Benvolguts,
El bon amic Francesc em subministra un “input”
interessant, que vull compartir tal com m’ha arribat. Pertany a un Bloc d’un català, llicenciat en
Ciències de la Comunicació – Periodisme (Universitat Autònoma de Barcelona,
1996) que té un màster en Ciències Polítiques (Arizona State University, 2007)
amb èmfasi en filosofia política i administració pública. Actualment i des de
l’estiu del 2008 és professor de Constitució dels Estats Units, Constitució
d’Arizona i Política Internacional a Glendale Community College (Arizona). Parlem de l'Oriol Vidal-Aparício.
Com a cosa curiosa només vull afegir que un
article amb la claredat d’aquest no és gens fàcil de trobar en publicacions de
la península. Pot ser que la corrupció estigui tant imbricada en la tasca
periodística que es practiqui majoritàriament el tirar pilotes fora en lloc d’atrevir-se
a cantar les veritats en públic? Qui es mou no surt a la foto que deia l’hermano
Arfonso?
Mariano Rajoy: cinisme, revisionisme històric,
etnicisme obtús
4
gener 2013 per Oriol Vidal-Aparicio
Quan parlo de paraules buides,
de respostes insubstancials, a l’hora de defensar la pertinença de Catalunya a
Espanya, em refereixo, per exemple, a la resposta que Mariano Rajoy va donar al
diputat d’ERC Alfred Bosch
al Congrés dels Diputats el passat 31 d’octubre:
En la resposta a la sorprenent
pregunta de Bosch (“Sr.
Rajoy: ¿está usted a favor de la independencia de Cataluña?), el president del govern espanyol va contestar simplement:
Yo estoy a favor de que España siga
siendo también de los catalanes, de que todos sigamos compartiendo y
fortaleciendo nuestro proyecto común de vivir juntos y de aspirar conjuntamente
a empresas que no podríamos alcanzar de otro modo.
En una segona intervenció,
preguntat sobre si estava disposat a arribar a un acord perquè els catalans
votessin sobre la independència de Catalunya, Rajoy va extendre’s en la seva
explicació. Val la pena citar senceres les
paraules de Rajoy, perquè no només contenen l’essència de la buidor del
missatge de l’unionisme per a Catalunya, sinó que van més enllà i s’endinsen en
el regne de la mentida, de l’intent desacomplexat de presa de pèl i del cinisme
històricament revisionista:
Mi posición se la he resumido en la
primera respuesta que le he dado. Ahora le voy a concretar algunas cosas. Mire,
yo creo que son muchas las cosas que nos unen. Lo pienso. La historia: somos el
pueblo de Europa que llevamos más años viviendo juntos; las personas, los
sentimientos, las relaciones, el comercio, y la voluntad mayoritaria de vivir
juntos. España es una nación plural, como plural es Cataluña. No todos piensan
como usted o como yo. Y esa pluralidad es una gran riqueza. Y a nadie se nos
pide que renunciemos a nuestra identidad, de gallegos en mi caso, de catalanes
y de españoles, porque esas identidades enriquecen al conjunto y se suman, no
excluyen en absoluto. Creo además que, aparte de estas cosas que nos unen, son
muchas las cosas que hemos hecho juntos, y lo hemos hecho buscando consensos,
en pro del bien común y de la prosperidad de todos. Nada bueno se hace
rompiendo la baraja. Piense, por ejemplo, para no remontarnos allá a tiempos
pasados, en los logros de nuestra democracia, en la extensión de nuestras
libertades, en la integración en Europa, la consolidación de nuestro sistema de
bienestar, las cotas nunca alcanzadas [sic] de autogobierno por parte de las
autonomías, la prosperidad alcanzada los últimos 30 años… Estas cosas, a lo
mejor la gente muy joven no lo saben, porque han vivido en esta época, que es
de las mejores, la más reciente de la historia de España. Pero usted debiera
saberlo. Y sobre todo lo que más nos une es lo que podemos hacer juntos en el
futuro: afrontar la crisis, recuperar la economía, sentar bases sólidas para el
futuro, aportar a ese gran proceso de integración (…) que es la Unión Europea,
ese espacio de convivencia, de libertad, de democracia, de proyectos comunes,
conjuntos, de integración de todos… Sobran objetivos comunes. Y yo creo que
juntos, pues podemos hacer las cosas mejor y podemos hacer mucho más. Por eso
digo, hay que hablar, hay que dialogar, hay que escuchar, hay que fijar
objetivos comunes y eso es lo que quiere la mayoría, y lo que yo estoy
dispuesto a hacer. Lo único que no se puede hacer es romper la baraja porque
nada positivo se ha construido nunca en la historia de ningún pueblo, ni de
ningún país, rompiendo la baraja, nada. Muchas gracias.
Discurs
dogmàtic, ple d’apriorismes no justificats (ni lògicament justificables), i de maximalismes retòrics que no es corresponen amb la
realitat. Si la capacitat d’anàlisi política del president del
govern espanyol és la que demostren aquestes paraules, en els pròxims mesos
assistirem, com era previsible, a un diàleg de sords.
Però deixeu-me analitzar
algunes de les paraules del Sr. Rajoy. Sobre l’afirmació que “somos el
pueblo de Europa que llevamos más años viviendo juntos“,
caldria en primer lloc recordar que la Constitució Espanyola, en un exercici
extraordinari d’ambigüitat, parla tant de “el pueblo español” (article 1.2) com de “los pueblos de
España” (preàmbul). La conclusió necessària que n’hem de treure d’això és que
el poble espanyol és un poble de
pobles (cosa que segons Alejo Vidal-Quadras, per cert, seria “un
absurd polític, lògic i semàntic” –igual que parlar d’una “bicicleta de bicicletas“, deia
ell). Sr. Rajoy: és conscient que la Constitució afirma que el poble espanyol
és un poble de pobles? En
tot cas, quin criteri fa servir per afirmar que l’espanyol és el poble més
antic d’Europa? Si
el poble espanyol estigués compost d’altres pobles, no serien aquests
preexistents, i per tant més antics que el poble espanyol? Però, en tot cas: i
què? La seva versió del “mejor unidos” cau en un cert
etnicisme, en un determinisme històric,
que és l’antítesi de la lliure voluntat de construir junts, del “plebiscit diari” de Renan.
Hem d’estar units perquè “sempre” ho hem estat, és
l’argument de Rajoy. No és només absurd, sinó que a més és mentida.
Però per reforçar l’argument
històric, potser conscient que Renan ja deia que la història està molt bé però
no pot determinar en última instància la voluntat de ser i de construir d’un
col·lectiu polític, Rajoy parla d’un suposada “voluntad
mayoritaria de vivir juntos.”
Sobta que s’hi refereixi quan precisament el govern espanyol (aquest i els
anteriors) està dedicant (ha dedicat) els seus esforços més obstinats a
negar-nos als catalans (i als bascos, i a qualsevol que ho pregunti) la
possibilitat de mesurar, de medir, de quantificar aquesta voluntat. De quina voluntat majoritària parla, Sr. Rajoy? Què li sembla si la
mesurem a través d’un referèndum? No? Però per què no? De què té por? Si tant
segur està d’aquesta “voluntat majoritària de viure junts”, quantifiquem-la; en
cas de quedar certificada per les urnes, pot estar segur que els catalans,
proclius com som a la depressió col·lectiva, estarem calladets una bona
temporada. Però no es negui aquest gust, Sr. Rajoy. Què li donarà més arguments
que la força dels vots? Tingui una mica de dignitat i faci com el primer
ministre Cameron al Regne Unit, que respectarà la voluntat dels escocesos sobre
el seu futur polític. No sigui com el nen que s’endú la pilota a casa quan li
han pitat un penal en contra. Ja sabem que la pilota és seva, Sr. Rajoy, però
una mica de joc net, sisplau. Cobardia o dignitat: vostè tria.
Afirma també, Sr. Rajoy, en el
súmmum del cinisme, que “a nadie se
nos pide que renunciemos a nuestra identidad, de gallegos en mi caso, de
catalanes y de españoles, porque esas identidades enriquecen al conjunto y se
suman, no excluyen en absoluto.” Voldria recordar-li que, sent com
és la llengua una part importat de la identitat de les persones, als no
castellanoparlants se’ns prohibeix expressar plenament la nostra identitat quan
se’ns impedeix parlar la nostra llengua al lloc que simbolitza la sobirania
nacional, les corts legislatives que representen teòricament la voluntat
popular de tots els espanyols, o quan se’ns impedeix que ens dirigim en la
nostra llengua a les institucions de l’Estat, o quan constatem que el nostre
passaport no està en la nostra llengua (hi ha lloc per al castellà i nou
llengües estrangeres, però el català, el basc o l’aranès, per exemple, es veu
que no hi cabien), i per tant se’ns demana
que renunciem a la nostra identitat a l’hora de ser espanyols.
Se’ns recorda constantment, Sr. Rajoy, que només es pot ser plenament espanyol
en castellà. El
castellà no és la meva llengua, Sr. Rajoy, ni forma part de la meva identitat. No hi tinc res en contra, i m’alegro de dominar-lo suficientment com per
haver-hi publicat un llibre (i com per adonar-me dels errors gramaticals de la
seva intervenció en la resposta al Sr. Bosch), però no forma part de la meva
identitat. El
castellà el visc, de fet, com una realitat imposada: cal que li recordi la història legislativa sobre règims lingüístics a
l’Estat espanyol? Llegeixi’s La
persecució política de la llengua catalana (1985), de Francesc
Ferrer i Gironès, Sr. Rajoy, i si li queda un mínim de dignitat intel·lectual
deixarà de dir que a Espanya “a nadie se
nos pide que renunciemos a nuestra identidad.” Informi’s sobre el
règim lingüístic legal de països com Suïssa o Bèlgica i entendrà què és
realment el respecte a la diversitat.
Encara més: quan demana que ens
fixem en “las cotas (…) alcanzadas de
autogobierno por parte de las autonomías” des de la recuperació de
la democràcia, creu estar aportant un argument en contra de la independència? No li sembla que els catalans
tindríem encara més autogovern en una Catalunya independent?
En resum, la
qüestió de fons és aquesta: quin d’aquests arguments buits de contingut, en
aquesta veritable col·lecció de brindis al sol, ha de convèncer un català que
continuar formant part del projecte espanyol val la pena? Quina d’aquestes coses (preservar “les llibertats” dels catalans, la seva
prosperitat, el seu bé comú, la consolidació del seu estat del benestar…) no
podríem aconseguir els catalans més i millor com a ciutadans d’una Catalunya
independent membre de la Unió Europea? No sembla que als catalans ens estiguin
convidant a “sentar bases sólidas para el
futuro” (qué coi vol dir això?), sinó comminant a acatar un marc
institucional que ara mateix rebutgem àmpliament (les proves, via eleccions i
via enquestes, són irrefutables: federalistes
i independentistes conformen ara mateix una majoria amplíssima de la societat
catalana).
Personalment penso que el
diàleg amb un govern tan cínic i tan obtús és impossible. Un govern incapaç d’analitzar amb un mínim d’objectivitat les demandes de
la societat catalana, el seu actual memorial de greuges, el perquè del seu
malestar, de la seva incomoditat, no és un govern que tingui voluntat de
solucionar res.
El govern
espanyol no té cap intenció d’enfrontar-se a l’arrel del problema: el dèficit d’autogovern
d’una societat catalana que no necessita tuteles de ningú, menys encara d’un
govern, l’espanyol, que ha demostrat estar disposat a ignorar sempre que faci
falta els interessos i la voluntat de la societat catalana, expressada a través
dels seus representants al Parlament de Catalunya. L’Estat espanyol modern, assentat sobre les bases de l’administració de
Felip V, sempre
ha viscut la diversitat cultural com una molèstia, i no té avui, igual que no tenia ahir, cap vocació de respectar la
voluntat d’autogovern dels catalans, que persisteix en el temps amb gran
tossuderia i no té res de circumstancial. La qüestió, senyores i senyors, és que l’interès nacional espanyol tal
com és entès per les elits polítiques dominants a Madrid és incompatible amb el
lliure desenvolupament de la societat catalana, i
que els esculls que Espanya posa contínuament al govern de Catalunya i als seus
ciutadans representen una ingent i constant pèrdua d’energia que no ens podem
permetre.
Escoltant aquesta intervenció
de Rajoy, i llegint el seu article a La Vanguardia el 6 de
desembre passat, només es pot concloure que el timoner del vaixell espanyol ha
renunciat a mantenir un diàleg mínimament constructiu amb el govern català, i
que opta per enrocar-se en una retòrica buida que no es diferencia en gairebé
res de la que emprava el franquisme.
Recordem les paraules de l’anomenat testament polític de Franco: “Mantened la unidad de las tierras de España,
exaltando la rica multiplicidad de sus regiones como fuente de la fortaleza de
la unidad de la Patria.” Amb
perdó: quins collons, oi? Quan aquesta retòrica no va acompanyada de fets, sinó
de voluntat lingüicida, de menyspreu constant i d’ofec a tota identitat que no
sigui la castellana disfressada d’espanyola (aquest concepte el vaig discutir a
bastament al meu llibre 500 preguntas al nacionalismo
español, especialment als apartats “¿Es España Castilla? ¿Es
Castilla España?” i “¿Son españoles los catalanes y los vascos?” del capítol
12), les paraules s’han de llegir de la mateixa manera que les del testament de
Franco: com
una mostra de patriotisme homogeneïtzador i casernari, de despotisme illetrat
(dir-ne il·lustrat seria
dignificar-lo excessivament), de cinisme extrem; en definitiva, com un intent
de presa de pèl de dimensions còsmiques.
El repte, Sr. Rajoy, continua
en peu: doni
arguments de veritat als catalans, no retòrica pseudofranquista. L’independentisme ha
desenvolupat, especialment en els últims 25 anys, un argumentari sòlid –que
tothom que vulgui estar informat coneix– molt sovint basat en estudis acadèmics
rigorosos i en la convicció moral que en
última instància la democràcia serà la que decidirà legítimament l’estatus
juridicopolític dels catalans, com ho van fer a Noruega, al Quebec o a
Montenegro, i com ho faran a Escòcia. Aquesta col·lecció de tòpics és tot el que ens pot d’oferir com a
resposta?
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada