Benvolguts,
Un magnífic treball del
David Fernández! Llegiu-lo de dalt a baix. I més d’un cop!
Ens recorda la Transacció,
que no transició, que ha estat protagonista de molts apunts en aquest Bloc Reflexions!
Parla com a exemple de Transacció
dels jutges del TOP. Cal explicar
que les places de jutges del TOP
eren ocupades per rigorós ordre de sol·licitud, o “d’enxufe” i n’hi havia molts
que es quedaven al carrer. Els polítics assassins, i els jutges assassins i els fiscals assassins, i els grisos
assassins, volien estar al TOP per continuar exercint la violència del
franquisme...
Pel que fa a la Transacció el nostre raonament sol
acabar amb:
La transacció (que no
transició) va servir per amnistiar a tots els antifranquistes dels crims que no
havien comès i per amnistiar a tots els franquistes dels crims que sí que
havien comès!
Uns quants pensaments adients:
- Des del primer dia van ribotant competències...
- Van recentralitzant...
- I de l’Estatut del 1978 encara hi ha competències per transferir!
- L’Entronització del Borbó sense l’Hola i el Lecturas no hauria funcionat!
Vegem el molt ben dissenyat article:
40
anys de diàleg
Cal obrir per
baix el que pretenen tornar a tancar per dalt. Qui ho vulgui fer trobarà
estris; qui no, excuses
David Fernàndez
09/12/2016 20:23
Altres articles:
“ Hemos guardado un silencio bastante parecido a la estupidez ”
Proclama de la Junta Tuitiva de La Paz, Bolívia,
1808
Lost in transition, dijous
vinent farà quatre dècades del referèndum autoconvocat per la dictadura per
aprovar una llei
de reforma política que va encetar la mal anomenada
Transició i que va instituir, des de dalt i en reservats, el règim del 78 encara vigent.
Teledirigida i
monitoritzada -disciplinada per la por, violentada pel soroll dels sabres i
condicionada per les misèries geopolítiques de la Guerra Freda-, l’autoreforma
lampedusiana del franquisme anticipava un leitmotiv evident: relligar-ho tot,
blindar poders, restringir la possibilitat democràtica i impedir cap canvi de
fons. Sense jutjar els perquès i el moment, limitem-nos a constatar-ne el
resultat. Avui pocs negaran que en va sorgir una democràcia low cost, de baixa intensitat i
pèssima qualitat, sustentada
sobre la indissoluble impunitat de la dictadura.
D’aquell fangar, construït amb la connivència dels catalans de Franco i els llops
esteparis de la nova política d’aleshores, en va sorgir el trencaclosques
d’avui.
¿Com raonar avui que el rei de la
democràcia el va nomenar el Franco de la dictadura?
Com escrivia Gregorio Morán el llunyà 1991 -al revisitat El
precio de la transición -, el principal problema per justificar
aquelles vergonyes llargues, injustícies bèsties i amnèsies fondes no es
produiria in situ i
en directe amb els perdedors frustrats, els represaliats oblidats o les aspiracions
traïdes. No.
Previsor i anticipat,
l’asturià sostenia que el pitjor maldecap vindria amb el pas del temps, quan
resultés difícil -si no impossible- fer entrar en raó uns fills i néts que no
se’n considerarien hereus sinó víctimes. La clavava. Prova nua del cotó fluix democràtic,
·
¿Com raonar avui que el rei de la
democràcia el va nomenar el Franco de la dictadura?
·
¿Com justificar les tones de silenci
còmplice que van mantenir tancades, amb pany i forrellat i fins avui, les
fosses comunes de l’horror?
·
¿Com mirar a la cara per traslladar que
l’amnistia de debò va ser per als botxins i que el pou del dolor continuat dels
crims franquistes va restar del tot impune?
·
¿Com vendre’ls com a “pacífica” i
“modèlica” una Transició que va acumular fins a 188 morts amb origen en la
violència -policial, ultradretana o incontrolada- institucional?
·
¿Com contextualitzar que encara avui hi
hagi campanyes per retirar símbols o anul·lar sentències franquistes?
·
¿Com vendre’ls que el canvi va ser disfressa?
Entre tantes metàfores possibles,
l’August Gil Matamala sempre ho rebla amb una de prou explícita. I ben visual:
·
El Tribunal de Orden Público TOP, presidit per Mateu Cánoves, es va dissoldre el 4 de gener de 1977.
·
El 5 de gener naixia, al mateix lloc, sota la
mateixa presidència i amb els mateixos jutges intocats, [i amb els mateixos
uixers...] l’Audiència Nacional. I en van dir
democràcia, tu. Transició en
píndola: ni una sola estructura franquista depurada. Maquillatge de pa sucat amb oli, bou per bèstia grossa
i borbón y cuenta nueva.
I, a corre-cuita, girar un full escrit en blanc, vendre fascicles de la Prego
amb la faula mítica dels vencedors i rodar Cuéntame com a tota explicació.
Perquè
si haguessin escrit els detalls i la factura hauríem hagut d’explicar per què
els poders intocables i fonamentals del franquisme -i també els més corruptes:
econòmics i financers, militars i policials, judicials i eclesiàstics- van
quedar tan intactes com els seus crims, les seves vergonyes i les seves
fortunes.
Mobilització, debat i
implicació són antídot, alternativa i autodefensa, que l’estat sempre sembla
més gran si se’l mira de genolls
Tempus fugit, no cal
dir que ja no podem canviar la Transició
[però almenys ens podem donar el gust de dir-ne Transacció!],
però encara som a temps d’evitar-la de nou. Sant tornem-hi perquè hi tornen:
els senyors del règim, propietaris de l’Estat i terratinents de l’economia de
casino, ja treuen escuadra y
cartabó per anul·lar qualsevol possibilitat de canvi, aturar tot
intent democratitzador i baldar a cop de bastó qualsevol pastanaga. Fa 40 anys ho van
fer desmobilitzant el personal, convencent-los propagandísticament que no hi
havia res a fer i delegant en les elits tota resolució. Avui
pretenen exactament el mateix. Que l’estratègia sigui una barreja de desgast rutinari,
extenuants cants de sirena al diàleg i falses esperes godotianes no ens hauria
de sorprendre. En bucle, fer el mateix ens durà al mateix lloc. Per això,
mobilització, debat i implicació són antídot, alternativa i autodefensa, que
l’estat sempre sembla més gran si se’l mira de genolls. És hora, doncs, d’evitar repetir errors i
horrors, per impedir que se surtin amb la seva, pel mateix lloc i amb les
mateixes trampes.
Més encara quan avui, ara i aquí, la crisi més
gran de deslegitimació i desautorització del règim del 78 és el procés polític català. Fa ben poc, des d’Emilio Botín fins a Standard
& Poor’s alertaven que les amenaces democratitzadores contra el règim eren
dues: Catalunya i Podem. Visibilitzats
-i sap greu- la incapacitat, l’abast i les limitacions de la segona -a qui tant
s’ha combatut des del mateix Estat-, només queda l’esquerda catalana com a marc operatiu i com a
opció de ruptura democràtica que superi els cadenats del 78. Ningú va dir
que fos fàcil però més difícil i refotut serà quedar-nos igual i al mateix
lloc.
Memòria i esperança, ahir com avui, cal obrir per baix i a la perifèria el
que pretenen tornar a tancar per dalt i al centre. Qui vulgui fer-ho trobarà
estris; qui no, excuses.
La transició de la
dictadura a la democràcia, com reblava el 15-M, s’està fent llarga, incerta i
agònica i tindrà més de marató que d’esprint final. Fa 40 anys, certament, es va decretar la
llei del silenci que ens obligava a restar cecs, muts i sords en un escenari
despòtic de cartró pedra. Per si no ho enteníem, en fa 35 que va sortir el ventríloc del règim,
transmutat amb tricorni, per etzibar un “ Todos al suelo ”
contra el qual la majoria social catalana ha decidit aixecar-se. Perquè,
parafrasejant Freud, un model que genera tanta injustícia, corrupció i
insatisfacció no pot durar gaire temps. Ni tampoc s’ho mereix.
I, en perspectiva de (in)dignitat social i democràtica, de dignitat com a
poble, 40 anys sempre són massa.
David Fernàndez
Joan A.
Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada