Benvolguts,
Estic
absolutament d’acord amb en Francesc de Dalmases. I hi tinc unes quantes concrecions
a afegir:
·
Podemos i acòlits, ha estat incapaç de
bastir una proposta que desfaci la pervivència del franquisme [El Pablo Iglesias va fer unes declaracions al
Velòdrom d’Horta en la seva primera visita a les colònies fa dos anys on va
explicar que les seves conviccions polítiques partien del 1978, no anaven
més endarrere! Que vol dir, segons el meu lleial saber i entendre que donava
per bo (o per amortitzat) els 40 anys de dictadura franquista, la llei
d’amnistia, la guerra i l’Alzamiento... ]
·
La integritat de l'Estat i el
monolingüisme com a principis superiors i anteriors al fet democràtic [alguna patum del règim feixista (o
borbofranquista actual) va dir que la Unitat d’Espanya i la preminència de la
llengua castellana estaven per sobre de la democràcia!]
·
Pel broc gros parlem del franquisme
evident del Partit Popular pel fons i les formes de la seva actuació
política, i del franquisme
latent de Ciutadans i el PSOE quan de forma desacomplexada estan d'acord a
situar la integritat de l'Estat i el monolingüisme com a principis superiors i
anteriors al fet democràtic. [A aquest fenomen en diem “el franquisme sociològic” que té tot el poble
espanyol amarat i amb la síndrome d’Estocolm]
·
Bona part de la simbologia i de
l'arquitectura politicoinstitucional del règim del 78 neix del fet que un
dictador militar colpista decideix qui serà, després d'ell, el cap d'Estat, qui
el succeirà i quins són els principis que inspiraran els seus regnats. [Per tant no ens varen deixar triar ni
organització territorial ni organització política (monarquia o dictadura o
república)]
·
El trencament amb el franquisme polític
i sociològic és, per vergonya nostra, una assignatura pendent a Catalunya. [I la feina que tindrem per erradicar aquesta
lacra, 80 anys més tard!]
18 de juliol de
2016
"El trencament amb el franquisme polític i
sociològic és, per vergonya nostra, una assignatura pendent a Catalunya"
per Francesc de Dalmases 19 de Juliol 2016
a les 17.00 h
Els resultats dels
comicis espanyols del 26J
demostren que a Espanya hi ha una satisfacció
majoritària amb allò que significa el règim del 78: confiança en la dreta de
sempre i la nova esquerra tan domesticada com l'antiga en allò que és
essencial.
Un règim del 78, cal recordar-ho, hereu i en massa
ocasions continuador d'una dictadura militar que va fer el punt seguit
plàcidament intubada al llit.
Sí, continuadora en allò
que és essencial: l'essència centralista i jacobina de l'Estat, l'estructuració
radial de les comunicacions, la jerarquització de les llengües,
el menyspreu a la diversitat, la incapacitat de
separar els poders, la reticència vers el projecte europeu i una demofòbia, no és cap broma, fonamentada en el convenciment de ser una unitat nacional de destí universal.
Pel broc gros parlem del franquisme evident del Partit Popular pel fons i les formes de la seva actuació política, i del franquisme latent de Ciutadans i el PSOE quan de forma desacomplexada estan d'acord a situar la integritat de l'Estat i el monolingüisme com a principis superiors i anteriors al fet democràtic. Però és més profund i més decebedor. La suposada força regeneradora de l'Estat, Podemos i acòlits, ha estat incapaç de bastir una proposta que desfaci la pervivència del franquisme en allò que va decidir que fos la seva continuïtat en contra de l'ideal republicà: la monarquia. Eviten el debat però, quan cal, es retraten amb el Borbó, li riuen les gràcies o li regalen la darrera temporada de 'Joc de Trons'.
I no fa gens de gràcia perquè bona part de la simbologia i de l'arquitectura politicoinstitucional del règim del 78 neix del fet que un dictador militar colpista decideix qui serà, després d'ell, el cap d'Estat, qui el succeirà i quins són els principis que inspiraran els seus regnats.
Aquest és un fet essencial perquè representa la victòria de l'opció franquista i impedeix que el sistema espanyol pugui ser estandarditzat com a democràtic; és una tara de naixement que l'invalida com a tal. I per això és sorprenent que nous projectes polítics que enlairen banderes espanyoles tricolors a les seves manifestacions sigui tan enormement covards a l'hora de posar en qüestió la transmissió de poder per via sexual que representen els borbons per obra i gràcia del general colpista.
I sí, clar, per nosaltres ja s'ho faran. Però aquesta paradoxa espanyola amb el 18 de juliol -entre la gracieta genuflexa dels suposats renovadors i l'orgull indissimulat dels seus hereus- també té les seves ramificacions i afectacions a Catalunya.
Que aquest any 2016 un símbol franquista hagi estat indultat a través d'un referèndum és una vergonya i un escarni a totes les víctimes del franquisme. Que tot just aquest any molts municipis de Catalunya hagin descobert els honors que encara retien al dictador diu molt poc de la higiene democràtica que calia pressuposar als governs locals des de la seva recuperació. I que el catàleg de simbologia franquista al nostre territori sigui tan ampli, també.
Pel broc gros parlem del franquisme evident del Partit Popular pel fons i les formes de la seva actuació política, i del franquisme latent de Ciutadans i el PSOE quan de forma desacomplexada estan d'acord a situar la integritat de l'Estat i el monolingüisme com a principis superiors i anteriors al fet democràtic. Però és més profund i més decebedor. La suposada força regeneradora de l'Estat, Podemos i acòlits, ha estat incapaç de bastir una proposta que desfaci la pervivència del franquisme en allò que va decidir que fos la seva continuïtat en contra de l'ideal republicà: la monarquia. Eviten el debat però, quan cal, es retraten amb el Borbó, li riuen les gràcies o li regalen la darrera temporada de 'Joc de Trons'.
I no fa gens de gràcia perquè bona part de la simbologia i de l'arquitectura politicoinstitucional del règim del 78 neix del fet que un dictador militar colpista decideix qui serà, després d'ell, el cap d'Estat, qui el succeirà i quins són els principis que inspiraran els seus regnats.
Aquest és un fet essencial perquè representa la victòria de l'opció franquista i impedeix que el sistema espanyol pugui ser estandarditzat com a democràtic; és una tara de naixement que l'invalida com a tal. I per això és sorprenent que nous projectes polítics que enlairen banderes espanyoles tricolors a les seves manifestacions sigui tan enormement covards a l'hora de posar en qüestió la transmissió de poder per via sexual que representen els borbons per obra i gràcia del general colpista.
I sí, clar, per nosaltres ja s'ho faran. Però aquesta paradoxa espanyola amb el 18 de juliol -entre la gracieta genuflexa dels suposats renovadors i l'orgull indissimulat dels seus hereus- també té les seves ramificacions i afectacions a Catalunya.
Que aquest any 2016 un símbol franquista hagi estat indultat a través d'un referèndum és una vergonya i un escarni a totes les víctimes del franquisme. Que tot just aquest any molts municipis de Catalunya hagin descobert els honors que encara retien al dictador diu molt poc de la higiene democràtica que calia pressuposar als governs locals des de la seva recuperació. I que el catàleg de simbologia franquista al nostre territori sigui tan ampli, també.
El
trencament amb el franquisme polític i sociològic és, per vergonya nostra, una
assignatura pendent a Catalunya.
Malgrat això, o precisament per això, hem de celebrar i reivindicar que hagi estat un 18 de juliol el dia que Junts pel Sí i les CUP hagin pactat el text de conclusions de la comissió parlamentària del procés constituent. Un text que preveu 'un mecanisme unilateral d'exercici democràtic que servirà per activar la convocatòria de l'assemblea constituent'. I un text que deixa clar que 'les lleis de desconnexió no són susceptibles de control, suspensió o impugnació per part de cap altre poder, jutjat o tribunal'.
Un exercici democràtic. La fi d'un règim. Per fi? Ara sí? Som-hi.
Malgrat això, o precisament per això, hem de celebrar i reivindicar que hagi estat un 18 de juliol el dia que Junts pel Sí i les CUP hagin pactat el text de conclusions de la comissió parlamentària del procés constituent. Un text que preveu 'un mecanisme unilateral d'exercici democràtic que servirà per activar la convocatòria de l'assemblea constituent'. I un text que deixa clar que 'les lleis de desconnexió no són susceptibles de control, suspensió o impugnació per part de cap altre poder, jutjat o tribunal'.
Un exercici democràtic. La fi d'un règim. Per fi? Ara sí? Som-hi.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada