dimecres, 7 de desembre del 2016

01/12/2016.Franquisme. Editorial. José Antich. Montoro sempre guanya (però Junqueras no calla). El Consell de Política Fiscal i Financera és un organisme curiós. El ministre d'Hisenda informa sobre quina és la seva decisió. Torn de paraules. Es vota. El vot del ministeri val més que el de totes les autonomies juntes. Per què només menys de la tercera part de diners en efectiu procedents del impostos dels catalans, tornen? A sant de què hi ha aquesta distribució?

Benvolguts,

Si ho recordem, en el darrer Consell de Política Fiscal i Financera, de l’any 2009  es va fixar matemàticament quin seria a partir d’aquell moment el repartiment dels diners procedents de les nostres contribucions. En els articles següents es desenvolupa el càlcul.

Recordem que era en l’etapa del tripartit i qui va negociar el repartiment fou el conseller Castells. Recordem també que en Castells, la Chacon i en Montilla varen retornar a Barcelona eufòrics perquè segons deien era el millor repartiment que havia tingut mai Catalunya!

Uns anys més tard el conseller Mas-Colell va explicar que Espanya tenia 30 o 40 milions de contribuents i Catalunya només en tenia un: El Ministeri d’Hisenda espanyol!

En el següent enllaç del 02/12/2015 s’hi trova molt aclarit d’on ve el déficit fiscal català i els dos escenaris:

1.       Catalunya Comunitat Autònoma d’Espanya
2.       Catalunya Estat independent o sigui República catalana

Aquests dos escenaris porten a calcular dèficits i superávits i retallades o no retalladles…


Uns altres enllaços clarifiquen, si cal, la situació:

Copiem aquest resum dels paràmetres de repartiment de l’apunt següent:

Així doncs, en els pressupostos de la Generalitat del 2011 aprovats pel Parlament, només hi ha consignats 17.391 milions d'euros com a ingressos provinents de la recaptació d'impostos, del total de 60.000 milions que paguem els catalans (29%).
Aquests diners provenen en part del que la Generalitat recapta directament (un 3,3%):
·         100% de les recaptacions de l'impost sobre successions i donacions + 100% de l'impost sobre transmissions patrimonials + 100% de  l'impost sobre actes jurídics documentats i la taxa del joc (2.000 equivalent a 3,3%)
I en part del que l’Estat li abona o sigui impostos cedits (un 25,7%):
·         50% de la recaptació de l'IVA (50% de 9.500 o sigui 4.750, equivalent al 7,81%)
·         50% de la recaptació de l'IRPF (50% de 16.500 o sigui 8.250 equivalent al 13,75%)
·         58% de la recaptació dels impostos especials (tabac, alcohol i hidrocarburs) (58% de 6.000 o sigui 3.480, equivalent a 5,8% )
La Generalitat només recapta directament un 3,3% dels impostos que paguem els catalans. L'Estat espanyol recapta, legisla i inspecciona el 96,7% de la recaptació impositiva de Catalunya i se'n queda el 71%. Les conseqüències directes d'aquesta situació són clares:
1)      un espoli fiscal d'uns 20.000 milions d'euros anuals –xifra que equival a gairebé el 10% del producte interior brut de Catalunya;
2)      una insuficiència crònica de recursos per part de la Generalitat per poder fer front a les despeses socials bàsiques, cosa que obliga a fer terribles retallades en la despesa pública;
3)      un fre a la recuperació econòmica i a la sortida de la crisi;
4)      un endeutament creixent de la Generalitat,
5)      una reducció en el nivell de vida dels catalans.
L'única sortida possible a aquesta situació és que la Generalitat recapti i tingui capacitat normativa sobre tots els impostos que es paguen a Catalunya. [En la nostra opinió, això només serà possible si tenim un estat propi.”]

En tots aquests raonaments hem partit de la base que devien partir en la reunió del:

Aquesta base, explicada per l’Emili Valdero i confirmada en múltiples articles prové del “repartiment” dels impostos entre l’Administració central i Catalunya (suposo, però no ho sé que totes les Comunitats autònomes es regeixen pels mateixos criteris). De l’apunt següent:




en traiem la taula:
Impostos cedits per l'estat
IRPF (Impost sobre la renda de les persones físiques)
Directe
27,50%
16.500 
50%
8.250 
13,75%
IVA (Impost sobre el valor afegit)
Indirecte
15,83%
9.500 
50%
4.750 
7,92%
IS (Impost de societats)
Directe
7,50%
4.500 
0%
Cotització SS
Directe
35,83%
21.500 
0%
Impostos especials, alcohol, combustibles, electricitat, matriculació vehicles
Indirecte
10,00%
6.000 
58%
3.480 
5,80%
Impostos recaptats per la Generalitat
Impost de successions, donacions, transmissions patrimonials, sobre actes jurídics documentats, taxa sobre el joc
Directe
3,33%
2.000 
100%
2.000 
3,33%
Totals
100,00%
60.000 
18.480 
30,80%

I el comentari:

El que sorprèn d’entrada és que hi ha unes partides de les que se’n retorna el 50%, una que se’n retorna el 58%, una que se’n retorna el 100% i totes les altres de les que no se’n retorna res! Aquest mètode fa que aproximadament d’un 56% dels impostos se’n retorni el 50% i del 44% restant no se’n retorni res! A sant de què hi ha aquesta distribució? Per què només menys de la tercera part de diners en efectiu procedents del impostos dels catalans, tornen? 

Pel que nosaltres recordem quan va començar a funcionar aquest Consell els valors eren diferents. Primer no hi havia retorn a les Comunitats de l’IVA ni de l’IRPF, després ens sembla recordar que en una legislatura del Felipe González, aquest va cedir dadivosament el 25% d’algun impost  a les Comunitats. Suposem que en successius Consells es va anar modificant fins arribar al repartiment actual, que no ha estat canviat des del 2009!
Ara ja tenim una base sòlida per entendre l’Editorial de ElNacional.cat:

EDITORIAL

Montoro sempre guanya (però Junqueras no calla)

José Antich
Barcelona. Dijous, 1 de desembre de 2016

Una dècima més de dèficit. Res més. I gràcies!  Aquesta va ser l'única concessió de la vicepresidenta Soraya Sáenz de Santamaría i el ministre d'Hisenda, Cristóbal Montoro, als consellers d'Economia de les comunitats autònomes. Per a Catalunya suposarà uns 220 milions més de marge de dèficit, en passar del 0,5% previst al 0,6%, molt lluny de l'1,18% que li correspon a la Generalitat, segons els càlculs del seu vicepresident, Oriol Junqueras.
El Consell de Política Fiscal i Financera és un organisme curiós. El ministre d'Hisenda, en aquest cas acompanyat per la vicepresidenta, en la seva qualitat de flamant ministra d'Administracions Territorials, reuneix els consellers d'Economia de les comunitats autònomes i els informa sobre quina és la seva decisió. A continuació es produeix un torn de paraules en què intervenen tots els que desitgen fer-ho i, finalment, es vota.
Això sí: el resultat només té importància política ja que el vot del ministeri val més que el de totes les autonomies juntes.
És una cosa semblant a un joc amb les cartes marcades, on el crupier sempre pot canviar les dels altres participants que no li agraden, i, òbviament, acaba guanyant sempre.
Junqueras, que coneix de sobres com acaben aquestes reunions, va deixar dites dues coses:
·         la primera, que estava en contra del criteri de dèficit;
·         i, la segona, que a l'agenda catalana era el referèndum d'independència.
SSS i Montoro van callar però així ho recolliran les actes de la reunió. El sorprenent és que hagin pogut jugar tants anys sense que ningú s'aixequés de la taula. I tot plegat, malgrat les llàgrimes dels consellers d'Economia davant del mal tracte de Montoro. Però PP i PSOE ja s'havien posat d'acord. Una dècima, i cap a casa.
José Antich
Joan A. Forès

Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada