Benvolguts,
L'autor ens presenta una sintetitzada història de la fogarada vikinga del 700 al 1100.
Els vikings eren pescadors escandinaus, de la mar Bàltica. I realment les condicions geopolítiques dels segles centrals de l'Edat Mitjana els varen permetre reinventar-se.
Tal com explica en Marc Pons "Es van convertir en un dels actors militars més importants d'Europa. Van recórrer totes les costes del continent. Inicialment dedicats a la pirateria i al saqueig, més tard van ser integrats en el sistema i es van convertir en prestigiosos exèrcits al servei de les potències de l'època. La seva relació amb el territori català també presenta un doble escenari: el dibuix del pillatge i la destrucció i l'esbós de construcció de Catalunya."
Quan els víkings van saquejar Empúries
Marc Pons
Foto: Museu Marítim de Barcelona
Tarragona. Diumenge, 4 de desembre de 2016
Foto: Museu Marítim de Barcelona
Tarragona. Diumenge, 4 de desembre de 2016
El primer contacte que vam
tenir, molts de nosaltres, amb la cultura vikinga, va ser a través de la sèrie
de dibuixos animats Wickie, el víking que emetia el primer canal de
la televisió pública espanyola els caps de setmana en horari infantil. Els
víkings, però, van ser alguna cosa més que una colla de pirates entranyables.
Durant els segles centrals de l'Edat Mitjana –l'etapa que transcorre entre les
centúries del 800 i del 1100– es van convertir en un dels actors
militars més importants d'Europa. Van recórrer totes les costes del continent.
Inicialment dedicats a la pirateria i al saqueig, més tard van ser integrats en
el sistema i es van convertir en prestigiosos exèrcits al servei de les
potències de l'època. La seva relació amb el territori català també presenta un
doble escenari: el dibuix del pillatge i la destrucció i
l'esbós de construcció de Catalunya.
Qui eren els víkings?
Els víkings no
eren un grup nacional. El terme víking, en
les llengües escandinaves, feia referència a l'activitat marinera. Les fonts revelen que en la centúria del 700 el nord d'Europa va conèixer una
explosió demogràfica sense precedents, que va arraconar els sectors de població
més humils a les terres agrícolament menys productives. Una constant en la
història de la humanitat que, en aquell cas, es va resoldre amb la conquesta de
la mar. Els víkings van adaptar els seus mitjans –les seves embarcacions– per
navegar per alta mar. La seva història relata un
viatge que va de la primitiva activitat de la pesca a la del comerç. No sabem si els seus clients van tenir problemes
per pagar. Però el que sí que sabem és que la seva rudimentària activitat
mercantil va degenerar en un sistema sofisticat de pillatge i de
saqueig amb uns rendiments –probablement– molt superiors.
Expansió dels
víkings. Font: Wikipedia.commons
D'on procedien els víkings?
Escandinàvia, en
temps dels víkings, era un mosaic de petits regnes independents de tradició
netament germànica. Això vol dir que no tenien una base cultural romana. I que
el seu sistema polític, social i cultural era el resultat d'una evolució
genuïna i singular. Els víkings –els mariners pirates– van sorgir de les
costes –les terres menys adaptables a la producció agrària– dels actuals estats
de Noruega, Suècia i Dinamarca. Els noruecs es van orientar cap a les
illes de l'Atlàntic nord: Islàndia i a les terres americanes de Groenlàndia i Terranova.
En canvi els suecs es van llançar a la navegació fluvial pels rius de
l'Europa oriental i van aconseguir posar, també, els peus al mar Negre. I,
finalment, els danesos, buscant el sol de la Mediterrània, van lliscar
–per mar– fins a la península Ibèrica, la van circumval·lar i van acabar el seu
periple a la tòrrida Sicília.
Els “nostres” víkings
De les tres
branques que formaven la família vikinga, els que procedien de la
península de Jutlàndia –l'actual Dinamarca– van ser els que van tenir
una relació més directa amb la història de Catalunya. Cap a mitjans de la
centúria del 800 havien solcat diverses vegades el riu Sena, per saquejar París que
llavors ja era la ciutat més important de l'imperi franc. Carles
II –el nét de Carlemany– els va oferir el tracte del diable: un
territori propi que governarien de forma independent –només subjectes a
l'autoritat de l'emperador– a canvi d'integrar-se en l'organització militar
defensiva de l'Imperi franc. D'aquesta forma va néixer el ducat de
Normandia, el primer Estat víking que combinava la tradició secular escandinava
i el model polític i social d'inspiració franca i d'arrel romana, els "víkings
civilitzats".
Les quatre barres
Guifré el
Pilós –el primer comte independent de Barcelona– no va morir
combatent els víkings a la vora del Sena. Ni va solcar l'escut daurat del
rei Carles amb els dits ensangonats. És una bonica llegenda amb tots els
elements èpics propis de les modes literàries medievals. El primer contacte
d'aquells catalans –que encara no s'anomenaven com a tals– amb els víkings va
ser a l'Empordà. L'any 858, un estol de 62 naus
vikingues procedents de la Normandia i comandades per dos
elements anomenats Järnsida i Hastein va portar a terme una
expedició per les costes peninsulars. Van saquejar la comarca de Santiago,
van reduir a cendra Algesires i Nador, van trinxar la
comarca d'Oriola, i van massacrar Mallorca i Menorca. Cap al
nord van fer nit –que vol dir hivern– als afores de Montpeller, i passat
el fred van anar cap a les platges d'Empúries.
Els comtats
catalans al segle XI / Enciclopèdia Catalana
El saqueig d'Empúries
Les fonts
apunten que Empúries havia resistit relativament bé les crisis
visigòtiques dels segles anteriors (la revolta independentista de la
Septimània). I fins i tot durant la dominació musulmana va
mantenir un contingent de població autòctona. Una massa suficient
per garantir la seva existència i continuïtat. En temps dels francs,
i més concretament l'any 859, era la ciutat més important entre els
Pirineus i el Montseny. Tenia port i drassana. I mantenia rutes de navegació
comercial amb el Llenguadoc i amb la Provença.
Fins i tot amb l'illa de Menorca, llavors sota domini de l'Imperi
bizantí, que era el que restava de l'antic imperi romà. Empúries va
ser atacada, saquejada i destruïda pels normands. Les barques, la
drassana i les cases van ser calcinades. No hi ha xifres de víctimes. Però
és fàcil deduir que devia ser una massacre.
El saqueig del Rosselló
Empúries només va ser l'aperitiu. El plat fort va
arribar amb el saqueig del Rosselló. Els normands van travessar
la plana empordanesa arrasant els pobles que van trobar entre Empúries i Arles,
passant per Banyoles que també va ser saquejada i arrasada.
Passats els Pirineus, la ràtzia va acabar a Elna, que llavors
era la ciutat més important del Rosselló. També aquí no cal fer un
gran esforç per a imaginar –les fonts continuen sent escasses– que la massacre devia
ser de proporcions colossals. De tal magnitud que el poblament estable de
la zona va quedar seriosament compromès. I la cort carolíngia va
haver de dictar mesures de colonització molt favorables per
atraure nous pobladors, en aquest cas procedents de la Cerdanya i
de les Corberes –al Llenguadoc–. Curiosament aquesta simbiosi
colonitzadora va produir un dialecte local que va ser la gènesi del català
medieval.
La conquesta de Tarragona
A l'alba de l'any 1000 els comtats
catalans –capitanejats pel comtat de Barcelona– ja havien
aconseguit la independència política del poder franc. Però no
havien assolit l'eclesiàstica. I en el règim feudal la jerarquia
eclesiàstica actuava com una de les tres potes del sistema. Pels comtes de
Barcelona era prioritari –per consolidar la independència política– que els
bisbes catalans no estiguessin subjectes a l'autoritat de l'arquebisbe de
Narbona. En aquell context van sol·licitar al Pontificat elevar el bisbat de
Vic a la categoria d'arquebisbat de les diòcesis catalanes. Però Roma va
denegar la petició. En canvi, els va confirmar Tarragona –llavors una ciutat
deshabitada en terra de frontera– com a futura seu arquebisbal dels comtats
independents catalans.
L'any 1116 els normands ja estaven del
tot integrats en el sistema polític i cultural d'Occident. I el seu centre de
gravitació política s'havia desplaçat del ducat de Normandia al
regne de Sicília. Allà s'havien convertit en l'aristocràcia
militar d'aquella societat. I s'havien emparentat amb les elits
polítiques locals. Les elits polítiques catalanes –que mantenien unes
sòlides relacions polítiques i comercials amb Sicília– van pactar amb
l'aristocràcia normanda una campanya militar conjunta. Guanyada la
plaça es van fer efectius els pactes. La meitat del domini de la
ciutat i del seu territori –el Camp de Tarragona– pel nou arquebisbe.
I l'altra meitat per la Milícia de Sant Pere –la
cavalleria normanda– que es convertien, així, en els primers
catalans de la Tarragona medieval.
Marc Pons
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada