Curiosament,
o potser no, el sentiment que traspua aquest article de l’Enric Vila és mol
semblant al de l’apunt anterior d'en Salvador Molins Els enormes desgavells del procés només els
pot salvar la DUI.
Llegim-los
i assimilem-los i al final diguem: Sempre ens queda
el dubte!
Les
frases clau a l’apunt són:
·
Cada cop veig més clar que el procés ha estat pensat per anar traient
rèdits electorals de l'independentisme i, al mateix temps, aconseguir que els
catalans fracassem amb la consciència tranquil·la.
·
Mentre els responsables de dissenyar l’estratègia del trencament siguin
experts educats per l’escola jurídica espanyola, és difícil que ens en
sortim...
·
El discurs del cop d’Estat es va començar a socialitzar quan els nostres
polítics van decidir que, per sortir d'Espanya, calia seguir l'ordenament
jurídic espanyol, que és com intentar sortir d'un
camp de concentració fent servir el reglament dels seus guardians.
·
Si l’Estat encara no s’ha plantejat de dissoldre l’autonomia és perquè no
està segur que calgui i perquè no sap quina seria la reacció internacional, a
banda que en el millor dels casos això crearia un problema intern que
amenaçaria la mateixa democràcia espanyola.
·
Si no deixem de fer experiments i convoquem el referèndum, acabarem
posant-nos la corda al coll nosaltres mateixos, a còpia de gestos històrics.
Hi
ha més d’un comentari al voltant de l’article. El comentari és sempre: A vegades em costa d'entendre aquest home. I a mi em passa el mateix!
Evidentment, veient l'actitud de Madrid, el que comptarà
al final és qui controla el territori.
OPINIÓ
La corda al coll
Enric Vila
Barcelona. Divendres, 29 de juliol de 2016
Barcelona. Divendres, 29 de juliol de 2016
Cada cop veig més clar que el procés ha estat
pensat per anar traient rèdits electorals de l'independentisme i, al mateix
temps, aconseguir que els catalans fracassem amb la consciència tranquil·la.
És significatiu que, des que Mas va
escoltar la veu del poble, la causa de la independència s’hagi anat
posant en mans d'exfederalistes de poca o cap experiència internacional. Mentre els responsables
de dissenyar l’estratègia del trencament siguin experts
educats per l’escola jurídica espanyola, és
difícil que ens en sortim. Cada sistema
legal respon a un ideal de civilització,
per això Alexander Herzen va poder escriure que Anglaterra i França
tenien sistemes incompatibles, perquè el primer era "com un bosc" i
el segon "com un jardí versallesc."
Tot i que el processisme
oficial diu que “només tenim una oportunitat per a la desobediència”, a la pràctica ens hem anat trobant amb petites
insurreccions que serveixen per justificar els partits sobiranistes i per
encabronar l'opinió pública espanyola. Com
ja va advertir l'Enric Juliana a l’inici del procés,
la dinàmica d'aquests anys ha servit, bàsicament, per reescalfar la
situació política i per premiar les actituds numantines. Si fas bullir una olla plena d'aigua, tard o d’hora
l'aigua s'evapora. Aquesta és la filosofia del procés. Això és el que va passar
entre el 1929 i el 1939, i això és el que els assessors d’alguns líders
independentistes sembla que mirin de repetir de nou.
N'hi ha prou de llegir els titulars
de la premsa per adonar-se que la darrera votació èpica del Parlament ens ha
embolicat una mica més en la perversa lògica "legalista" de la
política espanyola. L’endemà de la sessió, l’Avui parlava de “pas endavant” (un altre); La Vanguardia de
desafiament al Constitucional (un més); l’Ara d’un suposat
“inici de desconnexió” (quants anys fa que comencem?); El Mundo situava el Parlament fora
de la llei (com si la llei espanyola fos universal). Cada diari donava, a la
seva manera, la raó al hashtag que els unionistes van crear a tuiter: 72 colpistes.
Així tothom contribuïa a la totemitzar la
Constitució de 1978, que fa tres anys era una desferra.
La tesi que per aconseguir la
independència cal fer un cop d’Estat va començar a circular coincidint amb la
devaluació del referèndum que la vella CiU va perpetrar entre el 2012 i el
2014. Fins llavors, l'unionisme parlava de
majories mínimes del 60 per cent, o bé deixava caure aquella idea
stalianiana que el principi d’autodeterminació només pot aplicar-se a les
colònies. També es deia allò que l'Hospitalet té el mateix dret a
independentitzar-se que Catalunya, cosa que seria veritat si mai
aconseguís un Parlament. El discurs del
cop d’Estat es va començar a socialitzar quan els nostres polítics van decidir
que, per sortir d'Espanya, calia seguir l'ordenament jurídic espanyol, que és
com intentar sortir d'un camp de concentració fent servir el reglament dels
seus guardians.
L'única manera de superar la llei
espanyola és a través un Referèndum. És veritat que la seva legitimitat sempre serà
opinable però com a mínim ens situarà en un pla internacional que
ens permetrà discutir amb l'Estat de tu a tu. També permetrà, si Madrid fa
pujar la tensió, introduir l’element multilateral amb força.
Evidentment,
veient l'actitud de Madrid, el que comptarà al final és qui controla el
territori.
Però si no tinguéssim
una gran majoria del país a favor d'autodeterminar-se tampoc no tindríem
majoria al Parlament per exercir aquest dret. Per
això em pregunto què passarà quan Escòcia celebri el referèndum que Londres diu
que no autoritzarà? [???]
Només en el moment que estiguem
disposats a fer com els escocesos, l’Estat espanyol haurà de triar entre
dissoldre el Parlament o pactar unes condicions, ni que sigui quan el
Referèndum ja estigui a punt de celebrar-se.
Si l’Estat encara no s’ha plantejat de dissoldre
l’autonomia és perquè no està segur que calgui i perquè no sap quina seria
la reacció internacional, a banda que en el millor dels casos això crearia un
problema intern que amenaçaria la mateixa democràcia espanyola. Si finalment Madrid intentés suspendre el Parlament
encara tindríem 48 hores per convocar
un referèndum i assegurar la seva celebració. Només si ens resignéssim,
el procés hauria conduït a un altre 6 d'octubre.
Els polítics haurien d’entendre que
l’estratègia que segueixen des del 2012 només ha servit per anar retornant a
poc a poc la legitimitat democràtica als espanyols que no volen votar, mentre
que un referèndum ens la donaria tota a nosaltres. El referèndum fa
respecte perquè toca la confrontació de base amb l’Estat, i perquè obliga
a aplicar el veredicte. En el fons és com el tabú de la
llengua. L’interès que els espanyols han tingut
des de fa 50 anys a dir que Catalunya és un país bilingüe ve de la
por que, amb la descolonització, la legislació
internacional se’ls girés en contra. Amb
l’autodeterminació passa una cosa semblant: l'emmascarem amb disfresses
estrafolàries perquè ens dóna massa la raó. [???]
El referèndum és un escac i
mat perquè avui, a Europa, tot va de qui té la legitimitat
democràtica. Per això l’Estat i els seus sequaços
faran tot el que puguin per evitar que el Parlament arribi a convocar-lo. Per això alguns no el
volen i d’altres no el veuen possible. Per això
el vincle entre el talent i l’independentisme s’ha anat dissolent, a mesura que
els polítics han optat per vies més fàcils, disfressades de tecnicismes i
d'astúcia. I per això la distància entre els partits sobiranistes i el carrer
es va fent cada cop més gran. Si no deixem de
fer experiments i convoquem el referèndum, acabarem posant-nos la corda al coll
nosaltres mateixos, a còpia de gestos històrics.
Al costat dels 30 anys de presó que li van caure a Companys
i a la resta de consellers de la Generalitat per organitzar el numeret
ambigu del 6 d’octubre, els riscos
d’exercir el dret a l’autodeterminació avui són una broma. Si venem tan barat un principi universal tan bàsic quina
credibilitat tindrem davant del món?
Enric Vila
Comentaris:
A vegades em costa
d'entendre aquest home. [repetit moltes vegades]Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada