Benvolguts,
El doctor Queralt en l’article
El
decorador del Rei explica que el Felipe parla de llei però ell i la seva família i la
corona i la monarquia i la mare que els va parir estan tots englobats en una
bombolla anomenada privilegi que precisament no té res de llei.
Per entendre’ns i segons la Viqui:
Un
privilegi (etimològicament, llei privada; per oposició a la llei general) és una forma jurídica que
consistix en una disposició del poder legislatiu que dóna un tractament d'excepció beneficiós a una
persona, grup de persones o a una població respecte
de les lleis comunes a la resta.
Per tornar-nos a
entendre, vol dir que hi ha dues menes de persones, les sotmeses a la llei comuna i les no sotmeses
a la llei comuna (el Felipe i parentela).
Els privilegis al Felipe
li venen de qui li poden venir o sigui de Déu com al Franco,
del franquisme, de l’Ejército espanyol, etc.
Aleshores
ens podem preguntar com pot parlar de servar la llei qui no té obligació de
servar-la?
Quan erem petits i no hi
havia mòbils jugàvem a altres jocs, per exemple el joc de l’oca o el parxís, o
els de guerra de vaixells, o el "saltar i parar" o el "cavall fort", però també a altres jocs, com un que es deia “ni sí ni no, ni blanc ni
negre,
ni or
ni plata”,
que consistia a fer un relat amb la
condició que no podies dir aquells mots i si els deies perdies! Doncs un altre
detall interessant de l’article del doctor Queralt sobre el discurs reial és el
del següent paràgraf:
Deu
ser per això que en tot el discurs no va aparèixer ni la paraula atur, ni juvenil
ni de cap mena,
ni la paraula corrupció,
ni l'expressió violència
de gènere. Llei i més llei,
molts (indefinits) valors en comú, sense esmentar-ne cap i, això sí, molta esperança. Deu ser perquè l’esperança
és l’últim que es perd.
En el que es demostra que
el Felipe en un relat o discurs de 10 minuts té la traça de no dir ni atur, ni juvenil ni de cap mena, ni la paraula corrupció, ni l'expressió violència de
gènere, ni Catalunya, ni destrozado ni Seguridad social, ni pensiones ni etcètera...
Vegem l’article:
OPINIÓ
El decorador del Rei
Joan J. Queralt
Barcelona. Dijous, 29 de desembre de 2016
El discurs del Rei del passat dia 24 va ser un
exemple d’autoajuda, d’absència d’autocrítica, de paraules ritualment
reiterades any rere any, amb molts punts essencials deixats de banda, sense
esmentar. Els redactors governamentals del discurs van presentar a La
Zarzuela un autèntic garbuix de llocs comuns, conceptualment destil·lats del
ranci conservadorisme de La Moncloa. Semblava, però, que el monarca s’hi trobava còmode. Tampoc és gens estrany, quan el mateix monarca va
requerir només de la tramesa d’un mail, rebutjant la presència física de
la presidenta del Parlament, per comunicar-li que Carles Puigdemont havia estat
elegit president de la Generalitat. Malament pot satisfer tota la comunitat d’interessos,
sentiments culturals, o de qualsevol mena, qui així es comporta.
L’únic que va quedar clar -sense esmentar el
pecador, però sí el pecat- és la desafecció d’una gran part de catalans,
com mai hi ha hagut en la història contemporània –tema segons sembla sobrer a
l’hora de prendre decisions- i la censura a qualsevol moviment que alteri
l’statu quo.
Tot, adobat amb el ja habitual ritornello que sense respecte a
llei no hi ha democràcia. Caldria recordar, però, que primer és el poble i
després la forma legal que aquest es dóna.
Deu ser per això que en tot el discurs no va
aparèixer ni la paraula atur, ni juvenil ni de cap mena, ni la paraula corrupció,
ni l'expressió
violència de gènere. Llei i més llei, molts (indefinits) valors en comú, sense
esmentar-ne cap i, això sí, molta esperança.
Deu ser perquè l’esperança és l’últim que es perd.
Parlar de llei
en boca del monarca
no deixa de ser curiós, quan la monarquia,
en el seu breu
regnat, s’ha creat
un privilegi expressament personal
Parlar de llei en boca del monarca no deixa de ser
curiós, quan la
monarquia s’ha dotat, en el seu breu regnat, de lleis que protegeixen persones
–la seva dona, les seves filles, els seus pares- que ni tenen ni poden tenir
funció constitucional de cap mena. És a dir, s’ha creat un privilegi expressament
personal. Mal exemple per posar la llei al capdavant dels desitjos regis.
No va sortir la paraula corrupció, ni les més
benèvoles de transparència o bon govern –aquest últim, dret fonamental a la
Carta Europea de Drets-. Bé, tampoc va sortir Europa. És clar, el partit del
govern està imputat, com a partit, per delictes de corrupció i altres
(manipular proves, per exemple) i més d’un centenar d’alts càrrecs del PP i de
les administracions que ocupa també estan imputats. Alguns estan sent
jutjats i fins i tot alguns ja han estat condemnats més d’un cop.
El vincle entre corrupció i delicte fiscal és
obvi. Les targetes black en són la mostra més fefaent, on els dos caps de
colla, un, exministre d’Hisenda i vicepresident del govern, i l’altre,
inspector d’Hisenda i expresident del que durant un breu període de temps va
ser l’entitat bancària més gran d’Espanya, han fet mostra de pretesa
ignorància, arrogància i cinisme en extradosis, tot donant un
espectacle d’indecència inimaginable.
Però si de llei, corrupció i fugida de la
fiscalitat calia parlar, la pròpia família reial està implicada en els Papers
de Panamà. Tema, pel que sembla, com deia un tronat còmic xilè als anys
seixanta quan la ràdio era la reina de les ones, “nunca más se supo”.
Tot parlant de lleis, quan en el seu discurs el
monarca parla del respecte a la llei com a base de la democràcia i tot seguit
parla de no reobrir ferides, ¿es refereix al fet que hem de deixar de banda la
Llei de la Memòria Històrica amb el que això comporta? Per exemple, que després
de Cambodja, Espanya sigui el país del món amb més fosses amb desapareguts,
escampades arreu i amb la negativa oficial –llevat d’excepcions com a
Catalunya- de recuperar dignament els avantpassats que van perir per la
democràcia?
El que resulta
absolutament impagable
és que l’estança estigués presidida per
un retrat de
Carles III,
l’epítom del despotisme il·lustrat
De tota manera, el més important a parer meu, no
és el que el Rei digués o deixés de dir. És on ho va dir. Ho va dir al seu
despatx. Sobre la decoració i certs aspectes pretesament personals, com fotos,
llibres, elements decoratius, ... ja s’hi ha pronunciat gent que hi toca molt
més. Tot això, amb perdó, tant seria. Tant valdria si hagués estat en una
nau industrial o en un magatzem abandonat.
El que resulta
absolutament impagable és que l’estança estigués presidida per un retrat de
Carles III, l’epítom del despotisme il·lustrat. Això permet entendre que no es parlés de ciutadans com els únics subjectes
actius de la democràcia i es parlés d’espanyols que sempre, segons el discurs,
havien de complir alguna cosa.
En fi, sentit i vist el missatge de la nit del 24
de desembre, l’important no va ser el discurs del Rei, sinó el decorador del
Rei. Radicalment inefable. Bon 2017. Ens ho mereixem.
Joan J. Queralt
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada