dilluns, 5 de març de 2018

05/03/2018. Investidura. Editorial. Partal. Cal acabar amb aquest trist espectacle de la investidura. La investidura del qui hauria de ser el president de la comunitat autònoma de Catalunya s’està enverinant més a cada dia que passa. Amb el resultat de les eleccions del 21 de desembre a la mà tot semblava clar i més o menys senzill. S’havia ratificat el resultat del primer d’octubre i la proclamació de la república. S’havia derrotat el 155. El vint-i-un de desembre els ciutadans, a les urnes, vàrem fer la feina que havíem de fer. Com la havíem fet el primer d’octubre en el referèndum. Ara era qüestió de que els polítics feren la seua part de la feina. El president del parlament, però, va decidir aturar aquella investidura i des d’aleshores hem anat de mal en pitjor. A hores d’ara sembla ja clar del tot que ERC no vol investir el president Puigdemont.


 Benvolguts,

En Partal ens ofereix un magnífic raonament sobre la investidura del President de la República, ai! de la Generalitat...

Els nostres polítics ens varen guiar. El poble va respondre amb alegria, sigui l'1-O sigui el 21-D. Tot sembla que vagi anar com una seda. Fins el fatídic dimarts 30-G

Vegem el raonament d'en Vicent Partal:
Vicent Partal
Cal acabar amb aquest trist espectacle de la investidura

La investidura del qui hauria de ser el president de la comunitat autònoma de Catalunya s’està enverinant més a cada dia que passa. Amb el resultat de les eleccions del 21 de desembre a la mà tot semblava clar i més o menys senzill. S’havia ratificat el resultat del primer d’octubre i la proclamació de la república. S’havia derrotat el 155. Els ciutadans havien sabut resistir la pressió de l’estat i havien decidit que el govern apartat il·legitimament havia de retornar al poder. I havia quedat clar que el president Puigdemont havia de tornar a ser el president. Era evident també que els tres partits independentistes s’havien de posar d’acord per tirar endavant.

El vint-i-un de desembre els ciutadans, a les urnes, vàrem fer la feina que havíem de fer. Com la havíem fet el primer d’octubre en el referèndum. Ara era qüestió de que els polítics feren la seua part de la feina. Però la realitat és que han passat ja dos mesos llargs d’aquell dia i no només no hi ha govern sinó que hi ha el més gran dels desconcerts. El 30 de gener la investidura de Puigdemont era preparada i acordada pels tres partits, amb un programa que incloïa l’inici del procés constituent i l’inici de la institucionalització de la república des de Brussel·les: un escenari de lluita i de confrontació. El president del parlament, però, va decidir aturar aquella investidura i des d’aleshores hem anat de mal en pitjor. 

A hores d’ara sembla ja clar del tot que ERC no vol investir el president Puigdemont. I com que sense ERC no hi ha investidura possible Puigdemont ha cedit, entenent que sense JxCat tampoc no hi ha investidura possible, proposant investir Jordi Sànchez. ERC tampoc no va estar d’acord amb això en un primer moment però després ho va acceptar, abans, però, que la CUP digués que no, perquè no vol tornar a l’autonomia, i tornés a fer impossible l’acord. Perquè és un acord que sense la CUP tampoc no es pot fer.

La reacció de molta gent a aquest enorme embolic ha estat de desil·lusió i cansament. Ho entenc completament i ho compartisc. Alguna gent ha reaccionat parlant obertament de traïdors i coses semblants. Jo això no ho puc ni ho vull compartir, em sembla una bajanada perillosa. Hi ha, finalment, qui ha invocat de manera abstracta la necessitat d’una unitat desitjada per tothom que ja es veu que no existeix i que ningú, per ell sol, pot imposar.

Crec que ens perdem, però, en els noms. I que la batalla per la presidència no hauria d’amagar la qüestió de fons. La CUP ahir crec haver entès que no rebutjava Jordi Sànchez pel seu nom o la seua trajectòria sinó perquè el programa de la seua investidura i del govern que se’n formaria és un programa que accepta el 155 i limita el seu espai mental al marc autonòmic espanyol.
Si Espanya el que no vol de cap de les maneres és que Puigdemont siga president acceptar que Puigdemont no pot ser investit al final és acceptar que qui mana és Espanya i no el poble que ha votat. I això és el que la CUP no vol de cap de les maneres. I, sincerament, no crec que ningú puga trobar estrany o incoherent que siga així. La qüestió és, però, i aleshores què cal fer o què es pot fer?

A mi em sembla que la decisió de la CUP d’ahir hauria de permetre als tres partits independentistes tornar al minut anterior al moment en que el president Torrent va frenar la investidura del president Puigdemont. Allà hi havia l’acord, fet i tancat, que després no hi ha hagut manera d’aconseguir per cap altra via ni amb cap altra combinació. Si els partits estaven d’acord i el president del parlament ho va frenar potser l’única solució ara mateix passa per que ell accepte l’acord inicial.

I si no és així haurem d’assumir que hi ha la possibilitat que un acord entre els tres grups siga impossible i, per tant, haurem d’anar pensant en unes noves eleccions. Cosa que no necessàriament ha de ser dolentaPerquè un dels problemes, el gran problema de fet, de la democràcia representativa és que els partits un cop tenen els vots al sarró fan amb ells el que volen, sense que els votants tinguen dret a rectificar. I tinc la intuïció que el vot avui seria molt diferent del que va haver-hi al setembre.

Tot el que ha passat des de l’octubre és d’una tal intensitat emocional i política que és lògic que coste molt de digerir intel·lectualment i emocionalment però crec que ha arribat l'hora d'aturar aquest lamentable espectacle de la investidura. Tornant a l'orígen, que és la decisió de la gent.

Des del primer d’octubre han passat moltes coses i hem vist als diversos polítics tenir moltes reaccions. Però és que des del passat vint-i-un de desembre també hem vist als diversos polítics tenir moltes reaccions, algunes d'elles francament sorprenents. I ja que, com és ben evident, no s’han complert les coses que es van dir en campanya electoral segurament el recurs a una nova votació aclariria molt el panorama i seria d'un gran ajut per encara la nova fase política. Amb una altra configuració del bloc independentista la solució a l’atzucac actual segurament es trobaria molt més fàcil. I en qualsevol cas estic segur que a través d'unes noves eleccions s’aclariria molt el gran debat de fons que s’emmascara rere la negociació: si cal tirar pel dret per fer la república o si cal intentar construir el que es puga des del règim autonòmic, acceptant per tant les regles imposades pel cop d’estat. Un debat que a l’hora de votar el 21 de desembre ningú no va posar sobre la taula però que al final és més important i decisiu que no pas els noms dels presidents o el mateix procés d’investidura. 

Dos apunts finals.

1) Passe el que passe crec que no hauria d’afectar ja a la creació del Consell de la República, un organisme cridat a ser més rellevant en termes polítics que la Generalitat mateix.

2) Diumenge en la manifestació convocada per l’ANC tenim tots una oportunitat ben clara de dir als tres partits què és el que pensem i el que volem. 


Vicent Partal

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada