Benvolguts,
En
Xavier Díez, amb motiu de l’assumpte Brexit mostra en una plana una molt
completa història del neoliberalisme imposat per la Thatcher a finals dels 80
al Regne Unit. Esmenta la degradació progressiva de la convivència en la
societat britànica, explica
que “la societat no existeix, només individus i
famílies”, paraules que no representaven una opinió sinó un deliberat
projecte polític caracteritzat per un devastador darwinisme social, la
desindustrialització sense alternatives al nord, la degradació del mercat de
treball serviren de combustible per a una economia fonamentada en bombolles
especulatives, socialment polaritzada, que produïa com a “danys col·laterals”
una cursa a la baixa dels salaris i les condicions laborals.
Creiem
que aquesta introducció incita el lector a parar atenció i analitzar cadascun
dels molts conceptes i criteris que l’autor esmenta:
•
1987. Thatcher declarà que “la societat no
existeix, només individus i famílies”,un deliberat projecte polític
caracteritzat per un devastador darwinisme social, un programa de demolició dels
pilars, no només de l'estat del benestar, sinó dels edificis que mantenien els
lligams de solidaritat de classe:
o els sindicats,
o la
indústria,
o el
sistema públic sanitari i educatiu,
o l'habitatge
social
o o les
regulacions que permetien cert ordre i seguretat en el món del treball.
•
una economia fonamentada en bombolles
especulatives, socialment polaritzada, que produïa com a “danys col·laterals”
una cursa a la baixa dels salaris i les condicions laborals,
I aquest espantós començament, que ha arrossegat i
abduït (mot que em captiva) tota la UE des d'aquell moment, el porta a interpretar el Brexit
com un vot
de protesta respecte al model darwinista imposat a la seva (i a la nostra, només és qüestió de temps) societat i economia...
1 juliol 2016 2.00 h
És xenofòbia?
Xavier Díez - HISTORIADOR
“Interpretar el ‘Brexit' com el resultat d'un
nacionalisme carrincló o una xenofòbia tradicional és errar l'anàlisi
Al seu clàssic El món no se'n surt, l'historiador
Tony Judt, en la seva mirada a la degradació
progressiva de la convivència en la societat britànica, concloïa que
era més fàcil la solidaritat amb aquells que eren semblants. Judt, que havia
crescut al popular Londres de l'era del welfare, més homogeni i uniforme que l'actual, interpretava la
dissolució dels lligams de solidaritat a partir de les transformacions d'allò
que, per mandra intel·lectual, anomenem “globalització”, i que també era
visible en la creixent multiculturalitat.
Els mals immediats que motiven una
porció important de britànics a optar pel Brexit podríem situar-los el 1987. Fou quan Thatcher
declarà que “la societat no existeix, només individus i famílies”, paraules que
no representaven una opinió sinó un deliberat projecte polític caracteritzat
per un devastador darwinisme social. Per això, la Dama de Ferro portà a la pràctica un programa de demolició dels pilars, no només de l'estat del benestar,
sinó dels edificis que mantenien els lligams de solidaritat de classe: els
sindicats, la indústria, el sistema públic sanitari i educatiu, l'habitatge
social o les regulacions que permetien cert ordre i seguretat en el món del
treball. La destrucció de blocs sencers de
pisos de lloguers antics, la desindustrialització sense alternatives al nord,
la degradació del mercat de treball serviren de combustible per a una economia fonamentada en bombolles especulatives, socialment
polaritzada, que produïa com a “danys col·laterals” una cursa a la baixa dels
salaris i les condicions laborals. La idea de “capitalisme popular” buscava la fragmentació de les classes populars i una brutal competència entre els més
desafavorits per obtenir una posició més avantatjosa en un degradat mercat
laboral, posant les condicions per atreure centenars de milers d'immigrants
entre aquells sectors on s'estenia la desregulació, i que esdevenien la cara
visible del desclassament de molts milions d'anglesos de classe baixa.
L'arribada de Tony Blair aprofundí la deriva neoliberal. L'anomenada “tercera via” acabà de desarticular qualsevol
relat comú. Tot parafrasejant Robert Musil,
l'experiència blairista va deixar l'esquerra sense atributs. De la mateixa manera que l'homo sovieticus caracteritzat per Svetlana Aleksièvitx, quatre dècades de desregulacions i fragmentació social,
han propiciat l'emergència d'un homo
neoliberalis en què
les antigues working class britàniques
han passat a esdevenir un collage atomitzat
d'individus temorosos, sense referències, ni elements comuns, sense que ningú
no els representi, sense expressió política més enllà d'un difús ressentiment. L'obsessió materialista, la privatització massiva de
referents comuns (el transport, el correu, la sanitat, l'educació, els serveis
públics) ha matat “l'esperit del 45” i,
sense aquest relat d'una esquerra que ha renunciat als interessos de les
classes populars, sense consciència de classe, és normal cert retorn a essències
primitives.
Owen Jones ha sabut
descriure a Chavs part
d'aquesta cultura subproletària d'individus als
quals se'ls ha desproveït d'identitat de classe. La premsa popular,
els reality shows, el
reaccionarisme mediàtic que representa Rupert Murdoch han anat propiciant un context en què, tot renegant de l'esperit polític
comunitari, es prefereix el camí fàcil d'assenyalar els efectes concrets que
enfrontar-se a les dificultats de les causes abstractes. L'emigració a un Regne Unit despietadament
desregulat fa visible aquest desclassament accelerat de la societat britànica. Desproveïts de relat i discurs polític per part d'una
esquerra que els ha abandonat, l'emigració actua com ha passat tradicionalment
en les societats prepolítiques: com a boc expiatori.
Interpretar el ‘Brexit'
com a conseqüència d'un nacionalisme carrincló o una xenofòbia tradicional és
errar l'anàlisi. Els anglesos han emès un vot de
protesta respecte al model darwinista imposat a la seva societat i economia,
malgrat no ser-ne conscients. I no ho són perquè el sistema polític s'ha deixat
abduir pels interessos financers, i aquests, a partir del control de les
institucions, el món mediàtic i (creixentment) el sistema educatiu, han impedit
construir una alternativa raonable. L'esquerra i el discutible
progressisme cometrien un nou error si, a partir de
certa superioritat moral, atribueixen als britànics antieuropeus una xenofòbia
utilitària.
Més
aviat, convindria protestar menys i reconstruir la cohesió social que quatre
dècades enrere Thatcher decretà. I això només serà possible enderrocant el mur
del neoliberalisme.
Xavier Díez
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada