Benvolguts,
Hem estat una setmana de vacances, però la
tornada és amb energies renovades (no renovables).
D’entrada crec que cal comentar l’article del
notari Juan-José López Burniol a La Vanguardia, de títol Les castes acampades sobre l'Estat. L’autor presenta les castes
dominants a l’Espanya dels segles XIX, XX i XXI amb aquesta contundent
expressió:
Espanya s’ha bastit sobre d'un model de
desenvolupament econòmic tancat i focalitzat en un Estat vetust,
sobre el qual estaven "acampades" les famílies de sempre, unides per
vincles moltes vegades matrimonials amb les dinasties financeres emergents,
assistides pels alts funcionaris i defensades per la cúpula militar.
No creieu que és per fugir? Doncs és el que els
catalans conscients estem intentant fer!
Les castes acampades sobre l'Estat
Juan-José
López Burniol
La gent vol dirigents nous, que deixin de parlar sempre
"del que és seu" i s'ocupin més "del que és nostre"
La Vanguardia en
català| 19/01/2013
Tres notícies recents.
· Primera. Una companyia espanyola ha anunciat el fitxatge, com a membre del
seu consell assessor, de Rodrigo Rato, expresident de Bankia imputat en la investigació de
l'Audiència Nacional sobre aquesta entitat.
· Segona. El Banc d'Espanya alterava les conclusions de la inspecció: l'Associació d'Inspectors del Banc
d'Espanya ha denunciat l'opacitat interna, la presa de decisions inadequades i,
sobretot, l'alteració dels informes de la inspecció.
· Tercera. La negociació entre les defenses dels imputats en el cas
Pallerols, el fiscal, la Generalitat i UDC s'ha tancat amb un acord que evita el
judici: els acusats
admeten els fets per no anar a la presó i UDC torna a la Generalitat 388.000
euros com a responsable civil.
Aquestes notícies, encara que sembli en principi que no tinguin res a veure entre si, són expressives d'un mateix estat de coses. En efecte, a Espanya, si pertanys a una de les castes dominants, tens via lliure i, facis el que facis i passi el que passi, sempre tindràs una sortida, ja que, si fa falta, es farà prevaler l'aparença sobre la realitat, fins al punt que les institucions públiques poden desconèixer impunement els informes dels seus funcionaris. Sembla com si no hi hagués més actors dignes de tal nom que els que pertanyen a alguna de les que abans es denominaven minories selectes i avui es coneixen com a elits; i que no hi hagi més realitat que la veritat formal resultant de les declaracions oficials. I, per si alguna cosa falla i algun principal és sentenciat, sempre queda el recurs darrer de l'indult. Les castes són les castes. Quines castes?
En el llibre Historias de las dos Españas, Santos Juliá escriu que, al segle XIX, "Espanya no arriba a ser una nació perquè no hi ha un poble, i ni nació ni poble no existeixen perquè no hi ha Estat. Caldrà crear, per tant, un Estat que no sigui ja el de les famílies acampades sobre el país, com ho definia Azaña, el gerent d'una societat de socors mutus que deia Ortega, o la finca privada que veia Araquistaín". I no hi arriba a haver un Estat modern i fort perquè -com escriu Vicens Vives- "la burgesia va assumir el poder (només) a les províncies perifèriques (...) mentre que la resta d'Espanya conservava un règim agrari força primitiu (en el qual) l'aristocràcia continuava sent l'espina dorsal del país", de manera que aquesta i els grans propietaris utilitzaven la seva posició de privilegi -que no distingia entre negocis i política- per aprofitar-se, en benefici dels seus interessos privats, d'un model de desenvolupament econòmic tancat i focalitzat en un Estat vetust, sobre el qual estaven "acampades" les famílies de sempre, unides per vincles moltes vegades matrimonials amb les dinasties financeres emergents, assistides pels alts funcionaris i defensades per la cúpula militar.
Aquest va ser el grup social que va usufructuar el país durant la Primera Restauració i la Primera Dictadura, que va contribuir decisivament al fracàs de la Segona República i a l'esclat de la Guerra Civil, i que es va ampliar i va consolidar durant la Segona Dictadura, en convertir-se Madrid en la indiscutible capital financera d'Espanya. D'aquesta manera es va consolidar a la capital de l'Estat un nucli de poder polític, financer, funcionarial i mediàtic, integrat per un número reduït de persones pertanyents a les cúpules de les respectives estructures -partits, sistema financer, cossos d'elit i grans mitjans-, que pretén preservar al poder el control econòmic sobre tot Espanya, fent servir els ressorts que li proporciona l'Estat, mitjançant l'establiment de relacions i aliances que van des de la connivència fins a la col·lusió. No cal d'insistir que aquest grup, engelosit pel seu propi interès, ha estat mancat sempre i està mancat avui d'un autèntic projecte nacional per a Espanya, encara que -com ha escrit Josep-Maria Bricall- "aprofiti els privilegis especials que solen ostentar les capitals polítiques per enfortir un únic pol de concentració territorial" a Madrid.
Estant en aquesta situació de dèficit democràtic que comporta l'ocupació sostinguda del poder per uns grups en benefici propi, va esclatar la crisi econòmica actual, amb el resultat que era d'esperar:
Aquestes notícies, encara que sembli en principi que no tinguin res a veure entre si, són expressives d'un mateix estat de coses. En efecte, a Espanya, si pertanys a una de les castes dominants, tens via lliure i, facis el que facis i passi el que passi, sempre tindràs una sortida, ja que, si fa falta, es farà prevaler l'aparença sobre la realitat, fins al punt que les institucions públiques poden desconèixer impunement els informes dels seus funcionaris. Sembla com si no hi hagués més actors dignes de tal nom que els que pertanyen a alguna de les que abans es denominaven minories selectes i avui es coneixen com a elits; i que no hi hagi més realitat que la veritat formal resultant de les declaracions oficials. I, per si alguna cosa falla i algun principal és sentenciat, sempre queda el recurs darrer de l'indult. Les castes són les castes. Quines castes?
En el llibre Historias de las dos Españas, Santos Juliá escriu que, al segle XIX, "Espanya no arriba a ser una nació perquè no hi ha un poble, i ni nació ni poble no existeixen perquè no hi ha Estat. Caldrà crear, per tant, un Estat que no sigui ja el de les famílies acampades sobre el país, com ho definia Azaña, el gerent d'una societat de socors mutus que deia Ortega, o la finca privada que veia Araquistaín". I no hi arriba a haver un Estat modern i fort perquè -com escriu Vicens Vives- "la burgesia va assumir el poder (només) a les províncies perifèriques (...) mentre que la resta d'Espanya conservava un règim agrari força primitiu (en el qual) l'aristocràcia continuava sent l'espina dorsal del país", de manera que aquesta i els grans propietaris utilitzaven la seva posició de privilegi -que no distingia entre negocis i política- per aprofitar-se, en benefici dels seus interessos privats, d'un model de desenvolupament econòmic tancat i focalitzat en un Estat vetust, sobre el qual estaven "acampades" les famílies de sempre, unides per vincles moltes vegades matrimonials amb les dinasties financeres emergents, assistides pels alts funcionaris i defensades per la cúpula militar.
Aquest va ser el grup social que va usufructuar el país durant la Primera Restauració i la Primera Dictadura, que va contribuir decisivament al fracàs de la Segona República i a l'esclat de la Guerra Civil, i que es va ampliar i va consolidar durant la Segona Dictadura, en convertir-se Madrid en la indiscutible capital financera d'Espanya. D'aquesta manera es va consolidar a la capital de l'Estat un nucli de poder polític, financer, funcionarial i mediàtic, integrat per un número reduït de persones pertanyents a les cúpules de les respectives estructures -partits, sistema financer, cossos d'elit i grans mitjans-, que pretén preservar al poder el control econòmic sobre tot Espanya, fent servir els ressorts que li proporciona l'Estat, mitjançant l'establiment de relacions i aliances que van des de la connivència fins a la col·lusió. No cal d'insistir que aquest grup, engelosit pel seu propi interès, ha estat mancat sempre i està mancat avui d'un autèntic projecte nacional per a Espanya, encara que -com ha escrit Josep-Maria Bricall- "aprofiti els privilegis especials que solen ostentar les capitals polítiques per enfortir un únic pol de concentració territorial" a Madrid.
Estant en aquesta situació de dèficit democràtic que comporta l'ocupació sostinguda del poder per uns grups en benefici propi, va esclatar la crisi econòmica actual, amb el resultat que era d'esperar:
· lentitud en la reacció,
· gairebé bloqueig institucional,
· repartiment injust de la crisi,
· incapacitat per al pacte i
· impotència per afrontar reformes estructurals que afectin el nucli
dominant.
D'aquí ve l'agonia política -el
col·lapse- que pateixen les classes dirigents de la Segona Restauració, que es
manifesta -per exemple- en la desafecció pels grans partits posada de relleu
per una enquesta de la revista Temas, segons la qual tant el PP com el PSOE
quedarien per sota del 30% dels vots. És a dir, no reunirien el 60% del total,
quan el 2008 sumaven el 83,8%. Com a Grècia. Així doncs, què és el que demana
la gent? Segons les
prospeccions, la gent vol dirigents nous i diferents, que deixin de parlar
sempre "del que és seu" i s'ocupin més "del que és nostre".
O sigui, d'allò de tots.
Un cop
exposada la tesi del López Burniol, crec que val la pena d’il·lustrar o
complementar els conceptes de casta, oligarquia, alts funcionaris, minories selectes,
elits, aristocràcia, grans propietaris, famílies
acampades sobre el país, gerents d'una societat de socors
mutus, finques privades, i tot supervisat per la cúpula militar, amb l'explicació d'uns gràfics trets del llibre, més d’un cop comentat, d’Albert
Pont, de títol Delenda est Hispania.
Els títols dels gràfics defineixen la dimensió
històrica i ideològica del poder. En els gràfics se situen els llocs d’extracció
de les “famílies o castes” que encara en el dia d’avui manen, sigui com a
diplomàtics, sigui com a ministres, a Espanya.
En el mapa petit superior hi ha la distribució
històrica de territoris, predominant el dels “cristianos viejos”, en l’inferior
les dues Espanyes que ja hem comentat moltes vegades: “l’Espanya uniforme o puramente constitucional
i l’Espanya inco
rporada o asimilada”. Es veu la similitud entre els territoris de cristianos viejos, que coincideix
amb els territoris nacionales a l’any 1938 i amb els llocs d’extracció
de les castes dominants...
Joan
A. Forès
Reflexionshttp://reflexionsjafores.blogspot.com.es/
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada