Benvolguts,
Us
presento un article interessant de l’ Àlex Font Manté: "El poder ocult
que governa Espanya". L'autor ens presenta un nou mot:
La tecnoestructura!
El company Lluís del GOAL ens el va
recomanar i es planteja unes quantes preguntes en els Comentaris.
I
nosaltres ens fem unes quantes preguntes més:
·
Els empresaris poden pactar esmenes a les lleis?
·
Aquesta és la feina que feia el sector negocis d’UDC (Duran i Lleida-Sánchez
Llibre)?
·
“La tecnoestructura ho domina tot”?
·
“Els pitjors són els interventors, que
són a tot arreu?
·
I es protegeixen entre ells? Bloquegen el que no
els agrada? I es blinden els privilegis?
I de l’article
en sortirien moltes més qüestions!
Vegem l’article:
ANÀLISI
El poder ocult
que governa Espanya
Una nebulosa de tècnics de l’Estat impregna tota
l’administració fins a bloquejar-la quan li convé
Àlex Font Manté. ARA. Cap d’Economia
16/07/2016 19:40
La sobirania del
poble espanyol recau en el Congrés dels Diputats, en teoria, segons la
Constitució espanyola. / GUILLÉN / EFE
ANÀLISI
Àlex Font Manté
Conversa amb un dels líders empresarials
catalans amb pes a Madrid. L’experiència a la capital d’Espanya li permet
conèixer els seus laberints com pocs catalans, i la xerrada acaba derivant en
una explicació de com funciona l’Estat.
“Els polítics d’aquí -proclama amb
rotunditat- no tenen ni idea de com funciona el poder a Madrid. Van amb el
lliri a la mà. Allà mana una tecnoestructura
brutal”. Aquest mateix empresari explica com havia pactat amb el partit del govern unes esmenes a una llei,
però uns dies després es va trobar que “els de la
tecnoestructura van tombar les esmenes”. “La tecnoestructura té més poder
que els ministres”, sentencia.
Per a qui no hi estigui
acostumat, el panorama que dibuixa és inversemblant. ¿Tècnics de l’Estat tombant coses que ordena un ministre? D’exemples,
n’hi ha molts.
Trobada recent amb un
organisme supervisor. La conversa acaba desembocant en aquesta mateixa
qüestió. “La tecnoestructura ho domina tot”, lamenta un dels directius. “L’administració espanyola està plena de tècnics. Tots aquests tècnics eren les elits del franquisme i no han
digerit que això ara és un estat de les autonomies de tipus quasi federal. En la transició [transacció! Es diu transacció!] a la democràcia [??] van arribar a un pacte tàcit amb l’Estat, en què van dir: «Nosaltres us
deixem, als líders polítics, el vostre espai de discrecionalitat política
[mentre diu això separa un parell de centímetres els dits polze i índex per
indicar que, en realitat, és un espai molt petit], però nosaltres pilotem la
resta»”.
El relat, més esfereïdor
si es té en compte que qui l’explica coneix la qüestió molt a fons,
prossegueix: “Els pitjors són els interventors, que són a tot arreu. Els interventors, com que estan escampats per tots els racons
de l’administració, viuen de tenir informació de tothom, i poden paralitzar
l’Estat si volen. Després dels interventors vénen els advocats
de l’Estat i els inspectors d’Hisenda... els economistes de l’Estat no manen
tant perquè estan menys organitzats. Però la resta no fan més que
socialitzar-se junts tot el dia: fan dinars, sopars, organitzen campionats de
golf... passen tot el dia junts, i es protegeixen entre ells. Bloquegen el que no els agrada. I es blinden els privilegis:
quan algú vol que els interventors d’un organisme determinat cobrin menys,
entre altres coses perquè no cobrin més que el president d’aquell organisme,
ells ho impedeixen”.
Hi ha hagut persones que han intentat
restar poder a aquesta tecnoestructura, però han fracassat amb estrèpit. Per exemple, Jordi
Sevilla, exministre d’ Administracions Públiques en l’era de
Zapatero. Sevilla va crear una cosa anomenada AEVAL, una agència estatal
de polítiques públiques nascuda el 2006
per tutelar l’administració i obligar-la a ser
transparent. Poques persones recorden
l ’AEVAL, però, per sorprenent que sembli, encara existeix. El seu objectiu, s’explica a la web, és implantar “un nou model de gestió pública” basat en la
“responsabilitat, eficiència, participació, obertura i coherència”. L’AEVAL és el símbol de com funcionen les
coses a l’Estat: arriba un ministre amb decisió, la tecnoestructura li diu que
sí a tot, passen els dies i aquell projecte ambiciós cada cop ho és menys i,
finalment, l’organisme simplement sobreviu als llimbs, potser per vergonya
d’eliminar-lo. Els projectes sovint no moren sinó
que queden bloquejats, i així se’ls acaba la vida. Això passa també
en altres administracions autonòmiques, com la catalana, però a l’Estat el poder de bloqueig és molt superior, ja que
la tecnoestructura estatal influeix i decideix en temes més importants.
De vegades, però, la tecnoestructura
liquida els projectes a plena llum del dia. Un cas clar va ser el traspàs de la
gestió de l’aeroport del Prat a la Generalitat, una qüestió que semblava que
s’inclouria en l’Estatut del 2006.
Tot i que semblava que Zapatero ho acceptaria, finalment va emergir un bloqueig ocult que va impedir el
traspàs. És el mateix obstacle
inexplicable que té avui dia el corredor
mediterrani. Un empresari vinculat
amb el projecte assegura que ni la ministra de Foment sap explicar el motiu
dels endarreriments. És la tecnoestructura en la seva esplendor.
Per acabar, una conclusió.
Aquestes deficiències administratives, i fins i tot democràtiques, no
apareixen per art de màgia ni perquè en un territori les persones siguin
millors o pitjors. Són el resultat d’una consolidació de males pràctiques i de
la inexistència d’elements de control sobre l’administració i de
contrapesos en el sistema polític.
La
pregunta és, ¿ho té clar qui vol construir una república catalana?
Àlex Font Manté
Joan A. Forès
Reflexions
Comentari
Lluís
En aquest article ens ve a dir una cosa que
tots sabem que qui mana, qui governa de veritat no són els ministres, són els
tècnics i els advocats de l'Estat. Per això a vegades no entenem que un advocat
sigui Ministre de Sanitat o un metge, ministre de Foment, com l'Ana Pastor.
Qualsevol persona pot ser ministre, no cal ser gaire intel.ligent, els tècnics
i advocats són els que dicten el que cal fer i el que no. També explica perquè l'aeroport de Barcelona,
l'últim dia n va ser traspassat i també per que el corredor del Mediterrani no
té llum verda. Els poders fàctics no ho volen, encara que el ministre hagi
pactat el traspàs o la construcció del corredor.
Penso que val la pena llegir-lo.
Lluís
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada