Benvolguts,
Vet aquí que l’Alfredo
Bienzobas, Membre de Drassanes per la República Catalana, en el seu article Els
jutges en una Catalunya ocupada transmet els missatges que nosaltres al
Bloc Reflexions intentem transmetre,
però amb més sabiduria i gràcia que nosaltres. I no parla només dels jutges sinó
de tot l’estament jurídic.
Explica
com som en una Catalunya ocupada, en uns Paisos Catalans ocupats. I explica que
el causant de tot és l’absolutisme borbònic...
Mostra les opinions dels
múltiples franquistes del PPSOE i dels
seus avantpassats, sobre Catalunya i
la Unidad de España, Calvo
Sotelo, Negrin, Queipo de Llano, Franco, Azaña. Parla del genocidi de Catalunya
per part de l’absolutisme borbònic. Parla,
i sembla que amb coneixement de causa, de l’Estatut
de Roma del 1998 pel qual es
constitueix la Cort Penal Internacional,
ratificat per Espanya el 2014,
Estatut que tipifica com a crims de lesa humanitat el
que es “comet
com a part d’un atac generalitzat o sistemàtic contra una població civil, que es perpetra
mitjançant la persecució d’un grup o col·lectivitat amb identitat pròpia
fundada en motius
polítics, racials, nacionals, ètnics, culturals, religiosos, de gènere, o
altres motius universalment reconeguts com a inacceptables i d’acord
amb el dret internacional, en connexió amb qualsevol acte esmentat en el
present paràgraf o amb qualsevol crim de la competència de la Cort; atès que per
‘persecució’
s’entén la privació intencional i greu de drets fonamentals en contravenció del
dret internacional en raó de la identitat del grup o de la col·lectivitat”.
Ve a dir que entre els
borbons i els fatxes de dreta o d’esquerra, amanit de caciquisme i corrupció, no saps si és
primer l’ou o la gallina, perquè pel que diu sembla que és l’absolutisme borbònic el que ha creat
el PPSOE amb totes les seves
variants i que com hem dit moltes vegades el genocidi de Catalunya té com a arrel la restauració borbònica, el bipartidisme
representatiu dels terratinents, l’oligarquia financera i de la casta
funcionarial que es retroalimenta i mana a Espanya des del segle XVIII .
La quinta essència de l’Espanya absolutista
borbònica.
Raona sobre els Decrets de Nova Planta i diu que:
Es
fa evident que al llarg de tres segles la coneguda Instrucció Secreta del fiscal del Consejo de Castilla de 1716, que
considera la
llengua com a senyal de dominació, que s’ha d’imposar de bon grat o per força, continua vigent i així, “cuando
el genio de la Nación como el de los Catalanes
es tenaz, altivo y amante de las cosas de su País… parece conveniente dar sobre
esto instrucciones y providencias mui templadas y disimuladas , de manera que
se consiga el efecto sin que se note el cuidado”.
Parla dels instruments d’ocupació actual al Principat i diu que l’acció d’ocupació i
persecució dels ciutadans pivota, d’una manera més vistosa, sobre tres eixos:
• la delegació del
govern espanyol,
• el ministeri fiscal
• i els jutges.
I elucubra sobre aquestes
premisses.
Vegem l’article:
Els jutges en
una Catalunya ocupada
28/11/2016 Apunts
amb llibertat
Alfredo Bienzobas, Membre de Drassanes per la
República Catalana
Som un
país ocupat. Assenyalà el catedràtic i
ex senador Jaume Sobrequés que Catalunya és un dels pocs
països europeus que havent sigut independents i víctimes d’una brutal invasió
militar pels exercits col·ligats francesos i castellans a les primeries del
segle XVIII, encara no ha recuperat la
seva llibertat, la seva independència, i encara no disposa d’un estat propi.
L’ocupació no sols fou sagnant sinó que des del
primer moment va tindre com a objectiu eliminar tots els elements que
configuraven la societat catalana, des de les seves institucions polítiques, les Corts, la
Generalitat, el dret civil, les constitucions, la moneda i el sistema de
mesures, l’organització territorial, la llengua, les universitats, etc. I tot això, juntament amb una continuada espoliació i pillatge a la qual
van ser sotmesos indiscriminadament els ciutadans de Catalunya al llarg dels
segles.
La permanent ocupació militar
pretenia la dissolució de la nació catalana i l’assimilació, per la
violència, a la cultura i les formes de fer de Castella.
La brutalitat de l’absolutisme borbònic va assolir característiques del que
avui coneixem com a genocidi.
Des de Felip V fins als nostres dies no existeix
cap regnat dels Borbons que no exerceixi la repressió contra Catalunya i contra el català,
des de la prohibició d’editar llibres en la nostra llengua, forçant la
castellanització de les jerarquies eclesiàstiques, proscrivint l’ús de la
llengua catalana entre els clergues, impedint l’ús de la llegua als jutjats,
teatres, escoles, en els epitafis de les làpides funeràries, amb càstigs als
nens que no utilitzessin el castellà en les seves converses, obligació
d’utilitzar el castellà en escriptures notarials i registre civil, fins la
prohibició de l’ús del català en les converses telefòniques sota el regnat d’Alfons
XIII.
Per altra banda, cal assenyalar que també la II República
Espanyola va impedir l’exercici del dret a l’autodeterminació del poble de
Catalunya que va haver que conformar-se amb l’Estatut de Núria.
Pels
que idealitzen el passat:
·
“España,
antes roja que rota” (Calvo Sotelo, desembre de 1935) o
·
“No estoy haciendo la guerra contra Franco
para que nos retoñe en Barcelona un separatismo… y pueblerino. De ninguna
manera. Estoy haciendo la guerra por España y para España. Por su grandeza y
para su grandeza. No hay más que una nación: ¡España! (…) Antes de consentir campañas nacionalistas
que nos lleven a desmembraciones que de ningún modo admito, cedería el paso a
Franco sin otra condición que la que se desprendiese de alemanes e italianos”
(Juan Negrín, PSOE, 1937).
L’aixecament feixista de
Franco/Hitler/Mussolini va tindre dues bèsties negres: els treballadors
organitzats i Catalunya. La victòria dels terratinents, els
plutòcrates i l’església es va basar en l’explotació de la classe treballadora
i en la idea que:
·
“La
unidad nacional la queremos absoluta, con una sola lengua, el castellano y una
sola personalidad, la española” (Franco 1939)
i en l´odi als catalans:
·
“Convertiremos
Madrid en un vergel, Bilbao en una gran fábrica i Barcelona en un inmenso solar”
(Queipo de Llano).
Les conseqüències de la victòria de l’oligarquia i
les castes funcionarials espanyoles són prou conegudes de tothom. L’assassinat
del President Lluís Companys, únic president democràtic europeu que ha estat
afusellat, dóna la mesura de la seva barbàrie.
En 300 anys el poble
català no ha pogut decidir sobre la recuperació de la seva independència i
esdevenir un estat. Catalunya continua essent un país ocupat per la força de
les armes.
A la mort del dictador, la transició
-o, més ben dit, la continuació-[ara se’n diu Transacció] - han fet bones les
premonitòries paraules de Manuel Azaña:
·
“Y si
esas gentes van a descuartizar España prefiero a Franco. Con Franco ya nos
entenderíamos nosotros , o nuestros hijos, o quien fuere”.
I això és el que ha passat, restauració borbònica, bipartidisme
representatiu dels terratinents, l’oligarquia financera i de la casta
funcionarial que es retroalimenta i mana a Espanya des del segle XVIII . La
quinta essència de l’Espanya absolutista borbònica.
Es fa evident que al llarg de tres segles la
coneguda Instrucció Secreta del fiscal del Consejo
de Castilla de 1716, que considera la llengua com a senyal de dominació, que s’ha de
imposar de bon grat o per força, continua vigent i així, “cuando el genio
de la Nación como el de los Catalanes es tenaz, altivo y amante de las cosas de
su País… parece conveniente dar sobre esto instrucciones y providencias mui
templadas y disimuladas , de manera que se consiga el efecto sin que se note el
cuidado”.
Els ciutadans
de Catalunya han estat objecte de persecució continuada pels borbons i els seus
esbirros. Parlo de persecució en el sentit establert en l’article 7-h) de l’Estatut de Roma de 17 de juliol de 1998 pel qual es constitueix la Cort Penal Internacional, i ratificat
per Espanya el 17 de setembre de 2014,
Estatut que tipifica com a crims de lesa
humanitat el que es “comet com a part d’un atac generalitzat o
sistemàtic contra una població civil” que es perpetra mitjançant
la
h) Persecució
d’un grup o col·lectivitat amb identitat pròpia fundada en motius polítics,
racials, nacionals, ètnics, culturals, religiosos, de gènere, o altres motius
universalment reconeguts com a inacceptables
d’acord amb el dret internacional, en
connexió amb qualsevol acte esmentat en el present paràgraf o amb qualsevol
crim de la competència de la Cort; atès que
“Per
‘persecució’ s’entén la privació intencional i greu de drets fonamentals en
contravenció del dret internacional en raó de la identitat del grup o de la
col·lectivitat;”
Som una nació ocupada per les armes, que rebutja la
constitució que donà continuïtat al franquisme, amb una ciutadania sotmesa, per
la força d’una administració civil i militar, a una persecució; nació a la qual
s’impedeix el dret a decidir sobre el seu futur mitjançant un sistema
democràtic com és un referèndum.
En el seu paper d’instruments d’ocupació, no tots
els aparells de l’estat juguen un paper d’especial rellevància pública. Alguns resten en un
segon pla: l’exèrcit, intenta passar desapercebut a l’espera d’ordres, la policia
procura mantenir-se a l’ombra aplegant informació o inventant-se-la, fent la
feina bruta que els encomana el ministre de torn.
Al Principat
l’acció d’ocupació i persecució dels ciutadans pivota, d’una manera més
vistosa, sobre tres eixos:
·
la delegació del govern espanyol,
·
el
ministeri fiscal
·
i els jutges.
El delegat
del govern, com els virreis, és l’estat a Catalunya, forma part de l’organització perifèrica de l’estat. El delegat és
l’executor de les polítiques repressives i centralitzadores de l’estat; no
disposa d’autonomia. Pot conèixer i
transmetre (si en sap, li ho deixen fer o li convé) una foto real de la situació política catalana. Obeeixen i punt.
També obeeixen igualment els fiscals que
actuen disciplinadament sota els principis d’unitat d’acció i dependència
jeràrquica, i s’ocupen “d’afinar” la
realitat perquè
coincideixi amb algun tipus penal. Pensen
alguns fiscal que els cobreix “l’obediència deguda”, la lectura gramatical de la
llei i que, en tot cas, és responsabilitat dels jutges condemnar ciutadans honrats.
La seva falta de lluita per la defensa dels drets dels ciutadans i de defensa
de l’interès col·lectiu davant els tribunals, no els salvarà del judici sever de la
història que acaba condemnant els esbirros.
Els jutges són figues d’un altre paner. El règim dels borbons, del bipartidisme corrupte, del PPSOE,
ha posat davant d’ells un greu dilema:
·
el d’actuar com a esbirros dels seus interessos
econòmics i polítics, i comportar-se com a botxins d’uns ciutadans perseguits
en una Nació ocupada;
·
o bé actuar amb independència dels poders
oligàrquics i com a lliures defensors dels valors democràtics, dels drets
humans, respectuosos amb les normes i convencions internacionals que vetllen
per la dignitat humana, com són la Declaració Universal dels Drets Humans, la
Convenció Europea de Salvaguarda dels Drets de l’Home i de les Llibertats
Fonamentals, o el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, tot
interpretant, o no, la norma de l’acord necessari a “la realitat social del temps en què han de ser
aplicades” , tal com estableix l’article 3.1 del Codi Civil.
Com es pot negar a un
Parlament la possibilitat de debatre sobre el problemes de la ciutadania?
Com es pot perseguir una Presidenta
del Parlament pel simple fet de permetre-ho? Exigint dels jutges que actuïn de forma
deshumanitzada com a mers aplicadors literals de normes positives, els degraden
a jugar el paper de titelles i de mers engranatges d’una màquina repressiva que
confon la política i la convivència social amb l’aplicació ominosa del codi
penal dels ocupants.
El Jutges que, com Santiago Vidal,
professen la cultura democràtica no es poden quedar sols davant la tasca
d’adequar l’aplicació de les normes a les fonts dels drets humans i a la
realitat social catalana. Cal que rebin el suport de tots els professionals
vinculats amb el dret, i de la societat sencera. Es tracta de defensar la
justícia, la convivència pacífica i la llibertat dels ciutadans com a fonament
de la democràcia enfront dels continuadors del franquisme.
Defensem tots aquells que
no volen ser esbirros d’un estat que ocupa la nostra Nació i persegueix els
seus ciutadans !!!
Alfredo Bienzobas, membre de Drassanes per la República Catalana
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada