dimecres, 24 d’octubre del 2018

24/10/2018. Esteve Vilanova. Inseguretat jurídica. Els països endreçats i que funcionen tenen en comú que les seves institucions funcionen i són previsibles, mentre que als països decadents les institucions són erràtiques i imprevisibles. Dit això, que és una norma general amb la qual segurament estarem d’acord amb la gran majoria de lectors, a l’Estat espanyol ja fa un temps llarg que les principals institucions han entrat en una deriva de declivi difícilment justificable. Encara que no ho sembli, hi ha una relació directa causa-efecte entre el bon funcionament de les institucions i l’economia. Tots sabem el que pateixen certs sectors econòmics d’una seguretat jurídica. Semblava que la Constitució del 1978, inspirada també en aquests principis, hauria resolt per sempre més l’antiga tendència espanyola de les interferències entre poders, però han hagut de passar uns anys per adonar-nos que l’objectiu s’ha pervertit per interferències polítiques i per allò tan denigrant i conegut: “Per raons d’estat”; és a dir, la supeditació del dret a raons estranyes. Quan s’invoquen “raons d’estat”, en el fons hom hi interpreta condicionants polítics que no encaixen en l’ordenament jurídic.


Benvolguts,

El company Esteve Vilanova fa unes reflexions sobre la Inseguretat Jurídica a l'Estat Espanyol. Comença parlant de Montesquieu i les seves teories sobre la separació de poders, criticant la monarquia francesa i explica que va escriure el llibre L’esperit de les lleis, publicat el 1748, on proposava la separació de les tres branques del poder: el legislatiu, l’executiu i el judicial. Una independència que ha estat inspiradora a totes les Constitucions Liberals posteriors.

Ja hem explicat en múltiples apunts que la legislació a l'Estat espanyol no cau dins la categoria de Constitucions Liberals, sinó tot al contrari. 

La legislació espanyola és el que més s'assembla a la legislatura d'una dictadura franquista, que al cap i a la fí és tot el que els milers de jutges actualment en exercici han mamat! Cal recordar que els jutges són analfabets funcionals, no saben llengues i per tant tot el que han mamat són els residus de la legislació franquista anterior

A l'Estat espanyol no hi ha separació de poders, però en canvi tal com en Vilanova explica el que sí que hi ha és una absoluta manca de separació entre els poders. I a més hi ha guerres judicials entre jutges, entre jutjats, entre poders legislatiu, executiu i judicial, entre els altres poders de l'Estat, l'Exèrcit, l'Església Catòlica, els partits polítics, etc. 

Recordem que la cúpula de les nostres institucions, segons va explicar la Soraya SS fou decapitada pel PPSOE. Recordem que gràcies a l'actuació de la judicatura els darrers anys la majoria d'aquests legítims diputats catalans són a la presó o a l'exili. 

Un acudit gràfic del nostre ninotaire Ferreres explica la separació de poders i la Inseguretat Jurídica:

Per tant és important la reflexió de l'Esteve Vilanova. Vegem-la:



24 octubre 2018 2.00 h

ANÀLISI

Esteve Vilanova
Inseguretat jurídica

Semblava que la Constitució del 1978, inspirada també en aquests principis, hauria resolt per sempre més l’antiga tendència espanyola de les interferències entre poders, però han hagut de passar uns anys per adonar-nos que l’objectiu s’ha pervertit per interferències polítiques i per allò tan denigrant i conegut: “Per raons d’estat”; és a dir, la supeditació del dret a raons estranyes.



ESTEVE VILANOVA - 
EVILANOVA@ELPUNTAVUI.CAT

Els països endreçats i que funcionen tenen en comú que les seves institucions funcionen i són previsibles, mentre que als països decadents les institucions són erràtiques i imprevisibles. 

Dit això, que és una norma general amb la qual segurament estarem d’acord amb la gran majoria de lectors, a l’Estat espanyol ja fa un temps llarg que les principals institucions han entrat en una deriva de declivi difícilment justificable. Encara que no ho sembli, hi ha una relació directa causa-efecte entre el bon funcionament de les institucions i l’economia. Tots sabem el que pateixen certs sectors econòmics per la manca de seguretat ciutadana o per la manca d’una seguretat jurídica.
Montesquieu va teoritzar sobre la separació de poders criticant la monarquia francesa i va escriure el llibre L’esperit de les lleis, publicat el 1748, on proposava la separació de les tres branques del poder: el legislatiu, l’executiu i el judicial. Una independència que ha estat inspiradora a totes les constitucions liberals posteriors.

Semblava que la Constitució del 1978, inspirada també en aquests principis, hauria resolt per sempre més l’antiga tendència espanyola de les interferències entre poders, però han hagut de passar uns anys per adonar-nos que l’objectiu s’ha pervertit per interferències polítiques i per allò tan denigrant i conegut: “Per raons d’estat”; és a dir, la supeditació del dret a raons estranyes.

Quan s’invoquen “raons d’estat”, en el fons hom hi interpreta condicionants polítics que no encaixen en l’ordenament jurídic i se l’ha de desfigurar per encabir-hi les causes que es pretenen jutjar. És el que està passant actualment amb tots els acusats del procés català, que, amb la pretesa defensa de la unitat d’Espanya, són víctimes d’unes acusacions greus per uns fets reals tan febles que ni la justícia d’Alemanya, ni la de Bèlgica, ni la de Suïssa, ni la d’Escòcia hi han vist matèria acusatòria. Però, quan s’invoquen les raons d’estat, la justícia deixa de ser justa.

El magistrat del Tribunal Suprem Pablo Llarena, instructor de la causa contra el procés, defensa que els jutges han de tenir ideologia perquè la ideologia “ajuda a interpretar la llei”, diu, i una vegada dit això, nega categòricament la politització de la justícia.

És cert que els jutges han de tenir ideologia, de fet és impossible que no en tinguin, forma part de la persona, el que grinyola una mica és que es defensi que la interpretació de les lleis es faci en funció de la seva ideologia, perquè imaginem-nos que el senyor Llarena fos d’extrema dreta, la seva interpretació seria molt diferent de si fos de creences d’esquerra. Aquesta invocació, més que deixar-nos tranquils, evoca el sentiment d’inseguretat jurídica, que molts sentim en aquest procés.

Aquesta setmana passada el descrèdit de la justícia i la inseguretat jurídica ha fet una pas més cap al precipici amb l’acció del president de la sala tercera del Tribunal Superior, Luis Díez-Picazo, que ha aturat una sentencia en ferm dictada per la sala contenciosa administrativa que determinava que els impostos de les hipoteques els ha de pagar el banc i no el client. És cert que així que es va fer pública aquesta sentència hi va haver una mena de terratrèmol per les repercussions econòmiques que suposava, puix que els bancs haurien de tornar tots els impostos cobrats i, segons Moody’s, podria ser una quantitat superior als 4.000 milions d’euros. L’histerisme es va apoderar de la borsa i les cotitzacions dels bancs en un sol dia van perdre uns 9.000 milions d’euros de capitalització. La raó que justifica el magistrat Díez-Picazo per aturar la sentència és: “Per les enormes repercussions socials i econòmiques” que té el veredicte; dit clarament: “Raons d’estat.” Ara seran 31 magistrats els que ratificaran o rectificaran aquesta sentència. Una vegada més estem immersos en una inseguretat jurídica –i no per culpa del procés– tant sigui vist pel cantó dels hipotecats com pel dels accionistes del banc. 

El 5 de novembre sabrem el veredicte final, però el desprestigi internacional de la justícia ja no pot ser més gran.
     

COMENTARIS  
+1#1 LLUIS MASAFRET CADEVALL
la justicia espanyola es fa per Ideologia,trist però es la trista realitat. i el pitjor de tot es que es ideologia FRANQUISTA¡¡¡¡¡ No ha canviat res tot l'entrellat espanyol está podrit,impregnat d’Una Grande i libre..VISCA L’ESTAT CATALA¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡¡
Dimecres, 24 octubre 2018 10.35
0#2 MIQUEL ALTIMIRES I ROS
Ho ha explicat de manera magistral i certa.

La cúpula judicial està a les ordres del govern de torn per lladres, immorals i feixistes que siguin.

A Pablo Llarena l'haurien d'inhabilitar a l'acte per tendenciós i prevaricador. Una persona indigna del càrrec que ocupa, fanatitzada i feixista.

I Pedro Sanchez li paga la defensa judicial amb els nostres diners. Delirant !!!
Els PPSOE, no fallen mai al feixisme totalitari.
Dimecres, 24 octubre 2018 11.03

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada