Benvolguts,
Avui
comentem, amb un retard de dues setmanes, l’article d’en Partal de nom El
referèndum. Aquest RUI que s’han inventat a l’ANC o ves a saber qui i per què, i que
encara no hem esbrinat què té de positiu, que des del dia de l’invent
criticàvem perquè sempre havíem sentit a dir que el que calia era fer una DUI
i aleshores el problema entre Catalunya i Espanya passava de ser un problema
“domèstic” en terminologia anglesa, de ser resolt pels espanyols amb la
legislació espanyola, a esdevenir un problema internacional a ser resolt pels
catalans amb la supervisió i la legislació internacional. I aquesta solució
sempre m’ha semblat molt més positiva. Ara veurem el perquè!
A
la biblioteca de casa meva als anys 40 hi
havia una novel·la que sempre m’havia interessat. El nom era molt estrany per a
mi en aquell moment: Era el “Noli me
tangere” de José RizalNota
1. Ara sé que Rizal fou un escriptor hispano-filipí que va acabar
afusellat pels espanyols. Noli me
tangere volia dir “no em toquis”, a ponent en dirien no
m’emprenyos! Ara 70 anys més tard hi veig
similitud amb el llarg procés que també Catalunya està seguint contra Espanya
des de fa 500 anys o més. La novel·la explica com funcionava el domini colonial
espanyol, accentuat per la fal·lera d’evangelizar xinets... Els herois indígenes o criolls de les guerres
colonials acabaven afusellats. Alguns herois catalans en les guerres colonials
i domèstiques al mateix temps també han acabat esquarterats com el General
Moragues o afusellats com el president Lluís Companys o el sindicalista
anarquista, secretari general de la CNT en els anys 20 i ministre d'Indústria de la República Joan
Peiró, entre molts d’altres. És per això que trobo enormes semblances entre
el tracte que els espanyols donaven a les colònies "americanes" i el que ens
donen a les colònies “domèstiques”.
Per
tant pot ser que la independència de Catalunya encara generi més màrtirs (Mas?
Puigdemont? Romeva? Baños?). I això és justament el que molts polítics i
intel·lectuals consideren que pot passar si els catalans volem seriosament
arribar a la independència. Un article de l’Enric Vila analitza aquestes
possibilitats.
Dit
d’una altra manera, si continuem pensant que l’Estat espanyol ens deixarà anar “gratia et amore” s’equivoca. És per
això que trobo tan ridícul que en Mas, la Rigau i en Quico Homs, vagin cercant subterfugis per fugir dels judicis i de la
presó. El 9-N
40.000 voluntaris
varem ajudar a que la jornada sortís rodona. I tots sabíem que podia haver-hi
conseqüències. A més els voluntaris vàrem anar a autoinculpar-nos al Palau de
Justícia. Els funcionaris varen acceptar els documents d’autoinculpàció i uns mesos més tard la justícia espanyola va
dictaminar que no admetien l’autoinculpació. Justament, el que volíem els
autoinculpats és que hi hagués en Mas, la Joana Ortega, la Irene Rigau i en
Quico Homs inculpats així com la munió de voluntaris que els volíem acompanyar.
Nota 1. José Rizal. Noli me tangere. Resumen del libro
José Rizal va esdevenir oficialment heroi
nacional a les Filipines un cop l’arxipèl·leg es va independitzar
Este libro le ha costado la vida a su autor, José
Rizal, que fue fusilado por los españoles en Filipinas en 1896. Se trata
L’argument de l’obra és: El joven heredero
filipino Crisóstomo Ibarra, regresa al archipiélago tras unos años de formación
en Europa, habiendo pasado algún tiempo en Suiza y en España. La muerte de su
padre en la cárcel y las circunstancias de su entierro despertarán en el hijo
un sentimiento de odio hacia el omnipotente padre Damián que acabarán por
acarrear su perdición. Una historia sorprendentemente parecida a la del propio
Rizal.
Vegem ara l'article:
El referèndum
«En aquest context, és obvi que l'amenaça més gran
no està a fer el referèndum o no fer-lo: està en la qüestió de confiança»
13.07.2016 22:00
Hauria de dir que em
sorprèn la virulència amb què alguna gent fa campanya a favor del RUI,
però sincerament no em sorprèn pas. En aquest país ens agafem les coses com ens
les agafem. Dita la qual cosa hauria de remarcar encara, que em sorprèn
especialment que donem tanta importància al referèndum i tan poca a allò que de
debò és el moment clau de la present legislatura: la qüestió de confiança.
A les eleccions del 27-S i posteriorment
en la declaració parlamentària del 9-N, Junts pel Sí i la CUP, ens van
assegurar que aquesta seria una legislatura curta,
que duraria divuit mesos a tot estirar. Ja s’entenia que si n’eren vint no
passava res i si n’eren setze encara millor. Parlàvem i parlem, doncs, de
l’estiu del 2017 com a frontera política
per a forçar finalment el procés d’independència de Catalunya.
Em consta que el govern treballa en
aquesta línia i que hi ha molta feina avançada per fer això possible. I no he sentit encara
dir a ningú, dels grups polítics que donen suport a la independència, que siguen necessaris més mesos dels previstos per
arribar al punt determinant. Cosa que és evident que si algú la
digués ara seria molt greu i tindria conseqüències importants per a la
credibilitat de la nostra classe política.
En aquest context, a mi em sembla
ben obvi que l’amenaça més gran, i l’envit més potent
al qual ens enfrontem, no és fer el referèndum o no fer-lo sinó la qüestió de confiança. És possible que el president Puigdemont i el
govern de Junts pel Sí la superen, però
també podria passar que no. I si això passés veig molt complicada la possibilitat d’elegir un altre
president amb els diputats que hi ha en el parlament actual. Cosa que em fa imaginar que hauríem d’anar eleccions. I, si bé no tinc ni idea
de què passaria en aquest cas, el que està fora de tota discussió és que
aquesta frontera de l’estiu del 2017
simplement s’esvairia. Context en el
qual pensar en qualsevol referèndum simplement
no trauria cap a res.
De manera que sóc de
l’opinió que no hauríem de passar l’arada davant dels bous. El govern té la responsabilitat de guanyar la qüestió de
confiança i és en aquest marc on crec que no només es pot sinó que
cal discutir sobre l’oportunitat del RUI.
Personalment seguisc sense estar-ne ni a
favor ni en contra. Seguisc tenint molts dubtes i seguisc assumint-los des
d’una actitud oberta i expectant. Però de la mateixa
manera que dic això també he de reconèixer que no m’agrada que aquest tema es convertesca en un tòtem.
Que no m’agrada que reproduïm bàndols una vegada més.
I que em preocupa que amb aquesta excusa, convertint en essència allò que només és una eina, torne a prendre cos un
tipus d’independentisme que tots sabem
que prefereix la derrota dels altres independentistes abans
que la independència.
Vicent Partal
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada