Benvolguts,
Quan llegim biografies o
només pinzellades sobre els nostres prohoms, patums o Homenots, de fa 100 anys ens
adonem de com la història de Catalunya i de la seva cultura dels segles XVIII
al XX fou la cristal·lització de la mateixa cultura dels 600 anys anteriors interrompuda
pels assetjaments, robatoris i guerres de l’Espanya eterna contra Catalunya. Periòdicament
apareixen polítics analfabets de les terres del sud d’Espanya, explicant que
Catalunya va triomfar i prosperar gràcies a la sang andalusa vessada pels
immigrants als quals els catalans varen gairebé esclavitzar, perquè Catalunya
ha esdevingut un país ric no pel seu propi esforç sinó per l’aportació del sud.
Aquests analfabets segurament que estan mal informats, ja que Catalunya a
partir de la Renaixença no ha fet altra cosa que continuar el que les guerres i
dictadures franquistes d’aquells tres segles havien intentat destruir...
I així potser cal
reflexionar i entendre que la immigració va cuallar perquè es varen trobar un
terreny abonat amb burgesos i mecenes i polítics i industrials que havien anat preparant el país
creant unes estructures d’Estat que per les terres del sud no havien sabut fer.
I va florir la cultura i el benestar malgrat els atacs continuats dels nostres
enemics seculars...
Els polítics i
arquitectes com Domènech i Montaner i Puig i Cadafalch, els advocats i
periodistes com Prat de la Riba, Valentí Almirall i Carles Rahola, els metges
com el doctor Ferran, el doctor Trueta, el doctor Corachan, el doctor Turró, els
Duran i Reynals, els escriptors com Àngel Guimerà, Jacint Verdaguer, Joan
Maragall, Santiago Russinyol, Rovira i Virgili, els educadors com Ferrer i Guàrdia,
els músics com Josep Anselm Clavé, els pintors i escultors com Nogués i Miró
varen crear una atmosfera cultural i intel·lectual hereva de la dels Segles d’or
XIV, XV i XVI. Atmosfera cultural i intel·lectual que se’n va anar en orris amb
les guerres dels veïns de ponent que només saben guerrejar i no fer florir
cultures. Maleits
siguin!
I ara parlem de Domènech i Montaner:
27 DE DESEMBRE DEL 1923
Mor Domènech i Montaner, creador de l'arquitectura
modernista catalana
Marc Pons
Foto: Wikimedia
Tarragona. Dimarts, 27 de desembre de 2016
Tarragona. Dimarts, 27 de desembre de 2016
Tal dia com avui, fa 93 anys, moria a Barcelona Lluís
Domenech i Montaner, que va dibuixar el camí cap a una arquitectura
moderna i catalana. Va ser l'iniciador del modernisme a
Catalunya i el mestre de les figures més destacades
d'aquest moviment. Acabada la carrera, va fer una llarga estada per diferents
ciutats europees per conèixer noves tendències, que, de retorn
a Barcelona, transformaria en el modernisme català. Les seves obres
més destacades són l'Hospital de Sant Pau, el Palau de la Música i
l'Editorial Montaner i Simón (actual Fundació Tàpies),
a Barcelona, i l'Institut Pere Mata a Reus. Els seus deixebles
més rellevants van ser Gaudí i Puig i Cadafalch.
Imatge: Fundació
Hospital de Sant Pau
Una altra faceta destacada de la seva trajectòria
és la política. L'any 1892 va presidir l'Assemblea que va
redactar les Bases de Manresa, la reivindicació de l'autogovern que
marca la majoria d'edat del catalanisme politic contemporani. Anys abans (1870)
havia fundat –amb un grup de 50 personalitats destacades del món de la
cultura– la Jove Catalunya, una organització política que
tenia la divisa “Salut i Catalunya independent”. El 1899 va
fundar –amb Enric Prat de la Riba– el Centre Nacional
Català, que definia el catalanisme no com un corrent polític sinó com una
causa nacional, el precedent de Solidaritat Catalana, el
primer moviment transversal del catalanisme.
On és més desconegut, però, malgrat la
transcendència de la seva actuació, és en la seva tasca de catalogació
del patrimoni romànic de Catalunya. Va dedicar dos anys a inventariar
i fotografiar totes les esglésies romàniques del Pirineu
català –des de l'Aran fins al Rosselló–. Un treball que va servir
per conscienciar el món cultural i interessar el món polític en la
necessitat i en la importància de conservar aquests elements. A més,
aquesta actuació va evitar que aquest patrimoni fos objecte del pillatge i
de l'espoli, i va ser decisiva perquè la Mancomunitat
de Catalunya (1918) destinés molts esforços en la seva conservació
i protecció.
Imatge: Institut
Pere Mata
Marc Pons
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada