dilluns, 12 de març de 2018

08/03/2018. Editorial. Vicent Partal. Karl ‘rebentaplenaris’: la violència blavera es clona al Principat. Avui parlem d’Unionisme-Espanyolisme-Franquisme. I en Partal en un molt ben documentat article explica que el mètode usat de manera salvatge pel PPSOE al País Valencià en els anys 80, continuació del que havien fet sempre, sempre, sempre (recordant el Franco, Franco, Franco) que en aquesta etapa els ha durat pràcticament tot el borbofranquisme, ara l’estan aplicant a Catalunya, amb exitosos resultats. Estenen les agressions i intimidacions personals i l’atac irrespectuós a les autoritats polítiques com una forma de combat polític sigui al Col·legi d’Advocats com al Circulo Ecuestre. La desconsideració cap a la segona autoritat del país va superar les regles de la cortesia. En aquesta situació de Lawfare (guerra judicial) no podem caure en l’engany de dir que tot és una casualitat. I l’editorial d’en Partal ho confirma.

Benvolguts,

El plà de treball de l’Unionisme-Espanyolisme-Franquisme, el Full de Ruta vaja, el tenen molt estudiat i provat. En aquesta situació de Lawfare (guerra judicial) no podem caure en l’engany de dir que tot és una casualitat. I l’editorial d’en Partal ho confirma. Aquest migdia pel Passeig de Sant Joan-Rosselló a la meva dona se li ha abraonat un paio brut, mal girbat i mal parlat que referint-se a la seva bufanda groga li ha dit “Donde vas con esta bufanda...loro, más que loro...”.

I no és una casualitat!

Hem de recular 40 anys per recordar l’atac continuat i sistemàtic dels fatxes del PPSOE al País Valencià. El blaverisme!

Vegem l’article d’en Partal i observem els passos sistemàtics que el seu Full de Ruta mostra. Pur Lawfare:



Karl ‘rebentaplenaris’: la violència blavera es clona al Principat

Estenen les agressions i intimidacions personals i l’atac irrespectuós a les autoritats polítiques com una forma de combat polític


 08/03/2018  22:00

Un empresari alemany s’alça enmig d’un dinar del Cercle d’Empresaris i diu al president del Parlament de Catalunya, que hi fa una conferència, que el voldria veure a la presó. Amb gest irritat i llenguatge matusser, diu que el voldria veure tancat a ell i a tots els independentistes. Perd totes les formes i menysté el paper institucional de la segona autoritat del país. Un altre dels assistents es queixa que el president Torrent duga el llaç groc, amb la peregrina afirmació que com que és president del parlament no hauria d’expressar opinions polítiques —ahir mateix Rajoy duia un llaç feminista i ningú no se’n va queixar, si no fou per a posar en relleu el cinisme que significava. Les dues intervencions han catapultat els seus autors, sobretot l’empresari alemany, a la categoria d’herois davant la premsa unionista. Mentre el silenci més espès tapava la intervenció –institucionalment més important– del president de l’associació, que criticà, en el mateix acte i en el mateix lloc, el rei d’Espanya per la seua actitud envers Catalunya.

L’afer arriba en un moment en què ja s’acumulen massa proves que alguna cosa profunda volen que canvie al Principat. El president del parlament, Roger Torrent, ja va viure fa dies una situació insòlita, quan una part del poder judicial català va abandonar ostensiblement la sala on ell pronunciava un discurs, en un acte al Col·legi d’Advocats de Barcelona, quan digué que hi havia presos polítics. I són nombrosos els casos d’insults al carrer a persones que porten el llaç groc o d’agressions a les cases que despleguen una estelada al balcó. La violència verbal contra les persones i el menysteniment públic de les autoritats democràtiques eren dues actituds pràcticament inexistents al Principat fins ara. Però durant dècades han estat la base de la violència política al País Valencià, allò que es va anomenar ‘blaverisme’.

Al principi de la transició, el poder polític franquista va quedar impressionat per l’abast de la manifestació del 9 d’octubre de 1977 a València. Aquell dia, d’una manera inesperada, centenars de milers de valencians van eixir al carrer per reclamar més autonomia i reafirmar-se com a país. Una mar de quadribarrades va omplir la ciutat de València en una manifestació que va sorprendre tothom.

Als ajuntaments i a les diputacions, encara manaven els franquistes i va ser des d’aquestes institucions, sobretot des de l’Ajuntament de València, que es va impulsar el blaverisme. Es tractava d’identificar el clam per l’autonomia amb el catalanisme ‘separatista’, qualificar-lo de ‘antivalencià’ i ‘antiespanyol’ i, per impedir-ne el creixement, apel·lar a la reacció violenta d’una part de la societat valenciana. El missatge enviat des de les institucions va ser que es podia pegar, insultar, amenaçar i agredir els polítics democràtics, que no havien de ser respectats. El poder assegurava als agressors que no els passaria res perquè la policia els feia costat i els jutges no investigarien mai cap acció. I al mateix temps es desfermaven els instints més baixos del sector menys il·lustrat de la societat valenciana.

A partir d’aquell moment, la violència es va imposar al carrer. A càrrec de grupuscles anònims i amb la complicitat escandalosa de la policia i el govern espanyol. Es van cremar les banderes de la casa de la ciutat, es van agredir públicament i davant testimonis batlles o regidors, els insults al carrer contra la gent que duia algun símbol valencianista esdevingueren quotidians i es van arribar a fer esclatar bombes a les cases de persones destacades, com ara Joan Fuster. La policia no ho va investigar mai i els jutges no ho van perseguir mai. De mica en mica, els nacionalistes valencians es van anar refugiant en el silenci i van retirar les banderes dels balcons o es van acostumar a passejar sense símbols visibles. El terror blaver es va imposar durant dècades, pràcticament fins ara. És cert que no ha servit per a derrotar un país que ha renascut del malson després de dècades de govern del PP i ho ha fet, precisament, en clau nacionalista. Però, entremig, el País Valencià ha perdut molt de temps i moltes energies. I molta gent que no ha vist mai fer-se realitat allò que apuntava la gran manifestació del 1977.

De Paquita, la rebentaplenaris, a Karl, l’empresari alemany
Un personatge representa a la perfecció aquell moment i aquell estil de fer. Li deien ‘Paquita la rebentaplenaris’ i era una dona que anava als plenaris de les institucions democràtiques a insultar els polítics amb una gran virulència i agressivitat. D’ací ve el nom. Paquita, de qui no se sabé mai el cognom, era una sense-sostre analfabeta nascuda a Toledo que, manipulada i utilitzada convenientment per la dreta valenciana, va aconseguir un èxit mediàtic impressionant. Se saben molt poques coses de la seua vida, però sí que se sap que va aconseguir un pis gràcies a Unió Valenciana, el difunt partit polític que es va aprofitar durant anys de la violència política anticatalanista.

‘Paquita la Rebentaplenaris’, en un ple de l’Ajuntament de València.
El paper de ‘Paquita la Rebentaplenaris’ l’ha fet ara Karl Jacobi, un empresari alemany de segona fila, vinculat políticament a la dreta espanyolista i que ha aconseguit el seu minut de glòria gràcies a la seua intervenció mal educada. Durant dècades els polítics catalans, a diferència dels del País Valencià, han gaudit del respecte institucional. En algun moment eren escridassats per motius polítics en alguna manifestació, però en els actes oficials ningú no se’ls adreçava de manera desconsiderada. I si mai ho havia fet ningú, de seguida havia rebut el rebuig de tots els assistents.

Karl Jacobi
Al Col·legi d’Advocats i al Circulo Ecuestre això ja no va passar. La desconsideració cap a la segona autoritat del país va superar les regles de la cortesia. Va originar protestes, en tots dos casos, d’assistents que s’hi oposaven o simplement consideraven que no era correcte de comportar-se d’aquella manera. Més tard, el president de l’associació d’empresaris alemanys va demanar perdó i al Col·legi d’Advocats es promou una campanya per a demanar la dimissió de la degana, que es va adreçar d’una manera molt poc elegant al president del parlament.

Però els fets ja han passat i ara serà difícil d’evitar que es repetesquen.

Perquè tot prové també del tens final de la legislatura passada. El Parlament de Catalunya no havia vist mai espectacles com els que el bloc unionista va organitzar unes quantes voltes, cridant al mig del ple i menystenint el vot popular i les seues conseqüències. Les manifestacions espanyolistes violentes que varen començar a proliferar a l’octubre tenien l’arrel en aquests fets i, sobretot, en el discurs del rei d’Espanya del dia 3, un discurs en el qual va donar carta blanca a qualsevol reacció en defensa de la unitat d’Espanya. Imatges com les dels policies acomiadats al crit de ‘a por ellos’ o les manifestacions unionistes a Barcelona encara van palesar més l’estratègia que se seguia. Per més que no ens agrade, caldrà acostumar-se als mètodes i les maneres de fer blaveres també al Principat.

La Barcelona del 2018 no és la València del 1977
Però cal tenir en compte que la Barcelona del 2018 no és la València del 1977. Ni la València del 2018 és la València del 1977, tampoc. Al començament de la transició política, el blaverisme va reeixir a imposar la seua violència política, entre més raons, perquè sociològicament el nacionalisme era principalment una cosa de joves radicalitzats que socialment xocaven molt. I perquè, tot i l’espontània reacció popular, hi havia un nivell organitzatiu mínim. Molt baix. Això contrasta amb la situació a Barcelona i al Principat, on precisament la gent gran és un baluard de l’independentisme, un moviment que té una gran capil·laritat organitzativa. Per això les agressions no han tingut el ressò previst, ni han atemorit gaire gent.

Tanmateix, cal ser conscients de l’efecte que pretenen aquests episodis de microviolència concreta. A València el 1977 la violència blavera va aconseguir apartar del carrer la simbologia nacionalista i que la gent ho pensàs dues voltes abans d’eixir de casa. Fins i tot durant anys, atacant cotxes amb matrícula del Principat o amb el famós incident del tren que procedia de la final de la Copa d’Europa de Sevilla, van aconseguir tallar el flux natural de relació entre Barcelona i València, entrebancar-lo. Per això és tan important resistir la pressió. Per això lluir amb naturalitat el llaç groc és tan important. Per això mantenir les estelades al balcó és tan important.
A València, de tota manera, només van servir per a retardar la presa de consciència del país i fer passar una època molt difícil a centenars de milers de persones. Però és evident que, quan el govern del PP es va acabar i el govern de progrés va prendre cos, el relleu fou el nacionalisme que la violència blavera volia evitar. Que a la ciutat de València un batlle de Compromís substituís Rita Barberà ho diu tot.

El paper dels mitjans
En aquesta estratègia, el paper dels mitjans també és fonamental. Per una banda, els mitjans unionistes magnifiquen fins a extrems grotescs la més mínima mostra d’agressivitat contra el catalanisme, per tal de normalitzar aquest comportament i cridar més gent a emprar-lo. Però en aquest error hi cauen massa sovint també els mitjans catalanistes, que es comporten de la mateixa manera, sense fer servir la lògica del periodisme. Per exemple, tothom ha vist les imatges d’una sola persona insultant el president del parlament però pràcticament ningú no ha vist les imatges del president de l’associació a la qual pertany aquesta persona demanant perdó pels fets o criticant la posició del rei espanyol.

I és molt més significatiu i representatiu el segon personatge que no el primer.

Vicent Partal

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada