Benvolguts,
Us copio uns comentaris molt encertats i documentats de la Margarida Boada, coordinadora de Terrassa per la Independència i membre de l'ANC, d’un
libel d’un tal Alain Minc a l'edició del dia 11 de febrer a La Vanguardia. Sense explicar quins mèrits tenia
aquest individu per argumentar d’una manera tan partidista.
El libel va agradar extraordinàriament els
unionistes de tots els pelatges.
A mi em va sorprendre ja que no sabia qui era
el tal Minc, i m’agrada sempre saber la ideologia de qui em vol entabanar.
També devia sorprendre la Margarida Boada, que
va escriure, molt ben argumentades les respostes a cada afirmació rotunda del
Minc. D’aquí en va sortir aquest article.
Jo vaig quedar preocupat fins que l’editorial
del Vilaweb del divendres em va aclarir qui era aquesta tal Minc, i vaig
comprendre perquè escrivia mentides amb aquesta passió. Us afegeixo l’Editorial
del Vilaweb a continuació de l’article del Minc.
Ahir dia 11 de gener La Vanguardia publicava un
article d’Alain Minc, politòleg francès, titulat “Error
fatal”, i al que molts unionistes s’han agafat com a un
ferro roent. “Article demolidor”, “el millor que s’ha
escrit sobre el tema” (això ho va dir en Milian
Mestre a can Cuní)
… són qualificatius que l’article ha rebut en els mitjans.
No sé
per quin motiu, no el trobareu a Internet. Representa que l’autor es dedica a
desmuntar una a una les “idees falses” (sic) en les que es
basa l’independentisme. Mireu quines són, segons ell:
1) Catalunya com a estat membre d’una Europa federal
com a forma més propera als ciutadans de manifestar-se la identitat.
2) “La convicció que Europa, amb França al capdavant,
acolliria de bon grat una Catalunya Independent” (sic).
3) “Una Catalunya emprenedora i extravertida trobaria
millor el seu lloc en la globalització que a través del regne d’Espanya” (sic).
4) “Catalunya es finançaria millor als mercats
internacionals, ja que seria lliure de qualsevol connexió fiscal amb Madrid, i
seria més rica” (sic).
5) “La creença en la irresistible voluntat popular, la
idea que, davant una victòria en un referèndum, cap regla institucional no es
resisteix” (sic).
Comença, com és habitual, ensabonant Catalunya com a
“l’estímul d’Espanya” (sic), i acaba, proclamant “l’error
fatal” de “conseqüències incalculables” que suposaria la independència. Entremig es dedica a
combatre una a una les idees falses anteriors, tot embolcallat amb una pàtina d’autoritat intel·lectual. Disposem-nos a
desmuntar una a una les seves argumentacions:
1) Segons ell, “ningú no sap si l’Europa federal
existirà algun dia” (sic), i el funcionament de la UE i de la zona euro
“exigeix estats tan forts com sigui possible”, perquè si no, “reconfigurades
amb una multiplicitat de petits participants, aquestes (…) es necrosarien des
de dins” (sic).
Resposta: estat gran no és sinònim
d’estat fort, ni estat petit d’estat feble. A més, dues o tres particions
dels estats actuals (Catalunya i algun altre, com Escòcia o Flandes) no
significa l’atomització de la UE en una multiplicitat de petits estats. No
es preveuen altres particions.
2) Segons ell, “a París ara li interessa una Espanya
forta per reforçar l’arc mediterrani de la UE davant Berlín” (sic), i “la UE
mateixa només pot actuar com a fre per a qualsevol iniciativa d’independència
per por d’un efecte dòmino (…) que la debilitaria de forma dramàtica” (sic).
Resposta: que França sigui reticent a la
nostra independència pels seus particulars interessos de poder davant Berlín
pot voler dir, precisament, que Berlín pot estar interessat en la independència per la mateixa raó, en
favor seu, és clar. Cosa estranya, un francès creu que
França és la nació suprema d’Europa, al voltant de la qual gira tot. Ja ha
quedat clar que la premsa francesa és la que ens tracta pitjor, tot usant
arguments de l’estil d’aquest article, mentre que l’anglosaxona és bastant més
objectiva i pràctica. Així, podem confiar que aquests països ens donaran suport
més fàcilment. A més: cap indici d’efecte dòmino. Quines altres nacions
sense estat, tret de les dues esmentades d’Escòcia i Flandes, tenen una majoria
social suficient per suposar un perill en el curt o mitjà termini?
3) Diu que “les empreses d’una Catalunya independent
no es beneficiarien d’un mercat interior potent, ni d’un sistema financer de
primer nivell mundial, ni d’una incubadora d’alta tecnologia com és Israel”
(sic) i que “els grans actors econòmics haurien de prendre el camí de Barcelona
des de la desconfiança internacional” (sic).
Resposta: qui
diu que el mercat interior català no és potent, a l’escala de Catalunya? Quant a “sistema
financer de primer nivell mundial”, no es deu referir a l’espanyol , que tenim
ara, oi? Precisament el sistema financer espanyol no dóna molta confiança internacional,
amb la gestió impecable i exquisidament ètica que ha demostrat
practicar.
El sistema financer català ja es desenvoluparà en el temps i serà el que hagi
de ser si se’l deixa. Quant a la “incubadora d’alta tecnologia” en la que vivim
actualment (Espanya)… Catalunya precisament concentra una fracció escandalosa de la
capacitat industrial espanyola.
4) Aquí es dedica a negar que Catalunya pugui
experimentar “un creixement fort”, ja que no tindria un “motor”: “ni el mercat
intern, ni la inversió estrangera” (sic), i aleshores, com que s’estacaria,
hauria de “pidolar ajuda” al FMI ( ja que “no formaria part de la UE”) i aquest
“la tractaria amb rigor”.
Resposta: ja hem parlat del mercat
intern; seria ni més ni menys el que hi ha ara, i no és desproporcionadament
petit: suposa 1/3 de les transaccions comercials
que fem aquí.
Un altre terç, que va en augment, són exportacions, i el que queda són vendes
al mercat espanyol, que hi poden continuar sent (no hem d’esperar un boicot
espanyol als productes catalans; aquesta ja és una altra qüestió, però només un
detall: també els catalans podríem fer boicot als productes espanyols que
comprem ara). L’altre fal·làcia és que estaríem fora de la
UE:
doncs ni és segur ni seria la mort si fos veritat. Està
per veure que fos millor per nosaltres estar a la UE, amb la condició de contribuent net que
tindria Catalunya, que quedar-nos en la situació de ser, tan sols, a l’Espai Econòmic Europeu, que suposa igualment la lliure circulació de
persones, capitals i mercaderies, i de la que no se’ns pot expulsar de cap
manera
(imagineu-vos Suïssa, Noruega… tot avantatges i cap inconvenient). De tota
manera, ja s’ha dit que arribada l’hora de la veritat, si som capaços
d’aguantar fins el final, Europa decidirà en favor de la democràcia.
5) Ben llegit, ho circumscriu al cas de guanyar el Sí
pels pèls en el referèndum: “Un referèndum guanyat uns punts per sobre de la
majoria no pot esborrar els límits que estableix la Constitució espanyola, el
veto de no pocs estats membres, les reticències de Brussel·les…” (sic).
Resposta: i si
l’opció independentista no guanya per uns punts, sinó per una majoria suficient? Aleshores cap problema, oi?
Ja veieu que el que sembla un article seriós només és
pura parauleria, el joc de la por un cop més. Els tòpics de
sempre: mejor unidos, no hi ha vida fora de la UE… Curiosament no menciona el
dèficit fiscal català, que si ens els poguéssim estalviar permetria augmentar
el PIB en unes proporcions astronòmiques, per la inversió que el govern podria
fer en reactivar l’economia. Qualsevol persona una mica informada pot desmuntar
els arguments un a un i sense necessitat de xifres ni amb prou feines informació
extra, només amb la lògica a la mà. Ell no en dóna cap, de
xifra, mentre els nostres estudiosos en proporcionen a cabassos. Cal que cadascú de
nosaltres estigui informat i sigui molt crític amb el que li arriba, perquè
això és el que ens anirem trobant sovint.
El discurs de la por ha aconseguit fer forat en alguns
votants catalanistes, segons sembla. El que cal és que no ens deixem
impressionar. Escoltem els nostres intel·lectuals i també
els nostres governants que han iniciat el procés cap a l’Estat propi. Com podem pensar
que són tan ignorants, o tan malintencionats, com per portar Catalunya al
precipici?
Molta calma i tranquil·litat, si us plau. I, si pot
ser, treballar.
I ara
el perfil epistemològic del tal Minc (que és per tocar ferro) i del seu
article-libel:
18.01.2013
Què ve a cercar Alain Minc?
Un nou apòstol de l’unionisme ha nascut. Es diu Alain Minc i és multimilionari i assagista, i també president de Sanef, la filial d’Abertis que gestiona 1.900 km
d’autopistes a França,
un càrrec que complementa amb el de membre del consell d’administració de Criteria CaixaBank i del de Prisa, el grup editor del diari El País. És també
conferenciant del Círculo de Economía
barceloní i íntim de l’ex-president espanyol Felipe González, del conseller delegat de
Prisa Juan Luis Cebrián i del president de CaixaBank, Isidre Fainé.
Cal
aportar d’antuvi aquestes dades per aprofundir en un article que li van
publicar al diari La Vanguardia l’11 de gener del 2013 i que va titular ‘Error
fatal’. Evidentment, el títol es refereix al procés d’emancipació que ha iniciat Catalunya
i l’assagista hi exposa un enfilall d’aquests errors fatals que, segons el seu
parer, cometen els catalans.
El primer seria no haver entès que França no acceptaria a la Unió Europea una
Catalunya independent. La pregunta és: quan hi ha hagut un sol català que hagi
pensat això? De fet, la majoria dels arguments de Minc són d’aquesta mena, els habituals
en l’estratègia de la por.
Un
altre error seria la ‘idea infantil’ que un estat català desenvoluparia millor
la seua economia fora d’Espanya. Segons Minc, ‘les empreses d’una Catalunya
independent no es beneficiarien d’un mercat interior potent, ni d’un sistema
financer de primer nivell mundial, ni d’una incubadora d’alta tecnologia com
Israel’. La pregunta òbvia és: i dins d’Espanya sí?
Per
a aquest home de negocis les urnes no són per als catalans: ‘La creença en la
irresistible voluntat popular, la idea que, davant d’una victòria en un
referèndum, no hi ha cap regla institucional que s’hi resisteixi. Es una visió
molt robespierriana creure que la democràcia es redueix al sufragi universal.’ Hem
d’inferir, doncs, que cal prohibir-lo? Aquest senyor avala les dictadures. O només una dictadura expressa per a Catalunya? Què
és robespierrià?
Ni una sola xifra, ni un sol argument contrastat, ni un sola de les
possibilitats que es poden posar a l’altre plat de la balança. Ni un sol esment a les desinversions i als
incompliments sistemàtics de l’estat, ni al dèficit sagnant en infrastructures
que impedeixen a Catalunya de competir en igualtat de condicions en els
mercats. Ni una referència a les bombolles administrativa i bancària espanyoles, ni
a la corrupció, ni als malbarataments en aeroports buits o línies de TGV que
connecten erms. Manté el missatge que
ha escampat els últims anys de ‘recorregut miraculós de l’economia espanyola’.
El
cosmopolita Minc silencia que el nombre d’estats d’Europa s’ha quadruplicat
l’últim segle, i tots se n’han sortit bé o molt bé en el terreny econòmic. Per
què Catalunya ha de ser-ne una excepció?
Per
a aquest pobre ric no hi ha vida fora de l’economicisme. Què
pensin els catalans no compta en absolut. La llengua, la cultura, els sentiments, la
llibertat... ni li passen pel cap. Només es consideren els interessos dels
mercats i els de l’estat espanyol, naturalment vist com un mercat.
La
primera cosa que salta a la vista és el desconeixement de la situació catalana
–i espanyola– de l’articulista, per més que vingui una vegada el mes a la
reunió del consell d’administració de Criteria. Tal com va escriure el director
adjunt del diari on apareix l’article, Enric Juliana: ‘Alguns,
com el banquer i intel·lectual francès Alain Minc, observen Espanya des de
lluny i opinen que valdria més que tornés a governar Felipe González’ (La Vanguardia, 7-9-2009).
Val
a dir que és francament complicat que Minc observi coses més enllà de les
parets dels seus despatxos, perquè és una home molt ocupat. A més
de membre del consell d’administració de Criteria CaixaBank i de Prisa, també
ho és de FNAC, Direct Energie, Ingenico i Yves Saint Laurent. De fet, Minc, que es defineix com ‘un liberal
d’esquerres’, és una multinacional en si mateix, començant amb la seva pròpia
empresa de consultoria, AM Conseil, que ofereix serveis a escala planetària. El
seu client més vistós va ser l’anterior president francès, Nicolas Sarkozy, de
qui figurava com a assessor, cosa que no li impedia de girar-li factures amb
quatre zeros per unes quantes hores de feina. És obvi que, contràriament als catalans,
Minc sí que té amplitud de mires. Per exemple, segons que va revelar ell
mateix, va tenir en nòmina durant tres anys l’ex-ministre britànic lord Peter
Mandelson, a raó de 85.000 lliures esterlines anuals, perquè l’introduís en els
cercles de poder i de negocis britànics.
Quins
interessos impulsen ara Minc cap a Espanya? Últimament no tan sols s’ha
escarrassat a improvisar arguments contra Catalunya, també s’ha dedicat a
impartir doctrina sobre temes hispànics. En una conferencia al Círculo de Economía el
maig del 2011 Minc va propugnar de ‘congelar els salaris durant cinc anys’ per
guanyar competitivitat. Justament per aquelles dates Prisa augmentava els
costos del seu consell d’administració (amb Minc a dins) de nou milions a vint
cada any, en ple procés d’un ERO de la plantilla d’El País. És clar que es
referia als salaris dels altres.
Tot
i tants càrrecs i tants negocis, aquest home orquestra mediàtic ha tingut temps
de publicar una dotzena de llibres els deu últims anys, per bé que potser no
tots li han pres temps, perquè va ser condemnat a pagar 15.000 euros per danys i perjudicis per plagi,
reproducció servil i falsificació a l’escriptor Patrick Rödel pel llibre
‘Spinoza, un roman juif’.
Minc
ja havia incidit en el tema català el 23 de novembre del 2012 a Le Monde –on,
per cert, va ser president del consell de supervisió– amb l’article ‘L’Espagne
va mieux, mais gare a l’implosion’, que El País va reproduir l’endemà amb el
títol ‘España en la encrucijada’, en plena campanya d’intoxicació de la premsa
de Madrid per influir en les eleccions catalanes.
Aquest
article tractava d’Espanya en general, però tenia una referència al cas que ara
l’ocupa. ‘Catalunya es troba obligada a recórrer a Madrid per arribar a final de mes.
Com es finançarà quan sigui independent?’, hi escrivia. És possible que a una
llumenera de les finances planetàries li passi per alt un dèficit fiscal de més
del 8% del PIB, el més elevat del món?
‘Error
fatal’ sembla el segon lliurament d’aquest article –o d’una sèrie– i no n’he
pogut trobar una versió en francès, cosa que fa pensar que ha
estat expressament concebut per a ser publicat en el diari català de més
difusió en plena campanya nacional i internacional, a la superfície i a les
clavegueres, per aturar el procés d’emancipació dels indígenes locals.
No cal dir que immediatament
l’unionisme –absolutament orfe d’idees més enllà de sacralització de la
‘constitución’– ha rebut el text com el mannà i ha començat a esventar la bona
nova del nou enviat de les altures.
Però en aquest sentit els partidaris que Catalunya s’expressi lliurement poden
estar tranquils. El guru Minc va assegurar el 2008 ‘que el pitjor de la crisi
ja ha passat’ (La Vanguardia, Dinero, 19-10), que ‘el cas d’Espanya no té res a
veure amb Portugal i Grècia’, perquè ‘malgrat l’incontestable problema
immobiliari, el país no està tan endeutat i no corre ni el més mínim risc de
fallida’ (Círculo de Economía, 18-5-2010). I la perla, tot i que pretenia que
Zapatero fos rellevat per Felipe González: ‘El sistema bancari espanyol és el més fort
de l’Europa continental, millor que el francès i l’italià’ (Expansión,
2-9-2009). Un visionari.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada