11/12/2016. David González. El sí de la Inés i en Miquel. La vice (AAA, ai! SSS), encara que sembli al contrari, no és aquí per negociar un nou Majestic sinó per organitzar el front local contra el referèndum d'autodeterminació que convocarà sí o sí el Govern Puigdemont-Junqueras, ja sigui a la tornada de les vacances de l'estiu o just abans que comencin.

Benvolguts,

Visca el “diàleg”!

Per més diàleg que acabi havent-hi, ni el Govern espanyol no acceptarà el referèndum català –bàsicament, perquè podria perdre'l– ni el Govern de la Generalitat se'l menjarà amb patates: altrament, Puigdemont i Junqueras se n'haurien d'anar a casa. La partida, com es veu, torna a ser complexa; per això requereix lectures que de cap manera poden ser simples.

Hi afegim un acudit gràfic del Perich de fa més de 20 anys, adequat en aquesta cas, sobre la manera a l’espanyola de dialogar.

Vegem l’intel·ligent article d’en David González:

El sí de la Inés i en Miquel

David González
Barcelona. Diumenge, 11 de desembre de 2016

La setmana del macropont no ha estat obstacle perquè Soraya Sáenz de Santamaría hagi protagonitzat un nou capítol de l'Operació Diàleg: l'estrena del flamant despatx a la delegació a Catalunya del govern que vicepresideix amb sengles reunions amb Miquel Iceta, primer secretari del PSC, i Inés Arrimadas, líder local de C's, als quals va rebre per aquest ordre.

Al Govern, ràpidament es va valorar amb estranyesa el fet. Natural: la persistència del paradigma autonòmic genera aquest tipus de reaccions.

El paradigma autonòmic diu que si el Govern d'Espanya vol dialogar amb Catalunya ho ha de fer amb el Govern de la Generalitat com a interlocutor, no amb els dirigents de l'oposició en el Parlament.

En canvi, el paradigma independentista diu –encara que sembli oblidar-ho l'independentisme– que l'Estat espanyol farà tot el possible i més per evitar que els catalans se'n vagin sense moure's d'on són.

A això ha vingut Soraya i per això s'ha reunit abans amb Iceta i Arrimadas que amb cap membre de la Generalitat.

La vice, encara que sembli al contrari, no és aquí per negociar un nou Majestic sinó per organitzar el front local contra el referèndum d'autodeterminació que convocarà sí o sí el Govern Puigdemont-Junqueras, ja sigui a la tornada de les vacances de l'estiu o just abans que comencin. Per més diàleg que acabi havent-hi, ni el Govern espanyol no acceptarà el referèndum català –bàsicament, perquè podria perdre'l– ni el Govern de la Generalitat se'l menjarà amb patates: altrament, Puigdemont i Junqueras se n'haurien d'anar a casa. La partida, com es veu, torna a ser complexa; per això requereix lectures que de cap manera poden ser simples.

Madrid no acceptarà el referèndum però ja ha entrat en la campanya del referèndum. I s'acumulen els indicis que l'unionisme armat –el que maneja el BOE i el TC– no compareixerà aquesta vegada a la no-campanya del pròxim "procés referendari" (aquesta és la denominació que té en l'addicional 31 del projecte de pressupostos) com ho va fer en la "consulta participativa" del 9-N o en les "eleccions plebiscitàries" del 27-S. Si llavors només li va faltar una exhibició de tancs per la Diagonal, aquesta vegada ve amb Soraya en el paper de virreina-per-descobrir i el somriure de Millo. I fins i tot amb ofertes, aquestes, sí, de caràcter Majestic, perquè l'esllanguida Tercera Via tingui alguna cosa per dur a les portades dels seus diaris. Però no, insisteixo, perquè Puigdemont i Junqueras agafin la competència i surtin corrents com en els temps del peix al cove. No és això, no. Aquesta vegada, l'Estat ve a guanyar i, pel que sembla, no vol comparèixer dividit en el camp de batalla.

Si en el 9-N o el 27-S la unitat del bloc unionista va brillar per la seva absència, ara es tracta de tot el contrari

Si en el 9-N o el 27-S la unitat del bloc unionista va brillar per la seva absència, pels dubtes del PSC, partit no independentista però sobirà, i fins i tot sobiranista en les seves decisions (vegeu el cas de la investidura de Rajoy), i per la batalla entre els populars i els taronges, ara es tracta de tot el contrari. Per això fa falta articular un front comú, un bloc compacte però plural, dirigit pel PP, però avalat pels socialistes i els taronges "locals", en la línia del "better together" de David Cameron en el referèndum escocès. Es tractaria, si fa no fa, de "despepeïtzar" l'unionisme per ampliar el seu perímetre social, però sense cedir el lideratge del bloc.

Soraya ha triat un bon moment per teixir aquesta aliança, aquest "front amable" amb el PSC i C's per guanyar el referèndum de Puigdemont-Junqueras. Iceta està en procés accelerat de plegar veles després del desafiament a la gestora susanista que dirigeix el PSOE, que pot valer al PSC l'expulsió definitiva del quadre de comandament del socialisme espanyol, i necessita demostrar al partit "germà" per què els socialistes catalans són imprescindibles per a Espanya. I Arrimadas envia un missatge de tranquil·litat als sectors de la direcció espanyola de Ciutadans que malden per convertir-la en boc expiatori, pel seu presumpte i sobrevingut criptonacionalisme, del malestar real amb les maneres, usos i costums de Rivera i els seus garicanos.

El suport del federalisme i l'unionisme rival dels populars és la clau per imposar el discurs que fins ara Mariano Rajoy –i Soraya– han estat incapaços de col·locar a Catalunya: que Espanya és alguna cosa més que el PP, o que les formes del PP de gestionar la complexitat nacional-identitària de l'Estat, igual que Catalunya és alguna cosa més que JxSí i la CUP. Es tracta de treure al sobiranisme l'exclusiva de la transversalitat i de posar fi a la imatge "reduccionista" d'una Espanya "neofranquista" mobilitzada per ofegar fins l'últim sospir de les seculars ànsies de llibertat dels catalans.

És a dir, l'enèsim intent d'aconseguir –per què serà?– el que fins ara i després de 40 anys de democràcia i 40 de dictadura s'ha revelat impossible: que una majoria dels catalans diguin sí, Soraya, sí, Mariano, com la Inés i en Miquel.

David Gonzàlez


Joan A. Forès
Reflexions