07/01/13. Entrevista amb SALVADOR GARCIA-RUIZ COIMPULSOR DEL COL•LECTIU EMMA

Benvolguts,

Avui una bona notícia. Una notícia que ens reconforta, ens dóna empenta i ens allunya de la tendència a l’autoodi! És una entrevista del periodista de l’Avui Òscar Palau amb Salvador Garcia-Ruiz, un dels fundadors i una de les cares visibles del Col·lectiu Emma.

Hem parlat en aquest Bloc més d’un cop del Col·lectiu Emma i crec que cal que estiguem molt reconeguts a la immensa feina que estan fent:

http://www.collectiuemma.cat/

Navegueu pel web i constatareu aquesta feina...

SALVADOR GARCIA-RUIZ COIMPULSOR DEL COL·LECTIU EMMA

El Col·lectiu Emma, ha rebut el premi Joan B. Cendrós per la seva difusió de la causa catalana. Des del 2009, amb l'ajut d'una trentena de voluntaris, no perd detall del que el món diu de Catalunya.

“Al món ja hi ha una marca política, que és Catalunya”

07/01/13 - Òscar Palau

Garcia-Ruiz i els seus ajudants analitzen a diari la imatge catalana als mitjans internacionals Foto: J.LOSADA.

 

Tenim un argument imbatible: que volem votar, no que volem la independència

Catalunya es coneix al món?

Sí, més Barcelona que Catalunya, tot i que des de l'11-S això ha explotat. Cada dia hi ha articles a tot el món; és una bestiesa l'allau que en rebem i la gent que ens pregunta. Ja hi ha una marca política, que és Catalunya, i una altra d'econòmica i cultural, que és Barcelona.

I està ben vista, aquesta marca?

Barcelona té una imatge molt bona que s'associa a modernitat, mentre que la marca Catalunya és força nova: estem en procés de ser un estat.

Però fins ara es coneixia com la comunitat més endeutada de l'Estat.

Catalunya va ser la primera comunitat a començar les retallades, però sortia als mitjans com la més endeutada, fruit d'una estratègia deliberada de Madrid, que feia recaure aquí la responsabilitat de la crisi. Però en l'últim any s'ha explicat en paral·lel el dèficit fiscal tan alt que tenim, i la imatge ha millorat prou.

Sobretot a la premsa anglosaxona.

També és on tots hem abocat més esforç per explicar-nos, però entén perfectament que vulguem votar, i no qüestiona la nostra legitimitat.

El quid és aquí: qui té la sobirania.

A l'estranger ho tenen molt clar. Ningú al món pensa que a Escòcia hagin de votar tots els britànics o al Quebec tots els canadencs. Tenim un argument imbatible, i és que volem votar, no que volem la independència. A partir d'aquí hem d'argumentar, però aquest és el missatge.

Però la Constitució no ho permet.

Quina llei és aquesta que prohibeix un dret fonamental? Cal explicar per què tenim dret a votar, tots els greuges, com farem el procés des del punt de vista polític i democràtic, com finançarem la transició...

Serà difícil trobar aliats a fora...

Fins al dia que haguem guanyat el referèndum no en trobarem, perquè fins llavors serem un problema intern de l'Estat espanyol. Abans hem de fer la feina nosaltres, perquè ningú vindrà a ajudar-nos.

També hi ha premsa poc amiga...

Sí, la italiana s'ha de treballar, perquè ens associa massa a la Padània. Hem reclamat massa el tema econòmic, i allà han aprofitat el cas català. I a Alemanya passa el mateix. És més fàcil explicar que volem la independència que el pacte fiscal, i que és un conflicte polític amb una derivada econòmica gran. Un problema sols econòmic el té tothom.

Però n'hi ha prou explicant-ho als mitjans? No manen els governs?

Si la premsa és favorable cap a Catalunya ajudarà que ho siguin els governs. En política internacional guanyen els interessos; per això cal fer una proposta atractiva al món, i fer notar que no trencarem res.

Hi ha pressions del govern espanyol sobre la premsa estrangera?

Fa la seva feina, i és veritat que ha pressionat, però en general els mitjans internacionals són seriosos i lliures, i no es deixen influenciar. Si The New York Times no es deixa pressionar pel govern xinès, es deixarà pressionar per l'espanyol?

Ens acceptarà la Unió Europea?

És raonable pensar que Catalunya iniciarà una negociació per entrar-hi, perquè la UE no voldrà renunciar a 7,5 milions de persones. Ens equivoquem, però, si ens hi obsessionem: l'objectiu no és ser a la UE en si, sinó el benestar dels ciutadans. Cal garantir la lliure circulació de persones, béns i capitals, i això Suïssa o Noruega ho fan des de fora. Si som independents haurem de valorar si ens convé ser en una estructura organitzativa cara, burocràtica i ineficient com la UE, que imposa les retallades i dóna una excusa als governs per implantar mesures impopulars. És ella la que s'ha de guanyar la confiança ciutadana.

Els catalans a l'exterior poden ajudar més a explicar-nos a fora?

La diàspora és un gran actiu, tenen moltes ganes de contribuir al país i hem de trobar la manera que ho puguin fer, per buscar suports internacionals. Però on ens juguem la independència és a casa, és on hem de construir l'estat propi.

Què pensa quan critiquen la política exterior que vol fer Catalunya?

A tots els països és clau la política exterior, hi has de ser per generar més oportunitats. Sense l'actual procés hi hauríem de ser igual per atreure inversions i fomentar el país. Els que se'n queixen, si no per això, farien demagògia per una altra cosa; és millor no fer-los cas.

Joan A. Forès

Reflexions