Benvolguts,
Ara comentem l'article Superar els
complexos de l'Hèctor López Bofill. I tot va de
legalitats. Aquest matí, comentant l'atre magnífic article Proclamació
d'Independència, Referèndum i Mandat democràtic d’en Josep Pinyol
i Balasch hem trobat aquest contundent paràgraf, que explica com Gandhi i el
seu moviment intentant des de molt temps endarrere crear les condicions per a
la independència de l’Índia va aprofitar la situació mundial i la feblesa de
l’imperi Britànic per progressar en el seu camí:
La resposta és la
desobediència a la legalitat britànica i
l'assumpció de les conseqüències penals de la seva infracció, la
presó. D'aquesta manera va posar de manifest la violència institucional que el Regne Unit
exercia sobre l'Índia quan es proclamava defensor
de la democràcia en la guerra contra Hitler i Mussolini.
En l’article d’en López
Bofill, Superar els complexos que comentem podem
constatar també com a l’Índia de Gandhi i a tots els pobles oprimits ens hem de treure de sobre la legalitat imposada per la força de les armes i ens cal crear una nova legalitat. Al
mateix temps val la pena llegir precisament en el darrer capítol i epíleg del
llibre d’en López Bofill La trama contra Catalunya, del 2013, com ell mateix resumeix la situació:
La
principal tesi d’aquest llibre és que l’estructura de poder de la
Catalunya actual es va forjar el 26 de
gener del 1939. Aquest és el punt de violencia originària del qual emergeix, en les seves línies mestres, el
marc polític present. L’autonomisme és l’hereu
del projecte d’assimilació española que va motivar la Guerra Civil
i que constituia un del principals objectius del programa polític franquista.
L’espanyolització de Catalunya ha prosseguit en democracia orquestrada per
diversos agents econòmics, polítics i socials,
proveits dels recursos financers, demogràfics i comunicatius que la
dictadura havia proporcionat i que es van mantenir gairebé intactes després de
la transició...
Aquesta tesi molt ben explicada en el llibre, és la que tots
nosaltres havíem intuit i la que ens explica que tot el que ens passa i els sentiments
que tenim, com el que diu el mateix article, tenen un sentit si assumeixes la tesi:
Ho explica molt clarament en l’article:
He criticat
la iniciativa del RUI en d'altres textos però aquí voldria centrar les
meves objeccions sobre aquest RUI tot anant a l'arrel de la qüestió que, al meu parer, el RUI
pretén solucionar: la superació del complex pel qual
l'independentisme no és majoritari. La meva posició, en essència, és que l'independentisme català ja compta amb
la majoria i la legitimitat democràtica en la màxima expressió que es podia obtenir en un estat, l'espanyol, amb profunds
dèficits democràtics i que utilitza tots els
ressorts de poder perquè la majoria no es
visualitzi mai. O altrament dit, que l'independentisme ja ha arribat allà a on podia arribar en
termes democràtics i ara l'únic que separa els catalans del seu estat són les
estructures de poder pròpies de qualsevol realitat sobirana. De fet, és la concurrència d'aquests factors de poder
(un aparell de govern que controli el territori i la població) allò que en
dret internacional públic obre la porta al
reconeixement per part d'altres estats. En
conseqüència, la invocació d'una gran majoria a
favor del projecte secessionista no és cap exigència de la comunitat
internacional, com al·leguen alguns, sinó que més aviat és un vector de consum intern dedicat a construir
un relat suposadament cohesionador de la societat catalana.
Vegem l’article
del profesor López Bofill:
Superar els
complexos
Hèctor López Bofill - Professor Dret Upf
“La implicació internacional sols arribarà davant
la política de fets consumats que segueixi a una declaració d'independència en
la qual els fets generin la nova legalitat
Mai cap força política independentista
d'una nació sense estat en el món occidental amb posterioritat a la II Guerra
Mundial havia obtingut els resultats aclaparadors en vots i en escons que van
obtenir Junts pel Sí i la CUP a les eleccions del 27 de setembre de 2015. No obstant això, ja en
la mateixa nit electoral, alguns d'aquests actors van assumir el relat de l'unionisme pel qual no s'havia superat el llindar del cinquanta per cent de vots
emesos.
Segons aquesta versió, doncs, no
importava que l'Estat espanyol hagués emprat tots els dispositius de poder per impedir que
s'assolís la citada majoria, com va succeir amb les maniobres per limitar el vot dels catalans residents a l'exterior, o que es comptés el resultat de les forces
extraparlamentàries en el grup del no a la independència (en el mateix sentit que es va comptar el nou per cent dels vots obtinguts
per Catalunya Sí que es Pot) o que, en definitiva, la base electoral de les eleccions en un parlament autonòmic fos la fixada
pel marc constitucional espanyol, a saber, la dels
“nacionals espanyols empadronats en un municipi de Catalunya”. La consideració d'aquests factors no va impedir que en l'imaginari de bona
part del sobiranisme s'instal·lés el
complex pel qual l'independentisme no era majoritari.
És en aquest context que
emergeix per alguns la necessitat d'un nou pronunciament popular que legitimi inequívocament el gest de creació d'un
nou estat, una ordalia que recentment
s'ha associat a la convocatòria d'un referèndum unilateral d'independència (RUI).
He criticat la iniciativa del RUI en d'altres
textos però aquí voldria centrar les meves objeccions sobre aquest RUI tot
anant a l'arrel de la qüestió que, al meu parer, el RUI pretén solucionar: la superació del complex pel qual l'independentisme no és
majoritari. La meva posició, en
essència, és que l'independentisme català ja compta
amb la majoria i la legitimitat democràtica en la màxima expressió que es podia
obtenir en un estat, l'espanyol, amb profunds dèficits democràtics i que
utilitza tots els ressorts de poder perquè la majoria no es visualitzi mai.
O altrament dit, que l'independentisme ja ha arribat
allà a on podia arribar en termes democràtics i ara l'únic que separa els
catalans del seu estat són les estructures de poder pròpies de qualsevol
realitat sobirana. De fet, és la concurrència d'aquests factors de poder (un aparell de govern que controli el territori i la
població) allò que en dret internacional
públic obre la porta al reconeixement per part d'altres estats. En conseqüència, la invocació d'una gran majoria a favor del
projecte secessionista no és cap exigència de
la comunitat internacional, com al·leguen alguns, sinó que més aviat és un vector de consum intern dedicat a
construir un relat suposadament cohesionador de la societat catalana.
Les grans majories democràtiques a
favor de la secessió no poden ser una exigència internacional que cridi a la
intervenció d'algun agent exterior almenys per dos motius:
·
primer, perquè molts estats, alguns amb molt de pes en
organitzacions internacionals, no són democràtics (tot i que cal que reconeguin igualment la Catalunya
sobirana)
·
i segon, perquè fins i tot els estats liberals democràtics no es
van sotmetre a procediments democràtics en la seva creació (en quin referèndum
d'autodeterminació es va decidir la fundació de la República Francesa o de la
República Federal d'Alemanya?). A més, mentre siguem sota el marc
constitucional espanyol, en el qual els referèndums d'autodeterminació estan
prohibits, també les democràcies occidentals poden esquivar la qüestió catalana
fins i tot davant un RUI amb un mínim èxit per a l'independentisme tot al·legant que s'ha vulnerat la
legalitat espanyola.
En
síntesi, la implicació internacional sols arribarà davant
la política de fets consumats que segueixi a una declaració d'independència en
la qual els fets generin la nova legalitat.
I, en qualsevol cas, la superació
del complex sobre la majoria democràtica sols arribarà amb una
expressió de la voluntat ciutadana que irrompi més enllà de tot procediment que
Espanya pugui controlar.
Hèctor López Bofill
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada