En Miquel Riera ens obsequia amb aquest article a la revista
Presència del Grup El Punt/Avui d’aquesta setmana.
El primer que m’ha sobtat ha sigut el títol, molt ben trobat,
que no recordo haver vist abans i que defineix perfectament l’etapa
postfranquista que ens ha tocat viure. Democràcia
franquista. Quin concepte més encertat! També es podria dir “Que todo cambie para que nada cambie”. Tan contents que varem
estar amb la mort del Franco, sense saber que durant gairebé tants anys com els
de la dictadura viuríem un equivalent del que en als anys 20 se’n va dir la dictablanda. Ens varen ben ensarronar! Ja es compren la frase del
Franco de que “Todo estaba atado y bién
atado”! I evidentment tot aquest procés s’ha desenvolupat amb la
col·laboració dels col·laboracionistes (i valgui la redundància). Els
col·laboracionistes a Espanya es poden identificar amb el concepte de Franquisme sociològic, també anomenat Nacionalisme espanyol o n’hauríem de dir castellà segons les teories de l’Albert Pont al seu llibre
Delenda est Hispania? Nacionalisme agressiu i rampant (exacerbado en diuen ells, que per més INRI també s’autoqualifiquen
de no-nacionalstes)! I entre aquests
es mouen amb tota tranquilitat tant els del PP, com els del PSOE, com els d’UPyD,
com els de C’s amb manifestos del tipus 'España Somos Todos' per "dar una
respuesta al desafío separatista". Vidal Quadras, Gonzalez Pons, Mayor
Oreja, Ángel Acebes, Joaquin Leguina, José Bono, Nicolás Redondo Terreros, Vargas
Llosa; Boadella, Amando de Miguel. O sigui que està clar
que “franquistes son todos”!
I els col·laboracionistes a Catalunya, que n’hi ha més que un
foc no en cremaria, són els anomenats botiflers,
llepaculs i similars. Són els que aquest estatus ja els va bé i que fan
negocis a Madrid (ai, l’enyorada llotja del Real Madrid...) que evidentment amb
una Catalunya independent no podrien fer. I aquí hi cap actualment la UDC del
senyor Duran i Lleida i el seu sector negocis, el lobby Puente Aéreo, els Godó,
Lara, etc. Quina vergonya que la burgesia catalana de fa 100 anys, mecenes del
modernisme, hagi tingut continuïtat amb aquest nombrós grup d’aprofitats, així
com els importats d’Espanya, directament traïdors al país que els ha acollit, com
l’escòria del PP i de C’s!
Democràcia franquista
MIQUEL RIERA
L’any «horrible» perpetrat aquest
2012 per la monarquia espanyola –tot i que la cosa ja ve de molt abans– no fa
res més que constatar una de les veritats amagades de la democràcia
espanyola institucionalitzada a partir de la Constitució del 1978: que es va bastir
sobre els fonaments del règim dictatorial que la va precedir durant quaranta
anys. El
mateix rei Joan Carles, escollit a dit pel dictador Franco uns anys abans, n’és la prova més
evident, i el monarca, a més, no se n’amaga. Tot al contrari, la Casa Reial
espanyola no té cap problema per penjar al seu web el
vídeo de la salutació nadalenca del 1975 en què Joan Carles es desfà en elogis
a Franco, un fet del tot incomprensible en qualsevol altra monarquía constitucional
europea: https://www.youtube.com/watch?v=tvNrvwZ0F-Y
(minuts 1:20 a 1:60)
L’herència franquista, personificada especialment
durant molts anys en l’exèrcit i també –encara!– en molts
dirigents de la dreta espanyola, ha estat un llast molt important en el
desenvolupament democràtic de l’Estat, amb dèficits destacables com ara la
manca de transparència
dels comptes de la mateixa Casa Reial, la corrupció o la
tolerància envers la diferència de llengua i cultura de determinats territoris. Un llast que s’ha fet més
evident que mai a l’hora d’acceptar –de fet, ni tan sols per portar-ho a debat–
les reivindicacions sobiranistes de Catalunya. La manca de cultura
democràtica espanyola queda ben a la llum, a més, quan
es posen de costat els processos sobiranistes català i escocès i la manera com han actuat els
respectius governs. El britànic, acceptant sense problemes les regles del joc
democràtic. L’espanyol –amb el suport de l’oposició
socialista, cal no oblidar-ho–, tancant-se en banda a qualsevol consulta a l’empara
d’una constitució que
–i això també cal tenir-ho ben present– va bastir-se sota la pressió
d’un règim que es volia perpetuar com fos.
Joan A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada