Benvolguts,
Ens
hem inventat un mot nou. Un neologisme que en diuen. El nou mot és Godoïsme,
que significa seguir i adorar la màfia de La Vanguàrdia,
del comte de Godó!
La
Vanguardia l’any passat va acomiadar o ressituar (se’n diu mobbing?) uns quants periodistes que segons el
parer del puto amo no eren prou fatxes: Pepe Antich, Marta Lasalas, Jordi Barbeta,
Albert Sánchez Piñol. Ha passat un any i les ganes
de sang dels vampirs sicaris del comte de Godó han tornat a créixer i ara han
acomiadat Xavier Antich després de publicar un contundent article on el filòsof
demanava el cessament del ministre Fernández Díaz.
Ja ho he
explicat altres cops però el feixisme perviu, amb els mateixos mètodes. Potser hem de recordar la història de La Vanguardia,
diari en castellà a Catalunya des del 1881.
I hem de recordar la metodologia feixista que és marca de la casa.
I és comparable a altres metodologies feixistes
que hem patit.
Quan
l’any 1936 el sinistre general espanyol Francisco
Franco, ajudat per les dretes espanyoles, pel Vaticà, per la Itàlia
feixista i per l’Alemanya nazi, amb el vist-i-plau del Borbó,
va iniciar l’Alzamiento
i la conseqüent guerra, aquesta va prosperar a la zona sud, oest i més tard la
zona nord de la península però no a Catalunya ni al País Valencià.
No va prosperar a la part rica de l’Estat. A
Catalunya el feixisme fou vençut el primer dia. Per tal d’organitzar-se en una economia de guerra es
va procedir a fer una col·lectivització de les empreses que podien ajudar a la guerra. La Vanguardia fou col·lectivitzada. La modesta cotxeria de cavalls i de taxis del meu avi (a la mateixa cotxeria del carrer Nou de la Rambla hi
convivien els cavalls, els méus avis, la meva mare, la meva tia el meu oncle i
la minyona), fou col·lectivitzada. Els
cotxes de cavalls i els taxis foren requisats pel govern català per usar-los a
la guerra i als afers del propi govern. Els amos de La Vanguardia varen acabar
a la Zona feixista (ells en deien nacional) i el meu avi i la seva família
varen haver de buscar-se un pis a l’Eixample on vaig néixer jo a les acaballes
del 1937. Quan es va acabar la guerra a
Barcelona el 26 de gener del 1939, el meu avi no va recuperar res del local ni
dels carruatges ni de la dotzena i mitja de cavalls que tenien, ni els vuit o
deu taxis tampoc. Aquell mateix dia els Godó, amos de La Vanguardia varen
arribar des de Burgos on havien viscut els 30
mesos de guerra. Varen arribar amb els periodistes feixistes que havien viscut
a Burgos amb ells, el Manuel Aznar, avi del feixista
José Mari, en Ferran (me llamo Fernando) Valls i Taberner, el Carlos
Sentís, en Josep Pla, el Dionísio Ridruejo, el Luís de Galinsoga i d’altres. A
l’endemà els tallers del diari que havien estat funcionant durant 30 mesos, estaven en perfectes condicions i varen
treure el primer exemplar de La Vanguardia (amb l’afegitó d’Española) amb notícies
i articles triomfants pels feixistes i vexants pels qui haviem perdut la
guerra. En el primer més els escriptors fatxes es van guanyar el sou, en Sentís
va fer un article, polític evidentment, de nom La Falsa Ruta, i en Valls i Taberner un
altre de títol Finish Cataloniae?
Aquest
pròleg explica que a l’Espanya franquista i
Borbofranquista la llei és igual per a tots (si
en Plutarc fos viu podria escriure un altre capítol de Vides Paral·leles
amb la del meu avi, petit empresari pobre i la del Godó, gran empresari ric, o
la de l’Urdangarin, xorisso pobre i la Cristina xorissa rica), i explica com els
amos de La Vanguardia continuen sent amos de vides i hisendes dels seus
empleats (Albert Sánchez Piñol o Xavier
Antich).
Vegem-ho en aquest
article del directe.cat:
13 DE JULIOL DE 2016
05:00 H
El diari del Grup Godó fulmina el columnista
Xavier Antich després de publicar un contundent article on el filòsof demanava
el cessament del ministre Fernández Díaz
Casualitat
o causalitat? el mateix ministre assegura no creure en la primera. El
filòsof i columnista de La Vanguardia, Xavier Antich, anunciava aquest dimarts
a través del seu compte de Twitter que el diari del Grup Godó, dirigit per
Màrius Carol, després de 17 anys de col·laboracions li ha comunicat que ja no publicarà
cap més article seu. La raó, com apunta Antich, cal buscarla en l’article
del filosof publicat fa vuit dies al diari, i que va fer fortuna entre
l’independentisme, i que acabava afirmant que:
“Un Estat que manté aquest home com a ministre de l’Interior –en referència a
Fernández Díaz-, mereix el més absolut dels menyspreus”. Els tentacles de
Fernández Díaz a ‘La Vanguardia’ venen de lluny, la incorporació
després d’una sonada pífia d’Albert Gimeno, excap de comunicació d’Interior al
diari i les “untades” econòmiques del ministeri al rotatiu, en són una prova.
Gimeno,
comissari polític i enllaç entre el grup Godó i el govern espanyol
A finals de 2011 el ministre d’Interior va fitxar Albert Gimeno, llavors redactor en cap del Magazine dominical de ‘La Vanguardia’, com a cap de comunicació d’interior. Gimeno va retornar per la porta gran al diari el febrer de 2014, després de deixar el ministeri per una sonada pífia: comunicar en una nota de premsa i a Twitter la detenció d’una desena de presumptes membres d’ETA abans que es dugués a terme l’actuació policial. Així, Gimeno va assolir el càrrec de redactor en cap adjunt a la direcció de La Vanguardia que ostenta Màrius Carol.
La politòloga Aurora Almendros, en un article publicat al directe.cat el juny de 2014, assenyalava Gimeno com a comissari polític i enllaç entre el Grup Godó i el govern espanyol: “A l’equip mèdic que ha de fer la quimioteràpia al grup mediàtic de la Diagonal de Barcelona per extirpar el tumor sobiranista s’hi ha afegit l’Albert Gimeno, exdirector de comunicació del Ministre de l’Interior i peça clau en l’operació. Gimeno va haver de dimitir del càrrec per bocamoll i ara és el pont, per no dir el comissari polític, entre el Conde i el govern espanyol”.
Les untades del ministeri de l’Interior a La Vanguardia
Cal recordar que el rotatiu del grup Godó ha gaudit de diverses campanyes publicitàries procedents del ministeri de l’Interior com una de sonada, per discriminatòria amb el català, en la que la DGT, depenent del ministre de l’interior, va fer el desembre de 2013 via un concurs de relats sobre seguretat viaria que prohibia taxativament poder-hi participar en català. La campanya “Concurso de relatos sobre Seguridad Vial”, era un curiós concurs de 7 dies de durada on el premi dels millors relats breus era la seva publicació en una pagina de publicitat al diari, sense jurat i amb la discriminació de que tant sols es podien escriure en castellà.
Sánchez Piñol ja va tastar el xarop de la censura de Màrius Carol
Recordem l’episodi de fa un any amb un article censurat d’Albert Sànchez Piñol titulat “Sí al museu militar!” que va desaparèixer misteriosament un cop penjat al web del diari i que mai va estar publicat. Piñol, que després de la censura va publicar un article provocador que va suposar la fi de la col·laboració amb La Vanguardia, apostava a la peça censurada pel museu militar a Montjuic sempre i quan el tinent general de l’exèrcit que havia proposat la creació del museu, Ricardo Álvarez Espejo, dediqui una galeria a les “massacres que l'exèrcit ha comès històricament contra la població civil catalana”, una secció “Bombes sobre Barcelona”, un apartat sobre “els malalts de psicopatia que s'han enfundat l'uniforme militar i han recalat a Catalunya”, un sobre els governadors militars i al seva relació amb Catalunya, o un sobre “La premsa militar i Catalunya”.
A finals de 2011 el ministre d’Interior va fitxar Albert Gimeno, llavors redactor en cap del Magazine dominical de ‘La Vanguardia’, com a cap de comunicació d’interior. Gimeno va retornar per la porta gran al diari el febrer de 2014, després de deixar el ministeri per una sonada pífia: comunicar en una nota de premsa i a Twitter la detenció d’una desena de presumptes membres d’ETA abans que es dugués a terme l’actuació policial. Així, Gimeno va assolir el càrrec de redactor en cap adjunt a la direcció de La Vanguardia que ostenta Màrius Carol.
La politòloga Aurora Almendros, en un article publicat al directe.cat el juny de 2014, assenyalava Gimeno com a comissari polític i enllaç entre el Grup Godó i el govern espanyol: “A l’equip mèdic que ha de fer la quimioteràpia al grup mediàtic de la Diagonal de Barcelona per extirpar el tumor sobiranista s’hi ha afegit l’Albert Gimeno, exdirector de comunicació del Ministre de l’Interior i peça clau en l’operació. Gimeno va haver de dimitir del càrrec per bocamoll i ara és el pont, per no dir el comissari polític, entre el Conde i el govern espanyol”.
Les untades del ministeri de l’Interior a La Vanguardia
Cal recordar que el rotatiu del grup Godó ha gaudit de diverses campanyes publicitàries procedents del ministeri de l’Interior com una de sonada, per discriminatòria amb el català, en la que la DGT, depenent del ministre de l’interior, va fer el desembre de 2013 via un concurs de relats sobre seguretat viaria que prohibia taxativament poder-hi participar en català. La campanya “Concurso de relatos sobre Seguridad Vial”, era un curiós concurs de 7 dies de durada on el premi dels millors relats breus era la seva publicació en una pagina de publicitat al diari, sense jurat i amb la discriminació de que tant sols es podien escriure en castellà.
Sánchez Piñol ja va tastar el xarop de la censura de Màrius Carol
Recordem l’episodi de fa un any amb un article censurat d’Albert Sànchez Piñol titulat “Sí al museu militar!” que va desaparèixer misteriosament un cop penjat al web del diari i que mai va estar publicat. Piñol, que després de la censura va publicar un article provocador que va suposar la fi de la col·laboració amb La Vanguardia, apostava a la peça censurada pel museu militar a Montjuic sempre i quan el tinent general de l’exèrcit que havia proposat la creació del museu, Ricardo Álvarez Espejo, dediqui una galeria a les “massacres que l'exèrcit ha comès històricament contra la població civil catalana”, una secció “Bombes sobre Barcelona”, un apartat sobre “els malalts de psicopatia que s'han enfundat l'uniforme militar i han recalat a Catalunya”, un sobre els governadors militars i al seva relació amb Catalunya, o un sobre “La premsa militar i Catalunya”.
directe.cat
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada