Benvolguts,
Comentari
a l’apunt de l’historiador i arxiver Manuel Pérez Latre Canvi de rasant: ja som fora de la llei... espanyola.
Ja hi som! Ara
cal que tothom s’arrengleri, es manifesti, en un cantó o a l’altre.
La posició dels catalans valents que saben ja
definitivament que l’única sortida és la República Catalana ha de ser clara.
Els
de fora de Catalunya ja s’han manifestat, per exemple el Pedro Sánchez agenollant-se miserablement davant del Rajoy i del rei
per anar contra Catalunya, Per exemple el Rivera, que ja el teníem
calat com un producte de laboratori que estava dissenyat per ser d’usar i llençar i
que encara ha aguantat 10 anys. Segons l’article de Pérez Latre se li acosta la fi. Fora de l’anticatalanisme de laboratori a
Ciudadanos no hi ha res!
I
dins de Catalaunya les franquícies han començat a mostrar la veritable
pell de llop sota la pell de corder i han iniciat o continuat el seu camí als
inferns. L’Iceta que diu que ell és un espanyol que viu a Catalunya, el Franco
Rabell i en Coscubiela acollits sota la capa de Podemos (Pablo Iglesias ja
va declarar fa més de dos anys al Velòdrom d’Horta que ell considerava que
el seu ideari polític partia de la Consti del 1978 i ningú no l’ha
contradit, que vol dir que no troba malament ni la dictadura franquista ni els
assassinats, ni la guerra contra Catalunya ni l’Alzamiento “felón” que
en diu el Cotarelo ) i que Podemos ja els comença a trair si ha de triar
entre Catalunya i l’Espanya una, grande i libre. De
qui cobren els caps del PSC i els confluents?
I
el rei? Doncs està claríssim que els borbons, de vegades també amb pell de xai,
i sempre aliats amb el Glorioso Ejército Español i amb les ultradretes
són els que han fet més mal al país, des del Felipe V guanyador de la
darrera batalla del setge de Barcelona l’11 de setembre del 1714 amb l’Ejército
Español, i iniciador del genocidi contra Catalunya institucionalitzat amb
els Decrets de Nova Planta assimilatoris de la Confederació Catalano
Aragonesa a les lleis de Castella, passant per Ferran VII,
que el 1823 va abolir el Trienni liberal iniciat
amb la Revolta de Riego i la incipient Constitució liberal del 1812 anomenada la Pepa,
amb l’entrada dels Cent mil fills de Sant Lluís que restableixen Ferran VII
i l’absolutisme.
Fins
al fill de la Reina Isabel II, Alfons XII que va ajudar-se del general Pavia
per liquidar la també incipient Primera República Espanyola, passant pel
caciquisme i la corrupció institucionalitzada del sistema constitucionalista Cánovas-Sagasta
(mestres de tots els que han vingut al darrere), seguint per l’Alfonso XIII
que va tutelar les guerres del Rif i la Dictadura del general Primo
de Rivera.
Sortosament Espanya va fer fugir Alfonso XIII i va
declarar la II República que va durar només 5 anys fins que els generals
traidors a Espanya, els generals rebels Franco, Mola i Sanjurjo, van
fer l’Alzamiento del 18 de juliol
del 1936 i varen estar delmant Espanya
dos anys i mig fins al 1939, delmat que
va continuar a Catalunya des del 1939
fins avui. El 1939 va continuar la història
amb la pútrida dictadura franquista, la dels camps de concentració i les execucions
sumàries, la de la persecució dels catalans i del català fins a extrems increïbles.
El 1975-1978-1981, seguint les directrius
de Franco amb allò de l’atado y bién atado, l’exèrcit espanyol va restituir la
monarquia convertint-la en una continuació amb corona de la Dictadura
franquista. Etapa que en podem dir del Borbofranquisme que encara dura. Fins
avui!
Si
fullegeu l’apunt:
Us
adonareu d’en quin bàndol eren els Borbons
el 1939 quan
els tancs franquistes varen entrar per la Diagonal. Tota la merda borbònica,
nazi i feixista varen enviar sengles telegrames al Franco congratulant-se de l’anorreament
de Catalunya. Dos exemples de com ens van “rematar” segons Don Juan de Borbón:
L’ex rei
d’Espanya Alfonso XIII es va afegir a les celebracions amb
aquest telegrama: “Mi felicitación entusiasta y
cordial extensiva a todo ese glorioso Ejército mandado por V.E. y mi gratitud
como español con la reiteración de mi adhesión y de mi confianza en el
despertar de nuestra Patria. !! Viva España !! Alfonso XIII.”
El fill d’Alfonso
XIII, Don Juan de Borbón (avi de l’actual rei d’Espanya)
igualment va felicitar al general Franco: “Felicito
de corazón a V.E. con el orgullo de ser español por el victorioso remate tan ejemplar que redime para España queridas provincias catalanas. Con la emoción que siento ante el heroísmo invencible
ejército, Generales y Mando Supremo le saluda afectuosamente. Juan de Borbón.”
El fill de Don Juan de Borbón no va poder
felicitar el Franco en aquell moment perquè només tenia un anyet d’edat. Tanmateix
uns anys després ja s’havien fet molt amics, tant que el Franco el va declarar
hereu...
Llegiu-vos
aquest apunt que s’ho val!
Vegem ara, l’opinió de
l’historiador i arxiver Manuel Pérez Latre:
30 DE JULIOL DE 2016
05:00 H
Catalunya en temps de sedició: resum de set dies
entre l’agressió i la resistència.
Tot la premsa veïna, histèrica, s’ha esforçat a
assenyalar amb gran escàndol que el Parlament de Catalunya s’ha posat fora de
la llei. Bé, finalment ho entenen. Aquest és justament l’encàrrec que els
ciutadans de Catalunya van donar el 27-S a la majoria dels seus representants
electes: que ens situessin fora de la llei espanyola, francesa, italiana i
qualsevol altra. O sigui, que esdevinguéssim d’una vegada amos i senyors dels
nostres destins. Que fessin de Catalunya una república lliure. Ha costat, però
sembla que ja van entenent el canvi de rasant. Aquests són alguns dels grans
temes de la setmana.
GRATIS. De
Miquel Iceta a Inés Arrimadas, tot l’unionisme ha combinat l’estrany exercici
de titllar de covards els representants
polítics de l’independentisme i de, simultàniament, anunciar-los/amenaçar-los
amb l’habitual violència judicial de l’Estat espanyol contra els dissidents
polítics. Sense dubte, amb el seu
posat de pinxo, l’habitual gest condescendent i l’estètica d’estiuejant acabat
de retornar de les vacances, Xavier
Garcia Albiol ha excel·lit, tot amenaçant el president i el vicepresident de la
Generalitat que tot plegat no els sortirà de franc. De fet, en un exercici d’imprudència habitual en
ell, ha manifestat la “impressió” que la reacció del TC i el poder
judicial espanyol es produirà més aviat que tard,
reforçant molt i molt la impressió de separació de poders tan pròpia de l’Estat
espanyol. Vaja, que ha deixat la pilota botant suaument a l’àrea
petita i el vicepresident Junqueras només ha hagut de posar suaument la punta
de la bota per fer-hi el gol.
IMPACTE. Gairebé sempre convé agafar perspectiva per mirar la composició general del quadre. La premsa internacional s’ha fet un ressò extraordinari de la votació de dimecres al Parlament de Catalunya establint un programa detallat de desconnexió amb Espanya. Contrasta amb la manipulació barroera dels mitjans espanyols d’aquí i d’allà. El dia abans i després, “La Vanguardia” i “El Periódico”, parlant respectivament d’una majoria absoluta que es quedava sola (imagina’t la minoria!) i d’un Parlament que decidia dividit, enfocament que mai de mai aplicaria a les decisions unilaterals contra Catalunya. Entretant, per no entrar-hi encara més a dins de la caverna, “El País” parlava d’una decisió de trencament del Parlament presa “sense negociació”: realment inversemblant que després de quatre anys durant els quals l’espanyolisme només ha ofert un no a tot, guerra bruta i violència judicial, ara es presenti la decisió del Parlament en aquests termes.
IMPRESENTABLE. El procés de naixement del Partit Demòcrata Català ha continuat els darrers dies amb pas ferm. El triomf de l’alcaldessa de Sant Cugat del Vallès Mercè Conesa com a nova presidenta del Consell Nacional, per davant del candidat assenyalat pel president de la Generalitat, ha marcat clarament la voluntat de conduir el nou partit de manera ben diferent. De superar el passat. Per contrast encara costa més d’entendre el galdós paper de Francesc Homs al capdavant del grup de l’antiga CDC a Madrid: per comptes d’explicar-se davant dels electors i posar de relleu els guanys que la seva votació en l’elecció de la mesa del Congreso reportava en termes d’ingressos, visibilitat i capacitat política, l’exconseller ha passat dies i dies fugint. Apel·lar al caràcter secret del vot sembla incomprensible: el d’un representant mai és secret perquè està sotmès a retre comptes als seus electors. Que puguem oblidar-ho ben ràpid.
INSURRECCIÓ. Sembla que, després de dimecres, és possible (com diu Eduard Voltas) que tothom hagi entès aquí i allà quina és la situació on som. Bé, tothom tothom potser no. El portaveu dels QWERTY al Parlament, Joan Coscubiela continuava, a la seva bola, parlant dels focs d’encenalls del pujolisme i del suposat pacte a Madrid dels convergents (la seva obsessió malaltissa) amb el Partit Popular. Serà el seu un cas d’intoxicació amb la pròpia propaganda? Un senyal: en la seva intervenció al ple del Parlament de dimecres explicà que els experts que havien participat a la Comissió del Procés Constituent havien constatat que tots els nous Estats recents eren nascuts o bé com a resultat d’un pacte amb l’Estat matriu o bé per la via insurreccional. Després d’aquest descobriment espectacular, de màster en política comparada, un es pregunta en quin escenari es pensa exactament Joan Coscubiela que hem entrat?
INTERVENCIÓ. No cal dir que “La Vanguardia” ha reaccionat contra l’aprovació pel ple del Parlament de les conclusions de la Comissió d’estudi del Procés Constituent amb una virulència equivalent a la que va emprar contra la Declaració del 9-N. La línia argumental de descrèdit és clara i bàsicament coincident amb el dependentisme parlamentari: tot és una concessió de Junts pel Sí a la CUP per assegurar-se que el president Puigdemont superarà la moció de confiança; com si el procés de desconnexió no tingués res a veure amb el programa amb el que (mal que els pesi i com els pesa!) la coalició independentista va guanyar les eleccions del 27-S. El que resulta ja directament esperpèntic és que el diari comtal conclogui com a alternativa que
IMPACTE. Gairebé sempre convé agafar perspectiva per mirar la composició general del quadre. La premsa internacional s’ha fet un ressò extraordinari de la votació de dimecres al Parlament de Catalunya establint un programa detallat de desconnexió amb Espanya. Contrasta amb la manipulació barroera dels mitjans espanyols d’aquí i d’allà. El dia abans i després, “La Vanguardia” i “El Periódico”, parlant respectivament d’una majoria absoluta que es quedava sola (imagina’t la minoria!) i d’un Parlament que decidia dividit, enfocament que mai de mai aplicaria a les decisions unilaterals contra Catalunya. Entretant, per no entrar-hi encara més a dins de la caverna, “El País” parlava d’una decisió de trencament del Parlament presa “sense negociació”: realment inversemblant que després de quatre anys durant els quals l’espanyolisme només ha ofert un no a tot, guerra bruta i violència judicial, ara es presenti la decisió del Parlament en aquests termes.
IMPRESENTABLE. El procés de naixement del Partit Demòcrata Català ha continuat els darrers dies amb pas ferm. El triomf de l’alcaldessa de Sant Cugat del Vallès Mercè Conesa com a nova presidenta del Consell Nacional, per davant del candidat assenyalat pel president de la Generalitat, ha marcat clarament la voluntat de conduir el nou partit de manera ben diferent. De superar el passat. Per contrast encara costa més d’entendre el galdós paper de Francesc Homs al capdavant del grup de l’antiga CDC a Madrid: per comptes d’explicar-se davant dels electors i posar de relleu els guanys que la seva votació en l’elecció de la mesa del Congreso reportava en termes d’ingressos, visibilitat i capacitat política, l’exconseller ha passat dies i dies fugint. Apel·lar al caràcter secret del vot sembla incomprensible: el d’un representant mai és secret perquè està sotmès a retre comptes als seus electors. Que puguem oblidar-ho ben ràpid.
INSURRECCIÓ. Sembla que, després de dimecres, és possible (com diu Eduard Voltas) que tothom hagi entès aquí i allà quina és la situació on som. Bé, tothom tothom potser no. El portaveu dels QWERTY al Parlament, Joan Coscubiela continuava, a la seva bola, parlant dels focs d’encenalls del pujolisme i del suposat pacte a Madrid dels convergents (la seva obsessió malaltissa) amb el Partit Popular. Serà el seu un cas d’intoxicació amb la pròpia propaganda? Un senyal: en la seva intervenció al ple del Parlament de dimecres explicà que els experts que havien participat a la Comissió del Procés Constituent havien constatat que tots els nous Estats recents eren nascuts o bé com a resultat d’un pacte amb l’Estat matriu o bé per la via insurreccional. Després d’aquest descobriment espectacular, de màster en política comparada, un es pregunta en quin escenari es pensa exactament Joan Coscubiela que hem entrat?
INTERVENCIÓ. No cal dir que “La Vanguardia” ha reaccionat contra l’aprovació pel ple del Parlament de les conclusions de la Comissió d’estudi del Procés Constituent amb una virulència equivalent a la que va emprar contra la Declaració del 9-N. La línia argumental de descrèdit és clara i bàsicament coincident amb el dependentisme parlamentari: tot és una concessió de Junts pel Sí a la CUP per assegurar-se que el president Puigdemont superarà la moció de confiança; com si el procés de desconnexió no tingués res a veure amb el programa amb el que (mal que els pesi i com els pesa!) la coalició independentista va guanyar les eleccions del 27-S. El que resulta ja directament esperpèntic és que el diari comtal conclogui com a alternativa que
Impressionant: que santa
Llúcia els conservi la vista.
INVESTIDURA. Després de la ronda dels vassalls, patètica en tants moments (que si sa majestat està aixís o aixàs, amb aquest o aquell estat d’ànim, semblaven ben bé els cortesans de Versalles), Mariano Rajoy ha decidit que calia dissimular més bé que en la legislatura anterior i que tocava acceptar l’encàrrec de formar govern. Això sí, sense concretar ni la data ni tan sols si efectivament se sotmetrà a la investidura en cas de no disposar de suports garantits. L’esperpent màxim. Són més de 200 dies sense govern; més ben dit, en funcions: Mariano Rajoy ha guanyat gairebé un any sencer de pròrroga a la seva majoria absoluta, en una situació envejable: amb els pressupostos aprovats, ha governat via decret sense cap mena de control parlamentari. Ara, es tracta de forçar les terceres i definitives eleccions que fulminin Ciudadanos i qualsevol expectativa de canvi, naturalment, però sense que es noti massa.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
INVESTIDURA. Després de la ronda dels vassalls, patètica en tants moments (que si sa majestat està aixís o aixàs, amb aquest o aquell estat d’ànim, semblaven ben bé els cortesans de Versalles), Mariano Rajoy ha decidit que calia dissimular més bé que en la legislatura anterior i que tocava acceptar l’encàrrec de formar govern. Això sí, sense concretar ni la data ni tan sols si efectivament se sotmetrà a la investidura en cas de no disposar de suports garantits. L’esperpent màxim. Són més de 200 dies sense govern; més ben dit, en funcions: Mariano Rajoy ha guanyat gairebé un any sencer de pròrroga a la seva majoria absoluta, en una situació envejable: amb els pressupostos aprovats, ha governat via decret sense cap mena de control parlamentari. Ara, es tracta de forçar les terceres i definitives eleccions que fulminin Ciudadanos i qualsevol expectativa de canvi, naturalment, però sense que es noti massa.
Miquel Pérez Latre (@Granollacs), arxiver, historiador i blogaire.
Podeu seguir altres reflexions de l'autor de Temps de Sedició al seu blog Per a bons patricis.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada