, seria, però, de desitjar. Durant més
d’un segle, a Catalunya, el debat sobre la relació entre la nació i la ciutat ha estat utilitzat com a
metàfora o com a disfressa d’altres debats de caràcter social o nuament
polític. Així, des dels temps de Gaziel i Josep Antoni Vandellós, la retòrica
de la macrocefàlia i els “desequilibris territorials” ha estat reiteradament
utilitzada per argumentar allò que no eren altra cosa que les temences de les
classes dirigents envers els riscos de inestabilitat derivada de la
concentració de població treballadora, o els interessos de les forces
polítiques poc afavorides, tradicionalment, pel vot urbà. Seria ben desitjable
que ara, en el debat sobre el binomi nació i xarxa,
no ocorregués el mateix i que quedés ben clar, des del bell inici, quin és el
contingut polític i, sobretot, social dels projectes que amb la utilització
d’aquests conceptes es pretén impulsar.
Oriol Nel·lo
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada