16/12/2016. Franquisme. Procés. Assumpció Cantalozella. Tot esperant Godot. Sempre ens han salvat. Quan som a prop de l'esclat de qualsevol crisi establerta al Parlament, des del govern central en fan alguna que supera la crisi interna. En desvetllar-nos de la “revolució dels somriures”, ens adonem que o ens rendim als peus de l'amo o ara sí que iniciem la revolució. Sense cap somriure.

Benvolguts,

Jo havia conegut l’escriptora a través dels seus articles publicats al PuntAvui i molts comentats en aquest Bloc.

Però ens varem conèixer personalment fa 3 o 4 anys en les sessions de recuperació de la història amagada que realitza anualment en Jordi Bilbeny a Arenys de Munt. I ens hem anat veient en posteriors sessions.

Avui comentem un article de rabiosa actualitat que explica que ens hem d’estimar, i molt, el Tribunal Constitucional espanyol, creador d’independentistes des de fa temps (i més encara com veurem... ).

Suposem que sabeu de què va la història del senyor Godot. Per si no ho sabeu:

De la Viki:

És una obra de teatre de l'absurd escrita per Samuel Beckett als anys 1940, i estrenada a França el 1952. Va significar una renovació de l'escriptura dramàtica pel fet d'establir noves relacions entre els personatges, el temps, l'espai i els llenguatges escènics.^[1]

Jordi Coca va proposar estrenar en català aquesta obra el 1957. L'any 1965 es va estrenar a la ciutat de Lleida,^[2] Un any després, l'any 1966, es va fer al Teatre Romea de Barcelona. Als anys 60, el teatre de l'absurd era molt popular en aquesta ciutat i s'hi van estrenar també altres obres de Beckett, Joan Brossa, Manuel de Pedrolo i altres autors del gènere. Manuel de Pedrolo va estar influenciat per aquesta peça teatral i l'inspirà per a escriure'n d'altres.^[3]

L'obra es divideix en dos actes, i en ambdós apareixen dos vagabunds anomenats Vladimir i Estragon, que esperen en va al costat d'un camí un tal Godot, amb qui (potser) tenen alguna cita. El públic mai no arriba a saber qui és Godot, o quin tipus d'assumpte hi han de tractar. A cada acte, hi apareixen el cruel Pozzo i el seu esclau Lucky (en anglès, 'afortunat'), seguits d'un noi que fa arribar el missatge a Vladimir i Estragon que Godot no vindrà avui, "però demà segur que sí".

A l’any 1966 varem anar-la a veure al Romea, encara que l’obra havia estat publicada per Raixa el 1960 i estàvem subscrits a aquesta col·lecció creada per en Moll a Mallorca i per tant ja l’havíem llegida i gaudida.

Després de la disquisició, anem per feina:

16 desembre 2016 2.00 h

TRIBUNA

Tot esperant Godot

Assumpció Cantalozella

Escriptora

“Quan el TC treu el cap per la finestra i parla, les bones relacions entre JxSí i la CUP retornen

Sempre ens han salvat. Quan som a prop de l'esclat de qualsevol crisi establerta al Parlament, des del govern central en fan alguna que supera la crisi interna. Així ha passat ara mateix. Les relacions de JxSí amb la CUP es trobaven en un dels moments més difícil dels seus estira-i-arronses, quan el TC, és a dir, el govern d'Espanya, treu el cap per la finestra i parla. I les bones relacions retornen.

Aquesta vegada la crisi interna ha sigut forta. Ningú no es perd que el nostre govern es trobava en perill de màxima intensitat: els socis dels quals depenen dels pressupostos i, consegüentment, la possibilitat de tirar endavant el referèndum o el que sigui possible per la desconnexió amb Espanya, demanen el cessament d'un conseller. No ha estat gens plàcid l'episodi. Sobretot, quan han aparegut els papers que testimonien que van ser els Mossos d'Esquadra qui van signar la denúncia dels fets de la crema de les fotos del rei l'11 de setembre, mentre els participants de les manifestacions anaven a dormir amb el convenciment d' haver fet, com sempre, la feina sense aixecar polseguera.

Se' ns diu que l'actuació dels Mossos consistent a posar en coneixement de la fiscalia el delicte era una obligació del cos. Ens preguntem què hauria passat si els Mossos no haguessin fet la denúncia. Segurament que res de res. Cremar la foto dels reis, primer la de Joan Carles i ara la de Felip VI, és un clàssic de les manifestacions, menys en les dels somriures. En la majoria d'ocasions, l'anècdota no havia anat més enllà. Per tant, convenim que, com a mínim, fa molt mal efecte que sigui la nostra policia qui actuï enviant una descripció immediata dels fets. La seqüència de “la posada en coneixement de la fiscalia” realitzada pels Mossos apareix en els impresos de còpia que ha passat la CUP. D'antuvi, les denúncies són signades pels Mossos d'Esquadra, ras i curt. És en el tercer document on apareix amb la capçalera del Departament de la Generalitat de Catalunya. La signatura també és dels Mossos. Lleig. I sospitós. No tant de l'actuació del conseller Jané, el protagonisme del qual desconeixem, sinó pel desenvolupament dels mementos. Mala peça al teler. La CUP avalotada al màxim, detinguda, etc. JxSí fent costat al conseller.

I és aquí on entra en escena el TC. I declara que l'alt tribunal suspèn el pla del Parlament pel referèndum, i avisa que actuarà penalment en cas de desobediència. I responsabilitzarà dels fets la presidenta del Parlament, el president de la Generalitat i qui sigui. Catalunya en pes, la independentista i la unionista, tota plegada, menys els que no saben ni contesten, respon amb reaccions immediates a la mai vista encara actuació provocada pel govern del diálogo.

En desvetllar-nos de la “revolució dels somriures”, ens adonem que o ens rendim als peus de l'amo o ara sí que iniciem la revolució. Sense cap somriure.

Assumpció Cantalozella

Joan A. Forès

Reflexions