Benvolguts,
L’historiador Toni
Soler fa un assaig històric dels 80 anys i escaig transcorreguts des del 1936 i
ens mostra la semblança i la diferència entre la veritat i la mentida entre la
mentida global i la mentida concreta, entre les mentides dels independentistes
i les mentides dels franquistes. La frase fonamental és: En la política
catalana dels últims 40 anys, ¿algú ha dit la veritat?
Hi ha un paràgraf
terrible i que hem d’assumir:
Segurament que ens
hem autoenganyat i que no havíem d’haver cregut de cap manera els franquistes, els
fills i nets dels franquistes, l’oligarquia i el nacional catolicisme, la
judicatura i l’exèrcit, situats al poder durant quaranta anys i camí dels
altres quaranta...
També vàrem fer el
llondro quan vàrem permetre que ens hi col·loquessin un rei d’opereta, que els
poders estatals franquistes es mantinguessin intactes amb els contubernis entre
els d’abans de la Transacció (que no Transició) i els de després i entre els
poders lligats i relligats entre poders judicials, poders militars, poders
polítics, poders religiosos...
Vegem l’assaig d’en Toni Soler:
La mentida global
En la política catalana dels últims 40 anys, ¿algú ha dit la veritat?
Toni Soler
13/10/2018
El president Josep Tarradellas al
balcó de la Generalitat l’octubre del 1977. / EFE
REALITAT. La gran acusació que recau sobre
l’independentisme és que ha mentit.
Acceptem que els dirigents independentistes van
falsejar la realitat i van prometre allò que era, per dir-ho suau, improbable.
Però situem aquesta mentida en context i fem-nos una pregunta. En
la política catalana [hereva de l’espanyola]
dels últims 40 anys, ¿algú ha dit la veritat?
Jordi Pujol ens deia que l’autonomia catalana aniria
avançant gràcies a una interpretació flexible de la Constitució espanyola. També ens deia, des del moviment regionalista europeu, que els estats
perdrien protagonisme en l’Europa unida del futur. ¿I el PSC i Iniciativa? Doncs ens
prometien que Espanya es giraria com un mitjó i que esdevindria un estat
federal i plurinacional, amb dues capitals, com va somniar -durant un temps-
Pasqual Maragall. En el cas socialista la
mentida és més flagrant, perquè es va dir, durant molts anys, des de
l’hegemonia política allà i aquí. Pel que fa al PP (i ara
també a Ciutadans), es va afartar de dir-nos que Catalunya podia
ser la locomotora de l’Espanya autonòmica; que
la implicació catalana en els afers espanyols ens portaria diners, infraestructures, capacitat de decisió i de
despesa. En paral·lel, les elits econòmiques i mediàtiques ens feien creure que
eren un poderós lobi que ens portaria un aeroport com Déu mana i el corredor
mediterrani. Mentides i més mentides. Promeses vanes que van
generar frustració; frustració que ha
estat la llavor de l’independentisme. Quina paradoxa.
1939. Els
catalans som víctimes d’aquesta cadena d’enganys, però també en som còmplices,
perquè a més de l’engany d’una classe política incapaç de treure Catalunya de
la seva residualitat, incapaç de fer d’Espanya un estat amic, o almenys no
hostil, la població catalana s’ha autoenganyat
pensant que, en tant que demos,
teníem el poder de canviar de rumb. Aquest
autoengany comença el 1977, quan torna Josep Tarradellas i creiem que la
història per fi ens ha donat la raó, que després de suportar la llarga nit hem
guanyat la batalla final d’una guerra iniciada el 1936 (per no anar més
enrere). La veritat,
però, i sembla increïble haver-ho de recordar, és que el 1939 Franco va
guanyar, en el sentit més complet i físic de l’expressió; i que Catalunya va
perdre, i que els estralls de la derrota es van consolidar durant quatre
dècades, fins a esdevenir pràcticament irreversibles. Quan va tornar la democràcia i l’autonomia, Catalunya ja no era la mateixa; era una Catalunya
irreconeixible, potinejada pel franquisme. Si
ens haguéssim dit a nosaltres mateixos aquesta veritat inicial, potser les
coses haurien anat d’una altra manera.
PROFETES. Però, ai las, en política la veritat
rarament és suficient, i per això les campanyes electorals s’omplen de
conceptes banals i lisèrgics com progrés, llibertat, futur, esperança,
justícia, etcètera. Per tant, la classe política ha hagut de mentir. I sí, finalment, els polítics independentistes també ho
van fer, perquè ens van fer creure que amb un demos i amb la raó de cara n’hi ha prou per dur a terme un
projecte polític tan perillosament democràtic com és l’autodeterminació. Però aquesta mentida
concreta era noble en el seu
origen, perquè tenia l’objectiu de desmuntar la
mentida global, la que tots ens vam empassar, la mentida que
esborrava 1939 i que sostenia -sosté
encara- que Catalunya se’n pot sortir sense les eines de poder d’un estat
propi.
Benvinguda
sigui la rectificació de les mentides independentistes. Però les altres
mentides, que són les més grosses, continuaran campant entre nosaltres;
robustes, vigents, avalades pels falsos profetes del seny.
Toni Soler
Reflexions
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada