El títol de l’article (La primera vegada) no va d’eleccions amb La Trinca (alguns ja la
tenen a la ma...). Avui va de capteniments cívics. En Joaquim Coello reflexiona
a l’Avui sobre la dignitat i el respecte per a un mateix. El tema en aquest cas
és la corrupció...
L’excusa, molt ben trobada, és el film Judgment at Nuremberg (1961), el títol de la qual fou traduït barroerament a l’espanyol com a ¿Vencedores y vencidos? I estrenada al 1964, 3 anys més tard de l’estrena als EUA.
Ja que volia comentar l’article, ahir al vespre ens varem passar el film
en vídeo. I val la pena de tornar-lo a veure!
1. El
fiscal anticorrupció Francisco Jimenez Villarejo en un escrit va treure’n
aquesta conclusió: La película además de su
evidente interés histórico, a través de las figuras del fiscal militar y el
abogado defensor nos plantea el dilema
entre el inmanente respeto a la dignidad humana frente al implacable
cumplimiento de la ley, sin más consideracione iusnaturalistas.
Sorprèn
que el fiscal Jimenez Villarejo, que es vantava de ser demòcrata, s’atreveixi a
expressar aquesta frase. Jo conec personalment, des d’aquella
època, aquests fiscals espanyols del franquisme. I havia parlat amb ells sobre
aquest tema i els havia formulat a cadascun i repetidament, a cada tertúlia, exactament
la mateixa pregunta: Com pots fer de fiscal franquista si estàs obligat a obeir unes lleis
que saps que són injustes? I que les condemnes, i encara només el judici en sí,
afecten la dignitat dels acusats antifranquistes? I ells argumentaven (algú ho ha de fer, més val que ho fem els
demòcrates) però els arguments, en la meva opinió no s’aguantaven. Al film
demostren que la gent s’afiliava voluntàriament al partit nazi. Aquí els
funcionaris (jutges, fiscals, notaris, militars)
estudiaven i exercien en l’atmosfera feixista de l’època...
A la transició espanyola des del diari Le
Figaro advertien que la policia i l’exèrcit espanyol eren temibles, però que el
cos més corrupte era el judicial.
L’articulista
acaba amb la següent frase:
Hi haurà un dia que com a Nuremberg el país (Espanya)
haurà de fer una catarsi profunda si no vol perdre per sempre la dignitat i el
respecte per si mateix
I ara l’article:
La primera vegada
29/01/13 - Joaquim
Coello i Brufau
Fa uns dies es va projectar una pel·lícula dels
anys seixanta sobre els judicis de Nuremberg que, del 1945 al 1949, van
condemnar els criminals nazis que participaren a l'holocaust jueu i a la
devastació de la població que es va oposar a la política del règim mentre
aquest va durar, del 1933 al 1945.
Es jutja
uns jutges que van seguir les lleis del règim i condemnaren innocents perquè
això era el que s'esperava que fessin.
L'escenari i l'entorn és el conegut i a bastament repetit
que cap ciutadà alemany sabia que passava al país mentre milions de persones
eren exterminades de manera meticulosa, despietada i sistemàtica.
El principal acusat és un jutge amb prestigi professional
i moral, encarnat per Burt Lancaster, que es doblega a la pressió política i es
posa al servei del règim. És conscient de l'enormitat dels seus crims i, en un moment
del procés en què l'advocat defensor interroga un testimoni amb agressivitat i
certa dosi de crueltat per obtenir-ne la declaració que necessita, exclama:
“Hem de tornar a repetir tot això?”( la manca de respecte de la justícia del
règim nazi pels ciutadans). S'ofereix voluntàriament per testificar,
inculpa els altres acusats i s'autoinculpa ell mateix. El testimoni guanya en
credibilitat quan parla dels seus propis crims. Vol l'advocat defensor
aconseguir penes menors per als acusats, explica que no s'ha de perdre la
dignitat del país perquè, si passa, mai Alemanya podrà tornar-se a governar a
si mateixa, sempre més romandrà un país ocupat i administrat pels vencedors
perquè no serà digne de confiança ni per ell mateix ni pels altres estats del
món. La seva tesi
és que no es pot jutjar el poble alemany sinó el règim perquè aquell no era
conscient, per raó de les circumstàncies excepcionals de la guerra, del que
feia aquest.
El tribunal condemna els quatre acusats a reclusió
perpètua. El debat entre els magistrats de la sentència és dur i llarg. Un
membre del tribunal fa un vot particular en contra. La guerra freda tot just
comença i no volen alguns militars i polítics americans en el entorn del procés
antagonitzar Alemanya, cal la seva col·laboració contra l'URSS...
La sentència és justa, però és vista com excessiva per
alguns. La pel·lícula acaba quan el jutge és a punt de tornar a Amèrica. El
principal acusat, a través del seu advocat, demana de veure'l. Ho accepta amb
reticència. Quan entra a la cel·la on es troba el condemnat, aquest mira
d'aconseguir la seva complicitat. El jutge es manté distant i aquell li diu
que, malgrat tot el que ha passat, ell no hauria pensat mai que arribaria a
succeir el que va realment passar, la mort de milions de persones. El jutge que l'ha
condemnat li respon que n'és responsable des del dia que va dictar la primera
sentència injusta sabent que ho era, que va cedir a la pressió del règim, que
no va denunciar l'abús contra les persones... Va ser aquella, la primera
vegada, la important i determinant; després tot va ser més senzill: comès el
primer crim, repetir-lo és més fàcil, cada vegada més.
Amb transcendència diferent però amb paral·lelisme
absolut, un diari d'àmbit nacional ha difós un informe suposadament de la
policia sobre la corrupció econòmica de certs polítics que ha resultat apòcrif,
sense data, signatura ni autor conegut, sense registre ni control, sobre el
qual el Ministeri de l'Interior no ha pogut donar raó de l'origen i sobre el
qual s'ha obert un procediment de recerca interna que probablement mai no
acabarà i del que per tant no es coneixeran les conclusions. Un sindicat
policial l'ha filtrat a la premsa confirmant que existeix i que manca
d'autenticitat. Semblaria que sobre la calúmnia saben més els sindicats que les
autoritats....
Donar
notícies que resulten falses i perjudiquen una determinada línia política a
través de la mentida, no comprovar l'origen de les informacions, no excusar-se,
és la manifestació d'una actuació moralment inacceptable que possiblement va
tenir un origen menor. Fer-ho per primera vegada va ser difícil, després ja no;
després de dita una petita mentida intencionada amb l'ànim de perjudicar, la
segona, la tercera resulten irrellevants perquè la impunitat s'obre pas a poc a
poc i el respecte a un mateix i als altres va desapareixent.
Que el tresorer d'un partit polític acumuli un capital de
desenes de milions d'euros a l'estranger per ocultar-lo i evitar-ne la
fiscalitat, que es descobreixi, que utilitzi l'amnistia fiscal per
regularitzar-ne part, que el partit polític concernit digui que ho desconeix,
que declari que farà una auditoria (es descobreix el “diner negre” amb una
auditoria?) però
que no preguntarà al principal culpable perquè no cal i que manifesti que el
partit i tots els seus membres n'estan al marge, és la prova de la manca de
decència fins on s'ha arribat en una qüestió que probablement va ser
inicialment menor però que el temps i una consciència personal i col·lectiva
esmorteïda per la repetició de l'estafa han convertit en un enorme frau contra
la ciutadania.
Els casos són extremament nombrosos i fins i tot quan es
pacta tornar els diners detrets a la hisenda pública per un finançament
irregular per un partit, ningú sembla afectat i és capaç el culpable de donar
unes explicacions que ningú no entén però que ell creu que l'exculpen. La tècnica és
coneguda, una falta petita sense importància és el primer graó de l'escala que
porta a la infàmia. Tenia raó el jutge americà del film.
Hi haurà un dia que com a Nuremberg el país haurà de fer
una catarsi profunda si no vol perdre per sempre la dignitat i el respecte per
si mateix, perquè no és possible viure sense ètica, sense dignitat i sense
autoestima.
Joan
A. Forès
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada