dimecres, 28 de març del 2018

27/03/2018. Enric Vila. Un problema europeu. Espanya és l'únic país europeu on el feixisme no va ser derrotat i Alemanya ha construït la seva hegemonia demanant perdó, dia sí dia també, pel seu passat autoritari i genocida. De fet, Madrid encara no s'ha disculpat per l'execució del president Companys, mentre que Berlín va pagar una pensió vitalicia a la seva vídua. La situació que Catalunya ha creat a Europa ens recorda que els imprevistos són un dels fenòmens més interessants i perillosos de la vida. És pedagògic veure com tertulians i polítics catalans, independentistes o no, que havien deformat la realitat i les paraules per salvar els seus interessos s'indignen sense aturador perquè els espanyols i els europeus no es comporten com ells esperaven. Per sort, és a tot Europa que la història es repeteix en forma de farsa.


Benvolguts,

L’article de l’Enric Vila incideix en la desagradable troballa d’esquelets d’antics amants als armaris i de com la gent un cop feta la troballa s’inventa mil excuses per justificar i justificar-se als ulls de la comunitat. 

I en Vila explica que:

El passat sempre ens persegueix. És així com ens obliga a lluitar pel nostre futur, o com ens va acorralant fins a ofegar-nos en un caos d'excuses cada vegada més puerils.

En Vila continua amb:

És pedagògic veure com tertulians i polítics catalans, independentistes o no, que havien deformat la realitat i les paraules per salvar els seus interessos s'indignen sense aturador perquè els espanyols i els europeus no es comporten com ells esperaven. Per sort, és a tot Europa que la història es repeteix en forma de farsa.

Vegem ara l'article:

Un problema europeu

Enric Vila 

Barcelona. Dimarts, 27 de març de 2018
 
La situació que Catalunya ha creat a Europa ens recorda que els imprevistos són un dels fenòmens més interessants i perillosos de la vida. 

Quan una situació desconeguda trasbalsa una persona o una societat de seguida s'activen un conjunt de mecanismes de defensa més o menys inconscients per mirar de rebutjar-la o d'integrar-la en els esquemes hegemònics de la manera més estètica i barata. 

Les novetats que ens agafen per sorpresa, amb l'agenda plena d'altres compromisos, ens poden servir per mirar de transformar el nostre entorn i afinar els nostres prejudicis. Però també són una excusa magnífica per justificar estancaments i regressions, i alimentar posteriors col·lapses. El passat sempre ens persegueix. És així com ens obliga a lluitar pel nostre futur, o com ens va acorralant fins a ofegar-nos en un caos d'excuses cada vegada més puerils.

Aquests dies resulta especialment il·lustratiu de veure com el cas català atrapa tothom en contradiccions antigues que creia superades o esgotades. És pedagògic veure com tertulians i polítics catalans, independentistes o no, que havien deformat la realitat i les paraules per salvar els seus interessos s'indignen sense aturador perquè els espanyols i els europeus no es comporten com ells esperaven. Per sort, és a tot Europa que la història es repeteix en forma de farsa.

A Madrid els demòcrates que diuen que la independència és impossible es van endinsant en la mentalitat autoritària que va servir per forjar a sang i foc la sacrosanta unitat espanyola.

Alguns analistes internacionals com Gideon Rachman o Jakob Augstein comencen a sentir la suor freda del senyor que de sobte descobreix que té un problema que ha menystingut per una barreja de cofoisme i d'ignorància. Ja fa temps que Catalunya amenaça d'esdevenir un tema europeu més incòmode que el Brèxit. 

Amb la detenció de Puigdemont, el debat sobre el paper d'Alemanya en el continent promet prendre una densitat històrica de visos dramàtics. 

Les comparacions entre Companys i Puigdemont no agraden a ningú, però tothom les té al cap i tothom sap per què encara interpel·len la gent i com es poden utilitzar.

Espanya és l'únic país europeu on el feixisme no va ser derrotat i Alemanya ha construït la seva hegemonia demanant perdó, dia sí dia també, pel seu passat autoritari i genocida. De fet, Madrid encara no s'ha disculpat per l'execució del president català, mentre que Berlín va pagar una pensió vitalicia a la seva vídua.

Fins la setmana passada, la persecució de l'independentisme es podia tractar, des de l'òptica alemanya, com una "història espanyola", com una d'aquestes tragèdies peninsulars que el nord es mira des de la distància amb una barreja d'astorament i de menyspreu. Ara, amb la detenció de Puigdemont, Berlín té mala peça al teler. Si no l'extradeix, posarà en qüestió la mateixa unitat d'Espanya. Si ho fa, reduirà la malmesa mística europea a la mentalitat dels jutges de Madrid, alguns dels quals són fills directes de la dictadura [franquista].

La sortida del Regne Unit pot costar més o menys diners, però no amenaça els fonaments identitaris de la Unió ni els seus discursos democràtics. Si resulta que Europa és un club d'estats, a imatge i semblança de l'Espanya madrilenya, quins valors de fons protegiran el continent de Rússia, la Xina o Turquia? Si la llei que preval entre els pobles de la Unió és la llei del més fort, com en altres temps, quina força i quina legitimitat tindrà Alemanya per defensar el seu xiringuito de la influència de Putin, Erdogan o el president xinès?

Com deia el Foreign Policy fa uns mesos, el victimisme català no porta enlloc, però tampoc no porta enlloc el legalisme espanyol, ni la mística de supermercat que Brussel·les ha donat a la democràcia europea. No és casualitat que, tot i considerar-lo "un revolucionari trist, que ha fet un paper galdós", l'influent columnista Jakob Augstein demanés l'altre dia al Der Spiegel asil polític per a Puigdemont. Tampoc no té res d'estrany ni de contradictori que alhora afirmés que la seva detenció és una desgràcia "per a Espanya, per a Europa i per a Alemanya". 

A finals de 2017 Augstein ja va dir que una de les pitjors notícies de l'any havia estat assabentar-se de l'existència de Catalunya. 

Els imprevistos posen sempre de molt mal humor. De vegades, però, si els afrontes amb coratge, t'ensenyen coses sobre el món que t'ajuden a encarar millor el futur. Amb una mica de paciència fins i tot els trobes gust!

Enric Vila

Joan A. Forès
Reflexions

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada