Benvolguts,
Amb
aquest article, molt ben estructurat, fent-nos recordar els perquès de tot
plegat, s’escau repetir la frase d’Estanislau Figueres, president de la Primera
República espanyola:
Senyors, estic fins als collons de tots nosaltres...
Doncs això!
"La CUP no garanteix els pressupostos, Esquerra no garanteix una candidatura conjunta en cas d’eleccions i el PDCAT no garanteix un referèndum si no hi ha pressupostos"
Vegem l'article:
No, un altre cop
no, si us plau
"La CUP no
garanteix els pressupostos, Esquerra no garanteix una candidatura conjunta en
cas d’eleccions i el PDCAT no garanteix un referèndum si no hi ha
pressupostos"
per Jofre
Llombart 09/12/2016
La confiança de
l’independentista de base cap als responsables polítics als qui s’ha confiat el
pilotatge del procés ha tingut molts alts i baixos. La constant ha estat sempre la mateixa: Primer, “Ja hi
tornem a ser”, després “Això no ho faran”, tot seguit el “va, som-hi”, després
el “som collonuts” i fins i tot el més agosarat s’atreveix a dir “jo ja t’ho
deia” (la versió tertuliana d’aquesta última expressió és: “jo això ja ho vaig
publicar”). I després, el cicle torna a començar: “Ja hi tornem a ser”.
Això es pot
aplicar tant per les manifestacions de l’Onze de setembre (on es passa
en poques setmanes de “no hi anirà ningú” al “i ara què” de l’endemà) com en qualsevol dels dies històrics que ha viscut el procés. Per exemple, el 9N. Ara queda lluny,
però va haver uns dies en què es temia directament per la celebració de la
jornada. No pas
per l’acció del Constitucional, a mig camí entre la repressió i la
subestimació, sinó per les discrepàncies entre els qui li donaven suport. Que
si uns no acceptaven la doble pregunta, que si uns altres ho volien vinculant a
qualsevol preu, que si els de més allà s’aixecaven de la cimera, etc, etc... El
cas és que al final tothom va donar per bona la doble pregunta, la naturalesa
de la consulta i finalment la participació registrada. Fins i tot persones que uns dies abans deien que no hi
anirien es van acabar fent voluntaris, “jo ja t’ho deia”.
Al cap de poc, ho
recordareu, la guerra de conferències sobre què calia fer aleshores.
En tres setmanes
tothom va omplir sales per establir el seu full de ruta particular amb el debat
sobre les eleccions plebiscitàries: “Ja hi tornem a ser, això no ho faran”. I
en el cas de Convergència i Esquerra amb un debat afegit: el de la candidatura conjunta.
I quan al combinat s’hi va acabar afegint la CUP el culebrot va ser sobre la
investidura de Mas. Es va passar de l’“això no ho faran” a Puigdemont, i de nou
el “som collonuts”.
Però sense gaire estona per l’alegria, que per
alguna cosa som catalans,
una part de l’independentisme va tombar els
pressupostos de l’altra part -i majoritària- de l’independentisme.
(Obro parèntesi: després
d’haver exigit el cap de Mas, ara és bastant irònic que sigui la CUP
qui acusi Junts pel Sí de xantatge. Tanco parèntesi)
I ara, a les portes d’un
nou pressupost, una nova reunió del pacte pel dret a decidir i un ‘referèndum o
referèndum’ a l’horitzó, ja hi tornem a ser:
La CUP no garanteix els pressupostos, Esquerra
no garanteix una candidatura conjunta en cas d’eleccions i el PDCAT no
garanteix un referèndum si no hi ha pressupostos.
Per això el títol de
l’article. Torna a venir la fase del “això no ho faran” i després es reclamarà
un “va, som-hi”. I segurament s’acabarà amb un “som collonuts”, però
francament, si ens ho podem estalviar la població ho agrairà. Per
contra, quan finalment es trobi una sortida em comprometo a no recordar que “jo
ja t’ho deia”.
Jofre Llombart
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada