Benvolguts,
La Gemma Aguilera ens fa
un bon exercici documental explicant-nos acuradament les diferents aliances
entre Catalunya i Espanya en les diferents legislatures des del simulacre de
transacció (que no transició), del 1975-1981.
Quan els
catalans a Madrid eren socis-kleenex
ERC i CiU han contribuït
a la governabilitat d'Espanya en diverses ocasions, però tret del Pacte del
Majestic, mai no han obtingut un tracte proporcional al seu gest, i en ocasions
els electors els han castigat
Gemma Aguilera
12 de Juliol 2016 a les
23.02 h
El 20-D, i també el 26-J,
l'aritmètica ha volgut que els 17 diputats independentistes siguin decisius per
poder configurar una majoria d'esquerres alternativa a Mariano Rajoy i C's. Però tant ara com fa sis
mesos, el PSOE ha expressat el seu rebuig frontal a explorar qualsevol
possibilitat d'acord amb ERC i DiL-CDC per tal de configurar un govern
alternatiu amb Podemos. Tal és el menyspreu del PSOE que al comitè federal del partit en cap moment no es va posar
sobre la taula la possibilitat d'un pacte per l'esquerra, malgrat que al partit
hi ha defensors d'aquesta opció progressista, que, això sí, passaria per
acceptar el dret democràtic dels catalans a decidir el seu futur a les urnes. La posició oficial del partit és un no a Rajoy en
primera votació, però en cap cas ha negat la
possibilitat d'abstenir-se en la segona votació, fet que permetria a Rajoy ser
president.
Però fins el , tant ERC
com CiU havien estat partits útils a Espanya per completar majories quan el PSOE
o el PP no superaven els 176
escons necessaris per ser investits amb majoria
absoluta. I tret del Pacte del Majestic, el resultat tant per a
Catalunya com per al partit que havia donat suport al PP o al PSOE
va ser molt modest, i en alguna ocasió va
comportar un càstig potent en el següent cicle electoral.
La història de suport de
partits catalans a partir de la Transició té un primer episodi el 28 de febrer de 1981,
quan Leopoldo Calvo Sotelo presenta la seva candidatura per la UCD en
substitució d'Adolfo Suárez, que havia dimitit. Va obtenir el suport dels 9 diputats de CiU, tot i que no eren
necessaris per superar el tràmit, perquè la UCD ja comptava amb els vots
d'altres partits. Durant la segona i tercera legislatures, entre el 1982 i el 1989,
el socialista Felipe González no va necessitar establir cap aliança amb el
nacionalisme català, i en la tercera legislatura consecutiva del PSOE,
els socialistes en van tenir prou amb l'abstenció del PNB i el PAR.
I davant la moció de censura que va afrontar el president socialista l'abril de
1990, CiU es va abstenir.
Serà en la legislatura 1993-1996
que el PSOE necessitarà el suport de CiU per tornar a investir,
per quarta vegada, Felipe González. Els convergents, que tenien 17
diputats, van ser clau, junt amb els 5
del PNB. L'única diputat que tenia ERC aleshores, Pilar Rahola,
va votar-hi en contra. El 1996 arribaran
els acords del Pacte del Majestic, probablement, l'única fita important
assolida pel catalanisme polític en matèria de pactes a Madrid. El PP
de José María Aznar havia obtingut 159
escons, i per força necessitava els escons de CiU (15) i els del PNB. ERC, amb l'únic
escó de Pilar Rahola -aquell mateix any, Rahola i Àngel Colom crearien el PI,
escindit d'ERC-, va votar en contra d'Aznar.
I l'any 2000, malgrat que Aznar va obtenir majoria
absoluta amb 183 escons, els 15 diputats de Convergència i Unió van
votar a favor de la seva investidura. Novament, l'únic diputat d'ERC,
Joan Puigcercós, va votar-hi en contra. Els papers es canvien l'any 2004 amb la victòria a les urnes del PSOE -després dels atemptats de l’11-M a Madrid, que
el PP va arribar a atribuir a ETA a tres dies de les eleccions.
En aquesta ocasió, ERC obté un resultat rècord de 8 diputats amb Josep-Lluís Carod-Rovira de cap de
cartell, i CiU es veu molt penalitzada a les
urnes per la seva decisió de donar suport incondicional a Aznar, i
passa de 15 a 10
escons. Seran els republicans els que, amb IU, CC, el BNG i CHA,
completin la majoria absoluta per a José Luís Rodríguez Zapatero. La federació nacionalista, però, no hi va votar en contra, es
va abstenir. Cal tenir en compte que
aquesta és la legislatura del "govern
amic" de Pasqual Maragall,
president de la Generalitat amb l'acord d'ERC i ICV, que es va
materialitzar en el primer tripartit.
La legislatura del 2008-2011 és una
mica més agitada per a Zapatero, i aquí els rols d'ERC i CiU canvien. En
la primera votació d'investidura, els 10
diputats que havia conservat Convergència van ser abstencions per al PSOE,
mentre que ERC, que es va quedar amb només 3
diputats -la llista l'encapçalava Joan Ridao- dels 8
que tenia, va votar en contra del seu antic soci -i del seu soci a la Generalitat,
presidida per José Montilla-. Zapatero va ser escollit en segona volta per
majoria simple.
I durant el primer
govern de Mariano Rajoy, ara sí, ERC i CiU van coincidir en el seu
sentit del vot, els 16 diputats de CiU
i els 3 dels republicans van votar en
contra del candidat del PP.
Gemma Aguilera
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada